Stoppard non stop

Tom Stoppard és un dels dramaturgs anglesos amb més projecció. Va aconseguir el seu primer gran èxit internacional amb Rosencratz i Guildenstern són morts (1967), una comèdia protagonitzada per dos personatges secundaris de Hamlet que ell mateix portaria al cinema l’any 1990. Les seves incursions en el món del guionatge cinematogràfic inclouen títols tan coneguts com L’imperi del sol (1987) amb Spielberg, l’adaptació de La casa Rússia (1990) de Le Carré o Shakespeare in love (1998). El seu teatre no s’ha prodigat gaire pels nostres escenaris, però ara estem d’enhorabona, perquè podem veure Arcàdia (1993) a la Sala Petita del TNC, dirigida per Ramon Simó. Arcàdia és considerada una de les seves millors obres. Som a Sidley Park, una casa de camp anglesa. L’acció va i ve de 1809 a l’actualitat i viceversa sense sortir mai de la sala d’estar, en un canvi d’època instantani que dóna al temps el valor de quarta dimensió. Passem dels fets que envolten la reconstrucció del jardí de la casa a la reconstrucció dels fets que proven de fer-ne uns estudiosos un segle més tard, amb la figura de Lord Byron de fons. És una peça rodona, en la qual les idees i les emocions conviuen d’una manera virtuosa. Stoppard aconsegueix que totes les discussions teòriques que interessen els seus personatges tinguin un correlat emocional de gran força escènica, tot plegat en un llenguatge molt ric i carregat de dobles sentits. Traduir-lo al català ha estat una d’aquelles dolces tortures que et fan comprendre a fons la famosa novel·la de Leopold Sacher-Masoch que va suscitar el terme masoquisme. Stoppard és un virtuós del joc verbal que s’acull a la tradició shakespeariana. Ja el 1979 havia escrit dues obres complementàries en aquesta línia: Dogg’s Hamlet i Cahoot’s Macbeth. A la primera trobem que els actors parlen un llenguatge anomenat Dogg. El Dogg conté paraules de l’anglès corrent però amb significats totalment diferents dels que els assignen els parlants anglesos. L’escena presenta tres estudiants no angloparlants que assagen una representació de Hamlet en anglès, és a dir, en una llengua totalment estrangera per a ells. Normalment en la mateixa funció també es representa Cahoot’s Macbeth: una versió reduïda de Macbeth feta davant els ulls escrutadors d’un policia secreta, el qual sospita que els actors són subversius que lluiten contra l’Estat. Per acabar-ho d’embolicar, Dogg’s Hamlet també conté una escena de quinze minuts de durada anomenada 15 minute Hamlet. És, en efecte, l’obra sencera de Shakespeare abreujada en quinze minuts i tot sovint es representa en funcions independents. No us perdeu aquesta Arcàdia.

