Liceu o no l'hisseu?

A primers de febrer vam proposar la tramesa de criptònims, una nova variant de l'homofonia aplicada als topònims que partia de la il·luminació mística que el lingüista Lluís de Yzaguirre va tenir mentre badava davant les obres del Liceu a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estaven fent aquell dia els operaris que treballaven en el nou edifici del Liceu: hissar-lo. La tramesa de criptònims cobreix bona part de la nostra geografia, però cap part del planeta no resta lliure de sospita. De fet, gairebé tots els corresponsals coincideixen a fer-se ressò d'un clàssic aragonès que apel·la a la pobra Montiel amb un cert ressentiment: "Sara, gossa!" o bé més sibil·linament "serà gossa!"
Joan Pinyol (Capellades) esclavitza la capital de la Segarra: "serf era a Cervera" i erotitza els baixos del famós mont de Venus en transformar Vallbona d'Anoia en l'òbvia "vall bona de noia". Per la seva banda, des del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València Àlex Amorós Hernàndez enfila tres criptònims que uneixen els Països Catalans: "De qui fa les coses amb el cor a la mà podem dir que Mana-Cor (Illes Balears), de qui tot ho fa a la cerca dels diners direm que Or-Pesa (País Valencià) i de qui tot ho fa deliberadament que ho fa Am-Posta (Catalunya)". Daniel Ramos (Sabadell) explora un to més col·loquial en els seus criptònims. Així, primer visita el Pallars Jussà a la recerca de bars i reitera "hi són, a Isona", després s'acosta a la gola del llop del Baix Ebre per desafiar la bèstia —"Vine, llop!" (Vinallop)—, nega la vida tavernària al Priorat —"Al bar? Ca!" (Albarca)— i acaba admetent que només en visita al Gironès: "Vés que no!" (Bescanó).
Alguns dels criptònims requereixen un cert context per treure partit de l'homofonia. Per exemple, aquesta ordre surrealista amb què Alfons Saumell (Barcelona) engega un fati escandinau a explorar l'Anoia: "Vés a la Pobla de Claramunt i, un cop allà, lapó bla, declara'm un insolvent total". No totes les seves troballes són tan rebuscades. Fa palesa la devoció que hi ha a la Garrotxa per lloar el guanyador (besa l'u a Besalú), defineix la coneguda tieta Lourdes d'Albert Om al "Malalts de tele" de TV3 (tara d'ell, Osona) i fins i tot revindica la seva presència a partir d'un criptònim del Maresme: cal, ella.
La troballa més inquietant ens arriba de Barcelona. Laura Vila descompon Castelló de la Plana en dues frases suggerents: "Cast ell? Oda a la plana". Vila afegeix un altre homòfon clàssic de la criptonímia, en descompondre Terrassa en "ta raça". Joaquim Molas situava una anècdota brutal en la representació d'una tragèdia grega feta per un grup de teatre aficionat del Vallès. En una escena plena de tensió, un actor va pronunciar un canònic "jo sóc de ta raça" i, espasa en alt, el seu company d'escena li replicà: "i jo de Sabadell!"
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

