dijous, 28 de novembre del 2002

El making of d’un palíndrom

S’acaba 2002. Es clou un feliç període d’onze anys que ha separat els dos únics capicues que viurem. Es tanca el període d’entre-palíndroms, com si diguéssim. El proper any palindròmic no arribarà fins a 2112, i el proper període vivible entre dos anys capicua no es produirà fins al 2992-3003. Per això val la pena tornar a parlar per enèsima vegada de palíndroms. Aquesta vegada des d’una perspectiva inèdita, com és el seu procés de gènesi.

El verbívor madrileny Juan Baráibar s’ha iniciat enguany en l’escriptura palindròmica. En una carta extraordinària em confessa que la dèria de llegir del revés l’ha tingut absort durant mesos i em descriu el procés de creació d’un dels seus palíndroms castellans. Es tracta d’un exemplar no especialment reeixit, però en canvi els seus comentaris constitueixen un apassionant “making off”. Afirma Baráibar que tot el procés li va sorgir d’una llavor casual. Va pel carrer i ensopega amb un rètol que inclou la paraula “GRATIS”. Alliçonat per les lectures verbívores i empès per la dèria que acaba d’aquirir Baráibar desplega aquest mot comú a partir del punt G nuclear i troba “SITAR GRATIS”. S’adona que l’instrument musical hindú requereix funcionar de complement directe i decideix buscar un verb transitiu relacionat amb la música. La larva del palíndrom creix: “TOCA SITAR GRATIS A COT”. Però el sintagma preposicional que apunta a la dreta de la criatura ofereix poques possibilitats. Baráibar treu les tisores i hi torna: “DA SITAR GRATIS A D”. Ara li cal un subjecte a l’esquerra que es reflecteixi a la dreta en un complement indirecte: “ANA DA SITAR GRATIS A DANA”. Baráibar ho troba correcte, però insatisfactori. Creu que Ana és un nom massa fàcil i en canvi Dana no li plau per estranger. Decideix fer una repassada del santoral i hi torna: “EVA DA SITAR GRATIS A DAVE”. Tornem-hi. A Baráibar li sona millor, però li agradaria acomboiar el sitar amb algun possessiu: “DA SU SITAR GRATIS USAD”…

Llavors es produeix la troballa inesperada. El xoc de mots. Afirma Baráibar que, fecundat pel possessiu que ha aparegut a l’esquerra, li germina un imperatiu a la dreta i topa amb una oració composta. S’imposen noves ramificacions, com ara un complement per al nou verb: “OL DA SU SITAR GRATIS; USADLO”. La nova situació exigeix dues recerques. D’una banda, remenar en l’arsenal de noms propis, oficis i gentilicis acabats en –ol; per l’altra, buscar un vocatiu que complementi l’imperatiu d’usar. La primera solució sembla sortir d’una tòmbola: “MARISOL DA SU SITAR GRATIS; USADLO SIR AM”. Baráibar s’emociona. Sap que està arribant al cap del camí. Afirma que la familiaritat del primer nom queda compensada amb l’oportuna aparició del tractament anglès “sir”, i es veu abocat a completar el segon nom. Les opcions són moltes, però finalment Baráibar troba el literari ajut de l’autor de “Diner”: “SI MARISOL DA SU SITAR GRATIS, USADLO, SIR AMIS”. La seva felicitat verbívora és completa. El conegut cognom britànic converteix el que ja semblaven dues proposicions juxtaposades en una harmoniosa, afirma Baráibar, oració condicional. El palíndrom ja ha emergit. El seu descobridor, que fins ara el veia com un vegetal en creixement, el compara amb un fòssil a la manera dels “candelieri” platerescos. La ruta natural.

