La primera novel·la del canadenc Jeffrey Moore utilitza amb intel·ligència alguns dels recursos ludolingüístics més comuns. Acaba de sortir en espanyol ("Una cadena de rosas", El Acantilado) i narra el llarg procés de formació d'una parella, partint de l'esquema clàssic "noi s'enamora de noia i aquesta li és esquerpa". Els terribles antecedents familiars de tots dos contendents compliquen la jugada. Ella, a banda d'un nom tan kafkià com Milena, té un pare ludòpata que es va jugar les filles amb un depravat, i les va perdre. Ell, a banda de ser professor universitari especialitzat en obres menors de Shakespeare, no va conèixer mai el seu pare perquè els va abandonar en ple embaràs, va perdre la mare en un accident de cotxe per culpa de la conducció del seu padrastre, i odia el vidu. Posades així les coses, i encara me'n deixo, la novel·la pot semblar un autèntic melodrama. I no. La ingenuïtat del narrador —i protagonista— Jeremy Davenant fa que l'obra es tenyeixi de comèdia i que la màgia verbal suri pertot, començant pel fascinant joc d'iniciació infantil que marcarà la vida de Jeremy.
Quan la seva família decideix anar-se'n a viure a l'altra banda de l'Atlàntic, l'oncle Gerard —en realitat, l'home que li va fer de pare fins que la mare es va tornar a casar amb una persona "responsable"— li tapa els ulls i li fa arrencar una pàgina d'un llibre extret de la seva vasta biblioteca. Aquell paperot —la Pàgina— resulta ser una pàgina d'enciclopèdia amb set entrades que abasten de Shakespeare a la divinitat hindú Shakuntala —la Dama Obscura—, passant per la ciutat ucraïnesa de Shakhtyorsk i pels textos apòcrifs del Bard. Jeremy esdevé especialista acadèmic en Shakesperare i tota la seva vida gira sobre el que consta a la pàgina, sobretot pel que fa a les expectatives sentimentals. S'enamora de Milena perquè és morena com el model shakespearià de la dama obscura i de seguida descobreix que el relat familiar de la noia és clavat a l'argument d'un apòcrif que el fascina: A Yorkshire Tragedy. Quan Jeremy es posa nerviós quequeja i l'assalten els jocs de paraules, en un atac del que ell anomena "polisemania". Com a professor gaudeix especialment amb la propensió de Shakespeare pels jocs de paraules i es rabeja en la línia crítica que històricament ha acusat l'autor anglès de poc viril per la seva flaca pel joc verbal. William Empson, per exemple, apareix citat valorant que aquesta propensió "pels jocs de paraules en un poeta indica falta de decisió i de voluntat, una complaença femenina a sucumbir davant l'artificiosa fascinació del llenguatge".
La bona traducció de J. Martín Lloret llisca amb eficàcia i no defuig, per una vegada, el foc del joc. La novel·la original conté un bon grapat d'anagrames que el traductor s'esforça per vessar a l'espanyol amb resultats notables. Jeremy intenta lligar amb Milena d'aquesta penosa manera —un anagrama de "a mi lado en la sala" es "Milena, ola salada"—, sense cap altre resultat que la indiferència, però persevera setmanes més tard —Milena: el imán (!)—. El traductor se'n surt gairebé sempre, però també sap quan ha de mantenir l'original en anglès. Com que Shakespeare va arribar a escriure el seu nom de dotze maneres diferents, Moore aporta un oportú anagrama anglès de "William Shakespeare": "A weakish speller, am I?" (no vaig fort d'ortografia, oi?), insuperable en cap llengua llatina (w-k?) Llegiu Moore, Jeffrey Moore.
dijous, 25 de setembre del 2003
dijous, 18 de setembre del 2003
Qui els va matricular!
El territori de les matrícules automobilístiques sempre ha estat un camp propici per al joc simbòlic. Temps era temps, quan Aznar encara no havia homogeneïtzat l'afer de les "xapes", els ciutadans de Gijón van aprofitar el pas clamorós dels vehicles gironins de GE a GI per afegir-se a la festa i desmarcar-se dels seus veïns d'Oviedo. Un altre flux migratori de plaques el protagonitzaren els ciutadans de Borriana menys sensibles a la toponímia valenciana, que es desplaçaven fins a Burgos per matricular els seus vehicles amb un BU ben poc borrianenc. Però aquella exuberància va ser tallada de soca-rel pel nacionalisme excloent del PP, la campanya del CAT ja és història i ara els nostres vehicles circulen amb la E omnipresent acompanyada de tres consonants més que pretenen evitar les troiques malsonants. O sigui, que entre nosaltres les matrícules d'automòbil cada cop donen menys joc.
