Els Exercicis d'estil de Raymond Queneau són l'exemple més flagrant del tema de les variacions. El poeta francès explica noranta-nou vegades la mateixa història, una anècdota intrascendent, de noranta-nou maneres diferents. La idea és òbvia i queda continguda en una d'aquelles frases enverinades que marits i mullers en disputa es llancen a la cara com un dard: "hi ha moltes maneres de dir les coses". Encara que pugui semblar un contrasentit, els Exercicis d'estil són de bon traduir perquè ben aviat coneixem tot el que ens cal de l'anècdota germinal i cada text original presenta la seva clau d'elaboració d'una manera molt transparent. Que si eliminar una lletra determinada, que si duplicar els adjectius, que si escriure anagrames, que si fer servir un llenguatge ampul·lós, que si farcir el text de frases que comencin "que si"... En català circula una excel·lent traducció d'Annie Bats i Ramon Lladó —recentment guardonats amb el Ciutat de Barcelona per la seva magna traducció de La vida: manual d'ús de Perec— que va publicar Quaderns Crema en 1989.
Però a aquestes alçades de la pel·lícula els Exercicis de Queneau han estat vessats ja a una dotzena de llengües, han estat musicats, adaptats al teatre i estivalment transgredits —Exorcismos de estío — pel gran Cabrera Infante. El tema de les variacions sobre el mateix tema és un universal i l'única cosa que va fer Queneau fou donar-li una forma del tot premeditada que ha induït molts ensenyants a utilitzar-los en els seus tallers d'escriptura. Fins al punt que Henrique Harguindey i Xosé Manuel Pazos —els traductors de la versió gallega dels Exercicis— han publicat una interessant proposta que significa anar un pas més enllà en la lectura del text de Queneau.
El llibre d'Harguindey & Pazos es diu Estilo de exercicios para Exercicios de estilo i va sortir a finals del 95 a la col·lecció Materiais de l'editorial gallega més gran: Xerais. En aquest volum de caire didàctic els traductors —i per tant, reescriptors— dels exercicis proposen 99 activitats per treballar a partir del text de Queneau. Una proposta que coincideix amb l'esperit inicial de "desincrustar la literatura de les seves crostes" de què parlava el francès. Cadascuna de les seccions de l'original es desplega en una mena de fitxa tècnica (títol, àrea, contingut i punt en el que es treballa), una introducció que situa el lector en el context de la tècnica utilitzada en la secció i finalment una llista d'Activitats per desenvolupar aquestes mateixes tècniques amb intencions diverses.
Els exercicis adscrits a l'àrea de "xogo lingüístico" són els més interessants des d'un punt de vista enigmístic. Queneau utilitza mecanismes com l'anagrama (exercici 20), els contrapets (85) o la paronomàsia (82) que després Harguindey i Pazos descriuen amb claredat per incitar el lector a practicar-los. ¿Seria molt demanar una versió catalana d'aquest "Estilo de exercicios para Exercicios de estilo"?
dijous, 25 de març del 1999
dijous, 18 de març del 1999
365 palíndroms
La màgica simetria dels palíndroms (paraules o frases capicua) sempre ha estat un dels plats forts de l'enigmística. Fort en el sentit d'atractiu i fort també perquè sovint ennuega. Però administrats en petites dosis —Pich i Pon potser diria en "petites diòcesis"—, els palíndroms són un d'aquells dolços verins que ens transformen l'ànima. Hem parlat sovint de l'auge en el conreu d'aquest curiós gènere epigramàtic en llengua catalana. Des que, fa trenta anys, Noel Clarasó va escriure que només es coneixien mitja dotzena de palíndroms entre el català i el castellà les coses han canviat molt.
Ara el palindromista de Vilallonga del Camp Ramon Giné i Farré (Sarral, 1920) ha editat una curiosa versió del Calendari dels Pagesos 1999 que conté 365 palíndroms, un per a cada dia de l'any. Giné, posseïdor d'una vastíssima col·lecció de palíndroms en totes les llengües del món, ha adjudicat un mes de l'any a cadascun dels autors més importants de palíndroms en català i després n'ha triat trenta. Així, per exemple, demà divendres 19 de març —dia del pare— el palíndrom escollit és de Jesús Lladó (Barcelona, 1955) i fa així: "Animació, noi, camina!". Del mateix Giné, palindromista de gener, destaca un de sindicalista: "A Gavà la gent nega la vaga". Del mes de febrer sobresurt el corresponent a dissabte 13: "Apareixia tot així: era pa", d'Antoni Llull (Ciutat de Mallorca, 1935). Els palíndroms que ens esperen a l'abril són de Toni Guillamon (Olot, 1965) i destaca per raons clintonianes el de l'endemà de Sant Jordi: "Llet al clatell".
