Ja faríem una mica tard, per afegir-nos a la campanya d'estimació singular que va començar a rebre l'any passat per aquestes dates el gran Joan Capri. Una campanya encetada per Salvador Escamilla que va incloure un disc compacte amb els seus millors monòlegs, un llibre que prenia el nom del títol d'aquest article i, en general, una recuperació mediàtica notable. No cal dir que ens hi afegim, encara que sigui fora d'hora, però el Capri estimat d'avui és un altre. Un indret meravellós de la Campània italiana on els astres semblen propicis per a l'enigmística.
Des de 1986 l'associació enigmística "Premio Capri dell'Enigma" promou la celebració d'un híbrid entre concurs i congrés que reflexiona sobre aspectes diversos del món de l'enigmística amb la notable incorporació de l'art contemporani i la literatura. Fa dos anys el nucli de la convocatòria va ser de tall buñuelià: "El discret encant de l'homonímia". Enguany, les sessions celebrades entre dijous i diumenge passats a l'hotel "La Palma" s'han desenvolupat sota l'influx dels laberints: "Le vertigini del labirinto (Premio Capri dell'Enigma - Convegno interdisciplinare - Eventi d'arte contemporanea) www.dial.it/capri.enigma". En altres convocatòries han destacat les figures d'assagistes com Umberto Eco o Omar Calabrese, però enguany la figura més destacada era la del poeta i enigmista Edoardo Sanguineti. Sanguineti va protagonitzar el divendres 16 una sessió anomenada "Poesia con enigmi ed enigmi in versi" i va presidir el dissabte 17 la taula rodona estel·lar amb ponències sobre "Perdersi: un gioco con la vertigine" (Paolo Fabbri) o "Cosa disse Dedalo ad Arianna porgendole il filo?" (Pierre Rosenstiehl). Altres ponències destacades van versar sobre els laberints en l'obra de Borges o, fins i tot, sobre la idea de laberint en l'envitricollat univers polític italià.
La columna vertebradora de Capri és la mateixa que la de totes les conteses del circuit enigmístic italià: un nombre notable de malalts de lletra s'hi desplacen per participar en diversos concursos de resolució d'enigmes (creats expressament), amb la competitivitat i el nerviosisme inherents a qualsevol campionat. Pur sexe. A més, una reduïda elite d'aquests jugadors compulsius fa mans i mànigues per revestir d'interessos culturals la furtiva trobada. Pur treball de seducció, objectivació del gaudi i comentari de sexe posterior. Per tant, a banda del Premi, a Capri també es van fer exposicions de laberints, projeccions d'escenes cinematogràfiques que incloïen escenes en laberints, un espectacle teatral, un de dansa anomenat "Tarantella e labirinti", instal·lacions artístiques, treballs de vídeo-dansa o inclús una sessió gastronòmica anomenada "Labirinti gastronomici ovvero come farsi divorare dalle parole".
Aquesta notable biennal de l'enigmística és única en el seu gènere arreu del món i té una vocació clarament internacional, malgrat la seriosa amenaça de la intraduïbilitat, sovint insalvable, de molts jocs de paraules.
dijous, 22 d’octubre del 1998
dijous, 15 d’octubre del 1998
Muses de vacances
Joan Manuel Serrat les feia de vacances en una de les seves cançons i potser per això els seus serveis professionals cada cop són menys sol·licitats. El cert és que, a l'hora de demanar impossibles, molts artistes han substituït les muses per la inspiració (i afegeixen apressats que més val que la interfecta els enxampi treballant, no fos cas que algú dubtés de la seva honradesa). Poca gent recorda ja les pobres muses dels clàssics. I menys encara els seus noms i les seves especialitats. Són nou: Clio, Urània, Melpomene, Talia, Terpsícore, Erato, Cal·líope, Euterpe i Polímnia. Les nou filles de Zeus i de Mnemòsine. Provenen de l'Olimp i a l'època hel·lenística cadascuna va assumir una funció determinada. Clio va començar dedicada a la poesia èpica i després li adjudicaren la història; Urània augmentà el seu àmbit d'actuació en afegir l'astronomia a la poesia; Melpomene s'encarrega de la tragèdia: Talia de la comèdia; Terpsícore és la impulsora de la poesia coral i la dansa; Erato, tal com pertoca, promou la poesia amorosa, però també la geometria i la mímica; Cal·líope inspira elegies; Euterpe té competències sobre el cant de la flauta; finalment, Polímnia és la musa dels cants sagrats.
