Doble llenguatge

ENIGMÍSTICA per Màrius Serra
Les campanyes electorals estressen. Són èpoques oníriques i irreflexives, basades en la invectiva i l'estirabot. Tot és clar i no ho és. Tot bo i dolent alhora. Èpoques, tanmateix, gloriosament anglòfones. Més enllà de la recurrent sopa de lletres nostrada, el llenguatge quotidià s'omple de líders, eslògans i mítings. També de paradoxes flagrants. Fa anys, el Consell Nacional de Professors d'Anglès dels Estats Units va fundar una orwelliana comissió anomenada Committee on Public Doublespeak per analitzar el llenguatge dels governants. Aquesta singular comissió atorga uns premis anuals a les figures públiques que fan servir un llenguatge "inexacte, enganyós, evasiu, eufemístic, confús o contradictori". L'últim guardonat ha estat l'ultradretà Pat Buchanan. La filosofia bigbrotheriana de "l'amor és l'odi" i "la guerra és la pau" ha planat en els comunicats serbis durant la Guerra de Bòsnia i darrerament sembla haver fet fortuna a la cort russa de Borís Ieltsin arran de l'esfereïdor cas txetxè.
El venerable Sigmund Freud, en la seva suggestiva Interpretació dels somnis , establia que en el reialme oníric no existeixen les contradiccions. Deia que el "no" sembla desaparèixer dels somnis i que aquests transformen les antítesis en una unitat. Resseguint Freud hem anat a raure a un treball breu anomenat El doble sentit antitètic de les paraules primitives en el qual el vell Sigmund s'endinsa en l'egiptologia per desempolsegar les tesis del filòleg alemany Abel: «De totes les excentricitats del vocabulari egipci, la més extraordinària és la de posseir paraules que reuneixen significats antitètics i mots compostos en els quals apareixen units dos vocables de significació contrària per formar un compost que només expressa el significat d'un dels seus elements constituents. Així, en l'antic egipci no només trobem paraules que signifiquen tan "fort" com "feble" o "manar" i "obeir", sinó també paraules compostes com ara "vell-jove", "lluny-prop", o "fora-dins", les quals de fet signifiquen només "jove", "prop" o "dins".»
La solució a aquest enigma és menys complicada que una campanya electoral. Abel diu que "tot en aquest món és relatiu, i només té existència independent allò que es diferencia d'altres coses. Per això, en no ser possible concebre el concepte de la força sense contraposar-lo a la debilitat, la paraula fort integrava una reminiscència a la feblesa. En realitat no designava ni fort ni feble, sinó la relació i la diferència entre tots dos conceptes." L'estudi de l'evolució històrica de la llengua egípcia ens permet anar més enllà. Així, segons Abel, en l'egipci primigeni el mot ken (fort-feble) anava seguit de la imatge d'un home dret i armat quan significava fort i de la d'un home ajupit quan significava feble. Però després, fort va romandre ken i feble evolucionà a kan. Pura paronomàsia. Exactament el mateix que passa amb les campanyes electorals. Després del somieig electoralista, el feble es queda ben sec i el fort en treu el suc.