OPLEPO

Els japonesos no són els únics imitadors reeixits. També els italians, amb el seu posat murri, excel·leixen en l'art de la imitació. En aquest cas, mímesi literària. Ja hem parlat des d'aquest suplement de l'Obrador de Literatura Potencial que impulsaren Raymond Queneau i François Le Lionnais al París dels seixanta. Fills espuris de surrealistes desenganyats i matemàtics erotitzats per la literatura, els oulipienne ja enfilen el quart decenni amb salut de ferro i textos metal·litzats. Parteixen de la certesa que l'escriptor és la rata que construeix el laberint del qual després ha de fugir i es dediquen a treballar sense cap afany de notorietat la rebotiga de l'escriptura a partir d'extravagants constriccions de caire enigmístic (textos lipogramàtics, poemes heterogramàtics, acròstics múltiples, versos de longitud variable...) que publiquen als butlletins de tiratge limitat de laBibliothèque Oulipienne.
Ja fa anys que l'OULIPO ha transcendit l'obrador per donar a la literatura universal algunes obres notables. Potser la més emblemàtica és La vida: instruccions d'ús de Georges Perec, però tampoc no desmereixen els Cent mil milions de poemes o els Exercicis d'estil de Raymond Queneau, El castell dels destins encreuats o Si una nit d'hivern un viatger d'Italo Calvino, alguns dels textos de Rrose Sélavy (Marcel Duchamp), les Novel·les desencantades de Jacques Bens o El dialecte de la tribu de Harry Mathews. Ara els oulipienne tenen imitadors fidels a la pàtria de l'enigmística. Els seus parònims italians es fan dir OPLEPO (Opificio di Letteratura Potenziale) i han muntat una petita editorial (Edizioni OPLEPO. 80121 Napoli. Piazza dei Martiri, 30) que publica quasi clandestinament (100 exemplars numerats i signats per l'autor) els seus treballs en una Biblioteca Oplepiana que ara arriba al desè volumet.
Val a dir que els oplepians són molt deutors dels oulipians. De fet, els primers volums reproduïen les constriccions de Perec i companyia. Ara han sortit els números 9 i 10: Le ripartite (rimbalzo statistico) d'Aldo Spinelli i Sestine per modo di dire (testi locuzionali semiautomatici) de Ruggero Campagnoli. La constricció de Spinelli és potser la més interessant. De l'anàlisi atenta de les dues experiències lipogramàtiques més famoses de Georges Perec —escriure una novel·la sense cap "e" (La disparition, 1969) i una altra sense cap vocal que no fos la "e" (Les revenentes, 1972)—, Spinelli dedueix que no cal ser tan radical i decideix invertir el seu talent en una tercera via. Un estudi criptogràfic sobre la freqüència d'aparició de les diverses lletres en els textos en llengua italiana assegura que el de la "e" és d'un 11,1%. Spinelli aplica la fórmula i afirma que un text de 1000 caracters hauria de contenir 111 es. Cioè una lettera ogni nove è una "e". De manera que a Le ripartite respecta escrupolosament aquesta proporció, amb l'afegit macabre que al seu text les es ocupen els llocs 1è, 10è, 19è, 28è... sempre separades per vuit altres lletres.