dijous, 21 de novembre del 2002

Balançònims

L'especulació onomàstica és un àmbit constant de joc verbal. En aquesta columna ens hem acostat diverses vegades als noms de persona des de perspectives ben diverses. Naturalment, les combinacions xocants de nom i cognom són les més populars. Tothom coneix alguna història com les de la fictícia senyora Dolores Fuertes de Barriga, el governador civil franquista de Girona Armando Murga, el venedor d'enciclopèdies Marc Mata Bala, la filla que el llegendari doctor Dou tingué a bé de batejar amb el nom de Clara o el pintoresc diplomàtic iberoamericà senyor Aquiles Pinto Flores. Cada vegada que algú treu el tema dels noms xocants en una sobretaula en surten de nous. Els últims que han entrat al meu arxiu són de dos il·lustres nouvinguts a la poètica família Riba. L'any passat Pau Riba va ser avi. L'esperada néta va rebre el nom de Maia. Es veu que s'havia fet esperar tant que van trobar adient dir-li Maia Riba. Aquest octubre en Pau Riba i la Memi March han tingut un fill. El joveníssim oncle de la Maia ha rebut un nom de gran tradició literària: Llull. Neix predestinat a la feridura de la lletra, perquè llueix una troica literària d'or: Llull Riba March. Enhorabona a tots els lul·lians, ribians i marquians. I visca els hippies capaços de tenir nétes i fills alhora!

Fa deu anys en Tísner, que no era hippy però havia nascut murri, es va empescar el terme "triplonomàstic" per designar la gent que porta noms de pila als dos cognoms, com ara el periodista Francesc Marc Álvaro. En van sortir molts exemples, perquè hi ha molts cognoms que provenen directament del nom. Fins i tot en va sortir un que va trencar el motlle: el director del Museu del Joguet de Figueres es diu Josep Maria Joan i Rosa, de manera que és un veritable "tetraonomàstic". Arran de la proposta tisneriana vaig fixar-me més en la qüestió onomàstica i se'm va acudir d'investigar els noms ecoics com el de l'escriptor Vidal Vidal. La collita va ser prou fèrtil entre els escriptors catalans: el narrador nord-català Joan Lluís Lluís, el poeta menorquí Ponç Pons, el crític valencià Ramon Ramon... Després van venir els "fratrònims" o germans amb cognoms lleugerament alterats: Salvador Pániker i Raimon Panikkar, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Enric Casasses i Anna Casassas... tot conformant un repertori d'il·lustres que encara ara va creixent amb les documentades aportacions dels lectors.

Finalment, una altra ribiana il·lustre, la lingüista Cèlia Riba, m'ha fet arribar una nova proposta tan bella com restrictiva. Després d'adonar-se que ella es podria haver dit Cèlia Celià, comença a buscar noms i cognoms que només es distingeixen per un accent desplaçat. La veritat és que no he conegut mai ningú que es digui Celià de cognom, però en canvi conec uns quants Julià, Clarà, Solé i Marí, les quatre altres nissagues explorades per na Cèlia. De manera que no resulta gens agosarat pensar en noies anomenades Júlia Julià, Clara Clarà, Sole Solé o Mari Marí. Na Cèlia creu que en podríem dir noms ditònics o balancí. Jo m'apunto a això dels mots balancí. ¿Balançònims? De noi sembla com si costés més, i de moment només en surten d'imperfectes, com ara un Pau de Paül o un Pere Parés. Envieu balançònims i a veure què.

dijous, 14 de novembre del 2002

Longitud jeroglífica

Un dels reptes verbívors que arrosseguem des de la temporada passada és el del jeroglífic d’un sol caracter tipogràfic capaç de suscitar la resposta més llarga. Tot va començar quan el ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic em va enviar el que és rècord de longitud en la seva llengua: una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta arriba a congregar 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase "dosta visoko 've' se nalazi" i es pot traduir així: "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí). L'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. Com que els vaig augurar llarga vida, en vaig dir “gerontoglífics”. I, efectivament, els lectors de l’Avui de seguida en van començar a enviar en català. Fins al setembre n’havia rebut una quarantena i el rècord era en poder de Joan Coll (Palma de Mallorca), amb una K central en caixa baixa que amagava “una k minúscula”, és a dir “una cassola minúscula” de 19 lletres.