Maig és el mes de Maria, però aquí el senyoreja un bon amic d'aquesta secció, Alfons Saumell (Tiana, 1920). De la seva trentena de palíndroms en destaca un que sembla pensat per a les fans de Ricky Martin: "Rumor bo o bromur?" Alexandre Beltran (Badalona, 1927) és l'autor a qui Giné adjdica el mes de juny. D'entre les seves creacions en sobresurt una de futbolística: "Lògic: atac-i-gol". Amb l'arribada de les calorades el palindromista Francesc Ferrater (Reus, 1919) es fa càrrec dels dies de juliol. El capicua del dia 29 en el calendari pagesívol sembla pensat per a les maternitats i fa: "Un cop nat, avisi si va tan poc nu". L'últim palindromista que rep un mes és el difunt Carles Mani (Barcelona, 1898-1980), de qui Ramon Giné va rebre en herència tota la col·lecció de palíndroms. Mani fa l'agost amb palíndroms plens de topònims. Destaca un dels pocs que defuig els noms propis: "Allí l'àrab alabarà l'illa".
Els mesos de setembre a novembre es completen amb palíndroms d'autors diversos que s'hi han dedicat esporàdicament i els dies de desembre estan adjudicats a 31 personatges amb cognom palindròmic, entre els quals l'escriptora Anaïs Nin, l'actriu Daryl Hannah, el director de cinema Julio Medem, la tennista Mònica Seles o el filantrop hongarès George Soros. El volumet es clou amb un cal·ligrama palindròmic de Joan Campabadal (Balaguer, 1951) de títol inequívoc: "Aire de dèria".
Ara el palindromista de Vilallonga del Camp Ramon Giné i Farré (Sarral, 1920) ha editat una curiosa versió del Calendari dels Pagesos 1999 que conté 365 palíndroms, un per a cada dia de l'any. Giné, posseïdor d'una vastíssima col·lecció de palíndroms en totes les llengües del món, ha adjudicat un mes de l'any a cadascun dels autors més importants de palíndroms en català i després n'ha triat trenta. Així, per exemple, demà divendres 19 de març —dia del pare— el palíndrom escollit és de Jesús Lladó (Barcelona, 1955) i fa així: "Animació, noi, camina!". Del mateix Giné, palindromista de gener, destaca un de sindicalista: "A Gavà la gent nega la vaga". Del mes de febrer sobresurt el corresponent a dissabte 13: "Apareixia tot així: era pa", d'Antoni Llull (Ciutat de Mallorca, 1935). Els palíndroms que ens esperen a l'abril són de Toni Guillamon (Olot, 1965) i destaca per raons clintonianes el de l'endemà de Sant Jordi: "Llet al clatell".
Maig és el mes de Maria, però aquí el senyoreja un bon amic d'aquesta secció, Alfons Saumell (Tiana, 1920). De la seva trentena de palíndroms en destaca un que sembla pensat per a les fans de Ricky Martin: "Rumor bo o bromur?" Alexandre Beltran (Badalona, 1927) és l'autor a qui Giné adjdica el mes de juny. D'entre les seves creacions en sobresurt una de futbolística: "Lògic: atac-i-gol". Amb l'arribada de les calorades el palindromista Francesc Ferrater (Reus, 1919) es fa càrrec dels dies de juliol. El capicua del dia 29 en el calendari pagesívol sembla pensat per a les maternitats i fa: "Un cop nat, avisi si va tan poc nu". L'últim palindromista que rep un mes és el difunt Carles Mani (Barcelona, 1898-1980), de qui Ramon Giné va rebre en herència tota la col·lecció de palíndroms. Mani fa l'agost amb palíndroms plens de topònims. Destaca un dels pocs que defuig els noms propis: "Allí l'àrab alabarà l'illa".
