Quan el 1948 George Orwell va publicar el seu aritmograma 1984 molta gent fou conscient que començava un compte enrera. Sortosament, fa més de cinc anys que vam ultrapassar l'any zero i tots seguim encara comprant diaris i portant anells d'or vell. Però moltes de les exagerades profecies d'Orwell s'han acomplert. Premsa groga, tele-addicció, nifs a dojo, sida... Fins i tot el caos del Doublespeak regna entre la gent que controla la paraula forta en la societat.
Des de fa uns anys, els nordamericans s'han inventat una fantàstica Comissió. Evidentment no es tracta ni d'una comissió obrera ni d'una competencial. És simplement el Committee on Public Doublespeak del Consell Nacional de Professors d'Anglès que, com és ben sabut, als Estats Units són majoria. Aquesta singular Comissió atorga uns premis anuals a aquelles figures públiques que han fet servir un llenguatge "enormement inexacte, enganyós, evasiu, eufemístic, confús o contradictori". Els principals guardonats són els selectes membres de la classe política nordamericana i mundial, que amb les seves paraules proven moltes vegades de justificar actes injustificables. Ells són els principals hereus del Big Brother orwelià. Alguns dels guardonats de les dues darreres dècades són Yasser Arafat, Jimmy Carter, Ronald Reagan, Alexander Haig o el general Joâo Baptista Figuereido, president del Brasil.
L'any 1975 un dels principals guardonats fou el líder palestí Yasser Arafat. El murri heroi de la segona pàtria de Lluís Llach es mostrà públicament com un seguidor entusiasta de la filosofia bigbrotheriana de "l'amor és l'odi" i "la guerra és la pau". El líder de l'OAP afirmà: "Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang".
També Jimmy Carter fou mereixedor d'un dels guardons atorgats en 1980. D'una banda, Carter qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nordamericans a l'Iran. D'altra banda, afirmà orgullós que el seu govern mai no donaria suport a "les nacions que mantenen principis amb els quals la seva pròpia gent no hi està d'acord, i que a més són completament antiètics comparats amb els nostres principis". Després de pronunciar aquestes belles paraules, el president Carter va continuar comerciant amb més de 20 països que violaven sistemàticament els drets humans.
El mateix any, Carter compartí honors amb Ronald Reagan, que va rebre el premi per les imprecisions sobre el seu passat que va fer servir durant la campanya electoral. Reagan, per exemple, afirmava orgullós que mentre ell fou governador de California va retornar 5,7 bilions de dòlars als californians en concepte d'impostos sobre la propietat. El que en cap moment no va dir és que aquestes devolucions foren possibles perquè ell havia apujat prèviament els impostos 21 bilions de dòlars. D'altra banda, Reagan afirmava inflant pit que Alaska posseeix més petroli que l'Aràbia Saudí. Quan es va demostrar objectivament que això no era cert, Reagan continuà escampant-ho a tort i a dret. Tal com el "New York Times" va asseverar, el senyor Reagan "no permet que la veritat li espatlli una bona anècdota..."
Quant al general Figuereido, fou mereixedor d'un dels premis l'any 1979. Just després de ser elegit president del Brasil, Figuereido va declarar als periodistes: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït".
Aquesta tirallonga de guardonats sembla més interessant que la dels Oscars cinematogràfics, entre altres coses perquè potser en aquesta modalitat algun català il.lustre tindria possibilitats d'assolir un guardó, per no parlar dels espanyols. Si estudiem detingudament les declaracions públiques dels darrers dotze mesos, ¿qui creuen que tindria més possibilitats? ¿les declaracions de Pujol als Estats Units sobre l'autodeterminació? ¿les de Maragall sobre les goteres olímpiques? ¿la punyent compareixença d'Alfonso Guerra al Parlament espanyol? ¿la relliscada anti-constitucional de Txiki Benegas? ¿el fiscal general de l'estat i les seves querelles? ¿el senyor Garcia Damborenea? ¿l'autoidentificació galega de Manuel Fraga? ¿el discurs rogallat de les 4000 peles que Josep Lluís Núñez va encolomar al soci? ¿o potser les anades i vingudes del senyor Arzallus?
dissabte, 24 de març del 1990
dissabte, 17 de març del 1990
Camaleons de la música
La música és un dels sistemes formals més lògics dels que pot desenvolupar l'home. De fet, conjumina d'una manera admirable el rigor formal i la potencialitat estètica. La prova és que la notació musical sempre ha eludit el farragós entrebanc de la paradoxa, mentre que altres sistemes expressius queien reiteradament en aquests carrerons sense sortida que matemàtics com Bertrand Russell s'encarregaren de treure a la llum.
De fet, la formalització de la música -basada en la simbòlica importància del número 7- convida al joc. El ludisme aplicat al món dels compassos i les corxeres sempre ha provocat creacions molt interessants. D'entrada, s'ha creat una rècula impressionant dels anomenats mètodes de transcripció musical, que permeten relacionar paraules i notes. Les variants són infinites en tots dos sentits. Des de musicar poemes amb melodies extretes metòdicament dels mots finals dels seus versos, a recórrer el camí contrari: transcriure en prosa una simfonia a partir dels valors prèviament establerts de les notes que la composen.
És notòria també la deliciosa referència de Boris Vian a un instrument nou que en comptes d'avenir la música amb el llenguatge verbal, la relaciona amb les begudes. És allò del the piano has been drinking, not me, que el licantrop Vian bateja com "pianòctel", un piano que elabora còctels a ritme de jazz, a la seva novel.la L'escuma dels dies. "A cada nota li correspon un alcohol, un licor o un olorós. El pedal fort correspon a l'ou batut i el suau al gel. Per al sifó cal un arpegi en registre agut. Les quantitats s'estableixen en relació directa amb la durada: la corxera quàdrupla correspon a la setzena part de la unitat, la negra a la unitat... Quan hom interpreta una tonada lenta, es posa en marxa un sistema de registre, de manera que la dosi no augmenti -la qual cosa faria un còctel massa abundós- sinó que ho faci el contingut en alcohol".
