Sense cap mena de dubte, el reverend William Archibald Spooner (1844-1930) és una figura central en la galeria de personatges entranyables de l'enigmística popular. Spooner fou un cèlebre professor d'Oxford que ultrapassà els llindars universitaris per mor de la riquesa polisèmica del seu subconscient. De fet, la seva equívoca fama prové de la inconscient introducció en el món anglosaxó d'un joc de mots d'origen francès, anomenat contrapet o antístrofa. El contrapet, com veurem en posteriors articles, és una frase d'aparença anodina que es transforma, degut a la transposició sobtada de lletres o síl.labes en el seu interior, en una frase diferent de significat més aviat inconvenient (com més bo més inconvenient).
Aquests làpsus, que en tenir un origen inconscient han rebut diverses valoracions per part dels seguidors de Freud, afloren més sovint en les al.locucions públiques dels professionals de la veu, segurament per pura teoria de la probabilitat, i solen ser força celebrats entre l'audiència. El nerviosisme que envolta qualsevol estrena teatral, per exemple, fa del màgic món de la faràndula un escenari habitual dels contrapets més aclamats. Ja al 1767 Voltaire explicava en una carta la història d'un actor dramàtic que, en cridar els figurants a combat, en comptes del tòpic "Sonnez, trompettes!", deixà anar "Trompez, sonnettes!", i la força dramàtica de l'escena s'esvaní entre les rialles del respectable.
Però els làpsus del reverend Spooner foren tan freqüents i clamorosos que avui en dia el mot anglès que designa aquest fenomen no és altre que spoonerism. De manera que el vell warden del New College d'Oxford ha passat a la història de la llengua anglesa al costat dels escassos homes-arrel que han aconseguit saltar de les enciclopèdies als diccionaris sense haver inventat cap unitat de mesura, com Hooligan, Boycott o Sandwich. Potser també caldria esmentar un personatge de ficció -Mrs. Malaprop-, precursora dels anomenats malapropisms. Però aquest "malapropisme" és senzillament la versió anglesa de la típica utilització errònia d'un mot parònim del correcte, com a: "Veniu nenes, que aquest senyor us exhortarà fins a casa" (en comptes d'escortarà). No té, per tant, un pes específic tan acusat com els làpsus de Spooner.
Es diu que en una ocasió, en un discurs universitari de benvinguda a la reina Victòria, l'impagable reverend devia voler començar amb una frase retòrica com "I have in my bossom a half-formed wish" (el meu pit alberga un desig mig format), però tant els estudiants com la reina li van entendre "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). En una altra ocasió, en esbroncar uns alumnes per no haver assistit a les classes d'història ("You have missed my history lectures"), Spooner va relliscar sobiranament i digué: "You have hissed my mistery lectures" (heu xiuxiuejat el meu curs de novel.la policíaca). Davant d'aquesta encisadora manera d'embolicar la troca, els alumnes actuaren de caixa de resonàncies i aviat començaren a elaborar spoonerisms clandestins en sèrie "amb el millor gust possible". Així van néixer els contrapets amb motllo d'endevinalla, com ara: "What's the difference between trained seals and pretty chorus girls?" (quina diferència hi ha entre una foca ensinistrada i una corista?). La resposta és prou inconvenient: "The seals have cunning stunts, and the girls have stunning cunts" (doncs que la foca fa piruetes fantàstiques i la corista té un cony increïble).
A casa nostra, en una conversa recent, en Tísner em recordava que a principis dels anys 30, l'Apa va publicar un article molt interessant a "La Publicitat" sobre un Spooner autòcton que va conéixer al mercat de Sant Antoni. Evidentment, l'article tenia un to festiu que començava en el seu propi títol: "El Marconi de Sant Antat".
dissabte, 28 d’octubre del 1989
dissabte, 21 d’octubre del 1989
El jeroglífic.
Quan sentim parlar de jeroglífics pensem invariablement en Egipte. La famosa escriptura ideogràfica dels antics egipcis és el referent cultural que mentalment se'ns imposa. Però un jeroglífic és senzillament un missatge indesxifrable a menys que coneguem el codi amb què fou concebut. En el món enigmístic, el jeroglífic ha esdevingut el component fonamental de l'anomenada enigmística figurada o plàstica, i consisteix a amagar un missatge secret mitjançant signes o figures. Quan aquests signes estan emparentats amb el llenguatge escrit parlem de la criptografia, i els criptogrames clàssics, més que no a Egipte, ens transporten a les novel.les d'espies o a aquell fantàstic conte d'Edgar Allan Poe: "L'escarabat d'or".
Però en una bona part de l'àmbit d'arrels romàniques, el jeroglífic és conegut amb l'indefinit terme llatí rebus, expressió elíptica de la frase definitòria: "Sententia rebus, non verbis, expressa". Segons treballs dels segles XVI (É. Tabourot Bigarrures, París 1582) i XVII (G. Ménage Dictionnaire étimologique, París 1650), el concepte modern del jeroglífic com a joc (rebus) data de les festes de Carnaval a la regió francesa de la Picardia. Aquesta hipòtesi es va veure confirmada per la publicació a principis de segle del llibre Les rébus de Picardie (O. Thorel, Amiens 1903), on es reproduïa un recull de sàtires gràfiques amb motiu dels Carnestoltes d'aquella zona, anomenat De rebus quae gerunter.
Referir-se a les imatges sense imatges és sempre una operació abocada al fracàs. Per tant, l'objectiu d'aquest article no excedeix d'embolcallar el món figuratiu dels jeroglífics amb una pàtina de referències laterals. És cert que la societat actual ens dota de codis d'expressió gràfica diversos i que, en general, la gent sap més llegir entre imatges que no pas entre línies, però encara ara molts enigmistes acusen el jeroglífic de subjectiu i carent de lògica. Estan pensant, òbviament, en la lògica i l'objectivitat aparents de l'univers dels mots, sense ponderar en absolut la flagrant traïdoria que exerceix la semàntica sobre les nostres vides.