Cap de les nou muses no ha inspirat mai els enigmistes, i es fa difícil establir quina tindria millors qualitats per donar cops de mà als aficionats a crear i a resoldre enigmes. La proposta de triar la millor podria basar-se en les qualitats dels seus noms per generar jocs de paraules. Talia, decapitada, esdevé palíndrom i és anagrama d'un bon "aliat"; Erato és un nom banana; Melpomene genera un estrany anagrama que ens mena a la "pole position": "Menem Pole" i, finalment, Polímnia presenta anagrames molt encoratjadors: "Ponia Mil" o "Nipó a Mil". Però encara cal descobrir alguna raó definitiva que decanti els enigmistes a adoptar-ne una.
És clar que, posats a furgar, la presència latent d'algunes muses en la nostra vida és major del que ens pensem. Apol·lo, que en fou el príncep, ens remet a les constants temptatives nord-americanes de conquerir l'espai. Hi ha hagut i hi ha moltes sales teatrals que han triat el nom de Talia i, durant els setanta, algunes boîtes (boîte de noite, en solíem dir) van manllevar el nom de Cal·líope. A primers dels noranta l'enigmista Jordi Cebolla va editar uns mots encreuats gegants en format joc de taula de 15000 quadrets —12425 de blancs i 2575 de negres, amb 5076 definicions— i va batejar el seu invent amb un nom proper a Polímnia: "Polinimia (El crucigrama)". Finalment, Clio va ser recuperada per la casa Renault (amb èxit escàs) i algunes ments preclares han volgut veure la mà de la matrona del clan —Mnemòsine— rere aquell suavitzant de l'osset anomenat "Mimosín". Us convidem a buscar rastres de les muses entre nosaltres i a proposar-ne una perquè els enigmistes no haguem de treballar tant. Envieu-ho a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.
Cap de les nou muses no ha inspirat mai els enigmistes, i es fa difícil establir quina tindria millors qualitats per donar cops de mà als aficionats a crear i a resoldre enigmes. La proposta de triar la millor podria basar-se en les qualitats dels seus noms per generar jocs de paraules. Talia, decapitada, esdevé palíndrom i és anagrama d'un bon "aliat"; Erato és un nom banana; Melpomene genera un estrany anagrama que ens mena a la "pole position": "Menem Pole" i, finalment, Polímnia presenta anagrames molt encoratjadors: "Ponia Mil" o "Nipó a Mil". Però encara cal descobrir alguna raó definitiva que decanti els enigmistes a adoptar-ne una.
És clar que, posats a furgar, la presència latent d'algunes muses en la nostra vida és major del que ens pensem. Apol·lo, que en fou el príncep, ens remet a les constants temptatives nord-americanes de conquerir l'espai. Hi ha hagut i hi ha moltes sales teatrals que han triat el nom de Talia i, durant els setanta, algunes boîtes (boîte de noite, en solíem dir) van manllevar el nom de Cal·líope. A primers dels noranta l'enigmista Jordi Cebolla va editar uns mots encreuats gegants en format joc de taula de 15000 quadrets —12425 de blancs i 2575 de negres, amb 5076 definicions— i va batejar el seu invent amb un nom proper a Polímnia: "Polinimia (El crucigrama)". Finalment, Clio va ser recuperada per la casa Renault (amb èxit escàs) i algunes ments preclares han volgut veure la mà de la matrona del clan —Mnemòsine— rere aquell suavitzant de l'osset anomenat "Mimosín". Us convidem a buscar rastres de les muses entre nosaltres i a proposar-ne una perquè els enigmistes no haguem de treballar tant. Envieu-ho a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.
dijous, 8 d’octubre del 1998
Cita a ATIC
El primer que sorprén de la seu de l'Associació de Traductors i d'Intèrprets de Catalunya és que es diu ATIC però té la seu en un entresòl. Concretament al pis principal del número 15 del barceloní carrer Mare de Déu del Pilar, a tocar del Palau de la Música. El proppassat 28 de setembre les intrèpides impulsores d'aquesta associació de traductors sense gaires obres publicades van inaugurar una exposició dedicada als errors de traducció. Es tractava d'honorar sant Jeroni, patró de torsimanys per la seva famosa "Vulgata". I a fe que l'honoràrem, tots plegats. Sobretot gràcies als dos professors d'aspecte impecable i ironia impagable que van inaugurar l'exposició amb una magistral dissertació sobre l'anomenada traducció ludològica. El seu discurs, reforçat pels clàssics quadres sinòptics en format projector d'opacs, va centrar-se en el procés translatològic dels textos d'estil "inflatiu": catàlegs d'exposicions, sentències del Tribunal Suprem, fulletons publicitaris d'empresa, discursets de polítics... Una miniconferència sublim, carregada d'humor, que ja havíem pogut llegir a la revista especialitzada en traducció "Vasos Comunicantes" i que ara acaba de ser traduïda a l'euskera.