Des de llavors n’he rebut gairebé un centenar més. Els intents de batre el rècord de la cassola han estat variats i fructuosos. De tota manera, el taló d’Aquil·les de la pràctica jeroglífica és l’elevat grau de subjectivitat que comporta. Fins i tot en la modalitat tipogràfica, en la qual els dibuixos estan prohibits, és difícil valorar, per exemple, la variació enviada per Alfons Saumell (Barcelona) que consisteix en una K tota abonyegada. La resposta ateny els 46 caracters si acceptem “Una cassola majúscula, plena de bonys o protuberàncies”, tot i que la disjunció aquí sembla gratuïta. Sense els bonys arribem a 40. Sense les protuberàncies només a 31. Però ¿per quins set sous “plena de bonys” no es redueix a un simple “abonyegada”? Naturalment, el culte a la longitud no ens ha de fer oblidar la justesa. A l’altre extrem de la K abonyegada hi ha l’operació que fa Àlex Lloreda, en recuperar un jeroglífic clàssic de Pedro Ocón de Oro, tot catalanitzant-lo. La pregunta diu “Com resols els jeroglífics?”, i només hi ha una U majúscula. La resposta, de 9 lletres, és molt ajustada: “U solament/uso la ment”.

Els gerontoglífics que superen la longitud del rècord serbi no són tan ajustats, però també n’hi ha de bons. Àlvar Casares (Barcelona) en tramet set de prou acceptables, que abasten de 21 a 33 lletres. El menys llarg és potser el més just. “Bola màgica, què veus? Veig… “. Una ratlla horitzontal i una N pintada de color lila: “Una ena/morada a l’horitzó”. El següent, que ja ateny la franja de les 25 lletres, ja és més discutible. Es veu una T blanca sobre fons negre dibuixada amb un traç tremolós. “Quina cara fa?”, pregunta: “La té blanca, prima i tremolosa”, respon. En la mateixa franja 25 Jordi B. Oliva envia una jota majúscula amb la part inferior guixada de negre. “Què t’ha deixat la teva àvia d’herència”, pregunta: “Una gran/jota mig buida al nord”. Casares arriba a les 26 lletres amb un asterisc negre en equilibri sobre un pla inclinat. L’entrada que dóna peu a la resposta és “Dalt de la moto…” i la resposta de grau 26 “El negre as/té/risc, en equilibri”. El mèrit indubtable, la dissociació d’asterisc. El dubte, la gratuïtat dels dos últims mots. De moment, però, el rècordman de gerontoglífics és Àlvar Casares amb un especimen polític. La pregunta és “Qui votaràs?” En el full es veu un rectangle amb un número 9 enganxat al costat esquerre. El 9 té una discontinuïtat de traç que el divideix en dues parts i, a banda, està pintat amb els colors de la senyera. La resposta implica 33 lletres: “Un nou partit català d’extrema esquerra”.

dijous, 7 de novembre del 2002

Calem o no calem?

Ara fa un mes vaig escriure que la lectura de la magna "Gramàtica del català contemporani" de Solà, Lloret, Mascaró i Pérez Saldanya (Empúries, 2002) donaria per llançar una proposta verbívora mensual. Vaig fer curt. En realitat, la seva lectura apassionant me'n suscitaria una cada setmana. D'entrada, volia començar explorant des d'una perspectiva ludolingüística el rendiment de les dues ròtiques (Volum I, p. 277, capítol de Gabriel Bibiloni): la bategant de "cera" i la vibrant de "Serra". La seva sonora oposició remet als doblatges cinematogràfics dels malvats espies russos durant el franquisme. No costa gaire imaginar les possibilitats de transformar una "vara" en una "barra", la "burocràcia" en "burrocràcia" o l'expressió "per ús" en un "parrús". Però l'intercanvi de ròtiques va més enllà. Per prologar un volum anomenat "Parnassius Apollo" (Proa, 2002) que recull relats d'encàrrec situats a les terres del Pirineu, el xivarri ròtic em va dur a inventar un neologisme: "literratura". Més endavant podem explorar com la ® fins i tot és capaç de dividir el territori de parla catalana en dues grans parts, segons si es pronuncia o no en mots com "popular", posem per cas. Però una rotació inesperada en la meva lectura a bots de la GCC m'ha dut fins a la "defectivitat" (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler) i avui la proposta serà indefectiblement defectiva.