De tota manera, el jeroglífic ha fet relativament fortuna en el món de l'enigmística. És força curiós com alguns pintors importants s'hi han dedicat amb més o menys intensitat. Per exemple es conserven rebus preciosos del polifacètic Leonardo da Vinci i se sap que també Max Ernst n'elaborà. A més, Georges Perec, en el seu increïble La vida: instruccions d'ús, ens parla d'una hipotètica (?) història de França escrita en jeroglífics: L'Histoire de France par les rébus. Fins i tot ens en descriu una plana: "on hi ha un dibuix que representa una espècie de bisturí, una amanida i una rata". La solució d'aquest jeroglífic parla del Directori revolucionari, en dir "l'any VII els matarà". Evidentment el joc és francès i cal deduir del jeroglífic els mots "lancette, laitue, rat" que si es llegeixen seguits són homòfons de la frase solució: "l'an sept les tuera".
A casa nostra, en aquests darrers anys, el mestre de català Jordi Esteban i Calm s'hi ha especialitzat, en certa manera, des d'una òptica més pedagògica que no pas estètica. Ha publicat un llibre anomenat 600 jeroglífics, 600 recursos per aprendre català (La Llar del Llibre, 1987) i s'ha empescat un cert corpus teòric sobre el jeroglífic aplicat a l'ensenyament de llengües. D'altra banda, la clàssica secció de passatemps de la revista "Serra d'Or" compta, des de fa anys, amb un jeroglífic mensual. Al costat del reconegut "home de mots" Tísner i del seu enigmàtic company Ernest Gil i Varela hi figura la signatura d'un tal Llovís, que de fet resulta ser un mer pseudònim d'en Lluís Garcia Sevilla, germà del conegut pintor català Ferran Garcia Sevilla.
Però en una bona part de l'àmbit d'arrels romàniques, el jeroglífic és conegut amb l'indefinit terme llatí rebus, expressió elíptica de la frase definitòria: "Sententia rebus, non verbis, expressa". Segons treballs dels segles XVI (É. Tabourot Bigarrures, París 1582) i XVII (G. Ménage Dictionnaire étimologique, París 1650), el concepte modern del jeroglífic com a joc (rebus) data de les festes de Carnaval a la regió francesa de la Picardia. Aquesta hipòtesi es va veure confirmada per la publicació a principis de segle del llibre Les rébus de Picardie (O. Thorel, Amiens 1903), on es reproduïa un recull de sàtires gràfiques amb motiu dels Carnestoltes d'aquella zona, anomenat De rebus quae gerunter.
Referir-se a les imatges sense imatges és sempre una operació abocada al fracàs. Per tant, l'objectiu d'aquest article no excedeix d'embolcallar el món figuratiu dels jeroglífics amb una pàtina de referències laterals. És cert que la societat actual ens dota de codis d'expressió gràfica diversos i que, en general, la gent sap més llegir entre imatges que no pas entre línies, però encara ara molts enigmistes acusen el jeroglífic de subjectiu i carent de lògica. Estan pensant, òbviament, en la lògica i l'objectivitat aparents de l'univers dels mots, sense ponderar en absolut la flagrant traïdoria que exerceix la semàntica sobre les nostres vides.
De tota manera, el jeroglífic ha fet relativament fortuna en el món de l'enigmística. És força curiós com alguns pintors importants s'hi han dedicat amb més o menys intensitat. Per exemple es conserven rebus preciosos del polifacètic Leonardo da Vinci i se sap que també Max Ernst n'elaborà. A més, Georges Perec, en el seu increïble La vida: instruccions d'ús, ens parla d'una hipotètica (?) història de França escrita en jeroglífics: L'Histoire de France par les rébus. Fins i tot ens en descriu una plana: "on hi ha un dibuix que representa una espècie de bisturí, una amanida i una rata". La solució d'aquest jeroglífic parla del Directori revolucionari, en dir "l'any VII els matarà". Evidentment el joc és francès i cal deduir del jeroglífic els mots "lancette, laitue, rat" que si es llegeixen seguits són homòfons de la frase solució: "l'an sept les tuera".
A casa nostra, en aquests darrers anys, el mestre de català Jordi Esteban i Calm s'hi ha especialitzat, en certa manera, des d'una òptica més pedagògica que no pas estètica. Ha publicat un llibre anomenat 600 jeroglífics, 600 recursos per aprendre català (La Llar del Llibre, 1987) i s'ha empescat un cert corpus teòric sobre el jeroglífic aplicat a l'ensenyament de llengües. D'altra banda, la clàssica secció de passatemps de la revista "Serra d'Or" compta, des de fa anys, amb un jeroglífic mensual. Al costat del reconegut "home de mots" Tísner i del seu enigmàtic company Ernest Gil i Varela hi figura la signatura d'un tal Llovís, que de fet resulta ser un mer pseudònim d'en Lluís Garcia Sevilla, germà del conegut pintor català Ferran Garcia Sevilla.
diumenge, 1 d’octubre del 1989
Guillotines i altres facècies.
Enguany que els francesos ens han inflat el cap i la tele amb les celebracions fastuoses del seu bicentenari potser és un bon moment per treure a relluir un joc de paraules relativament desconegut que equival, en el món artificiós dels sons i els mots, a les pràctiques sanguinolentes que propicià l'aparició de la revolucionària guillotina entre els humans. El joc consisteix a retallar un mot pel davant o pel darrera (decapitar-lo o escuar-lo, com si diguéssim) per aconseguir una paraula nova que ja residia, tot i que anònimament, a les seves entranyes. Els retalls escapçats són lletres en els millors casos, però a voltes també es pren la síl.laba com a unitat de tall.