L'exposició es deia "Nyaps memorables". Mitja dotzena de plafons farcits de traduccions realment al·lucinants en diverses llengües decoraven la sala central del local. La feliç iniciativa es nodria d'anuncis, instruccions d'ús d'aparells ben diversos i alguns fulletons turístics, però els exemples de seguida desencadenaven reaccions en cadena dels traductors assistents. N'ajuntes dues dotzenes i en surt un llibre amb dos o tres-cents nyaps. És una idea.
Potser el més memorable de tots els nyaps exposats era a les instruccions espanyoles d'un CD-Rom en les quals es poden llegir dues fineses majúscules: 1) Precauciones de Manoseo. 2) Botón Pare/Eyaculación. No cal dir que l'Eject original és el mateix botó que "ejacula" cintes de k7 o de video. Les instruccions d'una torradora Hamilton Beach tampoc no es queden enrere en parlar de "que mador" o del seu "acalorado horno". La marca de tabac Fortuna protagonitza el millor nyap fòrum Babel: l'eslògan "Sabe a tí" va esdevenir "Sap a tu". Digne del "bocadill de jamó i ques". Les plomes Parker també tenen el seu nyap memorable: en la versió mexicana del seu eslògan "it won't leak in your pocket and embarrass you" (com que no gotegen a la butxaca no l'incomodaran) el verb "embarrass" va ser traduït per "embarazar", de manera que en comptes d'impregnar la cosa més aviat es va decantar per prenyar. Els mexicans van quedar astorats: quina mena de tinta devien dur les Parker mexicanes?
L'avorridíssima sonsònia Lewinsky ressona a l'últim nyap memorable de la meva tria particular. Es tracta de l'eslògan de la marca escandinava Electrolux que publicitava una aspiradora seva als Estats Units: "Nothing sucks like an Electrolux". Busquin "suck" al diccionari i entendran perquè Davor Suker mai no jugarà a la lliga anglesa.
L'exposició es deia "Nyaps memorables". Mitja dotzena de plafons farcits de traduccions realment al·lucinants en diverses llengües decoraven la sala central del local. La feliç iniciativa es nodria d'anuncis, instruccions d'ús d'aparells ben diversos i alguns fulletons turístics, però els exemples de seguida desencadenaven reaccions en cadena dels traductors assistents. N'ajuntes dues dotzenes i en surt un llibre amb dos o tres-cents nyaps. És una idea.
Potser el més memorable de tots els nyaps exposats era a les instruccions espanyoles d'un CD-Rom en les quals es poden llegir dues fineses majúscules: 1) Precauciones de Manoseo. 2) Botón Pare/Eyaculación. No cal dir que l'Eject original és el mateix botó que "ejacula" cintes de k7 o de video. Les instruccions d'una torradora Hamilton Beach tampoc no es queden enrere en parlar de "que mador" o del seu "acalorado horno". La marca de tabac Fortuna protagonitza el millor nyap fòrum Babel: l'eslògan "Sabe a tí" va esdevenir "Sap a tu". Digne del "bocadill de jamó i ques". Les plomes Parker també tenen el seu nyap memorable: en la versió mexicana del seu eslògan "it won't leak in your pocket and embarrass you" (com que no gotegen a la butxaca no l'incomodaran) el verb "embarrass" va ser traduït per "embarazar", de manera que en comptes d'impregnar la cosa més aviat es va decantar per prenyar. Els mexicans van quedar astorats: quina mena de tinta devien dur les Parker mexicanes?