El cònsol Altaió

La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... (Eumo, 2007) és l’última proposta del traficant d’idees Vicenç Altaió, aquest cop de la mà del seu yang Claret Serrahima. Són textos onírics, que tornen i retornen com un bisens a la tradició de les destradicions en la qual s’inscriu Altaió, ençà de l’ultrason i més enllà de l’inframón. Hi ha una inquietant barreja de prosa notarial i poema surrealista, de fets i de sets, de mots feréstecs i silencis cartoixans. Em recorda La boutique obscure de Georges Perec, en el qual l’oulipista transcrivia 124 somnis amb l’única condició d’excloure’n els noms propis, per pudícia. Altaió no només no elimina deliberadament les al·lusions específiques dels seus textos onírics sinó que, de la mà del treball gràfic (i tipogràfic) de Serrahima, les subratlla, les accentua, les fa visibles, les extreu del text i les recombina en un context diferent. Però ni transcriu ni descriu. S’endinsa en l’àmbit oníric i escriu des d’allà mateix. A més, La consola de Cadaqués practica la combinatòria de les emocions, explora la inintel·ligibilitat amb un difuminat tipogràfic que neguitejarà els amenaçats de presbícia i assaja espais per a la lectura compartida amb els dos lectors en posició d’escacs. Un estudi onomàntic dels coautors d’aquest llibre oníric suscita aproximacions interessants. Amb les lletres de Vicenç Altaió trobem l’anagrama “Eviti la Cançó” i les de Claret Serrahima donen “Ahir resta reclam”. Plegats, la combinació de les seves 27 lletres en defineix a la perfecció la poètica. “Ètica: ahir va alçar el somni cert”. A la pàgina 63 del llibre, que és la meva per raons que ara no vénen al cas, hi llegeixo un paràgraf que faig meu per rematar aquesta columna putativa que compartia espai, en temps ja remots, amb l’escriptura sense llançadora que Altaió tramava a l’Avui de cada setmana: “Sóc feliç com mai de trobar-me amb els llibres. No hi ha ni un sol metre quadrat de paret buit on penjar-hi un quadre o un dibuix, tot és ple de llibres arrenglerats, l’un rere l’altre, sense ordre alfabètic, cronològic o temàtic que posi ordre pràctic. S’hi respira el vici total. Res no sembla dedicat a l’exhibició o a la contemplació, tot és pura concupiscència. Els tractats de perspectiva es barregen amb els de poesia, i els de literatura són de literatura artística, i els de filosofia són de filosofia del llenguatge, i els d’història són d’històries viscudes. D’entre els nostres, hi distingeixo, per aquí, per allà, Don Ramón del Valle-Inclan i Ramón Gómez de la Serna, D’Ors i Cirlot, Foix i Brossa, tots en primeres edicions. No és per atzar que Llull apareix al costat de llibres d’última generació en informàtica”. Ben tornat.

Sobre el paper

La novetat editorial més destacada d’aquest Sant Jordi és el nou Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta segona edició supera de llarg la primera, els nyaps de la qual foren prou divulgats. Malgrat algunes mancances, la claredat lexicogràfica i tipogràfica són notables. Els diccionaris tenen una competència ferotge a internet per la gran potència de les eines de recerca digitals. El futur passa per aquí. I tanmateix, mentre el fullejo topo amb un element que mai no serà a la xarxa. El tinc obert per la G i m’adono que les dues entrades destacades en negreta a la part superior dels fulls descriuen l’estat de la meva panxa després d’una nit d’excessos: garrotada gastrointestinal (850-51). Carai. Tot diccionari en paper destaca el primer i l’últim mot de cada conjunt de dues planes acarades per tal de situar el lector en la seqüència alfabètica. Busco més missatges ocults i torna-hi amb el mal de panxa: gresca grogui (884-5). Grogui encara per la gresca d’anit, començo a trobar l’atzar tipogràfic del DIEC honrosament hostil (924-5) i arribo a quasi quequejar (1392-3) quan revisc com vaig acabar: xocolata xurro (1756-7). Tanta casualitat em fa pujar la mosca al nas. No serà que juguen amb la tipografia per aconseguir encapçalaments interessants? Malfiat i juganer de mena, ja trobo sospitosos molts duets: un instal·lador insuperable (966-7), un vergonyant vers (1716-7) —de qui?—, un simpàtic síndic (1544-45) —Rafael Ribó?— o un ugandès ullnegre (1686-7). Obsedit, intueixo Sherlock Holmes rere elemental elucubrar (610-11), el doctor House a diabètic dialitzar (554-5) i el marquès de Sade a dolor donar (584-5). No em puc pas creure que sigui casual l’aparellament nacionalisocialista narcotraficant (1156-7). I no us fa tuf d’okupa veure les pàgines 1302-3 presidides per piratejar pis? Jo crec que els compaginadors s’ho han passat pipa. Si fins i tot destaquen polígraf (1326) i delírium trèmens (503)! Això ha de ser buscat, i molt revelador: destaquen déu (551), però també evangeli-exasperar (750-1); en la qüestió nacional aposten per l’autodeterminació (171) però semblen decebuts del ritme sobiranista, tal com ho demostra l’animal que contraposen al símbol neonacionalista espanyol: toro-tortuga (1644-5). A més, mostren tenir conciència d’un altre detall que diferencia l’edició en paper de la digital. Els mítics follets d’impremta, reivindicats a errata esbiaixada (676-7), són els convidats d’honor a la pàgina 411, presidida pel mot? consursat, un deliciós neologisme que contrasta amb l’entrada avorrida i convencional concursat de més avall, al cos del text. Sobre el paper, molt millor.