En canvi, als Estats Units el sistema de matriculació permet moltes alegries. Tothom qui estigui disposat a pagar una mica més pot fabricar-se una matrícula a la carta, tal com feia el gran Xavier Cugat amb aquells "haigues" que duien el seu nom al darrere. Se'n diuen "vanity plates", el que aquí per discreció en diríem "matrícules personalitzades", i la seva contractació només comporta dues limitacions. La primera és molt òbvia: que no en circuli cap altra d'igual; només faltaria que dos automòbils diferents portessin la mateixa matrícula. La segona obliga a lluir caracters alfanumèrics —xifres o lletres— fins a un màxim nombre de set, la qual cosa implica que les expressions intel·ligibles de set o menys caracters van buscadíssimes. Com és lògic, la constricció ha suscitat la creativitat pertorbadora, i els conductors nord-americans han desenvolupat un llenguatge homofònic proper al dels missatges SMS dels telèfons mòbils. Ja es veu que un guirigall tipogràfic d'aquesta índole havia d'inspirar algun poeta desvagat. El fet es va produir a mitjan noranta quan una nit Daniel Nussbaum va conduir massa hores seguides i s'imaginà que totes les matrícules personalitzades de l'estat de Califòrnia podrien alinear-se en caòtiques cues de vehicles per reescriure les grans obres de la literatura universal.
Com que la possibilitat que això succeís atzarosament en una autopista o una planta de pàrking era molt remota Nussbaum va decidir posar fil a l'agulla i començà a reescriure obres com "Edip Rei", "El retrat de Dorian Gray" o "Un tramvia anomenat desig" a còpia de matrícules reals extretes del Registre de Vehicles de Califòrnia en el que anomenà "llenguatge placa" (plate speak). L'obra on recull les seves recreacions transcrites duu per títol "PL8SPK" —fonèticament "plate speak"— (Harper Collins West, 1994). Per exemple, la versió d'"Èdip Rei" en llenguatge placa consta de 154 plaques triades d'entre les més d'un milió de matrícules personalitzades que figuraven al registre de l'estat de Califòrnia fa una dècada. Quan Nussbaum convoca virtualment els 154 vehicles, les dues primeres frases de l'obra queden així: "ONCEPON/ ATIME/ LONGAGO/ IN/ THEBES/ IMKING/ OEDIPUS/ DAKING/ LVMYMRS/ LVMYKIDS/ THEBENS/ THINK/ OEDDY/ ISCOOL/ NOPROBS". És a dir, poc o molt, "temps era temps i ja en fa molt, a Tebes un rei, Èdip Rei, noies i nois, els tebans pensen que l'Edi és guai, cap problema". Potser sí que la solució contra les xapes amb la E hagués estat la matrícula personalitzada: A10SIAU.
En canvi, als Estats Units el sistema de matriculació permet moltes alegries. Tothom qui estigui disposat a pagar una mica més pot fabricar-se una matrícula a la carta, tal com feia el gran Xavier Cugat amb aquells "haigues" que duien el seu nom al darrere. Se'n diuen "vanity plates", el que aquí per discreció en diríem "matrícules personalitzades", i la seva contractació només comporta dues limitacions. La primera és molt òbvia: que no en circuli cap altra d'igual; només faltaria que dos automòbils diferents portessin la mateixa matrícula. La segona obliga a lluir caracters alfanumèrics —xifres o lletres— fins a un màxim nombre de set, la qual cosa implica que les expressions intel·ligibles de set o menys caracters van buscadíssimes. Com és lògic, la constricció ha suscitat la creativitat pertorbadora, i els conductors nord-americans han desenvolupat un llenguatge homofònic proper al dels missatges SMS dels telèfons mòbils. Ja es veu que un guirigall tipogràfic d'aquesta índole havia d'inspirar algun poeta desvagat. El fet es va produir a mitjan noranta quan una nit Daniel Nussbaum va conduir massa hores seguides i s'imaginà que totes les matrícules personalitzades de l'estat de Califòrnia podrien alinear-se en caòtiques cues de vehicles per reescriure les grans obres de la literatura universal.