Els mesos de setembre a novembre es completen amb palíndroms d'autors diversos que s'hi han dedicat esporàdicament i els dies de desembre estan adjudicats a 31 personatges amb cognom palindròmic, entre els quals l'escriptora Anaïs Nin, l'actriu Daryl Hannah, el director de cinema Julio Medem, la tennista Mònica Seles o el filantrop hongarès George Soros. El volumet es clou amb un cal·ligrama palindròmic de Joan Campabadal (Balaguer, 1951) de títol inequívoc: "Aire de dèria".
dijous, 11 de març del 1999
Dom McDonalds
Un estudi publicat recentment a la revista "Rolling Stone" revelava una pugna sorprenent en el grau de reconeixement de dues grans icones. Preguntats sobre el significat de la creu cristiana, un 95% dels enquestats la relacionaven amb alguna creença de tipus espiritual. Un grau de coneixement prou elevat, però que era superat en un punt per una icona molt menys espiritual: el 96% dels nord-americans enquestats relacionava la M groga de McDonalds amb el menjar. Aquesta ajustada victòria de la jove icona que alimenta el cos —encara no mig segle d'edat— sobre l'antic símbol de l'alimentació espiritual —vint segles mal comptats— té una curiosa derivació catalana, segurament deguda a l'atzar.
No cal teoritzar gaire sobre la puixant transcendència que ha adquirit la imatge corporativa d'institucions, empreses i tot tipus d'entitats. La realitat quotidiana en va plena. Només en els últims mesos, TV3 ha emblanquinat els Telenotícies, el Barça ha creat l'equipament del centenari i Telefònica s'ha gastat una milionada per obsequiar-nos amb una mena de logotip tan ranci que sembla digne de Pleasantville. Però fa una mica més de temps van ser els comerços que envolten l'Abadia de Montserrat els que van començar a arraconar el vell logotip en nom de la modernització. La qüestió és que les dues emes volanderes que semblaven alçar un dit al cel han estat substituïdes per una ema coronada per una mena de serra, en una bella composició tipogràfica roja i groga que podria transportar-nos als caracters propis de l'Orient llunyà. Fins aquí tot ben normal, però una observació més minuciosa del logo antic ens retorna, camí de l'oest, a Occident. ¿Que potser algú es va adonar que el símbol de la muntanya més simbòlica del nostre país s'assemblava massa al dels reis de l'hamburguesa? I, ja posats, ¿algú podria explicar com és que el Departament de Cultura de la Generalitat i els trens de Rodalies de Renfe comparteixen la mateixa C roja
No cal teoritzar gaire sobre la puixant transcendència que ha adquirit la imatge corporativa d'institucions, empreses i tot tipus d'entitats. La realitat quotidiana en va plena. Només en els últims mesos, TV3 ha emblanquinat els Telenotícies, el Barça ha creat l'equipament del centenari i Telefònica s'ha gastat una milionada per obsequiar-nos amb una mena de logotip tan ranci que sembla digne de Pleasantville. Però fa una mica més de temps van ser els comerços que envolten l'Abadia de Montserrat els que van començar a arraconar el vell logotip en nom de la modernització. La qüestió és que les dues emes volanderes que semblaven alçar un dit al cel han estat substituïdes per una ema coronada per una mena de serra, en una bella composició tipogràfica roja i groga que podria transportar-nos als caracters propis de l'Orient llunyà. Fins aquí tot ben normal, però una observació més minuciosa del logo antic ens retorna, camí de l'oest, a Occident. ¿Que potser algú es va adonar que el símbol de la muntanya més simbòlica del nostre país s'assemblava massa al dels reis de l'hamburguesa? I, ja posats, ¿algú podria explicar com és que el Departament de Cultura de la Generalitat i els trens de Rodalies de Renfe comparteixen la mateixa C roja
dijous, 4 de març del 1999
Ian Monk
Encara que sembli una cosa tan fixada als pleonàsmics llibres de text com el surrealisme o l'op art, els fascicles de "La Bibliothèque Oulipienne" segueixen sortint. L'Oulipo —l'obrador de literatura potencial fundat per Raymond Queneau fa més de trenta anys— és ben viu. Els seus membres es reuneixen periòdicament i no han deixat de compondre noves "constriccions" ni d'exemplificar-les amb nous textos experimentals. Els fasicles 1-52 d'aquesta mítica biblioteca són a l'abast en 3 volums recopilatoris reeditats per l'editorial Seghers (1990), mentre que el 4rt volum, amb els fascicles 53-62, va sortir publicat a Castor astral (1997). Des d'aleshores l'Oulipo ha generat 40 butlletins més, alguns signats per membres històrics com Harry Mathews, Jacques Bens, Claude Berge, Jacques Jouet, François Caradec, Jacques Roubaud o Paul Fournel i d'altres per autors més joves. L'últim, el número 102, ve signat per Ian Monk: un escriptor anglès instal·lat a Lille que tot just trenteja.