La decapitació -gramaticalment afèresi- i l'amputació -basada en l'apòcope- són jocs volubles i poc agraïts que només agafen autèntica volada quan es practiquen en la modalitat anomenada progressiva, que consisteix a escapçar la paraula mare i repetir la seva operació amb els mots resultants fins reduir la víctima a la mínima expressió (una o dues lletres). Com es pot veure, és exactament el mateix que passà amb la revolució francesa, que decapità l'aristocràcia per acabar entronitzant la "ricocràcia" (sic).
Sense perdre el fil d'aquest fastuós bicentenari que s'han muntat els veïns de dalt, en el món de l'enigmística hi ha una decapitació famosa, potser l'exemple de decapitació progressiva més bell que s'hagi descobert mai, practicat a partir del controvertit Napoleó. Si prenem el seu nom complet "Napoleon" i comencem a guillotinar-lo impertèrrits, descobrirem que tots els mots resultants formen sis veus gregues amb sentit. I l'encara més difícil circenc es completa si combinem aquestes sis paraules amb el màster fins formar la següent frase: "Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon". Aquesta tirallonga, que als llecs en grec ens pot semblar el títol de l'última cançó de "Los Inhumanos", no només té sentit, sinó que a més diuen que equival a: "Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat". Com per tornar a començar la revolució. Per cert, ho provem? Revolució-Evolució-Vol?... Volició... Doncs semblava fàcil, però amb les revolucions, ja se sap.
A casa nostra no cal dir que aquests vicis francesos s'han practicat poc. De fet, des dels temps heroics del general Moragas no es recorda cap decapitació notable. Però el panorama públic català és ben ple de personatges amb cognoms aptes per a l'afèresi, i provar-ho pot resultar un esport força entretingut. Per exemple, si ens prenem l'històric cognom de l'alcalde de Barcelona amb esperit olímpic i l'aferitzem (decapitar el cap del casal seria poc elegant), descobrim xirois que només ens calen un parell de trucs maldestres i la cosa funciona. Potser això dels centenaris i celebracions magnes hi ajuda, en l'art de la decapitació. Maragall; Aragall (un tipus de bolet); Ragall, a l'inrevés llagar (barbarisme per "nafrar", que és on grinyola més); A gall (a un tipus de peix zeïforme); Gall (el precedent natural del despertador); All (el company habitual de l'oli). De manera que aquesta matussera decapitació ens porta a pensar en possibles problemes gàstrics fruits d'excessos en l'alimentació: massa aragalls, galls i alls, en definitiva.
Evidentment, és més fàcil dedicar-se als sil.làbics. La primera dama del país té un cognom força interessant, des d'aquest punt de vista. Si prenem Ferrussola i anem desengantxant-ne les síl.labes progressivament descobrim més coses encara sobre les seves aficions muntanyenques. Ferrussola; Russola (homòfon de rossola -rellisca- i parònim de russula -un altre tipus de bolet!-); Sola; La. Aquí la cosa ens funciona amb més fluïdesa: "La Ferrussola Rossola Sola", de manera que caldrà trepitjar ferm en les excursions per la muntanya.
Les decapitacions i amputacions, en l'àmbit lingüístic, són difícils i desagraïdes, però quan l'enigmista descobreix febril el mot clau i aquest comença a desfer-se-li a les mans, ni tot l'or del món en un cove no aconseguirà que deixi anar la guillotina.
La decapitació -gramaticalment afèresi- i l'amputació -basada en l'apòcope- són jocs volubles i poc agraïts que només agafen autèntica volada quan es practiquen en la modalitat anomenada progressiva, que consisteix a escapçar la paraula mare i repetir la seva operació amb els mots resultants fins reduir la víctima a la mínima expressió (una o dues lletres). Com es pot veure, és exactament el mateix que passà amb la revolució francesa, que decapità l'aristocràcia per acabar entronitzant la "ricocràcia" (sic).
Sense perdre el fil d'aquest fastuós bicentenari que s'han muntat els veïns de dalt, en el món de l'enigmística hi ha una decapitació famosa, potser l'exemple de decapitació progressiva més bell que s'hagi descobert mai, practicat a partir del controvertit Napoleó. Si prenem el seu nom complet "Napoleon" i comencem a guillotinar-lo impertèrrits, descobrirem que tots els mots resultants formen sis veus gregues amb sentit. I l'encara més difícil circenc es completa si combinem aquestes sis paraules amb el màster fins formar la següent frase: "Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon". Aquesta tirallonga, que als llecs en grec ens pot semblar el títol de l'última cançó de "Los Inhumanos", no només té sentit, sinó que a més diuen que equival a: "Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat". Com per tornar a començar la revolució. Per cert, ho provem? Revolució-Evolució-Vol?... Volició... Doncs semblava fàcil, però amb les revolucions, ja se sap.
A casa nostra no cal dir que aquests vicis francesos s'han practicat poc. De fet, des dels temps heroics del general Moragas no es recorda cap decapitació notable. Però el panorama públic català és ben ple de personatges amb cognoms aptes per a l'afèresi, i provar-ho pot resultar un esport força entretingut. Per exemple, si ens prenem l'històric cognom de l'alcalde de Barcelona amb esperit olímpic i l'aferitzem (decapitar el cap del casal seria poc elegant), descobrim xirois que només ens calen un parell de trucs maldestres i la cosa funciona. Potser això dels centenaris i celebracions magnes hi ajuda, en l'art de la decapitació. Maragall; Aragall (un tipus de bolet); Ragall, a l'inrevés llagar (barbarisme per "nafrar", que és on grinyola més); A gall (a un tipus de peix zeïforme); Gall (el precedent natural del despertador); All (el company habitual de l'oli). De manera que aquesta matussera decapitació ens porta a pensar en possibles problemes gàstrics fruits d'excessos en l'alimentació: massa aragalls, galls i alls, en definitiva.