Com que la possibilitat que això succeís atzarosament en una autopista o una planta de pàrking era molt remota Nussbaum va decidir posar fil a l'agulla i començà a reescriure obres com "Edip Rei", "El retrat de Dorian Gray" o "Un tramvia anomenat desig" a còpia de matrícules reals extretes del Registre de Vehicles de Califòrnia en el que anomenà "llenguatge placa" (plate speak). L'obra on recull les seves recreacions transcrites duu per títol "PL8SPK" —fonèticament "plate speak"— (Harper Collins West, 1994). Per exemple, la versió d'"Èdip Rei" en llenguatge placa consta de 154 plaques triades d'entre les més d'un milió de matrícules personalitzades que figuraven al registre de l'estat de Califòrnia fa una dècada. Quan Nussbaum convoca virtualment els 154 vehicles, les dues primeres frases de l'obra queden així: "ONCEPON/ ATIME/ LONGAGO/ IN/ THEBES/ IMKING/ OEDIPUS/ DAKING/ LVMYMRS/ LVMYKIDS/ THEBENS/ THINK/ OEDDY/ ISCOOL/ NOPROBS". És a dir, poc o molt, "temps era temps i ja en fa molt, a Tebes un rei, Èdip Rei, noies i nois, els tebans pensen que l'Edi és guai, cap problema". Potser sí que la solució contra les xapes amb la E hagués estat la matrícula personalitzada: A10SIAU.
dijous, 11 de setembre del 2003
Maurici Pla analògic
L'arquitecte i notable escriptor Maurici Pla ha publicat aquest estiu el seu primer assaig literari —"Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel" (Quaderns Crema)—, sàviament destil·lat de la seva tesi doctoral d'arquitecte lletraferit. Pla és a l'analogia el que Lautréamont a les comparacions xocants, Breton a la mística i Roussel als metagrames. El seu punt de partida és d'un aristotelisme galopant: "l'home crea els mites, de l'home parteixen les idees, les cavernes no són res més que un producte de la imaginació de l'home, l'home és l'únic creador de l'ordre i de la proporció. I si en algun lloc s'amaga encara algun misteri indesxifrable és en l'interior de l'home. L'analogia és obscura en la mesura que l'home mateix és obscur". En arribat a aquest punt, Maurici Pla ens informa que beu a galet de la interpretació que el francès Pierre Aubenque fa de la metafísica d'Aristòtil, però sap transmetre'ns perfectament la passió que sent pel caracter inesperat que envolta la pràctica analògica. La seva prosa evita en tot moment l'enfarfegament quasi inevitable del metallenguatge i empeny el lector a sumar-se a la causa aristotèlica. Pla es declara contrari als miralls de les idees i a les respostes que tot ho fixen, recull que "l'analogia obre les portes d'una absurditat que habita més enllà del llenguatge" i malfia del famós secret de l'escriptura roussel·liana: "Roussel ens duu fins a la vora de l'abisme i ens insinua que potser no hi ha cap secret, que molt probablement no hi ha res a dir". Com si la clau tan cobejada obrís una porta tapiada.
L'encert fonamental d'aquest estudi és alinear tres autors tan diversos com Lautréamont, Breton i Roussel a partir de la desproporció flagrant que atorga la pràctica intensa de l'escriptura analògica. No és pas la via del què sinó la del com, i no pas del punt com, sinó la via del com i punt. Lògicament, Pla també recull les famoses comparacions xocants de l'autor dels "Chants de Maldoror" —encapçalades per "l'encontre fortuït en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i d'un paraigua"—, l'anomenada analogia mística de Breton i els famosos metagrames que Roussel divulgà pòstumament al seu celebrat "Comment j'ai écrit certains de mes livres". Però tot plegat ja es veu que el centre d'interès (maurici)planià es mou més pel com que no pas pel què. L'exploració el porta a l'espai difús que en la pràctica analògica separa el punt de partida del punt d'arribada, i la seva divisa bé podria ser aquell vers de Mallarmé que assegura que "un coup de dés jamais n'abolira le hasard".
Estem de sort, perquè uns mesos abans d'aquest estimulant estudi (maurici)planià, el gallec Hermes Salceda havia publicat a les actives edicions de la UAB un feliç volum intitulat "Raymond Roussel, teoría y práctica de la escritura". L'assaig de Salceda inclou la primera traducció al castellà, escomesa a quatre mans amb Gemma Andújar, de les narracions primerenques en les quals Roussel assajà el seu radical mètode d'escriptura ("Textos embrionarios o Embriones textuales"). A banda de traslladar la prosa roussel·liana, el llibre de Salceda il·lumina amb una precisió tècnica impecable els complexos territoris verbals que el francès exposaria en el seu controvertit testament literari, traslladat al castellà en el seu dia per Pere Gimferrer i ara rellegit amb profit per un nou afiliat a la nòmina dels planians il·lustres, homòleg però no pas anàleg de l'estudiós de Josep Pla anomenat Xavier Pla i també d'un crític tan refinat com Ramon Pla i Arxé.
