dijous, 19 de maig del 2005

D’escola italiana: Fortuny, Hidalgo, Parisi

Escola italiana és el títol del primer poemari del gran Josep Pedrals, però serveix aquí per descriure el moment tan especial que viu l’enigmística en castellà. Demà, dia 20/05/2005 a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia es presenten els tres volums inaugurals de la primera col·lecció d’enigmística en castellà, editada per Octaedro. Naturalment, a les 20:05 de la vesprada. A més, Jordi Fortuny acaba de publicar un nou llibre amb les seves creacions ludolingüístiques: Crucigramas nunca vistos y charadas sabrosonas cocidas a juego lento (Óptima). Avalat pel poeta Valentí Gómez i Oliver, autor del flamant Or verd (62/Empúries), Fortuny s’endinsa en la tradició enigmística italiana per la via pràctica. En un llibre-joia de primera magnitud, no només ens obsequia amb crucigrames inèdits farcits de calamburs, anagrames i paronomàsies, sinó que s’endinsa en la pista italiana. Explica el complex procés d’elaboració de les xarades segons la tradició enigmística italiana i s’arromanga. A partir d’una frase que Fortuny creu recordar haver llegit en un text de Julián Ríos, aventura que “todos los cominos llevan aroma” i es llança a compondre xarades en castellà que freguen l’excel·lència poètica: “Si la estrella más brillante/ cae de forma azarosa,/ aunque la llamen honrosa/ su muerte es horripilante”. Tant se val si n’endevines o no la solució (sol, dado, soldado). “¿Auxilio, dices que quieres?/ Sólo lo dan las mujeres/ intuyo” (sos-pecho). Les xarades de Fortuny són poemes que traslladen el joc als territoris del foc. Aquest ex cuiner a Ciutadella de Menorca (restaurant Unicorn) cuina a joc lent la tradició italiana en llengua castellana. Mereix molta més atenció de la que pensàvem dispensar-li a la platja o al tren. En Fortuny és hereu de l’agudesa i art de l’enginy al qual al·ludia Gracián.

Rafael Hidalgo i Beatrice Parisi són els directors i traductors de la col·lecció “Palabras en juego” que l’editor Juan León ha decidit llançar des d’Octaedro. També signen el llibre que obre la col·lecció: un Diccionario de enigmística que situa el lector en aquest territori ignot en llengua castellana. La seva és una obra divulgativa i molt didàctica sobre aquesta modalitat tan italiana, tot i que també es fan ressò del camí recorregut per l’enigmística catalana. Dels tres llibres inicials que demà es presenten en societat, potser el més complex de traduir ha estat Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi. El gran especialista de La Repubblica, fill d’un popular enigmista i deixeble d’Umberto Eco, fa un recorregut apassionant pels processos que utilitzen els creadors d’enigmes. La simple enumeració dels infinitius que descriuen els quatre processos principals de composició enigmística ens donarà una idea de la importància de l’obra: 1) començar, desconnectar, repetir, lligar, plasmar, invertir, desenvolupar, encreuar, seccionar, combinar; 2) lletrejar, completar, reconstruir, comprendre, interpretar, equivocar-se, descarrilar, desplegar, ampliar, contraure; 3) amagar, definir, descriure, distreure, uniformar, llimar, renunciar; 4) encaixar, ensumar, conjecturar, consultar, imaginar, ¿renunciar?

Naturalment, tots aquests infinitius van exemplificats, en italià per Bartezzaghi i en castellà per Hidalgo & Parisi. Traduir literalment exemples enigmístics és pràcticament impossible, però els responsables de les versions espanyola i italiana del portal www.verbalia.com han estat capaços de trobar exemples en castellà que reprodueixin els principals mecanismes de la riquíssima tradició enigmística italiana. Demà 20/05/2005 seré al seu costat a les 20:05.