Aplicada als verbs, la "defectivitat" designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Fins i tot els que no han llegit una pàgina d'una gramàtica en sa vida saben que el "ploure" és desconcertant, i no pas quan exerceix durant l'estiu o amb una intensitat perillosa, sinó perquè només el fem servir en tercera persona: plou, ha plogut, plourà... En principi, jo puc plorar, però no puc ploure. Ni tu tampoc, encara que visquis als núvols. Ni nosaltres ni vosaltres ni gairebé ells, tot i que ells podrien ser cumulonimbus i ploure dreta llei. O sigui que no circulen totes les formes possibles de pluja (ni de neu) i els gramàtics han considerat aquesta mancança com un defecte. És per això que han batejat aquests verbs com defectius. Ploure, doncs, és un verb no pas defectuós sinó defectiu, i Wheeler n'explora diversos, començant pels auxiliars. Resulta curiós veure com a l'auxiliar dels temps compostos (haver: he vist, vaig haver vist) li manquen precisament les seves pròpies formes compostes (¿he hagut vist?), llevat de les formes d'obligació (he hagut de veure).

Els altres verbs defectius que Wheeler analitza són caldre, dar, lleure, soler i toldre. Caldre (que en l'altra forma infinitiva "caler" potser sona massa crematístic) exclou l'ús de les primeres persones, tot i que són semànticament concebibles. Si entenem "calen llocs de treball", també entendríem "calem per treballar". Doncs no. No calem gens, a menys que siguem piròmans i ens dediquem a calar foc. Wheeler afegeix que tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". El "sinofós" de Wheeler obre les portes a l'especulació verbívora Poetes dels Països Catalans, al Corpus de l'IEC li cal la vostra creativitat. Si tu vals, cals. Si jo valc, calc. I si tots valem, ¿com és que no calem? La proposta és trobar contextos literaris escaients (poemes, eslògans, microcontes) que justifiquin les formes no presents de caldre, dar, lleure, soler o toldre al Corpus. Penseu que la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) hi consta perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Algú s'anima amb el condicional?

dijous, 31 d’octubre del 2002

Castanyada amb Sapir & Whorf

Ara que el canvi de llengua literària està a l'ordre del dia l'Enric Xicoy Comas m'envia un text d'aquests que circulen de forma lliure i anònima per Internet. Un text anomenat "qüestió d'ous" que busca les pessigolles verbals al nacionalisme espanyol a costa de revisar aquella antiga hipòtesi lingüística de Sapir i Whorf que adjudicava a cada llengua una idiosincràsia que d'altres havien anomenat "geni" i no pocs "visió del món". És un joc d'esperit vell (del tipus ells "hablan" i naltros "enraonem") i s'ha practicat en totes les llengües. La idea de fons vindria a ser que som diferents i que nosaltres ho fem tot millor... Una mica com en l'estimable tradició del "català, mare de totes les llengües" però sense l'esperit lúdic i àcrata que alena una frase llatina tan impossible com "Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis, i l'àvia sua".

Aquesta "Qüestió d'ous" dóna marge a la creença herderiana, i això sempre és perillós quan va més enllà de la boca. Tanmateix, la idea de trobar expressions traduïbles per bastir una contraposició ideològica resulta seductora. Per això, que els hispans anomenin "Virgen" la dona de Sant Josep mentre nosaltres li diem "Mare (de Déu)" ja permet construir una il·lusió identitària. Si a això hi afegim que en espanyol els genitals femenins poden anomenar-se "almeja" mentre que els catalans ens acollim a l'excelsa tradició italiana i en diem "figa", el retrat en termes d'obertura queda fixat. És obvi que una "almeja" és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar. Les (sempre odioses) comparacions estan servides amb parelles clàssiques com ara "hablar" versus "enraonar" o la no menys interessant "adiestrar" vs. "ensinistrar". Serà per ventura una qüestió política l'adscripció dels uns a la "mà dreta" i dels altres a la "mà esquerra"? No és qüestió de blanc o negre, entre d'altres coses perquè ells no prenen vi negre sinó "tinto" i dels ous que no són blancs, en comptes de "rossos" en diuen "morenos", la qual cosa no encaixa, ni que sigui per pèls.