També Georges Perec es fa ressó d'un fenomen estrany que relaciona, en aquest cas, la música amb l'enigmística pura i dura. A la seva novel.la magna La vida: instruccions d'ús parla d'un suposat músic suec anomenat Svend Grundtvig que va compondre una obra anomenada "Crossed Words". Tal com el seu explícit nom indica, l'obra de Grundtvig s'inspira en l'enigmística geomètrica dels encreuats. La partitura presenta un aspecte curiosament semblant a una graella d'encreuats. La lectura horitzontal o vertical d'aquesta peculiar sonata correspon a seqüències d'acords en les que els quadres negres funcionen com a silencis.
A casa nostra fins ara l'activitat enigmística en el camp musical s'havia reduït a jocs d'un caire molt superficial. Dues mostres d'aquest fet serien: un recull de cançons que publicà un ex-company de Xesco Boix anomenat Antoni Gimènez que tingué l'encert de titular-lo Re m'hi fa si fa sol, i el darrer llarga durada dels polifacètics Huapachà Combo, titulat amb un fragment d'un conegut embarbussament ("En cap cap cap") i que conté temes dedicats a aquest gènere de l'enigmística oral, com ara "Setze jutges"...
Però darrerament, en una calçotada memorable del Club Palindròmic Internacional a la que el reputat palindromista tarraconí Ramon Giné tingué la bondat de convidar-me, vaig tenir l'oportunitat de contactar amb en Jesús Lladó, un professor de música profundament interessat en els jocs de mots. Lladó, a banda de descobrir un bon nombre de palíndroms en català que vénen a sumar-se als de gent com Noel Clarasó, Carles Mani, Gabriel Brusi, Ramon Giné o Antoni Llull, percaça els palíndroms musicals amb especial devoció. En una composició de Mozart, per exemple, em mostrà com el geni austríac introduïa la peça amb un prefaci que constava exactament de les mateixes notes, però en l'ordre invers, del post-faci final.
De fet, la formalització de la música -basada en la simbòlica importància del número 7- convida al joc. El ludisme aplicat al món dels compassos i les corxeres sempre ha provocat creacions molt interessants. D'entrada, s'ha creat una rècula impressionant dels anomenats mètodes de transcripció musical, que permeten relacionar paraules i notes. Les variants són infinites en tots dos sentits. Des de musicar poemes amb melodies extretes metòdicament dels mots finals dels seus versos, a recórrer el camí contrari: transcriure en prosa una simfonia a partir dels valors prèviament establerts de les notes que la composen.
És notòria també la deliciosa referència de Boris Vian a un instrument nou que en comptes d'avenir la música amb el llenguatge verbal, la relaciona amb les begudes. És allò del the piano has been drinking, not me, que el licantrop Vian bateja com "pianòctel", un piano que elabora còctels a ritme de jazz, a la seva novel.la L'escuma dels dies. "A cada nota li correspon un alcohol, un licor o un olorós. El pedal fort correspon a l'ou batut i el suau al gel. Per al sifó cal un arpegi en registre agut. Les quantitats s'estableixen en relació directa amb la durada: la corxera quàdrupla correspon a la setzena part de la unitat, la negra a la unitat... Quan hom interpreta una tonada lenta, es posa en marxa un sistema de registre, de manera que la dosi no augmenti -la qual cosa faria un còctel massa abundós- sinó que ho faci el contingut en alcohol".
També Georges Perec es fa ressó d'un fenomen estrany que relaciona, en aquest cas, la música amb l'enigmística pura i dura. A la seva novel.la magna La vida: instruccions d'ús parla d'un suposat músic suec anomenat Svend Grundtvig que va compondre una obra anomenada "Crossed Words". Tal com el seu explícit nom indica, l'obra de Grundtvig s'inspira en l'enigmística geomètrica dels encreuats. La partitura presenta un aspecte curiosament semblant a una graella d'encreuats. La lectura horitzontal o vertical d'aquesta peculiar sonata correspon a seqüències d'acords en les que els quadres negres funcionen com a silencis.
A casa nostra fins ara l'activitat enigmística en el camp musical s'havia reduït a jocs d'un caire molt superficial. Dues mostres d'aquest fet serien: un recull de cançons que publicà un ex-company de Xesco Boix anomenat Antoni Gimènez que tingué l'encert de titular-lo Re m'hi fa si fa sol, i el darrer llarga durada dels polifacètics Huapachà Combo, titulat amb un fragment d'un conegut embarbussament ("En cap cap cap") i que conté temes dedicats a aquest gènere de l'enigmística oral, com ara "Setze jutges"...
Però darrerament, en una calçotada memorable del Club Palindròmic Internacional a la que el reputat palindromista tarraconí Ramon Giné tingué la bondat de convidar-me, vaig tenir l'oportunitat de contactar amb en Jesús Lladó, un professor de música profundament interessat en els jocs de mots. Lladó, a banda de descobrir un bon nombre de palíndroms en català que vénen a sumar-se als de gent com Noel Clarasó, Carles Mani, Gabriel Brusi, Ramon Giné o Antoni Llull, percaça els palíndroms musicals amb especial devoció. En una composició de Mozart, per exemple, em mostrà com el geni austríac introduïa la peça amb un prefaci que constava exactament de les mateixes notes, però en l'ordre invers, del post-faci final.
dissabte, 10 de març del 1990
Inventors de jocs
No tots els jocs són d'origen incert per ancestral. Tampoc els creatius de la casa Educa inventen gran cosa. La majoria de les vegades es limiten a escollir la temàtica més interessant de cara al mercat i apliquen uns mecanismes de joc arxiconeguts. Tanmateix, la història ofereix personatges veritablement singulars que han dedicat bona part de les seves energies a inventar jocs.