L'encert fonamental d'aquest estudi és alinear tres autors tan diversos com Lautréamont, Breton i Roussel a partir de la desproporció flagrant que atorga la pràctica intensa de l'escriptura analògica. No és pas la via del què sinó la del com, i no pas del punt com, sinó la via del com i punt. Lògicament, Pla també recull les famoses comparacions xocants de l'autor dels "Chants de Maldoror" —encapçalades per "l'encontre fortuït en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i d'un paraigua"—, l'anomenada analogia mística de Breton i els famosos metagrames que Roussel divulgà pòstumament al seu celebrat "Comment j'ai écrit certains de mes livres". Però tot plegat ja es veu que el centre d'interès (maurici)planià es mou més pel com que no pas pel què. L'exploració el porta a l'espai difús que en la pràctica analògica separa el punt de partida del punt d'arribada, i la seva divisa bé podria ser aquell vers de Mallarmé que assegura que "un coup de dés jamais n'abolira le hasard".
Estem de sort, perquè uns mesos abans d'aquest estimulant estudi (maurici)planià, el gallec Hermes Salceda havia publicat a les actives edicions de la UAB un feliç volum intitulat "Raymond Roussel, teoría y práctica de la escritura". L'assaig de Salceda inclou la primera traducció al castellà, escomesa a quatre mans amb Gemma Andújar, de les narracions primerenques en les quals Roussel assajà el seu radical mètode d'escriptura ("Textos embrionarios o Embriones textuales"). A banda de traslladar la prosa roussel·liana, el llibre de Salceda il·lumina amb una precisió tècnica impecable els complexos territoris verbals que el francès exposaria en el seu controvertit testament literari, traslladat al castellà en el seu dia per Pere Gimferrer i ara rellegit amb profit per un nou afiliat a la nòmina dels planians il·lustres, homòleg però no pas anàleg de l'estudiós de Josep Pla anomenat Xavier Pla i també d'un crític tan refinat com Ramon Pla i Arxé.
dijous, 17 de juliol del 2003
Kaoisme i òpera
Tal com va el món, no resulta gens estrany que el poeta de les Terres de l'Ebre Tomàs Camacho hagi decidit recuperar un llibre antic de la seva època kaoista: "K & O (Poemes kaoistes)". Com que els poemes visuals de Camacho subverteixen l'OK amb què alguns ens volen fer combregar, per parlar-ne convé començar pel final. Mai fins avui no havia topat amb un colofó com el d'aquesta edició que els valencians "navarresos" (de Navarrés) de les edicions "Babilonia" (babiloni@xatired.com) han inclòs a la seva col·lecció "Pliegues de la Visión". Fa així: Aquest "Pliego de la Visión" es va començar a imprimir en Agost de 2001 i es va acabar en Juny de 2003 amb una impressora Deskjet 1220 i paper conqueror gris de 110 grs/m2. S'han editat 100 exemplars numerats del 001 al 100". Dos anys per cent exemplars! Això sí que és "work in progress"! O més aviat "print in progress".
El poemari kaoista de Camacho té mig centenar de pàgines que inclouen el manifest fundacional del kaoisme, nascut molt abans que el col·lectiu okupa associés la radicalitat a la ca. L'autor hi inclou la fotocòpia d'una autoentrevista, teclejada segurament amb una Olivetti de les que usava Monzó a primers dels vuitanta i amb una voluntat de subversió ortogràfica propera a la d'alguns contes de Cortázar: "Kom ba néixer el kaoisme? per kasualitat kom kuasi tota kosa ke neix. La idea ba ser d'una amiga i des d'akell moment la febre kaoista em ba prendre, tot ho beia des de la ka i la o. Tota kosa pot expressar-se amb akest sistema binari". La resta del llibre és una prova d'aquesta alternativa binària als zeros i els uns de l'era digital. Hi juguen el seu paper marques com Okal o Kodak, escriptors com Kafka o JRJ —el foll de les jotes— i referents com Euskadi, el cor del qual és una K. Amb una K i dues os el món pot funcionar (OK), no funcionar (KO) o anar fent la viu viu (KOO: Caos). La K és destral i sageta. Potser per això els poemes kaoistes de Kamacho, vistos avui, semblen troballes arqueològiques excavades al pàrking d'una zona comercial.
El comiat estival de la secció enigmística va també a còpia de troballes. En aquest cas (KK?), les solucions operístiques al repte del "nòmer clus" que vaig plantejar fa unes setmanes amb un text de la verbívora Julieta Sunyol que va deixar KO molts lectors. La seva nota manuscrita en un pentagrama ocultava diversos títols d'òpera, que aquí es poden deduir llegint les lletres en majúscules: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he pAÏDA, tinc tos de gos (TOS CAnina), els dispensaris SÓN AMBULAtoris i jo no em puc atiPAR SI FALta SAL O MEnjant només enciams. Des de la finestra de l'HOTEL LOcal puc veure aquesta escena que el FALS TAFetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és ORFE O té pares? Es van aTURANT DOTze persones però de tan TRISTA NI SOLDAts de plom ni PALLASSOS la consolen. La gent no esCARMENta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que BO!—, HEM aconseguit que es distregui!... És ben bé que VAL QUI RIAlles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la prOPERA! Petons! Joan RIGOL, ETÒleg". Entre el caos i la lírica, que tingueu bon estiu!