Evidentment, és més fàcil dedicar-se als sil.làbics. La primera dama del país té un cognom força interessant, des d'aquest punt de vista. Si prenem Ferrussola i anem desengantxant-ne les síl.labes progressivament descobrim més coses encara sobre les seves aficions muntanyenques. Ferrussola; Russola (homòfon de rossola -rellisca- i parònim de russula -un altre tipus de bolet!-); Sola; La. Aquí la cosa ens funciona amb més fluïdesa: "La Ferrussola Rossola Sola", de manera que caldrà trepitjar ferm en les excursions per la muntanya.
Les decapitacions i amputacions, en l'àmbit lingüístic, són difícils i desagraïdes, però quan l'enigmista descobreix febril el mot clau i aquest comença a desfer-se-li a les mans, ni tot l'or del món en un cove no aconseguirà que deixi anar la guillotina.
diumenge, 24 de setembre del 1989
Català a l'atac
El palíndrom que encapçala aquestes ratlles no és cap eslogan electoral ni tampoc no ha estat escollida frase emblemàtica de cap nova campanya normalitzadora. És només un palíndrom descobert alhora per Ramon Giné (membre del CPI i col.laborador de Semagames, que també n'ha trobat la variant Català, ara a l'atac) i Miquel Viana (col.laborador gràfic de ...més i estudiós del fenomen de l'autoal.lusió, que n'ha fet un agosarat disseny gràfic de caire independentista). Perquè a casa nostra el palíndrom ha estat l'enigma cult que més fortuna ha fet.
D'una banda cal esmentar Josep Maria Albaigès, enginyer industrial vinculat al club "Mensa" de cervells privilegiats i apassionat de les matemàtiques recreatives i la lingüística lúdica. A ell devem les atípiques publicacions del Semagames (òrgan del Club Palindromista Internacional), Carròlia (especialitzada en el ric univers de Lewis Carroll) i Bofci (butlletí oficial de la Facultat de Ciències Inútils). Aquest recolector d'enigmes, deixeble vocacional de Francesc Pujols i Martin Gardner, ha aconseguit crear el marc idoni per tal que alguns pirats per la palindromologia ens posem en contacte.
I així hem sabut que, des de Vilallonga del Camp, Ramon Giné es dedica a atresorar col.leccions de palíndroms de vell i a descobrir-ne de nous. D'entre els recollits cal esmentar una sèrie superior al miler que li ha llegat un anònim ancià, entre els quals Giné n'ha descobert uns quants dels que l'enyorat periodista i novel.lista Noel Clarassó publicà a la seva columna de La Vanguardia. Dels nous destaquen el sindical A Gavà, la gent nega la vaga o l'atrevit Tira'm anís a la sina, marit, entre els molts que ha publicat a la revista local El Baluard, al R.O.C. (Revista de l'Orfeó Català de Mèxic DF) i fins i tot al diari mexicà Excelsior sota l'epígraf Poc a poc i cop a cop, combinant les seves troballes en català i en espanyol.
Un cas apart el constitueix el mallorquí Antoni Llull. Aquest expert en lingüística, onomàstica i antropologia de cognom palindròmic ha anat més enllà i ha arribat a escriure un petit tractat sobre la Ciència del Palíndrom. De moment només li hem pogut llegir unes consideracions estètiques sobre els palíndroms al Semagames, però la seva reflexió teòrica sobre un fet tan puntual i màgic alhora mereix eixir de la reduïda cleda dels palindromistes i assolir més ressó. Alguns dels palíndroms descoberts per Llull són l'agressiu Mato pop i hipopòtam, el desconcertant Sou trivial, bla i virtuós i l'adaptació de la nostrada llegenda de Sant Jordi: Ara drac o serp a la presó cardarà.
La presència dels palíndroms a la literatura no és pas infreqüent. Ja el seu propi origen, els versos sotàdics, té una dimensió plenament literària, com en tots els enigmes d'origen antic, emanats directament de la funció poètica del llenguatge. Qui signa aquestes ratlles va entrar en el món de l'enigmística a partir de la torbadora troballa d'un palíndrom original en un conte que Cortázar inclogué a Deshoras. Aquell palíndrom entranyable feia Atale, demoníaco Caín, o me delata i sobre la seva sintaxi encotillada pivotava tota l'espiral generadora de la història. També hi ha palíndroms més o menys explícits en obres majors com Finnegan's Wake de Joyce o Tres tristes tigres de Cabrera Infante. En la literatura catalana la inefable Ofèlia Dracs, en un conte anomenat "Rellós 2084" del recull Essa Efa féu servir el bifront per ocultar matusserament els topònims i alguns antropònims. Així, el títol es refereix a Sóller, Mallorca s'anomena Acrollam i l'Aritzeta esdevé Atetzira. Però és Quim Monzó qui hi posa la imaginació per fer del palíndrom gairebé un poema gustatiu. Al conte "Nines russes" (del recull Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury) el protagonista, "entaulat, demana un palíndrom gastronòmic (de primer: meló amb pernil; de segon: bacon; de postres: meló)".
D'una banda cal esmentar Josep Maria Albaigès, enginyer industrial vinculat al club "Mensa" de cervells privilegiats i apassionat de les matemàtiques recreatives i la lingüística lúdica. A ell devem les atípiques publicacions del Semagames (òrgan del Club Palindromista Internacional), Carròlia (especialitzada en el ric univers de Lewis Carroll) i Bofci (butlletí oficial de la Facultat de Ciències Inútils). Aquest recolector d'enigmes, deixeble vocacional de Francesc Pujols i Martin Gardner, ha aconseguit crear el marc idoni per tal que alguns pirats per la palindromologia ens posem en contacte.