Monk ja havia tingut la gosadia de traduir a l'anglès el relat monovocàlic "Les revenentes" de Georges Perec —escrit només amb es—. La versió anglesa va sortir en 1996 a The Harvill Press en un recull de tres treballs perequians traduïts per Monk sota el títol global de "Three": "Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour?", "Les revenentes" i "Un cabinet d'amateur". Concretament en anglès "Les revenentes" van esdevenir "The Exeter Text: Jewels, Secrets, Sex" i, títol a banda, el major canvi que Monk es va permetre va ser passar el temps present francès a passat, atès que els verbs regulars anglesos afegeixen la monovocàlica terminació -ed quan es posen en temps passat.
Per al seu debut entre els "oulipienne" Ian Monk ha dissenyat una constricció anomenada fractal que li permet fer una sèrie de poemes de dimensions creixents. "Aquesta sèrie de poemes és fractal —escriu Monk— en el sentit que cada part està organitzada de la mateixa manera, és a dir n1, n2, n3, n4; la primera xifra és el nombre d'estrofes, la segona el nombre de versos, la tercera el nombre de mots i la quarta el nombre de lletres. Per tant, a cada nivell, "n" és el nombre de versos dins de cada estrofa, de mots dins de cada vers i de lletres dins de cada mot". El primer poema té dues estrofes de dos versos compostos de dues paraules de dues lletres: "So, is/ Ur me? // In us/ We am". El segon ja té tres de tot: "One you are:/ him and her/ fit our sex.// Two you tup/ egg and dip/ fed our maw. // One and two/ tip toe out/ new rib jig". El cos de lletra decreix a cada poema. L'últim de l'opuscle consta de nou estrofes de nou versos cadascuna i cada vers està compost de nou paraules de nou lletres. Monk diu que és una novena combinatòria, ja que cadascun dels 81 mots apareixen una vegada a cada vers i una vegada en cada posició abans de retornar a la seva posició inicial.
L'Oulipo cada cop s'assembla més a aquesta novena d'Ian Monk. No mor. Recomença.
Monk ja havia tingut la gosadia de traduir a l'anglès el relat monovocàlic "Les revenentes" de Georges Perec —escrit només amb es—. La versió anglesa va sortir en 1996 a The Harvill Press en un recull de tres treballs perequians traduïts per Monk sota el títol global de "Three": "Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour?", "Les revenentes" i "Un cabinet d'amateur". Concretament en anglès "Les revenentes" van esdevenir "The Exeter Text: Jewels, Secrets, Sex" i, títol a banda, el major canvi que Monk es va permetre va ser passar el temps present francès a passat, atès que els verbs regulars anglesos afegeixen la monovocàlica terminació -ed quan es posen en temps passat.
Per al seu debut entre els "oulipienne" Ian Monk ha dissenyat una constricció anomenada fractal que li permet fer una sèrie de poemes de dimensions creixents. "Aquesta sèrie de poemes és fractal —escriu Monk— en el sentit que cada part està organitzada de la mateixa manera, és a dir n1, n2, n3, n4; la primera xifra és el nombre d'estrofes, la segona el nombre de versos, la tercera el nombre de mots i la quarta el nombre de lletres. Per tant, a cada nivell, "n" és el nombre de versos dins de cada estrofa, de mots dins de cada vers i de lletres dins de cada mot". El primer poema té dues estrofes de dos versos compostos de dues paraules de dues lletres: "So, is/ Ur me? // In us/ We am". El segon ja té tres de tot: "One you are:/ him and her/ fit our sex.// Two you tup/ egg and dip/ fed our maw. // One and two/ tip toe out/ new rib jig". El cos de lletra decreix a cada poema. L'últim de l'opuscle consta de nou estrofes de nou versos cadascuna i cada vers està compost de nou paraules de nou lletres. Monk diu que és una novena combinatòria, ja que cadascun dels 81 mots apareixen una vegada a cada vers i una vegada en cada posició abans de retornar a la seva posició inicial.