El poemari kaoista de Camacho té mig centenar de pàgines que inclouen el manifest fundacional del kaoisme, nascut molt abans que el col·lectiu okupa associés la radicalitat a la ca. L'autor hi inclou la fotocòpia d'una autoentrevista, teclejada segurament amb una Olivetti de les que usava Monzó a primers dels vuitanta i amb una voluntat de subversió ortogràfica propera a la d'alguns contes de Cortázar: "Kom ba néixer el kaoisme? per kasualitat kom kuasi tota kosa ke neix. La idea ba ser d'una amiga i des d'akell moment la febre kaoista em ba prendre, tot ho beia des de la ka i la o. Tota kosa pot expressar-se amb akest sistema binari". La resta del llibre és una prova d'aquesta alternativa binària als zeros i els uns de l'era digital. Hi juguen el seu paper marques com Okal o Kodak, escriptors com Kafka o JRJ —el foll de les jotes— i referents com Euskadi, el cor del qual és una K. Amb una K i dues os el món pot funcionar (OK), no funcionar (KO) o anar fent la viu viu (KOO: Caos). La K és destral i sageta. Potser per això els poemes kaoistes de Kamacho, vistos avui, semblen troballes arqueològiques excavades al pàrking d'una zona comercial.
El comiat estival de la secció enigmística va també a còpia de troballes. En aquest cas (KK?), les solucions operístiques al repte del "nòmer clus" que vaig plantejar fa unes setmanes amb un text de la verbívora Julieta Sunyol que va deixar KO molts lectors. La seva nota manuscrita en un pentagrama ocultava diversos títols d'òpera, que aquí es poden deduir llegint les lletres en majúscules: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he pAÏDA, tinc tos de gos (TOS CAnina), els dispensaris SÓN AMBULAtoris i jo no em puc atiPAR SI FALta SAL O MEnjant només enciams. Des de la finestra de l'HOTEL LOcal puc veure aquesta escena que el FALS TAFetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és ORFE O té pares? Es van aTURANT DOTze persones però de tan TRISTA NI SOLDAts de plom ni PALLASSOS la consolen. La gent no esCARMENta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que BO!—, HEM aconseguit que es distregui!... És ben bé que VAL QUI RIAlles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la prOPERA! Petons! Joan RIGOL, ETÒleg". Entre el caos i la lírica, que tingueu bon estiu!
dijous, 10 de juliol del 2003
Exorcismes d'estiu
Cal saludar amb joia la reedició en butxaca (a Punto de Lectura) d'un dels llibres més eclèctics del cubà Guillermo Cabrera Infante. Es tracta de "Exorcismos de estil(l)o", un llibre excel·lent per llegir a l'assalt, ni que sigui a salts. És un producte natural dels anys setanta, que barreja gèneres amb gran desimboltura i sense cap complex. Hi prima la idea de la dessacralització pròpia dels grans autors. Les pàgines 16 i 17 gairebé són en blanc. Només s'hi llegeix "Literatura es todo lo que se lea" a pàgina esquerra i "como tal" a la dreta. A la pàgina 40 hi ha un poema fluvial que conté la tira de rius ocults per homofonia. Comença "Je Thames/ La Seine está servida..." A la 48 una veritable troballa: "Palindrama. Nada, yo soy Adán". La página 60 conté un dens paràgraf sobre Mallarmé en el qual cada línia acaba amb una paraula malsonant per culpa de la separació sil·làbica (pene-, caca-, Chi-, ano-, Singa-, Orino-, paja-, cono-, putu-, pinga-...) Cabrera bateja la proposta de manera inequívoca: "Pornografismos". A la 89 hi ha un paràgraf que duu per títol "Peri Phalos". Comença per "Polla, picha, pija, pico, pinga... ", conté quaranta-tres variants castellano-cubanes per nomenar el vit i acaba "y casi siempre, cosa curiosa, el nombre está en femenino".