El redactor d'aquesta curiosa recuperació digital de Sapir i Whorf també adjunta troballes insignificants, com que "perro viejo" i "mosquita muerta" esdevinguin "gat vell" i "gata maula", o que el "gordo" de Nadal sigui per a nosaltres la "grossa". Però francament, em costaria molt valorar si "tocar ferro" és gaire millor que "tocar madera" o si saber-se la lliçó "de cap a peus" és millor que saber-se-la "de pies a cabeza". En canvi, la clàssica parella del "sinvergüenza" i el "pocavergonya" marca la diferència, i el fet que el seu "oiga!" sigui equivalent al nostre "escolti" potser també permet elucubrar sobre la capacitat de diàleg dels uns i els altres. Ja posats a explotar el filó, l'anònim autor del text deu haver pensat que tant se valia fer una mica de trampa. Per això, el text afirma alegrement que mentre els espanyols paguen "impuestos" (del verb "imponer") els catalans paguem "contribucions" (de "contribuir"), que ja són ganes, també. La veritat és que no m'imagino en un estat lliure associat pagant el CVA ni el CRPF. En canvi, l'IAE potser sí que me l'imagino, perquè a la catalana l'IAE CAE.

dijous, 24 d’octubre del 2002

La paraula revessa

Ramon Lladó és un dels principals culpables que la literatura potencial francesa sigui present en la nostra llengua. Les seves traduccions, en col·laboració amb Annie Bats, d'alguns textos fonamentals de Roussel ("Impressions d'Àfrica"), Queneau ("Exercicis d'estil") o Perec ("La vida: instruccions d'ús") han incorporat al nostre bagatge editorial els pressupòsits potencials. La rigorosa versió que Bats i Lladó van fer de l'obra més valorada de Perec fins i tot va meréixer el Premi Ciutat de Barcelona de traducció 1998. Ara, Lladó publica en solitari una reelaboració de la seva tesi doctoral que esdevé assaig sobre la traducció dels jocs de paraules. El llibre, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona, duu per títol "La paraula revessa", amb el clàssic subtítol aclaridor: "Estudi sobre la traducció dels jocs de mots".

D'entrada cal dir que Lladó és un afrancesat. Això ja es veu d'una hora lluny només que llegim el subtítol, que xarrupa dels "jeux de mots" francesos, i després es confirma en les deus acadèmiques de les que beu. El llibre és inevitablement acadèmic, però no pas academicista. De fet, Lladó sap que s'enfronta a un territori habitat per franctiradors que mai no se sotmetrien a la disciplina del cos de cap exèrcit. De manera que es limita a situar, amb molt bon senderi, els jocs de paraules a rebuf de la retòrica i posteriorment fa mans i mànigues per penetrar en els mecanismes que generen l'enginy verbal sense caure en vel·leïtats maximalistes. Pel meu gust, el llibre és potser una mica dens i massa respectuós amb la farragosa terminologia desenvolupada pels estudiosos francòfons de l'espai retòric, capaços d'engendrar monstres tan indigestos com els "homeotelèutons" o els "metasememes", però en canvi també va farcit d'encerts metodològics. Al meu entendre, el principal és no aïllar mai els jocs de mots del seu hàbitat literari i, per tant, no allunyar-se mai de les lectures atentes dels practicants (francesos) estudiats per Lladó. A més, l'experiència traductora aporta al volum una bateria de solucions valuoses que permeten apuntalar molt dignament el discurs.

El territori atacat per Lladó amb les armes de la neoretòrica és una Terra Incognita que cada llengua ha anat colonitzant amb la part menys exportable de la seva tradició literària. Si Lladó fos un anglòfon o hagués anat a pescar els exemples en aigües jurisdiccionals de la literatura italiana el llibre seria sensiblement diferent, però una idea de fons romandria invariable. Perquè "La paraula revessa" té una virtut cardinal: Lladó mai no renuncia a l'observació detallada dels efectes que tota manipulació fonològica, morfològica o sintàctica té sobre la semàntica. Probablement aquesta és la clau que fa de Lladó un bon traductor capaç de reflexionar amb encert sobre la traducció dels evanescents jocs de mots de Raymond Queneau en un dels capítols finals ("Traducció de la forma i forma de la traducció").