L'Oulipo cada cop s'assembla més a aquesta novena d'Ian Monk. No mor. Recomença.
dijous, 25 de febrer del 1999
Geneanalogia
Les llengües semítiques permeten una escriptura de caire consonàntic que transforma les vocals en mers accessoris, de manera que un lector no avesat pot confondre una taca amb la teca o un pecat amb un paquet. La recent mort de Tip —l'humorista valencià que en realitat es deia Luis Alberto Sánchez Polack— ha fet sortir a la llum el seu curiós segon cognom. Per a un valencià trasplantat a Madrid que mai no va amagar la seva nostàlgia per l'època franquista, aquest "Polack" no podia passar desapercebut. Per força havia de provocar al·lusions a la nostra presumpta addicció a les "poloneses".
Però no són pas les teories que circulen sobre l'agermanament entre catalans i "polacos" el que provoca aquesta columna, sinó la tripleta fonètica PLK. En la seva última novel·la anomenada La cabeza de plástico Ignacio Vidal-Folch parla del pintor nord-americà Jackson Paul Pollock. Pollock, rei de l'abstracció i pare de l'action painting, és considerat un dels últims artistes del segle impermeables a la tantes vegades anunciada mort de l'art. Vidal-Folch es permet ironitzar sobre la manca de tremp d'un artista d'origen balcànic anomenat Pilic, tot comparant-ne el nom amb el més contundent del nord-americà. La broma, que encaixa prou bé en el to general de la novel·la, em va portar al cap la mitificada figura del pedagog i polític socialista Josep Pallach i Carolà. El figuerenc Pallach no desmereix al costat de Pollock. Les histriòniques figures de Pilic i Sánchez Polack completen un pòquer de parents de qualsevol Piluca que podríem batejar amb el nom de geneanàlegs.
Pallach, Pilic, Polack i Pollock formarien una sèrie geneanalògica PLK de rang 4 i ens inspira una proposta claríssima: trobar sèries de cognoms que comparteixen sons consonàntics. No és una proposta fàcil, més enllà de les parelles cèlebres de quasi homònims com Dupont & Dupond, Hernàndez & Fernàndez, Pujol & Pujals o Le Penn & Li Peng. Per això aquesta fal·lera geneanalògica estarà regida per ben poques normes: caldrà treballar amb cognoms documentables, de tres o més consonants, i tenint en compte que la tripleta mestra ha de respondre a una transcripció fonètica aproximada del cognom. En el cas del PLK de rang 4 que suscita la proposta només l'enyorat Pallach contravindria lleument l'analogia fonètica —perquè la "ll" de Pollock es pronuncia "l"— i, en canvi, la diversitat de grafies de la K (-ch, -c, -ck) n'augmentaria l'interès estètic.
Com més llunyans siguin els cognoms relacionats en aquesta mena d'arbre geneanalògic, millor. Que el poeta mallorquí Blai Bonet pugui encetar sèrie BNT amb el novel·lista espanyol Juan Benet o el dramaturg Josep Benet i Jornet té un interès enigmístic baix. En canvi, el novel·lista anglès Arnold Bennett, el pedagog francès Alfred Binet o el naturalista suís Charles Bonnet ja afegeixen una mica més de color a la sèrie BNT. Envieu geneanàlegs a l'AVUI (Secció Enigmística). En parlarem.
Però no són pas les teories que circulen sobre l'agermanament entre catalans i "polacos" el que provoca aquesta columna, sinó la tripleta fonètica PLK. En la seva última novel·la anomenada La cabeza de plástico Ignacio Vidal-Folch parla del pintor nord-americà Jackson Paul Pollock. Pollock, rei de l'abstracció i pare de l'action painting, és considerat un dels últims artistes del segle impermeables a la tantes vegades anunciada mort de l'art. Vidal-Folch es permet ironitzar sobre la manca de tremp d'un artista d'origen balcànic anomenat Pilic, tot comparant-ne el nom amb el més contundent del nord-americà. La broma, que encaixa prou bé en el to general de la novel·la, em va portar al cap la mitificada figura del pedagog i polític socialista Josep Pallach i Carolà. El figuerenc Pallach no desmereix al costat de Pollock. Les histriòniques figures de Pilic i Sánchez Polack completen un pòquer de parents de qualsevol Piluca que podríem batejar amb el nom de geneanàlegs.