I així hem sabut que, des de Vilallonga del Camp, Ramon Giné es dedica a atresorar col.leccions de palíndroms de vell i a descobrir-ne de nous. D'entre els recollits cal esmentar una sèrie superior al miler que li ha llegat un anònim ancià, entre els quals Giné n'ha descobert uns quants dels que l'enyorat periodista i novel.lista Noel Clarassó publicà a la seva columna de La Vanguardia. Dels nous destaquen el sindical A Gavà, la gent nega la vaga o l'atrevit Tira'm anís a la sina, marit, entre els molts que ha publicat a la revista local El Baluard, al R.O.C. (Revista de l'Orfeó Català de Mèxic DF) i fins i tot al diari mexicà Excelsior sota l'epígraf Poc a poc i cop a cop, combinant les seves troballes en català i en espanyol.
Un cas apart el constitueix el mallorquí Antoni Llull. Aquest expert en lingüística, onomàstica i antropologia de cognom palindròmic ha anat més enllà i ha arribat a escriure un petit tractat sobre la Ciència del Palíndrom. De moment només li hem pogut llegir unes consideracions estètiques sobre els palíndroms al Semagames, però la seva reflexió teòrica sobre un fet tan puntual i màgic alhora mereix eixir de la reduïda cleda dels palindromistes i assolir més ressó. Alguns dels palíndroms descoberts per Llull són l'agressiu Mato pop i hipopòtam, el desconcertant Sou trivial, bla i virtuós i l'adaptació de la nostrada llegenda de Sant Jordi: Ara drac o serp a la presó cardarà.
La presència dels palíndroms a la literatura no és pas infreqüent. Ja el seu propi origen, els versos sotàdics, té una dimensió plenament literària, com en tots els enigmes d'origen antic, emanats directament de la funció poètica del llenguatge. Qui signa aquestes ratlles va entrar en el món de l'enigmística a partir de la torbadora troballa d'un palíndrom original en un conte que Cortázar inclogué a Deshoras. Aquell palíndrom entranyable feia Atale, demoníaco Caín, o me delata i sobre la seva sintaxi encotillada pivotava tota l'espiral generadora de la història. També hi ha palíndroms més o menys explícits en obres majors com Finnegan's Wake de Joyce o Tres tristes tigres de Cabrera Infante. En la literatura catalana la inefable Ofèlia Dracs, en un conte anomenat "Rellós 2084" del recull Essa Efa féu servir el bifront per ocultar matusserament els topònims i alguns antropònims. Així, el títol es refereix a Sóller, Mallorca s'anomena Acrollam i l'Aritzeta esdevé Atetzira. Però és Quim Monzó qui hi posa la imaginació per fer del palíndrom gairebé un poema gustatiu. Al conte "Nines russes" (del recull Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury) el protagonista, "entaulat, demana un palíndrom gastronòmic (de primer: meló amb pernil; de segon: bacon; de postres: meló)".
diumenge, 17 de setembre del 1989
Palíndroms i bifronts.
El palíndrom (del grec "palin" -de nou- i "drómos" -cursa-, "que desfà el camí fet") és un dels enigmes més difícils i fascinants. Aquesta perla enigmística consisteix a descobrir frases que puguin ser llegides tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta, de manera que el joc de simetries inherent al llenguatge arribi a un súmmum de perfecció en l'equilibri tancat d'un missatge invariable que sembla imitar el constant moviment pendular. L'abast d'aquest moviment depèn de la llargada del pèndul. Des de mots solts, com ala, radar o anilina, fins a frases senceres com poc a poc i cop a cop, la refeta Margarida dirà gram o la recollida per la GEC: Senén té sis nens i set nenes.
Els origens d'aquest joc d'extrema precisió ens remunten a l'antiguitat clàssica. Fins i tot transcendeixen l'abast del palíndrom tal com el coneixem ara. La creació d'aquests enigmes s'atribueix al grec Sòtades, un traci del segle VI aC que va viure a Alexandria. Els versos sotàdics eren retrògrads: amagaven missatges crípticament ocults en el sentit invers de lectura. De manera que eren bifronts (del italià "bifronte", de dues cares) similars al popular duet "Roma-Amor". A més, tenien un to força satíric. Lamentablement, les martingales del vell Sòtades foren descobertes pel poder establert i el seu desxiframent resultà traumàtic per al vell joganer. El cert és que l'any 280 aC Ptolomeu Filadelfi va ordenar l'execució del poeta i Sòtades acabà al fons del mar Egeu tancat dins d'un cofre de plom.
Però així com l'elaboració de bifronts sembla una activitat més creativa, el palíndrom pur és fruit de la recerca. Els palíndroms no s'inventen, es descobreixen. Són romanalles màgiques del llenguatge que apareixen en diversos graus de conservació cada cop que algun arqueòleg de la llengua es decideix a burxar una mica en l'excavació col.lectiva més gran de què disposa la humanitat.
Es dóna el cas curiós que cada idioma sol tenir un palíndrom emblemàtic per il.lustrar la sempre fosca definició del fenomen. El català és el vell Margarita (sic) tira gram. L'emblemàtic de l'espanyol potser ens soni més: Dábale arroz a la zorra el abad. Els anglesos el posen en boca del Napoleó exiliat a Elba: Able was I ere I saw Elba. En italià és notable el referent a dos personatges de Shakespeare: Ebro è Otel, ma Amleto è orbe. En francès: L'âme des uns jamais n'use de mal. Però potser l'arsenal més complet és el llatí, com el posat en boca de Jesús acarant-se al diable: Signa te, signa, temere me tangis et angis. Com és natural, les frases palindròmiques acostumen a anar plagades d'hipèrbatons i la seva peculiar sintaxi d'anacoluts les atorga un ritme sincopat i estrany que a voltes les fa estranyament atractives.