L'autor d'Alícia en terra de meravelles, el conegut Lewis Carroll, n'és un cas com un cabàs. A banda de la seva obra literària, Carroll es dedicà a inventar tota mena de problemes, passatemps i jocs, fins al punt que encara avui el món és ben farcit de seguidors de les seves creacions. Un bon exemple d'aquesta devoció contemporània és el butlletí "Carròlia" -exclusivament dedicat a temes relacionats amb Lewis Carroll-, que s'edita a Barcelona per iniciativa del gran enigmista Josep Maria Albaigès en el marc del club Mensa. Un dels jocs de Carroll, anomenat "Joc de Lògica", fou publicat en forma de llibre l'any 1886 i pretenia ensenyar lògica d'una forma lúdica. Per jugar calia fer servir proposicions, sil.logismes i fal.làcies, però la dinàmica era un pèl complicada. Un dels sil.logismes feia: "Alguns nous pastissos són nocius; cap bon pastís no és nociu. Per tant, alguns nous pastissos són no-bons"...
També a Mark Twain li va donar per aquí i inventà el "Constructor de Memòria", un joc que pretenia ajudar a adquirir i retenir en la memòria tota mena de dades. Es jugava en un tauler dividit en 100 rectangles (que representaven els 100 anys d'un segle) i les dades que calia recordar eren les batalles, coronacions, naixements, morts i esdeveniments menors. Un jugador deia una data i un esdeveniment (com Waterloo, 1815) i aleshores clavava una agulla a l'any i a la categoria corresponents (1815, batalla). Els qui s'equivocaven de data eren penalitzats i un sistema de puntuació atorgava la victòria. Twain va comercialitzar el seu joc a partir de 1891, però la complexitat d'aquesta mena de Trivial "hard" l'abocà al fracàs més absolut.
L'autor de la famosa L'Illa del Tresor, Robert Louis Stevenson, també creà un joc, tot i que mai no va comercialitzar-lo. El joc era de guerra, a l'estil alemany, i Stevenson el va crear al jardí de la seva torre suïssa. Amb un llibre d'estratègia militar a la mà, el creador d'un dels lloros més famosos de la història de la literatura, va muntar un "teatre de guerra" amb exèrcits de soldadets de plom. Tot i que mai no el va vendre, Stevenson va deixar per escrit el funcionament del seu joc en un ampli article divulgatiu que fou publicat després de la seva mort, l'any 1989. Un dels lectors més fervents d'aquell article va ser l'autor de La màquina del temps, H.G. Wells.
Wells es va prendre tan seriosament la iniciativa de Stevenson que acabà fent un nou joc de guerra. Petites Guerres fou publicat com a llibre/joc en 1913 per un Wells cada vegada més entusiasmat amb la idea. Les normes de joc eren molt senzilles, però en canvi es necessitava un escenari molt complex. Els jugadors feien cases, esglésies i castells en miniatura per poder jugar. De fet H.G. Wells acostumava a jugar, de les 10 del matí a les 7:30 de la tarda, en un camp de batalla del segle XVIII, amb 200 soldats i 6 canons de ferro que podien disparar un cilindre de fusta de 1 polzada 3 metres enllà.
Darrerament m'ha arribat a mans un mini-fulletó d'un peculiar inventor marroquí de barba leninista. El pretès geni s'anomena Salah-Din Ben Abdeluahab i sembla tot un professional de la matèria. La seva targeta li atorga 5 paternitats: el joc mental "Al-Onsobah", l'esport físic "Al-Olympia", el nou parxís "Naryah", la baralla original "Mayrit" i el nou ping-pong "One-one". Les il.lustracions i esquemes que acompanyen la targeta són prometedors, però amb el joc mai no se sap res fins que no es tasta. Potser el que ell anomena "joc mental" sigui el que fa més patxoca. Es tracta d'un tauler d'escacs amb només 5 caselles d'ample. De tota manera, suposo que aquest mindundi aclarirà qualsevol mena de consulta si l'escriviu a l'apartat de correus 1080 de Tànger.
L'autor d'Alícia en terra de meravelles, el conegut Lewis Carroll, n'és un cas com un cabàs. A banda de la seva obra literària, Carroll es dedicà a inventar tota mena de problemes, passatemps i jocs, fins al punt que encara avui el món és ben farcit de seguidors de les seves creacions. Un bon exemple d'aquesta devoció contemporània és el butlletí "Carròlia" -exclusivament dedicat a temes relacionats amb Lewis Carroll-, que s'edita a Barcelona per iniciativa del gran enigmista Josep Maria Albaigès en el marc del club Mensa. Un dels jocs de Carroll, anomenat "Joc de Lògica", fou publicat en forma de llibre l'any 1886 i pretenia ensenyar lògica d'una forma lúdica. Per jugar calia fer servir proposicions, sil.logismes i fal.làcies, però la dinàmica era un pèl complicada. Un dels sil.logismes feia: "Alguns nous pastissos són nocius; cap bon pastís no és nociu. Per tant, alguns nous pastissos són no-bons"...
També a Mark Twain li va donar per aquí i inventà el "Constructor de Memòria", un joc que pretenia ajudar a adquirir i retenir en la memòria tota mena de dades. Es jugava en un tauler dividit en 100 rectangles (que representaven els 100 anys d'un segle) i les dades que calia recordar eren les batalles, coronacions, naixements, morts i esdeveniments menors. Un jugador deia una data i un esdeveniment (com Waterloo, 1815) i aleshores clavava una agulla a l'any i a la categoria corresponents (1815, batalla). Els qui s'equivocaven de data eren penalitzats i un sistema de puntuació atorgava la victòria. Twain va comercialitzar el seu joc a partir de 1891, però la complexitat d'aquesta mena de Trivial "hard" l'abocà al fracàs més absolut.