L'holandès errant

La setmana passada aprofitàvem les festives especulacions sobre les notes que omplen la llibreta de Van Gaal per parlar del pare de l'enigmística contemporània als Països Baixos, el lingüista Hugo Brandt Corstius. La revifalla ludolingüística al país de la taronja mecànica arrenca a mitjan anys setanta. Corstius, llavors professor de lingüística a l'Institut de Lingüística General de la Universitat d'Amsterdam, va publicar un article d'enigmística al "NRC Handelsblad" el 27 d'agost de 1976. Hi encunyava el vocable "opperlandès" i el definia en termes sorprenents: hi entrava només tot allò que es podia desenvolupar amb una màquina d'escriure. En quedaven exclosos, doncs, jocs clàssics com els embarbussaments (per orals), el jeroglífic o rebus, els mots encreuats i d'altres jocs de graella, o l'scrabble, per exemple. També n'excloïa explícitament àmbits com la cal·ligrafia, la grafologia i la poesia concreta.
La seva proposta de l'opperlandès va tenir una recepció entusiasta. D'altres publicacions van demanar-li col·laboracions i la revista "Onze Taal" dedicà íntegrament el seu número d'estiu de 1978 a l'opperlandès. L'embranzida enigmística va prendre més cos quan aquell mateix any Kousbroek va publicar la seva traducció dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i es van reeditar un seguit de textos lipogramàtics. Inez van Eijk va publicar una gran col·lecció de jocs de paraules anomenada Dooddoeners (Amsterdam, 1979), Gertrude van Buren va iniciar una columna periòdica d'enigmística a "NRC Handelsblad" i la llista de palíndroms en neerlandès, que fins llavors no passava del centenar, es va veure constantment enriquida pels nous aficionats a cargolar paraules.
Val a dir que Corstius ja havia publicat una obra "seriosa" en l'àmbit de la lingüística universitària —Algebraische Taalkunde (1974)— i que més endavant en publicaria encara una altra: Rekenen op Taal (1983), però l'esclat de l'opperlandès el menaria a recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981), signat amb el pseudònim de Battus. Els nou capítols de què consta l'obra magna de Battus duen títols "programàtics", alguns d'ells inventats: lipograma, palingrama, doblegrama, hipergrama, n-grama, ongrama, miragrama, xenograma i epigrama. El problema fonamental és, com sempre, terminològic. Battus admet l'existència d'una tradició universal dels jocs de paraules, però es nega a inscriure-s'hi sense condicions i reivindica un ús particular dels mecanismes universals que permeti generar una tradició pròpia per a la seva llengua.
De resultes d'aquesta respectable decisió, la terminologia holandesa actual és enormement creativa però en alguns punts xoca amb l'anglesa o la italiana. Així, una xarada és un homograma en opperlandès, o el deliciós oximoron mineral "Bas-alt" (que en holandès es descompon en els opostos baix & alt), no té nom entre els opperlandesos. Sigui com sigui, Battus és un dels grans home-mots de l'enigmística.

La llibreta de Van Gaal

Els realitzadors dels partits de futbol afinen el zoom cada cop que tenen a tir la llibreta de Louis Van Gaal a la banqueta de can Barça, fins al punt que l'enigma dels seus continguts ja ha esdevingut un mite. Què deu apuntar-hi l'esquerp entrenador? Quina mena d'anotacions hi trobaríem en les planes corresponents a la desfeta de Salamanca? M'han arribat veus que un editor barceloní està negociant els drets per publicar-ne extractes en edició facsímil. Mentrestant, el terreny queda lliure per a qualsevol especulació. I especular és una activitat genuïnament enigmística.
Una hipòtesi de treball podria ser que les notes de Van Gaal no estan escrites en neerlandès sinó en opperlandès. Repassant els arxius he topat amb diverses notícies del pare de l'enigmística als Països Baixos, Hugo Brandt Corstius. Corstius és un ver home-mot. Lingüista, periodista i escriptor, aquest versàtil autor ha fet de tot. Crítica literària, assaig, relats de ciència ficció, manifestos pacifistes, jocs de tauler, columnes d'enigmística... Fins i tot ha encunyat el terme "opperlandès" per designar als Països Baixos l'univers enigmístic que alena aquesta columna i que el món universitari ja comença a identificar amb rètols més tocats i posats com ara lingüística recreativa o ludolingüística.
D'Hugo Brandt Corstius, que sol signar les seves obres enigmístiques amb el pseudònim "Battus", només coneixia un recull de palíndroms i altres facècies anomenat SYMMYZ (Amsterdam, 1991), però ara m'ha arribat notícia del seu llibre fundacional —Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981)— en un ampli extracte traduït a l'anglès que publica a New Jersey la revista especialitzada "Word Ways". Als "Països Alts" que s'empesca Battus la llengua viva és l'opperlandès. Viva en el sentit d'espavilada, és clar. En un pròleg deliciós, Battus aclareix la seva proposta.
"En topar amb una paraula —hi escriu—, un neerlandès queda immediatament distret pel sentit del mot. A un opperlandès, en canvi, el significat de la paraula no el preocupa gens ni mica". Segons Battus el bon opperlandès es dedica merament a bastir sistemes de joc a partir del llenguatge. Els sona? Oi que Van Gaal podria ser un bon opperlandès? Battus també assegura que l'opperlandès fa servir la llengua neerlandesa perquè és la que coneix, però en realitat no li interessa. Les activitats opperlandeses es debaten entre l'esport i l'art. De tots dos camps n'extreu la inutilitat com a arma bàsica. Un saltador de longitud dedica molts esforços a preparar-se per avançar vuit metres d'un bot quan tothom veu que seria més senzill fer-los caminant. Per això l'opperlandès reivindica el dret, per exemple, a escriure un text fent servir només les lletres del tram alfabètic N- Z.
Segur que els nou capítols del llibre de Battus són molt més interessants que la famosa llibreta. En tot cas, suggerim Van Gaal que prengui nota de l'article únic de la Constitució opperlandesa: "Tot allò que és possible és permès i allò que no és possible il·legal". Il·legaal.