Modernament, és al món anglosaxó on la passió pels palíndroms és més pública. Una bona mostra d'això són les divertides picabaralles entre dos dels clubs enigmístics més importants: el dels anagramistes i el dels palindromistes. El 4 de juliol de 1987, per exemple, Philip Purser publicava una columna al Daily Telegraph on comentava els últims cops. Dan Commer, president dels anagramistes, argumentava que ells són més lliures d'assaborir els encants de la vida perquè no s'han de constrenyir a "l'absurditat cabalística de llegir els mots cap enrera", i extrapolava les dues actituds enfrontades per associar-les a liberals i conservadors. Per la seva banda, el president dels palindromistes, sir Ron Norris, declarava que en realitat aquells "refotuts" anagramistes estaven gelosos de la perfecció única dels palíndroms.
A casa nostra, l'art sibarita dels palíndroms ha fascinat i fascina fins al punt que el Club Palindromista Internacional (CPI) té la seva seu a Barcelona i edita periòdicament un butlletí anomenat Semagames a càrrec de J.M. Albaigès. També a la revista d'encreuats ...més hi surten esporàdicament notícies de l'àmbit palindròmic.
Els origens d'aquest joc d'extrema precisió ens remunten a l'antiguitat clàssica. Fins i tot transcendeixen l'abast del palíndrom tal com el coneixem ara. La creació d'aquests enigmes s'atribueix al grec Sòtades, un traci del segle VI aC que va viure a Alexandria. Els versos sotàdics eren retrògrads: amagaven missatges crípticament ocults en el sentit invers de lectura. De manera que eren bifronts (del italià "bifronte", de dues cares) similars al popular duet "Roma-Amor". A més, tenien un to força satíric. Lamentablement, les martingales del vell Sòtades foren descobertes pel poder establert i el seu desxiframent resultà traumàtic per al vell joganer. El cert és que l'any 280 aC Ptolomeu Filadelfi va ordenar l'execució del poeta i Sòtades acabà al fons del mar Egeu tancat dins d'un cofre de plom.
Però així com l'elaboració de bifronts sembla una activitat més creativa, el palíndrom pur és fruit de la recerca. Els palíndroms no s'inventen, es descobreixen. Són romanalles màgiques del llenguatge que apareixen en diversos graus de conservació cada cop que algun arqueòleg de la llengua es decideix a burxar una mica en l'excavació col.lectiva més gran de què disposa la humanitat.
Es dóna el cas curiós que cada idioma sol tenir un palíndrom emblemàtic per il.lustrar la sempre fosca definició del fenomen. El català és el vell Margarita (sic) tira gram. L'emblemàtic de l'espanyol potser ens soni més: Dábale arroz a la zorra el abad. Els anglesos el posen en boca del Napoleó exiliat a Elba: Able was I ere I saw Elba. En italià és notable el referent a dos personatges de Shakespeare: Ebro è Otel, ma Amleto è orbe. En francès: L'âme des uns jamais n'use de mal. Però potser l'arsenal més complet és el llatí, com el posat en boca de Jesús acarant-se al diable: Signa te, signa, temere me tangis et angis. Com és natural, les frases palindròmiques acostumen a anar plagades d'hipèrbatons i la seva peculiar sintaxi d'anacoluts les atorga un ritme sincopat i estrany que a voltes les fa estranyament atractives.
Modernament, és al món anglosaxó on la passió pels palíndroms és més pública. Una bona mostra d'això són les divertides picabaralles entre dos dels clubs enigmístics més importants: el dels anagramistes i el dels palindromistes. El 4 de juliol de 1987, per exemple, Philip Purser publicava una columna al Daily Telegraph on comentava els últims cops. Dan Commer, president dels anagramistes, argumentava que ells són més lliures d'assaborir els encants de la vida perquè no s'han de constrenyir a "l'absurditat cabalística de llegir els mots cap enrera", i extrapolava les dues actituds enfrontades per associar-les a liberals i conservadors. Per la seva banda, el president dels palindromistes, sir Ron Norris, declarava que en realitat aquells "refotuts" anagramistes estaven gelosos de la perfecció única dels palíndroms.
A casa nostra, l'art sibarita dels palíndroms ha fascinat i fascina fins al punt que el Club Palindromista Internacional (CPI) té la seva seu a Barcelona i edita periòdicament un butlletí anomenat Semagames a càrrec de J.M. Albaigès. També a la revista d'encreuats ...més hi surten esporàdicament notícies de l'àmbit palindròmic.
diumenge, 10 de setembre del 1989
Acròstics i acrònims
Parlàvem en el darrer article de les filigranes líriques que Boccaccio s'empescava a la seva Amorosa Visione per fer sorgir el nom de la seva estimada d'entre les brases del seu foc poètic. Però els fins perseguits pels practicants de l'acròstic han estat ben diversos. Hi ha poetes que l'han utilitzzat com a mètode laudatori dels detentors del poder. Així, per exemple, el 1599 el poeta anglès sir John Davies va escriure 26 elegants Himnes a Astraea, cadascun dels quals naixia a partir de l'acròstic "Elisabetha Regina". A casa nostra, Pere Serafí va escriure al segle XVIII molts sonets dedicats a algunes dames de l'aristocràcia barcelonina, amb l'afegitó de l'estrambot, per tal que acròsticament s'hi llegís el nom i cognom de la dama en qüestió. Potser el més conegut és el dedicat a "Dona Marya de Cardona".
D'altres poetes no es conformaven amb les autoritats temporals i anaren més enllà. Era el cas, com ja vam veure, de l'arquebisbe de Magúncia Rábano Mauro o, per exemple, del monjo grec Joan Euchaita, que va compondre un himne per a les maitines de la commemoració de sant Basili, sant Gregori i sant Joan Crisòstom, en el que les inicials de les seves 29 estrofes formen un acròstic laudatori dels tres sants que fa: "oh, santa Trinitat, has fet lluir tres sols". A casa nostra és cèlebre el sonet acròstic de Pere Serra i Postius que el 1732 dedicà a Montserrat.