L'autor de la famosa L'Illa del Tresor, Robert Louis Stevenson, també creà un joc, tot i que mai no va comercialitzar-lo. El joc era de guerra, a l'estil alemany, i Stevenson el va crear al jardí de la seva torre suïssa. Amb un llibre d'estratègia militar a la mà, el creador d'un dels lloros més famosos de la història de la literatura, va muntar un "teatre de guerra" amb exèrcits de soldadets de plom. Tot i que mai no el va vendre, Stevenson va deixar per escrit el funcionament del seu joc en un ampli article divulgatiu que fou publicat després de la seva mort, l'any 1989. Un dels lectors més fervents d'aquell article va ser l'autor de La màquina del temps, H.G. Wells.
Wells es va prendre tan seriosament la iniciativa de Stevenson que acabà fent un nou joc de guerra. Petites Guerres fou publicat com a llibre/joc en 1913 per un Wells cada vegada més entusiasmat amb la idea. Les normes de joc eren molt senzilles, però en canvi es necessitava un escenari molt complex. Els jugadors feien cases, esglésies i castells en miniatura per poder jugar. De fet H.G. Wells acostumava a jugar, de les 10 del matí a les 7:30 de la tarda, en un camp de batalla del segle XVIII, amb 200 soldats i 6 canons de ferro que podien disparar un cilindre de fusta de 1 polzada 3 metres enllà.
Darrerament m'ha arribat a mans un mini-fulletó d'un peculiar inventor marroquí de barba leninista. El pretès geni s'anomena Salah-Din Ben Abdeluahab i sembla tot un professional de la matèria. La seva targeta li atorga 5 paternitats: el joc mental "Al-Onsobah", l'esport físic "Al-Olympia", el nou parxís "Naryah", la baralla original "Mayrit" i el nou ping-pong "One-one". Les il.lustracions i esquemes que acompanyen la targeta són prometedors, però amb el joc mai no se sap res fins que no es tasta. Potser el que ell anomena "joc mental" sigui el que fa més patxoca. Es tracta d'un tauler d'escacs amb només 5 caselles d'ample. De tota manera, suposo que aquest mindundi aclarirà qualsevol mena de consulta si l'escriviu a l'apartat de correus 1080 de Tànger.
dissabte, 3 de març del 1990
Acròstics gegants
Més d'una vegada hem parlat des d'aquestes ratlles dels acròstics, aquella mena d'estratagema que un poeta carrincló faria servir per deixar constància d'un amor prohibit. Havíem parlat dels diversos tipus d'acròstic i n'havíem posat exemples. Tanmateix, en Josep Bargalló i Valls ens fa arribar un article minuciós on analitza un exemple impressionant de poema macro-acròstic de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. El títol d'aquest sonet, prou eloqüent, és "En forma de labirinto" i data del segle XVII. Segons Bargalló demostra en la seva anàlisi rigorosa, sota la pell d'ovella del simple sonet s'amaga el llop enjogassat dels èstics. "En forma de labirinto" conté una dedicatòria obsessiva: "Teresa de Jesús". Aquest missatge apareix 17 vegades en diverses disposicions: 1 acròstic (inicials de vers), 5 mesòstics (lletres centrals), 10 catadiagonòstics (lectura diagonal descendent) i una mena d'èstic sense nom al darrer vers. En total, disset Tereses de Jesús que es passegen laberínticament per un sonet que no sembla presentar cap particularitat a simple vista: "CHRISTO: Tanta temor, Teresa, tanta pena,/entre excessives glòries i alegries!/Repara, i mira, que agraviar podries/esta esperança de ma llum serena./ Sossega, esposa casta, i asserena/aqueixa pena, que han bastat les mies/dar durador descans de infinits dies/en les eternes sales, per estrena./ TERESA: Ja la intricada i fosca nit inica/en bellesa de glòria veig se'm muda./Sou, sens dubte, senyor, sol de Teresa,/ vostra esclava, ab un clau se vivifica,/ segura, espòs, que sou vós en sa ajuda,/ torre, glòria, descans i fortalesa".
Aquest controvertit representant del barroc català ens ofereix un exemple radiant d'acròstic a l'engròs en la nostra llengua que només pot ser apreciat si s'escriu el sonet en una disposició tipogràfica adequada. Però la literatura medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Repetim ara, en aquest context, l'increïble opuscle que Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va compondre l'any següent a la mort de Carlemany. De laudibus sanctae crucis conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu.
Un nou exemple d'aquesta megalomania acròstica és el poema que fa de prefaci al llarg poema Carmen de virginitate d'Adhelm (segle VII o principis del VIII). El poema és un quadrat perfecte i el seu perímetre l'ocupa el mateix vers: "Metrica Tirones Nunc Promant Carmina Castos", en acròstic i teleòstic verticalment, mentre que l'últim vers és el primer a l'inrevés per tal que el perímetre pugui ser llegit contínuament d'esquerra a dreta. Adhelm queda excessivament condicionat per aquest constrenyiment tan considerable i alguns versos perden bona part del seu sentit, relatiu sempre a la virginitat. Per últim, en una església de la província d'Astúries, anomenada San Salvador, hi podem trobar una pedra sepulcral prou curiosa. Presenta una inscripció relativa al príncep Silo, que fou qui la construí. La inscripció és un rectangle de 19 lletres horitzontals per 15 verticals i el centre just és una "S". La ratlla horitzontal central és ECNIRPOLISILOPRINCE i la vertical NIRPOLISILOPRIN. Podeu muntar aquesta creu a partir de l'eix central de la "S" i després completar el rectangle adequadament en la doble simetria. Aleshores, partint de la "S" central podreu llegir, igual com es pot fer a l'església de San Salvador, la frase SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45760 maneres diferents.