Nostre bo, Robertson

Robertson Davies va ser un autor canadenc mundialment conegut als anys setanta. Les seves novel·les van traçar el camí que després ha seguit amb gran èxit el seu deixeble John Irving. Libros del Asteroide va aconseguir que la versió castellana de Fifth business (El quinto en discordia) prologada per Valentí Puig, cridés l’atenció dels lectors més atents. El seu èxit, i el fet de rebre el premi Llibreter, han persuadit l’editor a publicar-la també en català, en magnífica traducció de Carles Miró: El cinquè en joc. És la primera part de la Trilogia de Deptford, el poblet canadenc on neixen els protagonistes principals: Dunstan Ramsay (historiador especialitzat en sants), Boy Staunton (triomfador nat mort en estranyes circumstàncies) i Magnus Eisengrim (el nom artístic que adopta un il·lusionista fill d’un pastor i una mare tocada del bolet). El cinquè en joc és una novel·la excel·lent centrada en la culpa. La segona part de la trilogia du per títol Mantícora i ressegueix un procés de psicoanàlisi del fill de Boy Staunton a Zuric. Ara, coincidint amb la traducció catalana de la primera, surt la versió castellana de la tercera i última: World of wonders (El mundo de los prodigios), sempre a Libros del Asteroide. Aquí el protagonista és l’il·lusionista i el pretext narratiu la filmació d’una pel·lícula sobre la vida de Jean-Eugène Robert-Houdin, el pare de la màgia moderna, que Magnus encarna al cel·luloide. Per aprofundir en el subtext de la seva interpretació Eisengrim ens obsequia amb el relat complet de la seva vida, des que als set anys va ser segrestat a Deptford per un firaire pederasta, passant per totes les capes del teatre anglosaxó, en una novel·la autònoma, però que dóna sentit complet a molts fets exposats en les altres dues. Hi apareixen també dos curiosos casos de bifront. El primer és el bar de capçalera d’una companyia teatral anglesa encapçalada per un actor de l’època romàntica que va de gira per Nord-amèrica. L’anomenen Noolas Rab, però en realitat llegeixen la porta de vidre fumat des del darrere. Naturalment, és un BAR SALOON, com els de l’Oest. El segon bifront és més sofisticat. Un dels actors, anomenat Jim Hailey i graciós empedreït, sol fer broma amb un producte de menjar enllaunat. Hailey demana salsa Garton’s i després sacseja el pot tot oferint-lo a la resta de companys amb una pregunta sorprenent: “Algú vol el mocador?” Naturalment, ha d’explicar la broma, perquè ningú no l’entén. Si llegim Garton’s a l’inrevés ens surt l’expressió SNOT RAG: el drap dels mocs. L’única que li riu la gràcia, aquesta i totes, és la seva soferta esposa.

Busqui, compari i...