El títol del llibre parteix dels exercicis d'estil de Queneau. Cabrera ha jugat sempre amb referents reconeixibles a l'hora de titular. A "Vidas para leerlas" subvertia les "Vides paral·leles" de Plutarc, i a "Mea Cuba" s'acostava a la culpa llatina. Aquí Queneau no és només un pretext. És també el model per explorar molts dels mètodes d'escriptura condicionada que el francès va incloure al seu llibre fundacional. Així, a "Adeherencias" Cabrera inventa delicioses paraules maleta en un format proper a l'equació: "Tirar y anarquía: tiranía"; "perverso y divertido: pervertido"; "casa y asado: casado". La fusió d'elements és també la clau d'alguns poemes breus com "Bibliografismos: El Arcipreste de Hitaca/ Lope de Verga/ Machado about nothing". Una de les seccions del llibre és més narratiu. Seccions com les "Fábulas rasas", els "Marxismas" o les "Metáforas metafísicas" contenen proses disbauxades de longitud variable que van de l'aforisme al conte, sense perdre mai la tensió verbívora. Tampoc hi falten minipeça teatral, com "Cena y escena (diálogo presocrático en un acto y tres escenas)" i d'altres textos que completen el potpourri, tal com el mateix Cabrera el defineix en un estrambòtic "epilogolipo".
Abans, però, tanca el volum una secció poètica que sempre m'ha subjugat per la seva aparent senzillesa. Cabrera la titula "Carmen figuranta" i la componen una trentena de poemes hiperbreus que juguen amb la disposició tipogràfica dels seus mots sense acostar-se al cal·ligrama. El primer ja marca el to. S'anomena "Canto pisano" i el componen les lletres de "torre" en disposició vertical inclinada, a la manera de la famosa construcció de Pisa. Un dels que, en la seva simplicitat, sempre m'ha cridat l'atenció es compon també d'una sola paraula. Sota el títol "Posibles riesgos del helio", Cabrera tecleja dues os com dues boletes (o o) flotant per damunt del mot d'on s'han desprès (gl b s). El meu favorit, però, és un notable exemple de decapitació (o afèresi). El títol sembla extret d'un manual d'urbanitat per a criatures: "Reglas de higiene". El poema fa així: "Mano/ano/no".
El títol del llibre parteix dels exercicis d'estil de Queneau. Cabrera ha jugat sempre amb referents reconeixibles a l'hora de titular. A "Vidas para leerlas" subvertia les "Vides paral·leles" de Plutarc, i a "Mea Cuba" s'acostava a la culpa llatina. Aquí Queneau no és només un pretext. És també el model per explorar molts dels mètodes d'escriptura condicionada que el francès va incloure al seu llibre fundacional. Així, a "Adeherencias" Cabrera inventa delicioses paraules maleta en un format proper a l'equació: "Tirar y anarquía: tiranía"; "perverso y divertido: pervertido"; "casa y asado: casado". La fusió d'elements és també la clau d'alguns poemes breus com "Bibliografismos: El Arcipreste de Hitaca/ Lope de Verga/ Machado about nothing". Una de les seccions del llibre és més narratiu. Seccions com les "Fábulas rasas", els "Marxismas" o les "Metáforas metafísicas" contenen proses disbauxades de longitud variable que van de l'aforisme al conte, sense perdre mai la tensió verbívora. Tampoc hi falten minipeça teatral, com "Cena y escena (diálogo presocrático en un acto y tres escenas)" i d'altres textos que completen el potpourri, tal com el mateix Cabrera el defineix en un estrambòtic "epilogolipo".
Abans, però, tanca el volum una secció poètica que sempre m'ha subjugat per la seva aparent senzillesa. Cabrera la titula "Carmen figuranta" i la componen una trentena de poemes hiperbreus que juguen amb la disposició tipogràfica dels seus mots sense acostar-se al cal·ligrama. El primer ja marca el to. S'anomena "Canto pisano" i el componen les lletres de "torre" en disposició vertical inclinada, a la manera de la famosa construcció de Pisa. Un dels que, en la seva simplicitat, sempre m'ha cridat l'atenció es compon també d'una sola paraula. Sota el títol "Posibles riesgos del helio", Cabrera tecleja dues os com dues boletes (o o) flotant per damunt del mot d'on s'han desprès (gl b s). El meu favorit, però, és un notable exemple de decapitació (o afèresi). El títol sembla extret d'un manual d'urbanitat per a criatures: "Reglas de higiene". El poema fa així: "Mano/ano/no".