dijous, 12 de maig del 2005

La perla de Shakespeare

Abans d’explicar els detalls de l’extraordinària coincidència verbívora a la qual al·ludeix el títol caldrà establir-ne el context. Nicholas Lezard és el crític a qui el diari britànic The Guardian va encarregar la ressenya de l’assaig Power and Glory d’Adam Nicolson (Harper Perennial). El llibre de Nicolson descriu la societat anglesa de la qual va sorgir la famosa traducció bíblica de la King James Bible, tal com l’autor ens aclareix des del mateix subtítol: Jacobean England and the making of the King James Bible. La traducció de la Bíblia que Jaume I d’Anglaterra va auspiciar en 1611 encara ara és la versió de les sagrades escriptures que l’Església Anglicana considera oficial. El seu model de llengua té grans defensors entre els lletraferits anglòfils, tot i els anacronismes que el pas de quatre segles permeten suposar-li. Nicolson el compara amb el llenguatge de la New English Bible —la versió que sona a les actuals esglésies del país de Carles i Camil·la— i troba que no hi ha color. És a dir, que la moderna és una versió molt descolorida. De fet, TS Eliot ja es va despatxar a gust contra ella, titllant-la de contenir elements “vulgars, trivials i pedants”. Nicolson afegeix que “l’aplanament de llenguatge és també un aplanament de significat. Un llenguatge que no manté la tensió amb la seva significació o que es mostra delerós de ser acceptable per a una consciència moderna és un llenguatge que ja no pot transportar la càrrega que la Bíblia requereix. Ras i curt, ha perdut autoritat. És una forma morta de llenguatge”. No sé pas què opinaria Nicolson de les múltiples versions simplificades del Quixot i altres clàssics que omplen enguany les llibreries, però la seva reflexió és pertinent i inquietant. Aplicada a una llengua com la nostra, que té problemes perpetus de pervivència, resulta devastadora.

Establert, doncs, el context en el qual Nicholas Lezard divulga l’anunciada perla verbívora sobre Shakespeare, tradueixo el primer paràgraf de la seva ressenya: “L’única cosa que tothom sap sobre la King James Bible és que Shakespeare devia ficar cullerada en la traducció. L’any 1610, quan el Comitè Revisor es va reunir al Stationer’s Hall de Londres per preparar la publicació de l’any següent, Shakespeare tenia 46 anys; la paraula 46ena des de l’inici del 46è salm i el 46è mot comptat des del final són shake i spear respectivament”. Shake vol dir agitar i spear travessar amb una llança. L’extraordinària coincidència amb el nom de Shakespeare ha agitat el cor ludolingüístic dels lletraferits anglòfons. Val a dir que com a primer paràgraf de ressenya és una mica exhibicionista, però el crític recondueix posteriorment l’article, tot titllant la coincidència de freakish i assenyalant que Adam Nicolson no esmenta en cap moment el salm 46.

La troballa del shake & spear empeny qualsevol esperit mínimament inquiet cap al salm 46 de la Bíblia. Jo n’he triat dues versions catalanes que difereixen fins i tot en el títol. Segons la Bíblia de Montserrat el salm 46 fa “Déu fortalesa del seu poble”; segons la Bíblia Catalana Interconfessional “Déu és el nostre castell de refugi”. Les paraules catalanes situades en la 46ena posició per davant i per darrere del salm 46 són, en el cas montserratí EXÈRCITS i HA, i en el cas interconfessional RIU i ARREU. A quins autors nostrats remeten? Qui és qui en la literatura catalana que Exèrcits Ha? Qui Riu Arreu? Qui és el nostre Shakespeare?

dijous, 5 de maig del 2005

El Bersaglio d’Eco i l’Scrabble

A La misteriosa flama de la Reina Loana el gran Umberto Eco, inexplicablement entestat a fer de novel·lista, treballa d’una manera molt intensa els ressorts de la memòria. La idea és recuperar la memòria perduda a partir de records del passat, des de pel·lícules a dibuixos, passant per tota mena d’objectes, en una espècie de partida de Memory permanent. En un moment determinat, tot rememorant el capó i la pasta reial, el desmemoriat protagonista diu: “No havia recordat el gust de la pasta reial: només el nom. Com en aquell joc d’enigmística que es diu Bersaglio: taula s’ha de relacionar amb cadira o menjar o sopa. A mi em feia pensar en la pasta reial, sempre per associacions entre paraules”. Com que, tot i la meva patologia verbívora, mai abans no havia sentit a parlar d’aquest joc, m’he apressat a documentar-me amb els meus experts de capçalera en enigmística italiana: Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Un bersaglio en italià és una diana, o millor el centre de la diana, però en l’àmbit enigmístic el Bersaglio és un format de joc popularitzat pel conegudíssim setmanari La Settimana Enigmistica consistent en l’ordenació, segons una certa lògica, d’una sèrie de paraules que acaben formant part d’una diana. Els criteris d’aquesta ordenació varien. Pot ser l’ordre alfabètic, l’afinitat semàntica, els anagrames, per canvi de lletra, mil criteris. La qüestió és que els mots proposats sempre acaben jerarquitzats d’una manera determinada que el lector ha de descobrir, i que en la representació gràfica la diana pren cos. Beatrice Parisi opina que el Bersaglio és un joc prou simple, un d’aquells jocs de tipus mecànic que complementen els jocs més sofisticats a les revistes especialitzades. El que passa, afegeix, és que sortir a La Settimana imprimeix caracter, entre altres coses perquè els jocs són els mateixos des de fa dècades, i això sol ja els transforma en clàssics.