L'avorridíssima sonsònia Lewinsky ressona a l'últim nyap memorable de la meva tria particular. Es tracta de l'eslògan de la marca escandinava Electrolux que publicitava una aspiradora seva als Estats Units: "Nothing sucks like an Electrolux". Busquin "suck" al diccionari i entendran perquè Davor Suker mai no jugarà a la lliga anglesa.
dijous, 1 d’octubre del 1998
Gándara
D'Alejandro Gándara, fins ara, podíem llegir novel·les com Punto de fuga , Ciegas esperanzas o Cristales que el confirmaven com un narrador conscient de la naturalesa subtil del seu ofici. També sabíem que la seva consciència de narrador passava per reflexionar activament sobre l'escriptura fins al punt d'articular un projecte social tan agosarat com la prestigiosa Escuela de Letras de Madrid. Ara, a més, podem llegir el seu assaig Las primeras palabras de la creación —guardonat amb el XXVI Premi Anagrama d'Assaig—, en el qual Gándara s'endinsa en el gènere de l'exègesi bíblica. Però el narrador que ens parla del Gènesi no és un mer exegeta entestat a valorar les implicacions religioses dels mots sagrats des de l'assumpció d'una doctrina establerta. No s'inscriu pas en la línia cabalista dels viviseccionadors del primer mot bíblic "Bereshit" —"I al principi fou el Verb"—, sinó que més aviat s'arrenglera amb Steiner o el Harold Bloom del Llibre de J.
El punt de vista que Gándara exhibeix situa la seva mirada en un pla paral·lel al del creador del relat de la Creació. O dels diversos narradors que s'intueixen rere el relat germinal de la cultura literària occidental. Més enllà de les referències inevitables a la tradició crítica judeocristiana, Gándara s'obstina a defugir les interpretacions mil·lenàries i s'aferra al text genètic. Mot a mot i sintagma a sintagma dels textos consensuats, sense caure mai en debats filològics. El Gándara de Las primeras palabras de la creación és un narrador atent que llegeix el relat d'un narrador rival amb un ull posat als mots del text i l'altre a les mans del redactor (o redactors) que el produeixen, en un exercici metaliterari especialment valuós. El fet d'aplicar una mirada crítica al relat de la Creació li permet posar en qüestió molts dels tòpics aplicats a la creació literària. Probablement Gándara ateny el màxim grau de subtilesa en la formulació de tota una teoria de l'acció, quan exposa el vaivé vital que separa l'acció pròpiament dita del relat que genera, que en confon els sentits i els intercanvia, en una lectura transcendent de la nímia parèmia del "dit i fet", tan present al Gènesi.
Gándara no dubta a posar-se el vestit de professor de redacció i, com Vicenç Pagès al seu recent Un tramvia anomenat text, recupera el discurs de l'obvietat per alliberar-nos del soroll circumdant. L'estructura del seu assaig ressegueix, dia a dia, els mots que componen el relat de la Creació. Dia a dia, mot a mot, anem descobrint la petita assemblea de narradors que s'oculten rere el relat de la Creació, de la qual presumptament formem part. Tot plegat, com una excursió turística als reialmes del Misteri.
Al final arribem a la conclusió que el veritable objectiu potser no és descobrir el sentit dels mots sinó sentir-lo. Tornar-lo a sentir, en definitiva. Més enllà de qüestionar el munt d'interpretacions que ens n'ofereixen els especialistes, Gándara proposa rellegir el Gènesi amb ulls de lector. No és poc.
El punt de vista que Gándara exhibeix situa la seva mirada en un pla paral·lel al del creador del relat de la Creació. O dels diversos narradors que s'intueixen rere el relat germinal de la cultura literària occidental. Més enllà de les referències inevitables a la tradició crítica judeocristiana, Gándara s'obstina a defugir les interpretacions mil·lenàries i s'aferra al text genètic. Mot a mot i sintagma a sintagma dels textos consensuats, sense caure mai en debats filològics. El Gándara de Las primeras palabras de la creación és un narrador atent que llegeix el relat d'un narrador rival amb un ull posat als mots del text i l'altre a les mans del redactor (o redactors) que el produeixen, en un exercici metaliterari especialment valuós. El fet d'aplicar una mirada crítica al relat de la Creació li permet posar en qüestió molts dels tòpics aplicats a la creació literària. Probablement Gándara ateny el màxim grau de subtilesa en la formulació de tota una teoria de l'acció, quan exposa el vaivé vital que separa l'acció pròpiament dita del relat que genera, que en confon els sentits i els intercanvia, en una lectura transcendent de la nímia parèmia del "dit i fet", tan present al Gènesi.