Un últim detall ens inquieta des de la mateixa portada, il·lustrada per Benet Rossell amb una preciosa "micografia", i és que el títol admet una lectura inversa. Què voldrà dir "Assevera'l, ua!, rapa'l"?

dijous, 17 d’octubre del 2002

Delícia d'Alícia

Un dels fragments que sempre m'havien intrigat més de l'obra de Lewis Carroll "A través de l'espill" és quan la reina blanca li diu a Alícia: "Et diré un secret. Sé llegir paraules d'una sola lletra! Oi que és fantàstic?" Mai no ho havia acabat d'entendre. Però ara, de sobte, topo amb la tercera edició de "The White Queen's Dictionary of One Letter Words" de Craig Conley. No el busquin pels canals convencionals, perquè per no tenir no té ni ISBN. Conley és un americà àcrata que l'ha editat sense peu d'impremta sota l'etiqueta-excusa de "material educatiu" però el ven per Internet en una autoedició casolana que inclou altres diccionaris deliciosos. Segons ens avança al prefaci amb lògica carrolliana, tot i que l'alfabet anglès només usa vint-i-sis lletres, ell ha trobat més de set-centes unitats de significat distintes que s'escriuen amb una sola lletra. Val a dir que dues de les sis paraules angleses més usades tant en la parla com en l'escriptura tenen una sola lletra: l'article indeterminat "a" (3ª paraula més usada) i el pronom "I" (6è mot més emprat).

Justament la "A" és la primera paraula d'una sola lletra que recull el diccionari. Conley li adjudica fins a 39 significats diferents, tots ells exemplificats, que van de la A de Hawthorne a la novel·la "La lletra escarlata" (els puritans brodaven una A vermella als vestits de les dones "adúlteres") fins a As en frases fetes com saber-s'ho tot "de la A a la Z", passant per usos escolars ("em dónes una A pel guisat?", on una A equival a un 10 o a un excel·lent), bioquímics (la vitamina A), mèdics (el grup sanguini A positiu) o musicals (les set primeres lletres també designen les notes). Així 39 usos amb la A, 33 amb la B, 25 amb la C... i fins als 21 amb la Z. És a dir, una detallada cartografia del món que la reina blanca d'Alícia afirmava conèixer. Sovintegen les sorpreses (es veu que a l'edat mitjana marcaven els blasfems amb una B al front), però també hi reconeixem molts exemples clàssics, com el dia D i l'hora H del desembarcament a Normandia, el punt G, la bomba H, les K de memòria, el sofà en forma de L, la sang de tipus O, les valls glacials (U) o fluvials (V), els raigs X i les coordenades x, y i z. Curiosament, la lletra amb menys usos adjudicats, menys i tot que la W, és la P, amb només 13 entrades, entre les quals no hi ha ni la més remota al·lusió al PP.

Probablement subjugat per la reina blanca, Craig Conley pren embranzida i adjunta quatre obres més, entre les que destaca la "Encylopedia of textual silence", que conté centenars de fragments literaris presidits pel silenci. Partint de l'hamletià "la resta és silenci", Conley reprodueix els parèntesis de Melville, els guions llargs de Stephen Crane, les pauses d'Orwell, els asteriscos de Sterne, els espais entre paraules de Milorad Pavic, Updike, Faulkner, Conrad, Capote, Carroll, Pinter... Els repertoris de Conley es completen amb una crestomatia d'ocells que parlen en obres literàries diverses i dos diccionaris breus complementaris: l'un conté paraules documentades que només s'escriguin amb consonants (com ara la interjecció gèlida "brrr", l'amfiteatre natural en gal·lès "cwm" o el so d'algú que escup "pffft") i l'altre, complementari, mots escrits només amb vocals (com ara l'expressió polinèsia de sorpresa "aue" o la joguina "yo-yo"). No hi ha res com una delícia d'Alícia per afrontar el futur.