Primavera al carrer

De mica en mica els amables lectors de l'AVUI van enviant documentació sobre cronovies —aquells carrers amb una data a la placa que vam definir mesos enrere— i el nostre calendari s'omple d'espais. Indrets que els enigmistes més conspicus poden visitar el dia del seu aniversari, en una innòcua subversió del fenomen turístic. Ara que arriba la primavera és moment de repassar uns quants d'aquests possibles objectius turístics extravagants. Així, podríem inaugurar la primavera al sud de la ciutat de Tunis, tot passejant per l'avenue du Vingt Mars 1956, una de les cronovies tunisianes que commemora la independència dels francesos. Dos dies més tard podríem agafar un avió cap a Milà i retrobar-nos amb l'enigmista Enric Fontvila, que és qui ens envia la informació, al corso Ventidue Marzo. Tant Tunis com Milà repeteixen cronovia a l'abril. La ciutat africana amb el llarguíssim boulevard du Neuf Avril 1938 i la italiana amb la bella piazza Venticinque Aprile.
La sol·licitud de cronovies ha generat dues menes de trameses molt diferenciades. D'una banda, hi ha un seguit de carrers de ciutats estrangeres dedicats a una data que ens arriben de lectors que hi han topat casualment en algun dels seus viatges turístics. Algunes contenen informacions molt imprecises, filles dels fràgils sediments que els viatges solen dipositar en la memòria dels viatgers, però d'altres venen molt ben il·lustrades amb dades extretes de les inevitables guies de viatge que els turistes més documentats guarden a la biblioteca. Després hi ha les cronovies nostrades, aplegades normalment per veïns de la mateixa ciutat que les té al nomenclàtor. En aquest segon cas, les trameses sovint contenen apreciacions subjectives que les transformen en delicioses narracions breus.
Entre la munió de cronovies primaverals que els lectors han tingut la gentilesa d'enviar, n'hi ha dues que són especialment interessants. L'una a Puigcerdà i l'altra a la vila mallorquina de Mancor de la Vall. Pel que fa a la ceretana, en rebem notícia per una carta del poeta Eduard Escoffet. La documenta així: "Passeig 10 d'abril. No hi ha gaire per contar: està al centre, força ampla, útil per aparcar i hi ha una carnisseria on es troben unes llonganisses molt recomanables si la memòria no'm (sic) fa errar".
La cronovia mallorquina, tramesa per l'artista especialitzada en l'elaboració de paper Nani Ferrer, conté una doble sorpresa. D'una banda, na Nani adjunta un paper oficial de l'ajuntament signat pel batle de Mancor de la Vall, el senyor Bernadi Coll, en el qual es pot llegir: "c/Avinguda 2 d'Abril de 1925. En commemoració de la independència de Selva". A més la gentil corresponsal narra en tres paràgrafs com un seu avi coronel va agafar en 1925 el cavall i la muller i se'n van anar tots tres a Madrid a demanar la independència del municipi veí de Selva (ara en diríem segregació) amb l'èxit esclatant que justifica l'existència de la cronovia local: l'avinguda 2 d'abril d'aquesta magnífica vila mallorquina de nou-cents habitants.