Gándara no dubta a posar-se el vestit de professor de redacció i, com Vicenç Pagès al seu recent Un tramvia anomenat text, recupera el discurs de l'obvietat per alliberar-nos del soroll circumdant. L'estructura del seu assaig ressegueix, dia a dia, els mots que componen el relat de la Creació. Dia a dia, mot a mot, anem descobrint la petita assemblea de narradors que s'oculten rere el relat de la Creació, de la qual presumptament formem part. Tot plegat, com una excursió turística als reialmes del Misteri.
Al final arribem a la conclusió que el veritable objectiu potser no és descobrir el sentit dels mots sinó sentir-lo. Tornar-lo a sentir, en definitiva. Més enllà de qüestionar el munt d'interpretacions que ens n'ofereixen els especialistes, Gándara proposa rellegir el Gènesi amb ulls de lector. No és poc.
dijous, 24 de setembre del 1998
Mercenaris
Els noms de persona són una font inesgotable de joc lingüístic. Permeten exemplificar la majoria de mecanismes enigmístics des d'una òptica popular. La gent poc lletraferida reté amb més dificultat l'impagable ouaire pentavocàlic que no pas la deliciosa Julia Roberts (qui, entre d'altres encants, també llueix les cinc vocals). Potser per això l'anagrama més practicat ha estat sempre l'onomàntic, capaç d'extreure un sentit ocult al nom de les persones (Salvador Dalí: Avida Dollars; Espinás: Sapiens). Avui, però, volem proposar els lectors de l'AVUI que busquin al diccionari noms de pila camuflats entre els noms comuns, talment mercenaris del sentit. Prenem la inspiració de la diada barcelonina de la Mare de Déu de la "Mercè" ("benefici graciós, acte de benvolença, de misericòrdia, envers algú") i l'estenem a tots els noms de persona que poden ser desnaturalitzats en una conversa corrent.
Naturalment, n'hi ha de més o menys directes, com ara Blanca, Dolors, Soledat, Roser, Salvador o Pau, que segurament no s'allunyen gaire de les intencions semàntiques de l'onomateta de torn. Són els noms mercenaris menys valuosos, és clar, tot i que en aquesta batalla el valor no es mesura d'una manera numèrica, sinó que és un afer més subjectiu. Si coneixeu cap Quim i voleu perdre'l ràpidament de vista, digueu-li que és la "massa líquida i espessa en què es converteix el bol alimentari per la digestió gàstrica". Si, per contra, voleu desempallegar-vos d'una Clara, deixeu-li anar que és una "matèria albuminosa transparent que, en solució col·loidal, volta el rovell de l'ou". Les reaccions seran fulminants, perquè segurament pensaran que els acabeu de fer un "miquel" ("refús, retret, menyspreu, desdeny, etc, inesperat i desagradable, mortificador, humiliant"). Com es pot apreciar, els lexicògrafs defineixen l'arcangèlic Miquel amb una gran profusió de sinònims, però l'expressió" donar o rebre un miquel" vol dir, malgrat la Lucía Bosé, "fer un lleig".
Veure l'aura de na Laura mentre me'n ric, de l'Enric, encetaria una nova via mercenària open, més tendent a la homofonia, que fins i tot admetria variants com ara l'Elvira que albira l'horitzó. Però un dels àmbits mercenaris més ortodoxos és l'evangèlic. Tres dels quatre evangelistes ho són, i en relació a l'apocalíptic quart encara trobem al diccionari l'adjectiu "joànic -a: relatiu o pertanyent a l'Evangeli de Joan". Pel que fa a Marc, la seva polisèmia (alemany, incomparable, d'una porta...) el fa molt atractiu. Lluc pot ser botànic ("rebrot que treu una planta") o brillant ("bon encert, agudesa mental per a llucar"). Finalment, què podem dir del sanguinolent missatge mercenari de "Mateu" sense caure en la irreverència?
Els millors mercenaris són, com Mateu, homònims de formes no substantives que s'allunyen de l'ortodòxia etimològica. Així, si coneixem cap Lluís podrem tractar-lo de subjuntiu sense cap mena de mania. I si no li agrada, Guillem. Envieu els vostres mercenaris a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.