Pallach, Pilic, Polack i Pollock formarien una sèrie geneanalògica PLK de rang 4 i ens inspira una proposta claríssima: trobar sèries de cognoms que comparteixen sons consonàntics. No és una proposta fàcil, més enllà de les parelles cèlebres de quasi homònims com Dupont & Dupond, Hernàndez & Fernàndez, Pujol & Pujals o Le Penn & Li Peng. Per això aquesta fal·lera geneanalògica estarà regida per ben poques normes: caldrà treballar amb cognoms documentables, de tres o més consonants, i tenint en compte que la tripleta mestra ha de respondre a una transcripció fonètica aproximada del cognom. En el cas del PLK de rang 4 que suscita la proposta només l'enyorat Pallach contravindria lleument l'analogia fonètica —perquè la "ll" de Pollock es pronuncia "l"— i, en canvi, la diversitat de grafies de la K (-ch, -c, -ck) n'augmentaria l'interès estètic.
Com més llunyans siguin els cognoms relacionats en aquesta mena d'arbre geneanalògic, millor. Que el poeta mallorquí Blai Bonet pugui encetar sèrie BNT amb el novel·lista espanyol Juan Benet o el dramaturg Josep Benet i Jornet té un interès enigmístic baix. En canvi, el novel·lista anglès Arnold Bennett, el pedagog francès Alfred Binet o el naturalista suís Charles Bonnet ja afegeixen una mica més de color a la sèrie BNT. Envieu geneanàlegs a l'AVUI (Secció Enigmística). En parlarem.
dijous, 18 de febrer del 1999
Blanco White
Ara fa dos mesos llargs, en una columna batejada amb el singular nom de "dittografies", proposàvem anomenar amb aquest terme les repeticions onomàstiques amb canvi de llengua. La idea era que si els paleògrafs defineixen les dittografies com "errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots", els enigmistes bé podrien adoptar-lo per designar éssers com la grecocatalana Melània Negre, la catalanohispana Bruna Moreno o la francocatalana Natalie Nadal. Tots els exemples proposats eren inventats a partir de noms i cognoms existents, i aquesta era l'única condició que posàvem als lectors que volguessin enviar dittografies possibles.
El corresponsal més prolífic ha estat Alfons Saumell (Barcelona), ja que ha encertat a compondre dotze personatges dittogràfics. A banda dels més obvis —com ara Roc Roca, Gemma Joya, Pau Paz, Flora Flower o Petra Piedra—, Saumell demostra haver furgat en els intersticis que ofereix qualsevol proposta enigmística per oferir tres perles magnífiques: Albino Blanc, Vera Sert i Verónica Sort. El primer és transparent, però això no li treu pas el notable mèrit de trobar-lo. Pel que fa a na Vera (veritable), el joc homofònic de la famosa nissaga catalana Sert amb "cert" porta la proposta a l'àmbit sonor. Finalment, Saumell glossa la seva Verónica Sort tot sostenint que la "verónica" és una "suerte" en el llenguatge taurí espanyol, de manera que el sinònim resulta escaient, ni que sigui per una via tan recargolada.
Altres corresponsals han enviat dittografies molt properes a les de Saumell. Hortènsia Garcia (Badalona) ens fa arribar una Alba-Clara Blanc que podria fer companyia al seu parent Albino Blanc. Joana Güell (Tarragona) aporta un abandonat Expósito Deulofeu. Per la seva banda, Pere Pérez (Barcelona), afegeix a l'interès innegable de la seva signatura —quin deu ser el seu segon cognom: Pera, Peral, Perales?— unes quantes dittografies força originals, entre les quals destaquen Tomeu Mitono, Màxim Mas o Victòria Guany.