Mentre Martín Piñol escrivia la seva primera novel·la —200 bogeries perquè et quedis amb mi (Rosa dels Vents, 2007)— feia guions per programes com el “Top Ten Tomàtic”, “Noche sin tregua” o “Saber y ganar”, i ja perpetrava monòlegs per a la Paramount Comedy. Això es nota en el ritme i la factura d’aquesta novel·la còmica que narra les peripècies manicomials que viu un professor rabassut, avatar de Martín Piñol en aquesta Second Life llibresca, ficat a detectiu per atreure la atenció d’una noia que l’ignora. El to general del text i la presentació editorial encaixen en el tipus de producte de consum que Patrícia Gabancho, a El preu de ser catalans (Meteora, 2007), reclama per a la nostra cultura. Ara faltarà veure si troba el seu públic. El verborreic narrador, omnipresent en tots els moments de la novel·la, destaca per la seva conjunció de l’excés semàntic i la contenció sintàctica. Una de les estratègies retòriques que sovinteja és la comparació hiperbòlica amb voluntat xocant: “suar com un Ieti en una sauna” o “les mans del Guitart es van contraure com un meteorit cabrejat entrant a la Terra”. El Martín Piñol virtual monologa de manera similar al M. P. real i descriu les coses amb comparacions com ara “vaig intentar somriure com un caníbal que et convida a sopar” o bé “vaig cridar com una col·legiala sense pantis”. El grau d’incorrecció augmenta quan el lector descobreix que el comparador és un jove creient que viu amb els pares i defensa postulats que neguitejarien qualsevol heroi del maig del 68. De fet, el personatge M. P., amb tocs de Garfield per la via hedonista de la pasta (aquí macarrons en comptes de lasanya), s’acosta sospitosament als càndids actors d’aquella farsa en YouTube de l’“Amo a Laura”. Aquest contrast augmenta el grau d’incorrecció de les seves ocurrències: “m’estremien d’emoció com a un pederasta muntant la seva primera guarderia” o “es va treure l’abric i li va passar al Ramon com si fos un nadó per abandonar en un convent”. Martín Piñol viu la tensió entre el guionista que construeix situacions trepidants (trepidantesques?) i el monologuista que ha de fer esclatar un gag rere l’altre per mantenir enriolada l’audiència. A voltes es deixa atrapar per l’engany de l’enginy, però tot sovint esquiva els paranys i fa troballes que demostren que les comparacions no sempre són odioses: “Durant les classes, l’Alícia m’escoltava amb la mà recolzada en la barbeta, amb uns ulls àvids i uns llavis feliços, i jo em sentia com si hagués robat la Mona Lisa i la tingués penjada al meu dormitori perquè em somrigués només a mi”.

Tasca maciànica

En l’últim número de la revista “Llengua nacional” (58, I trimestre de 2007) el lingüista Jaume Macià i Guilà publica un article excel·lent sobre el fenomen dels falsos amics: “termes procedents de llengües diferents que tenen una semblança formal, però no semàntica, cosa que indueix a atribuir-los erròniament el mateix significat”. Macià encapçala el seu text amb un títol trilingüe: “La tasca era enorme”, una oració equívoca gràcies als sentits de tasca en català (feina), italià (butxaca) i castellà (taverna). La tasca que reclama Macià passa per publicar un diccionari de falsos amics català-castellà per provar de reduir els paranys en què cada cop més incorren els traductors (automàtics o no) que traslladen textos de la nostra llengua a la llengua veïna, i viceversa. De diccionaris de paranys de traducció ja n’hi ha d’anglès-català (Allué-Evans, 1999), francès-català (Castellanos-Lenoir, 2001) i italià-català (Turull, 2001), però cap de castellà-català. Macià avança una primera llista de parelles tan espúries com una cosina prima, d’acostar-se (aproximar-se vs. acostarse, per ficar-se al llit) fins a vespre (entre la tarda i la nit vs. víspera, per vigília). Però abans, emmarca el fenomen i amaneix la seva descripció amb un gavadal de situacions equívoques per raons lingüístiques. Un guia italià del Vaticà, per exemple, que descriu una pintura tot assegurant en el seu castellà macrrònic que hi apareix “la Virgen con sus putos” (en italià putto vol dir “àngel de l’amor”); o un estudiant de viatge per Itàlia que vol tirar una postal dins un contenidor de reciclatge etiquetat amb el mot carta (en italià significa “paper”); o un anunci alemany que fa Deutsche Pute, die Gute (“El gall dindi alemany: la bona carn”); o encara un reguitzell de marques comercials xocants per a un catalanoparlant: parquets Kährs, aigua Veri, llars de foc Kago, cafè Rovi, antihipertensius Cardem, produccions Pixar... Macià estableix amb encert els criteris de selecció. A l’hora de determinar què són falsos amics i què no “cal tenir en compte que les paraules en qüestió tinguin usos sintàctics coincidents”. Altrament, cridaran l’atenció però no suscitaran cap equívoc, com ara els mots catalans (i castellans) lloro, jueves o pues. Una aportació interessant és la variant interdialectal del fals amic (un fals cosí?), quan un mot pren altres sentits a l’interior d’una mateixa llengua. El millor exemple és calces. Macià el destaca dels que componen una llista estudiada per Joan Veny a Els parlars catalans (1982). Si una xiqueta d’Alcanar et diu que, amb les presses, s’ha descuidat de posar-se les calces no abaixis la mirada. Es refereix a les mitges.