Naturalment, n'hi ha de més o menys directes, com ara Blanca, Dolors, Soledat, Roser, Salvador o Pau, que segurament no s'allunyen gaire de les intencions semàntiques de l'onomateta de torn. Són els noms mercenaris menys valuosos, és clar, tot i que en aquesta batalla el valor no es mesura d'una manera numèrica, sinó que és un afer més subjectiu. Si coneixeu cap Quim i voleu perdre'l ràpidament de vista, digueu-li que és la "massa líquida i espessa en què es converteix el bol alimentari per la digestió gàstrica". Si, per contra, voleu desempallegar-vos d'una Clara, deixeu-li anar que és una "matèria albuminosa transparent que, en solució col·loidal, volta el rovell de l'ou". Les reaccions seran fulminants, perquè segurament pensaran que els acabeu de fer un "miquel" ("refús, retret, menyspreu, desdeny, etc, inesperat i desagradable, mortificador, humiliant"). Com es pot apreciar, els lexicògrafs defineixen l'arcangèlic Miquel amb una gran profusió de sinònims, però l'expressió" donar o rebre un miquel" vol dir, malgrat la Lucía Bosé, "fer un lleig".
Veure l'aura de na Laura mentre me'n ric, de l'Enric, encetaria una nova via mercenària open, més tendent a la homofonia, que fins i tot admetria variants com ara l'Elvira que albira l'horitzó. Però un dels àmbits mercenaris més ortodoxos és l'evangèlic. Tres dels quatre evangelistes ho són, i en relació a l'apocalíptic quart encara trobem al diccionari l'adjectiu "joànic -a: relatiu o pertanyent a l'Evangeli de Joan". Pel que fa a Marc, la seva polisèmia (alemany, incomparable, d'una porta...) el fa molt atractiu. Lluc pot ser botànic ("rebrot que treu una planta") o brillant ("bon encert, agudesa mental per a llucar"). Finalment, què podem dir del sanguinolent missatge mercenari de "Mateu" sense caure en la irreverència?
Els millors mercenaris són, com Mateu, homònims de formes no substantives que s'allunyen de l'ortodòxia etimològica. Així, si coneixem cap Lluís podrem tractar-lo de subjuntiu sense cap mena de mania. I si no li agrada, Guillem. Envieu els vostres mercenaris a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.
dijous, 17 de setembre del 1998
Aku Aku
L'estiu altera els sentits. La gent s'aireja, viatja, es refugia en nous paisatges per simular que fuig de la vida normal. I després torna amb l'únic objectiu d'explicar-nos-ho. Una vegada i una altra. Com si res. El número 39 de "Semagames" —publicació especialitzada en jocs de paraules— recull un llistat d'expressions tahitianes signat per Josep Maria Albaigès. Albaigès, col·leccionista contumaç de rareses lingüístiques, ens fa saber que arran d'un recent viatge a la Polinèsia va descobrir com la repetició d'un terme era una pràctica lingüística habitual entre els natius, sobretot per reforçar-ne el sentit. És allò de prendre un cafè cafè.
De manera que l'enigmista català va treure el bloc de notes i les paraules polinèsies van anar-hi caient de mica en mica. Primer el deliciós "firi firi" (un plat típic de les illes que Albaigès descriu com un bunyol); després el "mahi mahi" (un dels peixos més consumits a Tahití), el "vini vini" (mena d'ocellet) i el "nao nao" (mosquit). Naturalment la simetria d'aquestes expressions ecoiques està ben lluny de la naturalesa especular dels palíndroms (com ara "català a l'atac"), però Albaigès les troba curioses i persevera en la seva recerca fins que la llista arriba a la desena. No totes les paraules-eco, que és com les bateja el seu promotor, són objectes. També hi ha percepcions sensorials (fred és "toe toe" i calent "ve'a ve'a") o mentals (bonic és "nehe nehe" i temor "pea pea"). La llista la completen una dansa ("upa upa") i una persona homosexual ("rae rae"). No hi té res a veure, però no deixa de resultar xocant que, després de tot el que va dir sobre Lorca abans de l'estiu, Camilo José Cela pertanyi justament a la RAE.
El recull d'ecos tahitians d'Albaigès es pot completar amb un munt de topònims famosos justament per aquesta qüestió: des de les localitats veïnes de Pago Pago, Bora Bora o Pao Pao (a Moorea), fins a l'alemanya de Baden Baden (agermanada de sempre amb Vilanova i la Geltrú per la via còmica dels acudits) o la famosa presó nordamericana de Sing Sing. En català utilitzem sovint aquest mateix mecanisme més aviat naïf, però no necessàriament per donar èmfasi o fabricar un superlatiu. Així, entre nosaltres, qui té el mal vici de pagar al comptat ho fa trinco-trinco o bitllo-bitllo, un poti-poti és una miscel·lània tan variada com la composició ètnica del barri barceloní de Ciutat Vella i tampoc no resulta gens estrany sentir dir que algú cuina al xup-xup, us convida a un pica-pica o passeja xano-xano.