dijous, 3 de juliol del 2003
L'últim palíndrom
Des d'aquesta mateixa columna he recomanat moltes vegades (¿manta?) una publicació quasi clandestina anomenada "Semagames". És el butlletí del Club Palindròmic Internacional, que va tenir la seva seu social a Vilallonga del Camp fins que Ramon Giné, que n'era l'editor i l'alma mater, va morir ara fa mig any. Sever revés. Durant molt de temps Giné havia estat el responsable de l'edició d'aquest peculiar butlletí dedicat a les paraules capicua en totes les seves facetes. Concretament des del número 2 fins al 57. Ara Josep Maria Albaigès —creador de "Semagames" fa més de vint anys— i Jesús Lladó —un dels grans palindromistes sorgits en tots aquests anys d'emmirallar mots—, han publicat un número especial de l'estrambòtica revista dels mots que venen i van, com ara cuc, radar o malaialam. És el "Semagames" número 58, dedicat a la figura del difunt Giné, amb tot de materials pendents que el sarralenc tenia al calaix, i amb una crida explícita als palindromistes del món per veure si volen formar part del nou consell editor. Lladó i Albaigès es neguen a donar per acabat el periple capicua de la seva publicació. Les seves paraules endolades prenen la ruta natural: "Els semagamistes, que estimàvem en Ramon i estimem la seva obra, no podem permetre que aquesta s’extingeixi. Queda molt per fer, i cap homenatge a la seva memòria millor que continuar amb l’obra que ell mantingué sense defallir durant tants anys". La proposta concreta seria formar un comitè de redacció d'unes sis persones que es comprometés a enviar dues col·laboracions anuals com a mínim, canalitzades a través de Jesús Lladó. És un SOS en tota la regla. Essa o essa. Els dos semagamistes supervivents donen els seus e-mails a veure si un munt de palindromistes inquiets se'ls ofereixen: jalbaiges@caminos.recol.es i jesusllado@racclub.net. Tots els voluntaris que obtinguin per aquesta via seran de fiar. Perquè, i d'això n'estic convençut, de palindromista "se n'és o no se n'és" (un dels pocs palíndroms originals que he aconseguit inventar després de dècades d'afició; un altre és la manipulació de la màxima de Shakespeare que fa: "ser o no res", minsa collita).
Mentre no arriba el setè de cavalleria palindròmica, aquest exemplar del (S 58) ens apaivaga la set capicua amb més material d'anada i tornada. A banda dels articles necrològics de rigor (mortis), hi ha unes quantes peces interessants dels dos factòtums actuals de la revista. Lladó escriu sobre palíndroms musicals i fa una interessant repassada del santoral des del punt de vista dels capicues. Albaigès, per la seva banda, especula sobre la palindromia numèrica i també aprofundeix en els pangrames (frases que contenen totes les lletres de l'alfabet). Algunes altres de les peces més atractives d'aquest número 58 són els palíndroms castellans en construcció de José Luis Alonso de Castro, una curiosíssima aproximació de l'anglès David Howe a la palindromia dels escacs ("Palindromic Chess") i una tria dels palíndroms sil·làbics de la xilena Sylvia Yuan ("Los silábicos de Sylvia"). El butlletí manté la seva varietat lingüística amb preponderància del català però amb presència important del castellà i l'anglès. Res no fa pensar que "Semagames" s'acabi, però la feinada ingent del finat Giné pesa com una llosa sobre els seus successors. Palindromistes del món, uniu-vos! En paraules de l'empordanès Ernest Díaz, "l'art som: mostra'l".
Mentre no arriba el setè de cavalleria palindròmica, aquest exemplar del (S 58) ens apaivaga la set capicua amb més material d'anada i tornada. A banda dels articles necrològics de rigor (mortis), hi ha unes quantes peces interessants dels dos factòtums actuals de la revista. Lladó escriu sobre palíndroms musicals i fa una interessant repassada del santoral des del punt de vista dels capicues. Albaigès, per la seva banda, especula sobre la palindromia numèrica i també aprofundeix en els pangrames (frases que contenen totes les lletres de l'alfabet). Algunes altres de les peces més atractives d'aquest número 58 són els palíndroms castellans en construcció de José Luis Alonso de Castro, una curiosíssima aproximació de l'anglès David Howe a la palindromia dels escacs ("Palindromic Chess") i una tria dels palíndroms sil·làbics de la xilena Sylvia Yuan ("Los silábicos de Sylvia"). El butlletí manté la seva varietat lingüística amb preponderància del català però amb presència important del castellà i l'anglès. Res no fa pensar que "Semagames" s'acabi, però la feinada ingent del finat Giné pesa com una llosa sobre els seus successors. Palindromistes del món, uniu-vos! En paraules de l'empordanès Ernest Díaz, "l'art som: mostra'l".
dijous, 26 de juny del 2003
El nòmer clus
El verb "nominar" ha estat progressivament devaluat per la cultura audiovisual. Les nominacions dels Oscars de Hollywood encara tenen un to optimista, però aquesta ombra d'esperança nominal s'ha esvaït amb la irrupció dels neonominats als programes de televisió convivencial (ho sento, però dir-ne Tele-brossa trobo que és injust per a paletes i poetes, apostar per Tele-escombraria seria injust per als escombriaires i decantar-se, com Jordi Costa al CCCB, per la Tele-porqueria és definitivament injust per als porcs). Com és notori, ara els nominats ja no aspiren a la glòria sinó al desterrament. Expulsats del paradís mediàtic de torn, vagaregen pels platós a la recerca d'una engruna de posteritat. Nominar, doncs, ha canviat substancialment. Nomenar, en canvi, continua vigent entre la gent que aspira als càrrecs públics. L'editora Míriam Tey, per exemple, va ser nomenada pel PP (partit popular) i en canvi es resisteix a ser nominada pel TP (todas putas).