Aquest controvertit representant del barroc català ens ofereix un exemple radiant d'acròstic a l'engròs en la nostra llengua que només pot ser apreciat si s'escriu el sonet en una disposició tipogràfica adequada. Però la literatura medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Repetim ara, en aquest context, l'increïble opuscle que Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va compondre l'any següent a la mort de Carlemany. De laudibus sanctae crucis conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu.
Un nou exemple d'aquesta megalomania acròstica és el poema que fa de prefaci al llarg poema Carmen de virginitate d'Adhelm (segle VII o principis del VIII). El poema és un quadrat perfecte i el seu perímetre l'ocupa el mateix vers: "Metrica Tirones Nunc Promant Carmina Castos", en acròstic i teleòstic verticalment, mentre que l'últim vers és el primer a l'inrevés per tal que el perímetre pugui ser llegit contínuament d'esquerra a dreta. Adhelm queda excessivament condicionat per aquest constrenyiment tan considerable i alguns versos perden bona part del seu sentit, relatiu sempre a la virginitat. Per últim, en una església de la província d'Astúries, anomenada San Salvador, hi podem trobar una pedra sepulcral prou curiosa. Presenta una inscripció relativa al príncep Silo, que fou qui la construí. La inscripció és un rectangle de 19 lletres horitzontals per 15 verticals i el centre just és una "S". La ratlla horitzontal central és ECNIRPOLISILOPRINCE i la vertical NIRPOLISILOPRIN. Podeu muntar aquesta creu a partir de l'eix central de la "S" i després completar el rectangle adequadament en la doble simetria. Aleshores, partint de la "S" central podreu llegir, igual com es pot fer a l'església de San Salvador, la frase SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45760 maneres diferents.
dissabte, 24 de febrer del 1990
Esperantisme popular
La bellesa del que ens resta ocult és inqüestionable. Totes les obvietats acaben per provocar una sensació poc gratificant, una mena de cul de sac que no podem transgredir perquè no hi ha res més al darrera. Per això l'atracció que exerceix el desconegut és l'autèntic generador de l'enigmística, i l'intricat camí que recorrem per arribar a un coneixement bellament trobat el seu màxim exponent.
Secularment, el poliglotisme ha estat patrimoni d'unes minories força selectes que l'han fet servir com un plus de poder sobre els altres mortals. Encara avui en dia, tot i la proliferació d'acadèmies d'anglès, la gent assisteix perplexa als sermons que s'imparteixen durant els concerts de rock com qui anava abans a les misses en llatí. I més enllà dels cent mots de xoc de cada llengua, que en algun moment de la història han estat de moda per raons extragramaticals, poca gent coneix més de tres llengües en profunditat. Per això té un cert interès insultar en un idioma que no es domina, com fan els esportistes estrangers tan sovint, perquè sempre es pot brandar el desconeixement del matís que separa barret de barrut, sastre de sapastre, taló de talòs, rètol de brètol o carbó de cabró.
Però un dels aspectes més malinterpretats de la diversitat idiomàtica és la seva sonoritat. La confusió babèlica que caracteritza el nostre univers lingüístic es veu moltes vegades agreujada per les relacions fonètiques que es traven subjectivament entre llengües molt diferents. Tots hem jugat a imitar matusserament una llengua estrangera de nens, estrafent una ganyota i pronunciant moltes guturals seguides si volíem ser alemanys, moltes líquides si xinesos o quatre vibrants avortades si preteníem passar per gavatxos. A voltes, aquests jocs innocents ultrapassen l'àmbit de la infantesa i quallen en acudits populars d'àmplia difusió. És aquell camp semàntic pretesament divertit dels ministres estrangers: el d'aviació soviètic Sietcaus Pataxop, el seu homònim japonès Sicaic Me Mato, l'equivalent xipriota al senyor Borrell Nitrec Niposo (que entre els espanyols esdevé Ministre d'Hisenda nipó: Niquito Nipongo) o el titular del ministeri de Sanitat coreà: Nipixo Nicago. A casa nostra, la imaginació popular va arribar a adjudicar una secretària japonesa al difunt president Tarradellas, la famosa Iasok Aki.
Però a banda d'aquests acudits dolents, que alternen en el discurs popular amb els nostrats d'Arbeca o els importats de Lepe, la imaginació col.lectiva ha estandaritzat interessants frases en català que es transvesteixen de diversos idiomes. Si el proper elapé dels "Sopa de Cabra" es titulés "Alls secs mai couen", més d'un messetari enviaria per fax un missatge al seu cercle d'amistats anunciant el descobriment d'un nou grup anglès excel.lent. El single promocional d'aquest llarga durada podria ser una peça de rock agrícola titulada "Ai si caus!" (fonèticament "veig vaques" en anglès).
Les llengües germàniques són les més representades en aquesta modalitat lúdica del fonograma. Si algú vol imitar el Chaplin nazi de "El Gran Dictador" només cal que posi cara greu i pronunciï una frase nascuda arran del famós bany antinuclear de Manuel Fraga a Palomares: "Elàstics blaus mai no es mullen". Sense sortir del tema, el fonograma típic del neerlandès seria "Esclops mullats fan fàstic", que sempre es pot amanir amb la facècia de sobretaula agressiva que conformen les tres principals ciutats d'Holanda. El procés d'una mala digestió es defineix per Amsterdam (obriu la boca com si deglutíssiu), Rotterdam (eructeu amb la màxima finor) i Utrecht (fingiu el gest del vòmit).