El mateix succeix ja entre els catalans amb una de les seccions que Miquel Sesé signa cada dia a les pàgines de passatemps de l’AVUI. Aquest diari és un dels pocs rotatius europeus que manté una secció diària d’Scrabble. Els catalans som lletraferits de mena, i pel que sembla a alguns els agrada que els fereixin lletra a lletra, com és el cas d’aquest clàssic dels jocs de tauler. Potser això explica que aquest cap de setmana se celebri a Viladecavalls el primer Campionat Mundial d’Scrabble en Català, amb participants d’arreu dels Països Catalans. Ho organitza la Unió Faristolaire, una entitat independent liderada pels mestres escrablistes Josep Maria Martí i Ernest Teniente, però el campionat compta amb diversos suports institucionals, entre els quals l’ajuntament de Viladecavalls i la Secretaria de Política Lingüística, que garanteixen premis prou sucosos per als guanyadors. També Enciclopèdia i aquest diari hi col·laboren, i el portal Vilaweb retransmetrà la final en directe arreu del món. És, per tant, un bon moment per recordar a qui devem que avui aquest clàssic dels jocs existeixi també en català. Ho devem a la perseverança del ludòleg Oriol Comas i Coma. Ara fa quinze anys va persuadir l’editor Borràs perquè li encarregués la versió catalana del joc i després la va dur a terme en col·laboració amb el professor Lluís de Yzaguirre. Per un d’aquells atzars de l’existència, aquest Campionat Mundial d’Scrabble en Català coincideix en el temps amb la publicació d’un veritable vademècum dels millors jocs del món: El món en jocs, d’Oriol Comas (La Magrana i RBA). Entre el centenar llarg de jocs indispensables que Comas recull a la seva obra magna, només n’hi ha un centrat en el llenguatge: l’Scrabble.

dijous, 28 d’abril del 2005

Acrobàcies

El valencià Amadeu Viana exerceix de catedràtic de filologia catalana a la Facultat de Lletres de Lleida. S’ha dedicat fonamentalment a la sociolingüística, però els lectors més contumaços el coneixem (i reconeixem) per les seves magnífiques traduccions catalanes dels llibres més complexos de Lewis Carroll: Through the Looking Glass (A través de l’Espill; Quaderns Crema, 1985) i The Hunting of the Snark (La caça del Merma; Pagès, 1999). Ara Viana acaba de publicar un assaig molt recomanable que du per títol Acròbates de l’emoció (Arola Editors, 2005). Unes acrobàcies, aquestes, que Viana extreu de les reflexions sobre l’humor que Arthur Koestler va establir a The Act of Creation (1967). En aquest context l’acrobàcia de l’emoció és un curtcircuit. El que els verbívors en podríem dir un xoc de mots. Koestler va arribar a inventar tota una terminologia que no ha prosperat gaire, però que Viana tanmateix recull. Son tres neologismes parònims amb què l’autor hongarès es refereix a la unitat del sentit còmic —batema—, la unitat d’emoció —patema— i la unitat d’aprenentatge —matema—, en el benentès que Koestler considera l’humor com la regió central que separa el descobriment científic de la creació artística. És a dir, que el pallasso seria la frontissa entre l’artista i el científic. El suggerent assaig de Viana sintonitza amb aquesta visió de Koestler. L’autor valencià ja ens el presenta amb un subtítol prou il·lustratiu: “exploracions sobre conversa, humor i sentit”. És obvi que la vida és conversa. Què, sinó? Per això aquest catedràtic heterodox d’interessos amplis i mirada irònica decideix conversar amb els pensadors més importants que s’han ocupat de reflexionar sobre una qüestió tan sumament estantissa com l’humor.