Milions d'il·lusions

Aquesta nit de dijous 26 a divendres 27 acaba el termini de presentació de la primera jugada d'una original proposta relacionada amb els jocs de paraules. Vademe.cum, la pàgina web tetralingüe basada en la literatura i l'enigmística, ha convocat la primera partida duplicada de paraules encreuades en línia (http://www.partal.com/vademecum/cat/scrabble.htm) des d'aquest febrer i fins a la tardor. Només s'hi pot participar per correu electrònic, fins a 3 jugadors diferents per adreça electrònica. Les regles del joc que regeixen aquesta proposta estan basades en les del clàssic joc de tauler Scrabble i les dels seus imitadors (Intelect, Pensable...), amb les variants pertinents atesa la naturalesa internàutica de la proposta.
La jugada setmanal en la modalitat Duplicada serà preparada pel màster Marc Vigo, que és el vigent campió estatal oficial d'Scrabble en espanyol (1997) i sotscampió oficial d'Scrabble en català (1997). Els jugadors poden seguir les classificacions i el desenvolupament de la partida en una pàgina que reprodueix el tauler vigent i les set lletres de cada jugada setmanal. El primer grup de lletres proposat per Vigo és AEINST*, en el qual l'asterisc designa la cobejada fitxa blanca —o escarràs— que val per qualsevol lletra. Els jocs de paraules encreuades com l'Scrabble, l'Intelect o Pensable basen el seu sistema de puntació en l'aplicació d'uns factors multiplicadors impresos en un tauler a la suma dels valors facials atorgats a les lletres de l'alfabet.
En aquests últims anys, els jugadors catalans han copat tots els llocs d'honor de les competicions oficials d'Scrabble organitzades per la multinacional Mattel tant en català com en espanyol. Els dos primers campions d'Espanya han estat la crucigramista Anna Maria Genís (1996) i Marc Vigo (1997). El primer campió oficial d'Scrabble en català és el barceloní Jep Ferret (1997) i la final del primer campionat del món en espanyol (1997) celebrada a Madrid la va guanyar el vallenc Joan-Ramon Manchado en imposar-se a la final al reusenc Josep Maria Martí. D'altra banda Miquel Sesé —responsable dels mots encreuats i del problema diari d'Scrabble que publica l'AVUI— va quedar en quarta posició al mateix campionat mundial. Tots ells, així com d'altres notables professionals de les paraules encreuades, han estat convidats per Vademe.cum a competir en aquesta primera partida en línia.
Els premis que rebran la propera tardor als internautes guanyadors són tan sucosos com potencials: estan valorats en més de 1.000 milions de pessetes, i consisteixen en una carpeta de Vademe.cum que contindrà un exemplar de l'aposta mínima de tots els jocs d'atzar que en aquells moments siguin legals al principat de Catalunya: Lotto 6/49, Trio, Súper 10, Lotto Exprés, Lotto Ràpid o Instantània, cupó de l'Once, Loteria Primitiva, Bonoloto, Loteria Nacional i Travessa de futbol. Ningú no pot negar que Internet és el reialme de la imaginació.

Arreola

Juan José Arreola és un escriptor mexicà d'obra portàtil. Condensada. Ara que l'editorial Alfaguara li publica l'obra completa és un bon moment per recuperar aquest coetani de Rulfo que mai no va voler solcar les agitades aigües del bum sudamericà. Arreola és d'aquella mena d'escriptors capaços de deixar d'escriure, i amb això ja gairebé està tot dit. El seu Confabulario —primer publicat amb l'epítet de "personal" (aquí a Bruguera, 1980) i més endavant amb el de "definitivo" (Càtedra, 1986)—, és un exemple magnífic d'un tipus de destil·lació literària que es va congriar al mateix Mèxic on vivien Tísner i Pere Calders. Contava Calders que, al poc temps d'arribar al país del Partit Revolucionari Institucional (sic), la companyia nacional de Correus i Telègrafs va tirar endavant una campanya de publicitat que pretenia fomentar l'ús del telegrama. Una mena de precedent de les campanyes i contracampanyes amb les que ara ens obsequien Retevisión i Telefònica. Aquell modest bombardeig informatiu estava basat en tanques publicitàries. Per tot Mèxic, llavors un país amb una altíssima quota d'analfabetisme, un sol eslògan senyorejava altiu: "No escriba, telegrafíe".
Tots els seus lectors sabem que l'exiliat Calders es va prendre aquesta gentil indicació a la valenta. Però no va ser l'únic. Al voltant de l'editor Joaquín Mortiz es movien autors com Arreola, Rulfo o el guatemaltenc Augusto Monterroso que també van fer de la brevetat una bandera. De fet, els llibres d'Arreola mereixen encunyar un portmanteau (un mot maleta o centaure o neologisme compost) com ara "llibreus". Als antípodes de la incontinència narrativa del "realisme fantàstic" triomfant, aquests escriptors borgians van optar per una escriptura cenyida i un amor patològic pel llenguatge. Monterroso, potser el més divulgat darrerament entre nosaltres, explica en un dels capítols del seu Movimiento Perpetuo (Anagrama, 1990) com Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño formaven una mena de club de linguòfils que es passaven hores i hores jugant a escriure palíndroms que després apareixen en algunes de les seves obres ("Odio la luz azul al oído"; "Etna da luz azul a Dante"; "Onís es asesino"...)
Arreola ha arribat a titular Palindroma un dels seus "llibreus". La gràcia d'aquests fascinants mecanismes és que la seva simetria perfecta comporta una major brevetat. Tothom qui recordi la meitat d'un palíndrom ja el sap tot. La publicació de les obres d'Arreola és una gran notícia, perquè només una versió del Confabulario definitivo estava relativament a l'abast. La resta d'obres que li conec calia trobar-les en reedicions recents de Joaquín Mortiz. A banda de Palíndroma, tres altres "llibreus" molt recomanables són La feria, Bestiario i Varia invención. La narrativa breu d'Arreola és incisiva. "En el país de Ficticia —escriu en un dels seus contes més celebrats— somos realistas. Aceptamos en principio que la liebre es un gato".

