dijous, 15 de febrer de 1996

Fora guions!

Entre els professionals del món editorial corre la brama que l'Institut d'Estudis Catalans s'ha equivocat en la seva polèmica decisió d'eliminar la majoria de guions que adornaven fins ara un bon nombre de mots prefixats. Xiuxiuegen, amb una ganyota d'escepticisme, que un exmarit no sembla un home tan separat com un "ex-marit". Que, vulgues no vulgues, la desaparició del simpàtic guionet empobreix l'escriptura. S'hi oposen sense alçar la veu, potser perquè ho exigeix el guió.
Però es precipiten. S'erren. Potser si ho mediten una mica més esdevindran autèntics exploradors del plorat guionet. La mesura abolicionista de l'IEC és una font generadora de riquesa. Un ver tresor. Des de la sensibilitat enigmística, que diria en Puyal, mai no trobarem prou paraules per agrair la supressió d'aquest signe negatiu infiltrat fins ara entre els mots. D'ara endavant, el potencial polisèmic del català es multiplica. L'índex de fertilitat augmenta. El gris paisatge lingüístic erosionat per anys d'avorriment lèxic esdevé un esclatant exabrupte, els actors que perden la feina es dediquen a fer de cobradors d'impostos (exactors), els gimnastes jubilats aprenen a fer extorsions i els conductors més temeraris deixen de ser-ho quan renoven el carnet que ja havia expirat. Tot plegat, i malgrat l'estrena de "Nissaga de poder", s'intueix que el xampany ja excava la tomba del cava.
Només que ens cenyim al grup de companys de l'exmarit reconvertit, ja descobrirem que els antics "ex-portadors" d'un virus qualsevol ara es dedicaran a la seva difusió internacional; que els pagesos aprofitaran el canvi de maquinària per instal·lar l'extractor a la cuina; que si abandonem el nostre tarannà habitual guanyarem en exactitud; que en l'art contemporani ja no tindrà cap sentit defensar les exposicions; que els ordinadors transformaran la tinta en una matèria extinta o que el canvi d'actitud del govern francès en matèria terrorista implicarà l'abandó de les velles reticències vers l'"ex-tradició".
Algunes peces d'aquest nou ordre encaixen amb precisió al·lucinant. Si un jutge ens exculpa la nostra culpa esdevé vera exculpa. Si aquest jutge (posem per cas un tal Garzón) demanda que un altre jutge (diguem Móner) doni compliment a una acció (no diguem res), ara resulta que amb el seu exhort pretén treure'l de l'hort al qual algú l'havia portat. En aquest context, Miquel Roca esdevé més que mai un exponent constitucional, la figura de Salvador Espriu provoca una certa excitació (perquè ja ningú no el cita, "ex-acte"!) i Johan Cruyff es confirma com un paladí de l'expressió en tota l'extensió del sentit renovat del mot.
Només una mesura abolicionista de la transcendència de la llei seca nord-americana fou tan fèrtil. Allà va coincidir amb el naixement de la màfia. Aquí, amb la victòria del PP. Perquè, certament, per a la dreta en pes la lloança de la rebel·lió franquista serà per fi un exalçament i els antics defensors de González, mers exvots en la capella privada de la Moncloa.