Quasibolo

Ja hem parlat alguna vegada de José Antonio Millán, un autor madrileny que viu i treballa a Barcelona. Expert en lingúística i implicat en la revolució dels mitjans digitals des del primer moment, Millán ha fet una deriva curiosa. Li recordo alguns relats notables —Sobre las brasas (Sirmio, 1988) o Nueva Lisboa (Alfaguara, 1995)—, però d’uns anys ençà ha abandonat la ficció novel·lística i es dedica a d’altres quefers, sempre relacionats amb el llenguatge, que es poden seguir al seu web www.jamillan.com, un espai digital de referència en l’àmbit hispà. Els seus dos últims llibres traspuen originalitat. D’una banda, a Flor de farola (Melusina, 2006) edita, estudia i interpreta, com si fossin manuscrits medievals, 17 escrits que troba pels carrers: una antologia de textos al marge. Millán els reprodueix un per un en facísimil i els escruta amb mirada d’entomòleg: n’obre una fitxa amb les dades tècniques —suport, mida, mitjà, reproducció, fixació, lloc, data, publicació primera— i n’extreu conclusions interessantíssimes. Una de les disset flors, per exemple, és un rètol de paper, 9,1x7,2 cm, fotocopiat, enganxat als fanals, localitzat el 2 de març de 1998 en diversos punts de Barcelona (Bonanova, Muntaner amb Laforja, Via Laietana...) que adverteix de les maldats d’un matrimoni de dentistes sudamericans. L’altre llibre recent de Millán és Quasibolo (la vida casi normal del señor de la señal) (Serres, 2007), que he tingut el plaer d’adaptar al català per a la mateixa editorial com Quasibolo (la vida quasi normal del bon home del senyal). Millán torna a partir de les troballes que li brinda el carrer. En aquest cas, pictogrames, signes comercials i pintades on apareix la figura humana. Amb aquest material, documentat escrupolosament al final del llibre, Millán basteix un personatge universal: Quasibolo. La seqüència de pictogrames li permet establir-ne la biografia, presentada en format d’auca amb els preceptius rodolins. D’un senyal de seient prioritari per a embarassades a l’aeroport de Tòquio (“Quasibolo al món arriba/ d’una mare ben activa”), fins a un llit que sembla un taüt en un senyal d’habitacions a Santiago de Compostel·la (“I aquesta vida normal/ té sempre el mateix final”), passant per diverses proves de maduresa: “Si vol menjar-se una rosca/ haurà d’afluixar la mosca” (senyal de pagament de la zona blava de Barcelona), “Al final de cada mes/ no li paguen quasi res” (pintada contra el Fòrum 2004) o “De vegades torna al niu/ sense saber com es diu” (instruccions en cas