Contra el Codi

Ja vam parlar del periodista nord-americà Michael Drosnin, l’autor del polèmic best-seller The Bible Code (Simon & Schuster, 1997) que Planeta ha traduït com El código bíblico . La seva tesi és, ni més ni menys, que la mà de Déu va escriure de puny i lletra les sagrades escriptures. Per demostrar-ho Drosnin apel·la a un programa informàtic de recerca que reordena totes les lletres que componen la versió hebrea de la Bíblia en una gran sopa de lletres de la qual es poden extreure missatges oraculars ocults. El més sonat dels quals, l’assassinat de Rabin. Ara fa dos mesos vam analitzar els exemples que ofereix Michael Drosnin i els vam contraposar a les refutacions que alguns matemàtics agnòstics han penjat a Internet (http://cs.anu.edu.au/~bdm). L’aplicació del mateix programa informàtic que usa Drosnin sobre textos no sagrats —com ara el Moby Dick de Melville— permet trobar oracles molt semblants en qualsevol text. A Moby Dick, per exemple, s’hi anuncia el magnicidi d’Indira Gandhi. I els matemàtics encara afegeixen que, des d’un punt de vista probabilístic, resulta molt més difícil en anglès que no pas en llengua semítica, atès que l’hebreu bíblic només anota les consonants.
Drosnin ha replicat que els exemples fets a partir del text de Moby Dick són manipulats. Val a dir que el lector corrent no disposa ni del text original de Moby Dick en suport informàtic ni molt menys encara del programa que permet la recerca d’informacions ocultes. O sigui que creure Drosnin o els matemàtics gairebé resulta una qüestió de fe. Però la recuperació d’un llibre publicat ara fa deu anys ens permet prendre partit. Es tracta d’un petit tractat que equipara les propietats cabalístiques de l’hebreu amb les que es poden obtenir en anglès. English is Gematria de Peter K. Peterson va ser publicat per Apocalypse Press a Jerusalem l’any 1988. La “guematria” —un dels tres mètodes que usen els cabalistes per analitzar els textos sagrats— es basa en les relacions entre xifres i lletres que permeten trobar sinònims aritmètics carregats de sentit místic. L’autor era un jueu nord-americà que no es va atrevir a signar amb el seu nom real (Joshua S. Persky) perquè les seves troballes podien ser considerades blasfemes per part de certes branques del judaisme.
La tesi de fons és clara: l’hebreu no és l’única llengua sagrada. Peterson, el Persky emmascarat, atorga un valor numèric a les lletres de l’alfabet anglès: 1 a la A, 2 a la B... i així fins al 26 per a la Z. Després es llança a especular: “Israel” (9+19+18+1+5+12) i “Zion” (26+9+15+4) sumen igual (64). D’altres sinònims aritmètics que haurien provocat grans especulacions espirituals en mans d’un cabalista són “Christ”, “Power” i “Glory” (que sumen 77 tots tres), “Madonna” i “Magdalene” (62) o “Jesus”, “Messiah”, “Cross” i “Joshua” (74). La credibilitat de Persky posa en dubte la de Drosnin. Sobretot quan descobreix que els mots anglesos que designen la genialitat i la follia són també sinònims: les lletres de “Genius” i “Madness” sumen 75.