Finalment, el poeta Eduard Escoffet aporta un escriptor del dinou a la nòmina de dittografies: José María Blanco White (Sevilla 1775- Liverpool 1841), quasi amb tota probabilitat el personatge dittogràfic més reconegut. Blanco White, poeta i canonge que va evolucionar del neoclassicisme al romanticisme alhora que passava del catolicisme al protestantisme, va escriure tant en espanyol com en anglès. De la seva obra en anglès destaca un sonet que va fer molta fortuna: "Mysterious night". Però la blancor doble del poeta bilingüe és només un nom de ploma. En realitat Blanco White es deia José María Blanco Crespo. Si la invasió francesa no l'hagués empès a emigrar a Liverpool i en comptes d'això hagués tingut a bé d'instal·lar-se entre nosaltres, potser el seu nom de ploma hauria canviat. En comptes del monocolor Blanco White hauria pogut signar Blanco Crespó, molt més contrastat ja que un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol".
El corresponsal més prolífic ha estat Alfons Saumell (Barcelona), ja que ha encertat a compondre dotze personatges dittogràfics. A banda dels més obvis —com ara Roc Roca, Gemma Joya, Pau Paz, Flora Flower o Petra Piedra—, Saumell demostra haver furgat en els intersticis que ofereix qualsevol proposta enigmística per oferir tres perles magnífiques: Albino Blanc, Vera Sert i Verónica Sort. El primer és transparent, però això no li treu pas el notable mèrit de trobar-lo. Pel que fa a na Vera (veritable), el joc homofònic de la famosa nissaga catalana Sert amb "cert" porta la proposta a l'àmbit sonor. Finalment, Saumell glossa la seva Verónica Sort tot sostenint que la "verónica" és una "suerte" en el llenguatge taurí espanyol, de manera que el sinònim resulta escaient, ni que sigui per una via tan recargolada.
Altres corresponsals han enviat dittografies molt properes a les de Saumell. Hortènsia Garcia (Badalona) ens fa arribar una Alba-Clara Blanc que podria fer companyia al seu parent Albino Blanc. Joana Güell (Tarragona) aporta un abandonat Expósito Deulofeu. Per la seva banda, Pere Pérez (Barcelona), afegeix a l'interès innegable de la seva signatura —quin deu ser el seu segon cognom: Pera, Peral, Perales?— unes quantes dittografies força originals, entre les quals destaquen Tomeu Mitono, Màxim Mas o Victòria Guany.
Finalment, el poeta Eduard Escoffet aporta un escriptor del dinou a la nòmina de dittografies: José María Blanco White (Sevilla 1775- Liverpool 1841), quasi amb tota probabilitat el personatge dittogràfic més reconegut. Blanco White, poeta i canonge que va evolucionar del neoclassicisme al romanticisme alhora que passava del catolicisme al protestantisme, va escriure tant en espanyol com en anglès. De la seva obra en anglès destaca un sonet que va fer molta fortuna: "Mysterious night". Però la blancor doble del poeta bilingüe és només un nom de ploma. En realitat Blanco White es deia José María Blanco Crespo. Si la invasió francesa no l'hagués empès a emigrar a Liverpool i en comptes d'això hagués tingut a bé d'instal·lar-se entre nosaltres, potser el seu nom de ploma hauria canviat. En comptes del monocolor Blanco White hauria pogut signar Blanco Crespó, molt més contrastat ja que un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol".
dijous, 11 de febrer del 1999
El gendre de Mistigrì
Mistigrì és un pseudònim. El nom de batalla d'un cinèfil romà anomenat Alberto Pane (1920-1995) que acaba de rebre un curiós premi pòstum: el seu gendre ha recollit en un opuscle una selecció dels millors enigmes que va publicar en revistes diverses d'enigmística culta i popular. El llibret es diu "Mistigrì: Scelta di Indovinelli" (Edizioni Fondazione "Olga Rogatto"; Roma, 1998). Pane havia usat altres pseudònims en el seu periple d'enigmògraf —com ara "Ibisco" o "Il Fante di Fiori"— però d'una manera massa esporàdica perquè els enigmòfils el coneguessin per cap altre nom que "Mistigrì". L'insigne prologuista de l'antologia —"Zoroastro"— afirma que "Mistigrì no va figurar entre els enigmògrafs de primera fila, però en canvi va mantenir un rendiment constant de nivell òptim". De fet, la seva producció abasta dels anys 30 als 80 amb algunes aturades i un sobtat abandó que coincideix amb els darrers anys de la seva vida.