Però potser un dels usos més freqüenst de l'acròstic vingui donat pel narcicisme del seu creador. En moltes ocasions descobrim el nom del propi autor com una signatura mig oculta. És el cas del gran poeta francès del segle XV François Villon que en els seus poemes "Le Grand Testament" i "Le Codicille" amagà acròsticament el seu cognom en cinc ocasions. Val a dir que en una balada anomenada "Fausse Beauté, qui tant me coûte cher", adreçada a una puta, li plau acompanyar-se acròsticament de la dona i s'hi pot llegir "Françoys et Marthe". Un altre que també tenia afanys de perduració fou Ascari, un ibèric de l'època visigòtica que va compondre un epitafi poètic per gravar a la tomba de Tuserhedo en el que es pot llegir acròsticament "Tvserhedo Ascaricas". També Sant Aldhelm, que fou bisbe de Salisbury, creia en l'auto-promoció personal per la via de l'acròstic. El seu llibre inclòs a Enigmes (sVIII) s'obre amb un pròleg format per 36 versos que reprodueixen dues vegades (amb les lletres inicials -acròstic- i les finals -teleòstic-) el títul de l'obra: "Aldhelmus cecinit millenis versibus odas". Són mètodes, els de l'acròstic, que després ha sabut reciclar intel.ligentment el món de la publicitat, modernitzant la seva forma però valent-se igualment de la seva força subliminal i enigmàtica
Modernament l'acròstic ha sofert un procés d'acronimització per cobrir la necessitat d'encunyar neologismes. És cert que Edgar Allan Poe obrí una nova via més complexa en ocultar el nom "Sarah Anna LEwis" a "An Enigma" mitjançant un acròstic gradual (primera lletra del primer vers, segona del segon, tercera del tercer...), però la relativa facilitat amb què es descobreix un missatge d'aquesta mena ha acabat recluint l'acròstic a camps allunyats de l'enigmística. Som a l'època de l'acrònim. L'època que ha vist néixer realitats insospitades com el radar (radio detection and ranging), l'otan (organització del tractat de l'Atlàntic Nord), el sida (síndrome d'immunodeficiència adquirida) o els fruits variats de l'associacionisme que han acabat per fornir un nou i extens diccionari d'acrònims que neixen, creixen i desapareixen.
Encara que fins i tot l'acrònim es remunta a la tradició més rància. El "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" abreujat de la creu de Crist n'és una prova ben popular. El que potser no és tan conegut és que el cognom de l'escriptora més enigmàtica de la literatura catalana contemporània, la inefable Ofèlia Dracs, és un acròstic dels cognoms dels cinc fundadors del col.lectiu: Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Quim Soler.
D'altres poetes no es conformaven amb les autoritats temporals i anaren més enllà. Era el cas, com ja vam veure, de l'arquebisbe de Magúncia Rábano Mauro o, per exemple, del monjo grec Joan Euchaita, que va compondre un himne per a les maitines de la commemoració de sant Basili, sant Gregori i sant Joan Crisòstom, en el que les inicials de les seves 29 estrofes formen un acròstic laudatori dels tres sants que fa: "oh, santa Trinitat, has fet lluir tres sols". A casa nostra és cèlebre el sonet acròstic de Pere Serra i Postius que el 1732 dedicà a Montserrat.
Però potser un dels usos més freqüenst de l'acròstic vingui donat pel narcicisme del seu creador. En moltes ocasions descobrim el nom del propi autor com una signatura mig oculta. És el cas del gran poeta francès del segle XV François Villon que en els seus poemes "Le Grand Testament" i "Le Codicille" amagà acròsticament el seu cognom en cinc ocasions. Val a dir que en una balada anomenada "Fausse Beauté, qui tant me coûte cher", adreçada a una puta, li plau acompanyar-se acròsticament de la dona i s'hi pot llegir "Françoys et Marthe". Un altre que també tenia afanys de perduració fou Ascari, un ibèric de l'època visigòtica que va compondre un epitafi poètic per gravar a la tomba de Tuserhedo en el que es pot llegir acròsticament "Tvserhedo Ascaricas". També Sant Aldhelm, que fou bisbe de Salisbury, creia en l'auto-promoció personal per la via de l'acròstic. El seu llibre inclòs a Enigmes (sVIII) s'obre amb un pròleg format per 36 versos que reprodueixen dues vegades (amb les lletres inicials -acròstic- i les finals -teleòstic-) el títul de l'obra: "Aldhelmus cecinit millenis versibus odas". Són mètodes, els de l'acròstic, que després ha sabut reciclar intel.ligentment el món de la publicitat, modernitzant la seva forma però valent-se igualment de la seva força subliminal i enigmàtica
Modernament l'acròstic ha sofert un procés d'acronimització per cobrir la necessitat d'encunyar neologismes. És cert que Edgar Allan Poe obrí una nova via més complexa en ocultar el nom "Sarah Anna LEwis" a "An Enigma" mitjançant un acròstic gradual (primera lletra del primer vers, segona del segon, tercera del tercer...), però la relativa facilitat amb què es descobreix un missatge d'aquesta mena ha acabat recluint l'acròstic a camps allunyats de l'enigmística. Som a l'època de l'acrònim. L'època que ha vist néixer realitats insospitades com el radar (radio detection and ranging), l'otan (organització del tractat de l'Atlàntic Nord), el sida (síndrome d'immunodeficiència adquirida) o els fruits variats de l'associacionisme que han acabat per fornir un nou i extens diccionari d'acrònims que neixen, creixen i desapareixen.