Finalment, quant a fonogrames en llengües més exòtiques, hi ha el clàssic xinès "A les cinc tinc set i a les set tinc son", el realista àrab "Mai halem ni halarem" i el socialment reivindicatiu "Mata la vaca amb l'estaca" que utilitzen els musulmans crítics envers la societat classista hindú.
Secularment, el poliglotisme ha estat patrimoni d'unes minories força selectes que l'han fet servir com un plus de poder sobre els altres mortals. Encara avui en dia, tot i la proliferació d'acadèmies d'anglès, la gent assisteix perplexa als sermons que s'imparteixen durant els concerts de rock com qui anava abans a les misses en llatí. I més enllà dels cent mots de xoc de cada llengua, que en algun moment de la història han estat de moda per raons extragramaticals, poca gent coneix més de tres llengües en profunditat. Per això té un cert interès insultar en un idioma que no es domina, com fan els esportistes estrangers tan sovint, perquè sempre es pot brandar el desconeixement del matís que separa barret de barrut, sastre de sapastre, taló de talòs, rètol de brètol o carbó de cabró.
Però un dels aspectes més malinterpretats de la diversitat idiomàtica és la seva sonoritat. La confusió babèlica que caracteritza el nostre univers lingüístic es veu moltes vegades agreujada per les relacions fonètiques que es traven subjectivament entre llengües molt diferents. Tots hem jugat a imitar matusserament una llengua estrangera de nens, estrafent una ganyota i pronunciant moltes guturals seguides si volíem ser alemanys, moltes líquides si xinesos o quatre vibrants avortades si preteníem passar per gavatxos. A voltes, aquests jocs innocents ultrapassen l'àmbit de la infantesa i quallen en acudits populars d'àmplia difusió. És aquell camp semàntic pretesament divertit dels ministres estrangers: el d'aviació soviètic Sietcaus Pataxop, el seu homònim japonès Sicaic Me Mato, l'equivalent xipriota al senyor Borrell Nitrec Niposo (que entre els espanyols esdevé Ministre d'Hisenda nipó: Niquito Nipongo) o el titular del ministeri de Sanitat coreà: Nipixo Nicago. A casa nostra, la imaginació popular va arribar a adjudicar una secretària japonesa al difunt president Tarradellas, la famosa Iasok Aki.
Però a banda d'aquests acudits dolents, que alternen en el discurs popular amb els nostrats d'Arbeca o els importats de Lepe, la imaginació col.lectiva ha estandaritzat interessants frases en català que es transvesteixen de diversos idiomes. Si el proper elapé dels "Sopa de Cabra" es titulés "Alls secs mai couen", més d'un messetari enviaria per fax un missatge al seu cercle d'amistats anunciant el descobriment d'un nou grup anglès excel.lent. El single promocional d'aquest llarga durada podria ser una peça de rock agrícola titulada "Ai si caus!" (fonèticament "veig vaques" en anglès).
Les llengües germàniques són les més representades en aquesta modalitat lúdica del fonograma. Si algú vol imitar el Chaplin nazi de "El Gran Dictador" només cal que posi cara greu i pronunciï una frase nascuda arran del famós bany antinuclear de Manuel Fraga a Palomares: "Elàstics blaus mai no es mullen". Sense sortir del tema, el fonograma típic del neerlandès seria "Esclops mullats fan fàstic", que sempre es pot amanir amb la facècia de sobretaula agressiva que conformen les tres principals ciutats d'Holanda. El procés d'una mala digestió es defineix per Amsterdam (obriu la boca com si deglutíssiu), Rotterdam (eructeu amb la màxima finor) i Utrecht (fingiu el gest del vòmit).
Finalment, quant a fonogrames en llengües més exòtiques, hi ha el clàssic xinès "A les cinc tinc set i a les set tinc son", el realista àrab "Mai halem ni halarem" i el socialment reivindicatiu "Mata la vaca amb l'estaca" que utilitzen els musulmans crítics envers la societat classista hindú.
dissabte, 17 de febrer del 1990
Zoologia sonora
Acabàvem un article anterior d'aquesta secció amb la referència al deliciós opuscle de mossèn Cinto Verdaguer Què diuen los aucells? (inclòs a les seves Obres Completes) en el que el poeta referia les diverses transcripcions populars que la pagesia feia del cant dels ocells. Tradicionalment, els plumífers han estat els animals més relacionats amb la parla per raons òbvies, i la presència de lloros, papagais, cotorres, corbs o altres ocells parladors en obres literàries és una constant que uneix autors força diferents. Un llistat succint d'alguns exemples abastaria Stevenson (L'illa del tresor), Queneau (Zazie al metro), Pavic (Diccionari Khàzar), Flaubert -tal com Julian Barnes s'encarrega de magnificar a El lloro de Flaubert-, etc...
Gerald Durrell, en el seu innocu Ocells, bèsties i parents, posa en boca d'un personatge grec anomenat Theòdoros, una interessant llegenda que entronca amb aquest món, apassionant per fal.laç, de l'etimologia popular. La llegenda es remunta als temps de Jesucrist i té a veure amb la denominació que els grecs han atorgat a un ocell conegut també com la tórtora turca. El nom en qüestió és Dekaohtoura, que significa "la del divuit".