Just llavors entra en escena la figura del gendre, el català Rafael Hidalgo de la Torre —ara simplement "Hidalgo" (un cognom prou exòtic a Itàlia per esdevenir pseudònim), després de l'inevitable bateig a la font de l'Esfinx que els enigmistes italians fan passar els nouvinguts. Hidalgo, instal·lat a Roma de fa anys i professor d'espanyol entre italians, va unir el seu destí amb el de Daniela Pane i aquesta circumstància va provocar que filla i gendre descobrissin una faceta oculta del senyor Pane que els va apassionar. Ningú a la família semblava donar gaire importància a l'afició llunyana de don Alberto per la confecció d'endevinalles, criptogrames, jeroglífics i jocs geomètrics. Però després de furgar en els polsosos arxius tot consultant tant les publicacions populars com les revistes clàssiques —en el coneixement de les quals s'ha convertit en un consumat especialista—, "Hidalgo" ha recopilat al voltant de mig miler de peces enigmístiques del seu desaparegut sogre. En l'antologia en recull cent. Les millors.
La història no passaria de la clàssica fixació pel passat familiar que envaeix certes persones si no fos per un petit detall. En comptes de limitar-se a reproduir l'arbre genealògic, "Hidalgo" ha decidit prosseguir la tradició que tan lateralment va encetar el seu sogre. Ara coordina una de les revistes d'enigmística clàssica més serioses que queden a Itàlia —Penombra— i hi acaba de publicar els seus primers enigmes en italià. En destaca un "anagramma 5" anomenat "Una Ragazza Promettente" que fa: "Ha delle rotondità così evidenti/ e si tiene a tal punto in piena forma / che può colpire/ quella sua capacità di rendere appieno / con le parole giuste «e solo quelle»/ il senso compiuto delle cose." La resposta és la parella anagramàtica de mots de 5 lletres "sfera/frase".
El gendre de "Mistigrì" va fent via. Després del seu debut en italià ens anuncia que ja té enigmes confegits en castellà i en català segons les rigoroses regles de l'enigmística clàssica italiana. Tant de bo ens contagïi.
Just llavors entra en escena la figura del gendre, el català Rafael Hidalgo de la Torre —ara simplement "Hidalgo" (un cognom prou exòtic a Itàlia per esdevenir pseudònim), després de l'inevitable bateig a la font de l'Esfinx que els enigmistes italians fan passar els nouvinguts. Hidalgo, instal·lat a Roma de fa anys i professor d'espanyol entre italians, va unir el seu destí amb el de Daniela Pane i aquesta circumstància va provocar que filla i gendre descobrissin una faceta oculta del senyor Pane que els va apassionar. Ningú a la família semblava donar gaire importància a l'afició llunyana de don Alberto per la confecció d'endevinalles, criptogrames, jeroglífics i jocs geomètrics. Però després de furgar en els polsosos arxius tot consultant tant les publicacions populars com les revistes clàssiques —en el coneixement de les quals s'ha convertit en un consumat especialista—, "Hidalgo" ha recopilat al voltant de mig miler de peces enigmístiques del seu desaparegut sogre. En l'antologia en recull cent. Les millors.
La història no passaria de la clàssica fixació pel passat familiar que envaeix certes persones si no fos per un petit detall. En comptes de limitar-se a reproduir l'arbre genealògic, "Hidalgo" ha decidit prosseguir la tradició que tan lateralment va encetar el seu sogre. Ara coordina una de les revistes d'enigmística clàssica més serioses que queden a Itàlia —Penombra— i hi acaba de publicar els seus primers enigmes en italià. En destaca un "anagramma 5" anomenat "Una Ragazza Promettente" que fa: "Ha delle rotondità così evidenti/ e si tiene a tal punto in piena forma / che può colpire/ quella sua capacità di rendere appieno / con le parole giuste «e solo quelle»/ il senso compiuto delle cose." La resposta és la parella anagramàtica de mots de 5 lletres "sfera/frase".
El gendre de "Mistigrì" va fent via. Després del seu debut en italià ens anuncia que ja té enigmes confegits en castellà i en català segons les rigoroses regles de l'enigmística clàssica italiana. Tant de bo ens contagïi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)