Encara que fins i tot l'acrònim es remunta a la tradició més rància. El "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" abreujat de la creu de Crist n'és una prova ben popular. El que potser no és tan conegut és que el cognom de l'escriptora més enigmàtica de la literatura catalana contemporània, la inefable Ofèlia Dracs, és un acròstic dels cognoms dels cinc fundadors del col.lectiu: Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Quim Soler.
diumenge, 3 de setembre del 1989
L'acròstic
Segurament, amb el pas del temps, l'acròstic ha esdevingut més una trapelleria d'innocents aprenents de poeta que no pas el joc lingüístic transcendent de la poesia medieval. Però és indubtable que aquest enigma consistent a insertar algun missatge secret que es pugui llegir verticalment a partir de les primeres lletres dels versos d'un poema té una llarga i màgica tradició. Una tradició que atribueix la paternitat del joc al grec Epicarm (s V aC) però que de fet admet jocs similars en les cultures semítiques des del segle VII aC. Una tradició que comprèn els acròstics alfabètics (cada vers comença amb la lletra següent de l'alefat hebreu) d'un gran nombre de salms, proverbis i lamentacions bíbliques, que apareix a les comèdies de Plaute, als oracles de les sibil.les, a tota mena d'epitafis, a la poesia cortesana de François Villon o en èpoques més recents, a l'obra de l'enigmàtic Edgar Allan Poe.
L'acròstic més famós és grec (Jesucrist, fill de Déu, salvador crucificat) i amb les seves inicials es forma el nom del peix, el símbol que representava Crist entre els primers cristians. Una traducció llatina ens en permet una major llegibilitat: IESCVS CREISTOS TEVN VUIOS SOTER. La història d'aquest acròstic és plena de màgia. Resulta que algun cristià anònim va compondre un libel imitant l'estil de les sibil.les antigues, que fou trobat l'any 183 en un jardí prop d'Autun. En aquest libel profetitzava la próxima caiguda de l'imperi romà, la ruïna d'Itàlia, el combat i la derrota de l'Anticrist, la ressurrecció i el goig dels justos. Les inicials d'aquests versos formaven l'acròstic que els fidels llegien amb astorament creient que aquell escrit havia estat elaborat per la sisena generació de després del diluvi. Però el cert és que en 1894 un estudiós italià anomenat Mancini va demostrar que la inscripció és falsa i posterior a l'any 350 pC, perquè l'acròstic és fet de versos manllevats al llibre vuitè dels Oracles sibil.lins.
La fe medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va inaugurar la literatura simbòlica de la Baixa Edat Mitja en compondre l'opuscle De laudibus sanctae crucis l'any següent a la mort de Carlemany. L'obra conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu. Per no deixar ningú fora de la foto, l'arquebisbe inclogué un pròleg que representa l'emperador.
Però l'ús de l'acròstic no queda pas circumscrit a l'esotèric camp dels enigmes de l'esperit. Tampoc l'acròstic no pot escapolir-se de l'abast oblong de l'amor. En un treball en llatí que un monjo anomenat Francesco Colonna publicà l'any 149 hi descobrim, com una perla, un preciós missatge d'amor acròstic. Es tracta de l'Hypnerotomachia Poliphili. Deixant de banda la introducció i la primera inicial, s'hi pot llegir verticalment una declaració d'amor de l'autor a una monja. "Poliam frater Franciscus Columna Peramavit" (el germà Francesco Colonna ha estimat apassionadament Polia).
També entre els versos de l'Amorosa Visione de Boccaccio s'hi esmuny la delicada virior de l'acròstic. Les lletres inicials de tots els tercets constitueixen tres poemes i si prenem acuradament les inicials dels versos primer, tercer, cinquè, setè i novè del primer poema, descobrim la sublim complexitat de les relacions entre l'amor i l'art, perquè sorgeix el nom de la seva estimada: Maria.
L'acròstic més famós és grec (Jesucrist, fill de Déu, salvador crucificat) i amb les seves inicials es forma el nom del peix, el símbol que representava Crist entre els primers cristians. Una traducció llatina ens en permet una major llegibilitat: IESCVS CREISTOS TEVN VUIOS SOTER. La història d'aquest acròstic és plena de màgia. Resulta que algun cristià anònim va compondre un libel imitant l'estil de les sibil.les antigues, que fou trobat l'any 183 en un jardí prop d'Autun. En aquest libel profetitzava la próxima caiguda de l'imperi romà, la ruïna d'Itàlia, el combat i la derrota de l'Anticrist, la ressurrecció i el goig dels justos. Les inicials d'aquests versos formaven l'acròstic que els fidels llegien amb astorament creient que aquell escrit havia estat elaborat per la sisena generació de després del diluvi. Però el cert és que en 1894 un estudiós italià anomenat Mancini va demostrar que la inscripció és falsa i posterior a l'any 350 pC, perquè l'acròstic és fet de versos manllevats al llibre vuitè dels Oracles sibil.lins.
La fe medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va inaugurar la literatura simbòlica de la Baixa Edat Mitja en compondre l'opuscle De laudibus sanctae crucis l'any següent a la mort de Carlemany. L'obra conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu. Per no deixar ningú fora de la foto, l'arquebisbe inclogué un pròleg que representa l'emperador.
Però l'ús de l'acròstic no queda pas circumscrit a l'esotèric camp dels enigmes de l'esperit. Tampoc l'acròstic no pot escapolir-se de l'abast oblong de l'amor. En un treball en llatí que un monjo anomenat Francesco Colonna publicà l'any 149 hi descobrim, com una perla, un preciós missatge d'amor acròstic. Es tracta de l'Hypnerotomachia Poliphili. Deixant de banda la introducció i la primera inicial, s'hi pot llegir verticalment una declaració d'amor de l'autor a una monja. "Poliam frater Franciscus Columna Peramavit" (el germà Francesco Colonna ha estimat apassionadament Polia).
També entre els versos de l'Amorosa Visione de Boccaccio s'hi esmuny la delicada virior de l'acròstic. Les lletres inicials de tots els tercets constitueixen tres poemes i si prenem acuradament les inicials dels versos primer, tercer, cinquè, setè i novè del primer poema, descobrim la sublim complexitat de les relacions entre l'amor i l'art, perquè sorgeix el nom de la seva estimada: Maria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