El conte diu que quan Crist portava la creu al Calvari, en veure'l tan exhaust, un soldat romà se'n va compadir. Al costat del camí hi havia una anciana que venia llet, de manera que el soldat romà se li va atansar i li demanà pel preu d'una tassa. La vella va respondre que una tassa valia divuit monedes i el soldat s'adonà que només en tenia disset. Aleshores va pregar a la dona que li donés igualment una tassa per a Jesucrist per només disset monedes, però l'anciana va insistir avariciosament que en volia divuit. Per això, quan el Crist fou crucificat, la vella es va transformar en una tórtora turca i fou condemnada a anar d'un lloc a l'altre repetint Dekaohtò, dekaohtò ("divuit, divuit...") durant la resta dels seus dies. Assegura la llegenda que si mai accedeix a dir Dekaeftà ("disset"), retornarà a la seva forma humana. En canvi si és tan tossuda que arriba a dir mai Dekaennea ("dinou") el món acabarà.
El màgic Georges Perec, per la seva banda, en una obra enciclopèdica anomenada La vida: instruccions d'ús (no traduïda encara a la nostra llengua), introdueix alguns calembours especialment saborosos relacionats amb el món animal. Al capítol XII d'aquesta monumental novel.la-trencaclosques un nen llegeix una historieta on es veu una vinyeta que mostra un jove alt, de llarga cabellera, que porta un jersei blau a ratlles i munta un ase. Curiosament, qui parla és l'ase i el que diu -qui veut faire l'âne fait la bête (qui vol fer l'ase fa el bèstia)- és una deformació d'una dita de Pascal: qui veut faire l'ange fait la bête (qui vol fer l'àngel fa el bèstia).
També Henry Thoreau, l'autor de l'assaig Desobediència civil en el qual Mahtama Gandhi basà la seva activitat pacifista, tendia als jocs de paraules de caire zoològic. Potser perquè Thoreau es passà més de sis anys vivint en una cabana per escriure el seu llibre sobre el contacte amb la natura Walden. De Walden precisament extreiem un dels puns més enginyosos de Thoreau. El narrador sempre troba algun pescador ocasional a l'estany que hi ha al costat de la seva cabana. I sempre se'l troba absolutament quiet i abatut per la manca de pesca. Thoreau diu d'aquests pescadors ocasionals que "després de passar per diversos estats filosòfics, normalment havia extret la conclusió, quan arribava jo, que pertanyia a l'orde antic dels Cenobites". El joc de paraules és força ocult fins i tot en la versió original anglesa, perquè Thoreau relaciona els estoics monjos cenobites amb una frase col.loquial típica dels pescadors. L'homofonia funciona en anglès perfectament entre Coenobites (cenobites) i See, no bites (ei, no piquen).
Gerald Durrell, en el seu innocu Ocells, bèsties i parents, posa en boca d'un personatge grec anomenat Theòdoros, una interessant llegenda que entronca amb aquest món, apassionant per fal.laç, de l'etimologia popular. La llegenda es remunta als temps de Jesucrist i té a veure amb la denominació que els grecs han atorgat a un ocell conegut també com la tórtora turca. El nom en qüestió és Dekaohtoura, que significa "la del divuit".
El conte diu que quan Crist portava la creu al Calvari, en veure'l tan exhaust, un soldat romà se'n va compadir. Al costat del camí hi havia una anciana que venia llet, de manera que el soldat romà se li va atansar i li demanà pel preu d'una tassa. La vella va respondre que una tassa valia divuit monedes i el soldat s'adonà que només en tenia disset. Aleshores va pregar a la dona que li donés igualment una tassa per a Jesucrist per només disset monedes, però l'anciana va insistir avariciosament que en volia divuit. Per això, quan el Crist fou crucificat, la vella es va transformar en una tórtora turca i fou condemnada a anar d'un lloc a l'altre repetint Dekaohtò, dekaohtò ("divuit, divuit...") durant la resta dels seus dies. Assegura la llegenda que si mai accedeix a dir Dekaeftà ("disset"), retornarà a la seva forma humana. En canvi si és tan tossuda que arriba a dir mai Dekaennea ("dinou") el món acabarà.
El màgic Georges Perec, per la seva banda, en una obra enciclopèdica anomenada La vida: instruccions d'ús (no traduïda encara a la nostra llengua), introdueix alguns calembours especialment saborosos relacionats amb el món animal. Al capítol XII d'aquesta monumental novel.la-trencaclosques un nen llegeix una historieta on es veu una vinyeta que mostra un jove alt, de llarga cabellera, que porta un jersei blau a ratlles i munta un ase. Curiosament, qui parla és l'ase i el que diu -qui veut faire l'âne fait la bête (qui vol fer l'ase fa el bèstia)- és una deformació d'una dita de Pascal: qui veut faire l'ange fait la bête (qui vol fer l'àngel fa el bèstia).
També Henry Thoreau, l'autor de l'assaig Desobediència civil en el qual Mahtama Gandhi basà la seva activitat pacifista, tendia als jocs de paraules de caire zoològic. Potser perquè Thoreau es passà més de sis anys vivint en una cabana per escriure el seu llibre sobre el contacte amb la natura Walden. De Walden precisament extreiem un dels puns més enginyosos de Thoreau. El narrador sempre troba algun pescador ocasional a l'estany que hi ha al costat de la seva cabana. I sempre se'l troba absolutament quiet i abatut per la manca de pesca. Thoreau diu d'aquests pescadors ocasionals que "després de passar per diversos estats filosòfics, normalment havia extret la conclusió, quan arribava jo, que pertanyia a l'orde antic dels Cenobites". El joc de paraules és força ocult fins i tot en la versió original anglesa, perquè Thoreau relaciona els estoics monjos cenobites amb una frase col.loquial típica dels pescadors. L'homofonia funciona en anglès perfectament entre Coenobites (cenobites) i See, no bites (ei, no piquen).
dissabte, 10 de febrer del 1990
L'embarbussament
L'embarbussament o entrebanc és un joc oral de gran tradició en totes les llengües, consistent a pronunciar amb una certa rapidesa una frase que presenta dificultats evidents de pronúncia. Els folcloristes n'han recollit un bon munt, juntament amb altres facècies com ara endevinalles, dites o versets satírics. I, de la mateixa manera que amb les endevinalles, els embarbussaments es transmeten de generació en generació. Com passa en molts dels jocs més populars, cada llengua acostuma a tenir-ne un d'emblemàtic. En el nostre cas, sembla evident que el guardó se l'endú els "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat despengen, els setze jutges ja no en mengen". Però no li manquen competidors, alguns de tan antics com aquest altre, gairebé homònim a l'embarbussament emblemàtic de l'espanyol: "Una anguila anguilardenca, qui la desanguinguilardarà? Jo la desanguinguilardaré, que de més ben desanguinguilardades n'he".