Només nòmer, que és un verb prodigiós —"jo nom Màrius, com és que noms tu?", diríem a Mallorca en un català de ressons germànics—, manté la dignitat nominalista. Tots nomem d'una manera o altra, encara que sovint traginem noms secrets. I aquest és el motiu d'aquest article. Últimament he detectat una certa revifalla d'un joc d'ocultació nominal al qual són molt afectes els escriptors de l'Oulipo i que podríem batejar com el "nòmer clus". Durant la llarga campanya electoral a la presidència blaugrana una agència matrimonial que noma Samsara va repartir a l'estadi un fulletó sensacional que oferia els seus serveis professionals. Partint del doble sentit que permetia l'absència de "Reina" —el president interí Enric Reyna—, el publicitari Pep Torres es va empescar un text en "nòmer clus" que, millor o pitjor, contenia els noms de tots els precandidats: "Si no tens Reina, i estàs cansat de creuar la porta sense que ningú no et rebi, de llevar-te tot sol a la medinada i t'has Bassat la Major part del temps passejant el teu llaurador. Et trobarem qui et robi ràpidament el cor. Fes-nos cas, aspira al millor per a tu i deixa de col·leccionar gerros Ming: ella existeix. A l'agència matrimonial Samsara et trobem la teva Reina." El joc era, en aquest cas, pura exhibició, perquè els cognoms dels vuit precandidats estaven tipogràficament ressaltats.
Ara la verbívora Julieta Sunyol ha anat més enllà i ha transformat el "nòmer clus" en un enigma operístic. La seva nota manuscrita en un pentagrama oculta títols d'òperes: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he païda, tinc tos de gos (tos canina), els dispensaris són ambulatoris i jo no em puc atipar si falta sal o menjant només enciams. Des de la finestra de l'hotel local puc veure aquesta escena que el fals tafetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és orfe o té pares? Es van aturant dotze persones però de tant trista ni soldats de plom ni pallassos la consolen. La gent no escarmenta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que bo!—, hem aconseguit que es distregui!... És ben bé que val qui rialles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la propera! Petons! Joan Rigol, etòleg". L'última òpera és el "Rigoletto", però ¿i les dotze anteriors? Sort.
Només nòmer, que és un verb prodigiós —"jo nom Màrius, com és que noms tu?", diríem a Mallorca en un català de ressons germànics—, manté la dignitat nominalista. Tots nomem d'una manera o altra, encara que sovint traginem noms secrets. I aquest és el motiu d'aquest article. Últimament he detectat una certa revifalla d'un joc d'ocultació nominal al qual són molt afectes els escriptors de l'Oulipo i que podríem batejar com el "nòmer clus". Durant la llarga campanya electoral a la presidència blaugrana una agència matrimonial que noma Samsara va repartir a l'estadi un fulletó sensacional que oferia els seus serveis professionals. Partint del doble sentit que permetia l'absència de "Reina" —el president interí Enric Reyna—, el publicitari Pep Torres es va empescar un text en "nòmer clus" que, millor o pitjor, contenia els noms de tots els precandidats: "Si no tens Reina, i estàs cansat de creuar la porta sense que ningú no et rebi, de llevar-te tot sol a la medinada i t'has Bassat la Major part del temps passejant el teu llaurador. Et trobarem qui et robi ràpidament el cor. Fes-nos cas, aspira al millor per a tu i deixa de col·leccionar gerros Ming: ella existeix. A l'agència matrimonial Samsara et trobem la teva Reina." El joc era, en aquest cas, pura exhibició, perquè els cognoms dels vuit precandidats estaven tipogràficament ressaltats.
Ara la verbívora Julieta Sunyol ha anat més enllà i ha transformat el "nòmer clus" en un enigma operístic. La seva nota manuscrita en un pentagrama oculta títols d'òperes: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he païda, tinc tos de gos (tos canina), els dispensaris són ambulatoris i jo no em puc atipar si falta sal o menjant només enciams. Des de la finestra de l'hotel local puc veure aquesta escena que el fals tafetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és orfe o té pares? Es van aturant dotze persones però de tant trista ni soldats de plom ni pallassos la consolen. La gent no escarmenta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que bo!—, hem aconseguit que es distregui!... És ben bé que val qui rialles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la propera! Petons! Joan Rigol, etòleg". L'última òpera és el "Rigoletto", però ¿i les dotze anteriors? Sort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)