Precisament la gràcia d'aquestes parelles de fet en la nostra llengua és que no sempre són idèntiques, sinó que sovint són parònims que només difereixen d'una lletra. Expressions tan procaçment juganeres com anar pengim-penjam (deixat), ser un baliga-balaga (panxa-contenta) o fer un nyic-i-nyac (picabaralla) són exemples vivents que, en cas de conflicte insalvable, als catalans sempre ens quedaran les delicioses illes dels mars del Sud. I si no us ho creieu, rellegiu l'Aku Aku de Thor Heyerdahl i cap a l'illa de Pasqua hi falta gent!
De manera que l'enigmista català va treure el bloc de notes i les paraules polinèsies van anar-hi caient de mica en mica. Primer el deliciós "firi firi" (un plat típic de les illes que Albaigès descriu com un bunyol); després el "mahi mahi" (un dels peixos més consumits a Tahití), el "vini vini" (mena d'ocellet) i el "nao nao" (mosquit). Naturalment la simetria d'aquestes expressions ecoiques està ben lluny de la naturalesa especular dels palíndroms (com ara "català a l'atac"), però Albaigès les troba curioses i persevera en la seva recerca fins que la llista arriba a la desena. No totes les paraules-eco, que és com les bateja el seu promotor, són objectes. També hi ha percepcions sensorials (fred és "toe toe" i calent "ve'a ve'a") o mentals (bonic és "nehe nehe" i temor "pea pea"). La llista la completen una dansa ("upa upa") i una persona homosexual ("rae rae"). No hi té res a veure, però no deixa de resultar xocant que, després de tot el que va dir sobre Lorca abans de l'estiu, Camilo José Cela pertanyi justament a la RAE.
El recull d'ecos tahitians d'Albaigès es pot completar amb un munt de topònims famosos justament per aquesta qüestió: des de les localitats veïnes de Pago Pago, Bora Bora o Pao Pao (a Moorea), fins a l'alemanya de Baden Baden (agermanada de sempre amb Vilanova i la Geltrú per la via còmica dels acudits) o la famosa presó nordamericana de Sing Sing. En català utilitzem sovint aquest mateix mecanisme més aviat naïf, però no necessàriament per donar èmfasi o fabricar un superlatiu. Així, entre nosaltres, qui té el mal vici de pagar al comptat ho fa trinco-trinco o bitllo-bitllo, un poti-poti és una miscel·lània tan variada com la composició ètnica del barri barceloní de Ciutat Vella i tampoc no resulta gens estrany sentir dir que algú cuina al xup-xup, us convida a un pica-pica o passeja xano-xano.
Precisament la gràcia d'aquestes parelles de fet en la nostra llengua és que no sempre són idèntiques, sinó que sovint són parònims que només difereixen d'una lletra. Expressions tan procaçment juganeres com anar pengim-penjam (deixat), ser un baliga-balaga (panxa-contenta) o fer un nyic-i-nyac (picabaralla) són exemples vivents que, en cas de conflicte insalvable, als catalans sempre ens quedaran les delicioses illes dels mars del Sud. I si no us ho creieu, rellegiu l'Aku Aku de Thor Heyerdahl i cap a l'illa de Pasqua hi falta gent!
dijous, 10 de setembre del 1998
Primícia musical
Llorenç Balsach és un dels compositors catalans actuals de més anomenada. Segons el musicòleg Jesús Lladó, que analitza una obra seva a l'últim número de la publicació sobre palíndroms "Semagames", l'obra de Balsach ha estat interpretada a la majoria de països europeus així com als Estats Units, Mèxic, Cuba, Austràlia, Rússia i Ucraïna. Recentment Llorenç Balsach va ser convidar a donar a conèixer una obra seva a La Fenice de Venècia en un concert dedicat a cinc compositors joves europeus. A més, ha estat un dels pioners en la investigació musical i musicològica amb ordinadors, realitzant reconeguts programes d'anàlisi harmònica i notació musical. La projecció musical de Balsach realça la importància extraenigmística d'una de les seves últimes obres —"Tres palíndroms per a cor"—, que és la que Lladó analitza en el butlletí del Club Palindròmic Internacional "Semagames".