L'embarbussament té l'atractiu dels jocs orals i molts professionals de la paraula el fan servir d'entrenament eficaç. Conta la llegenda que a la Grècia del segle IV abans de Crist hi havia un famós orador, filòsof i polític atenenc anomenat Demòstenes. Demòstenes no va inventar l'entrebanc, però val a dir que normalment s'entrebancava força. Per tal de superar el seu problema de fluïdesa, el pobre Demòstenes es va dedicar en cos i ànima a exercitar la seva llengua tot col.locant-li una pedreta al damunt i repetint fins a l'esgotament les paraules més difícils que coneixia. Avui en dia, molts locutors de ràdio, abans d'entrar per antena, fan servir el mètode del llapis mossegat del través per agafar una facilitat verbal que els permeti una bona al.locució. És una activitat equiparable als entrenaments que alguns atletes efectuen sobre la pesada sorra de la platja.
En la nostra breu experiència en la revista de mots encreuats "...més" hem comprovat que aquest és un dels jocs més populars. En dues ocasions el concurs mensual consistia a llegir per telèfon dotze enrevessats embarbussaments en el temps màxim d'un minut. El resultat quedava enregistrat en un contestador automàtic i la participació fou tan entusiasta que desbordà totes les previsions. Alguns dels entrebancs proposats eren: "En cap cap cap el que cap en aquest cap"; "si qui deu deu diu que deu deu diu el que deu i deu el que diu"; "plou poc però pel poc que plou, plou prou"; "una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir tres fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics; si la gallina no hagués estat xica, tica, mica, camacurta i ballarica, els seus tres fills no haurien estat xics, tics, mics, camacurts i ballarics"; "la rata rosega la roda del carro del ruc del carrer del porró" (aquest darrer no apte per a francesos).
En un recent campionat organitzat per la revista nordamericana "Word Ways" que premiava els embarbussaments més complicats, foren escollits tres exemples de tongue-twisters (equivalent literal al castellà trabalenguas). El primer era en anglès: The sixth sick sheik's sixth sheep's sick (La sisena ovella del sisè xeic malalt està malalta). El segon era una frase xeca que careix de vocals: Strch prst skrz krk (fica't un dit al coll). El tercer és en dialecte Xhosa, de la regió sudafricana de Transkei: Iqaqa laziqikaqika kwaze kwaqhawaka uqhoqhoqha (el crani va rodolar i es va trencar la larinx). Com es pot apreciar en aquests exemples d'estètica Guinness, el que menys importa en un embarbussament és el seu significat. La qüestió és fer patir la llengua.
L'embarbussament té l'atractiu dels jocs orals i molts professionals de la paraula el fan servir d'entrenament eficaç. Conta la llegenda que a la Grècia del segle IV abans de Crist hi havia un famós orador, filòsof i polític atenenc anomenat Demòstenes. Demòstenes no va inventar l'entrebanc, però val a dir que normalment s'entrebancava força. Per tal de superar el seu problema de fluïdesa, el pobre Demòstenes es va dedicar en cos i ànima a exercitar la seva llengua tot col.locant-li una pedreta al damunt i repetint fins a l'esgotament les paraules més difícils que coneixia. Avui en dia, molts locutors de ràdio, abans d'entrar per antena, fan servir el mètode del llapis mossegat del través per agafar una facilitat verbal que els permeti una bona al.locució. És una activitat equiparable als entrenaments que alguns atletes efectuen sobre la pesada sorra de la platja.
En la nostra breu experiència en la revista de mots encreuats "...més" hem comprovat que aquest és un dels jocs més populars. En dues ocasions el concurs mensual consistia a llegir per telèfon dotze enrevessats embarbussaments en el temps màxim d'un minut. El resultat quedava enregistrat en un contestador automàtic i la participació fou tan entusiasta que desbordà totes les previsions. Alguns dels entrebancs proposats eren: "En cap cap cap el que cap en aquest cap"; "si qui deu deu diu que deu deu diu el que deu i deu el que diu"; "plou poc però pel poc que plou, plou prou"; "una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir tres fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics; si la gallina no hagués estat xica, tica, mica, camacurta i ballarica, els seus tres fills no haurien estat xics, tics, mics, camacurts i ballarics"; "la rata rosega la roda del carro del ruc del carrer del porró" (aquest darrer no apte per a francesos).
En un recent campionat organitzat per la revista nordamericana "Word Ways" que premiava els embarbussaments més complicats, foren escollits tres exemples de tongue-twisters (equivalent literal al castellà trabalenguas). El primer era en anglès: The sixth sick sheik's sixth sheep's sick (La sisena ovella del sisè xeic malalt està malalta). El segon era una frase xeca que careix de vocals: Strch prst skrz krk (fica't un dit al coll). El tercer és en dialecte Xhosa, de la regió sudafricana de Transkei: Iqaqa laziqikaqika kwaze kwaqhawaka uqhoqhoqha (el crani va rodolar i es va trencar la larinx). Com es pot apreciar en aquests exemples d'estètica Guinness, el que menys importa en un embarbussament és el seu significat. La qüestió és fer patir la llengua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