A diferència d'altres peces de partitura capicua signades per Bach, Hindemith, Mestrino o Scheidt que han estat prèviament analitzades per Lladó, l'obra de Balsach musica tres palíndroms lingüístics. Lladó va topar amb la peça al catàleg de partitures de l'editorial catalana La mà de Guido i es va adonar, sorprès, que les tres frases capicua que havia musicat Balsach formaven part del fons que els descendents del palindromista Carles Mani van llegar al Club Palindròmic Internacional. El de la primera peça sembla dedicat als supervivents de la dictadura argentina i fa: "Argentina, la lluna anul·la la nit negra"; la segona peça musica una mena de telegrama surreal i palindròmic: "Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP nevarà. Sara"; finalment el tercer dels "Tres palíndroms per a cor" de Balsach musica un capicua digne dels Expedients X: "Ara l'ovni, ruta a Turín, volarà". És imprescindible que Torí (o Torino) aparegui en la seva grafia castellanitzada perquè l'invent funcioni.
La troballa del musicòleg Jesús Lladó és una modesta primícia per al món de l'enigmística i completa la tasca sostinguda d'aquest col·leccionista de palíndroms musicals de tots els temps. Fins ara Lladó ha anat publicant documentats articles a "Semagames" sobre peces de música retrògrada d'índole diversa. Ara, per il·lustrar la troballa de Balsach, ha reunit tots els seus textos en un didàctic article que inclou informació sobre els cànons cancrizans de Samuel Scheidt (1587-1654), diverses peces de Bach, duets bifronts del violinista italià del segle XVIII Nicola Mestrino i de Wolfgang Amadeus Mozart, peces capicua de Tobia Gorrio (pseudònim anagramàtic del padovès Arrigo Boito: 1842-1918) i finalment l'impressionant "Ludus Tonalis" per a piano del compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963).
Aquest documentat text, juntament amb la imatge de les partitures dels "Tres palíndroms per a cor" de Llorenç Balsach, ja són accessibles per Internet al catàleg de l'editorial electrònica "Llibres del Mail" (http://www.partal.com/vademecum/cat/llibres/index.htm ).
A diferència d'altres peces de partitura capicua signades per Bach, Hindemith, Mestrino o Scheidt que han estat prèviament analitzades per Lladó, l'obra de Balsach musica tres palíndroms lingüístics. Lladó va topar amb la peça al catàleg de partitures de l'editorial catalana La mà de Guido i es va adonar, sorprès, que les tres frases capicua que havia musicat Balsach formaven part del fons que els descendents del palindromista Carles Mani van llegar al Club Palindròmic Internacional. El de la primera peça sembla dedicat als supervivents de la dictadura argentina i fa: "Argentina, la lluna anul·la la nit negra"; la segona peça musica una mena de telegrama surreal i palindròmic: "Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP nevarà. Sara"; finalment el tercer dels "Tres palíndroms per a cor" de Balsach musica un capicua digne dels Expedients X: "Ara l'ovni, ruta a Turín, volarà". És imprescindible que Torí (o Torino) aparegui en la seva grafia castellanitzada perquè l'invent funcioni.
La troballa del musicòleg Jesús Lladó és una modesta primícia per al món de l'enigmística i completa la tasca sostinguda d'aquest col·leccionista de palíndroms musicals de tots els temps. Fins ara Lladó ha anat publicant documentats articles a "Semagames" sobre peces de música retrògrada d'índole diversa. Ara, per il·lustrar la troballa de Balsach, ha reunit tots els seus textos en un didàctic article que inclou informació sobre els cànons cancrizans de Samuel Scheidt (1587-1654), diverses peces de Bach, duets bifronts del violinista italià del segle XVIII Nicola Mestrino i de Wolfgang Amadeus Mozart, peces capicua de Tobia Gorrio (pseudònim anagramàtic del padovès Arrigo Boito: 1842-1918) i finalment l'impressionant "Ludus Tonalis" per a piano del compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963).
Aquest documentat text, juntament amb la imatge de les partitures dels "Tres palíndroms per a cor" de Llorenç Balsach, ja són accessibles per Internet al catàleg de l'editorial electrònica "Llibres del Mail" (http://www.partal.com/vademecum/cat/llibres/index.htm ).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)