Assistim, doncs, als ressons de les converses que Viana manté amb Freud (Der Witz und sein Beziehung zum Unbewussten, 1905; traducció castellana a Alianza: El chiste y su relación con lo inconsciente), Bergson (Le rire: essai sur la signification du comique, 1940; traducció castellana a Espasa-Calpe: La risa: ensayo sobre la significación de lo cómico) i especialment amb el mateix Koestler, sense oblidar les reflexions d’Attardo, Bateson o Douglas, entre molts d’altres. L’assaig de Viana és com un bosc ple de pinassa. Les traces dels camins van quedant esborrades però tanmateix és perfectament transitable. Vibrem amb bisociacions —el que en altres àmbits retòrics coneixem amb els noms de dissociació o fins i tot dilogia— com ara la que conté el rètol “S’admeten talons” situat en una sabateria (“I ara, una sabateria on no admetessin talons!”). Compartim el seu diagnòstic sobre el fenomen: “bisociar, si ho entenc bé, és associar discursivament i dissociar implícitament”. Topem també amb llargs fragments de conversa quotidiana estesos a la taula de dissecció del doctor en pragmàtica que Viana porta dins. L’imaginem amb la bata verda dels cirurgians, buscant els mecanismes de l’humor en textos emblemàtics de l’absurd. Tornem a Beckett de la seva mà, igual com abans vam rellegir Carroll. Ens adherim a la seva fantàstica pregunta: “¿seria possible organitzar un discurs completament coherent amb preguntes?” Ens fixem en la seva resposta: “és possible”. Rellegim l’opinió de Manuel Rivas sobre que l’himne gallec no conté afirmacions sinó preguntes, de manera que quan algú el canta sembla Hamlet, i encara gosem afegir-hi un oi?

No cal fer acrobàcies per llegir Viana. El seu assaig d’assaig és plenament reeixit, i això sol ja és notícia. No m’estranya que una de les principals artèries urbanes de la ciutat de Lleida estigui dedicada al Príncep de Viana.

dissabte, 23 d’abril del 2005

L’enigma dels set vels

La primera vegada que algú va parlar de l’enigmística italiana a la península ibèrica va ser l’any 1916. Feia poques dècades que els italians havien codificat un munt de mecanismes enigmístics i el folklorista català Rossend Serra i Pagès se’n va fer ressò en una sèrie de quinze articles publicats a “La Veu Comarcal” de Ripoll. El mestre d’Amades explicava i exemplificava alguns dels millors enigmes de la incipient tradició italiana. De resultes d’aquell interès, tant Serra i Boldú com Amades escriurien sobre enigmística, però sense aprofundir-hi gens. Les següents notícies d’aquesta particularitat cultural italiana, també només en català, arribarien l’agost de 1989 amb el naixement d’aquesta columna que avui arriba a la seva edició número 718 i l’any 1991 amb la publicació del meu Manual d’enigmística, reeditat per Columna el 2003. Ara, més d’un segle després de l’aparició de les primeres revistes enigmístiques italianes, una editorial de nom tan cortazarià com Octaedro ha decidit obrir una col·lecció dedicada a l’enigmística en espanyol. És una gran notícia. Els tres primers títols acaben de sortir aquest Sant Jordi i ens n’ocuparem a bastament en propers articles, però d’entrada cal saludar-los amb joia. Els directors de la col·lecció són Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo, responsables de la versió italiana i espanyola de la pàgina web verbalia.com, respectivament. El primer llibre de la col·lecció és un seu Diccionario de enigmística que situa el lector no avisat. Després Parisi & Hidalgo tenen la gosadia de traduir, tot adaptant-ne els exemples al castellà, dos dels llibres ludolingüístics que més han circulat per Itàlia: Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi y Juegos de palabras y con las palabras de Ennio Peres. Benvinguts a bord.

Ja fa cinc anys que per celebrar la diada de Sant Jordi des d’aquesta columna proposo un enigma. Enguany és l’Enigma dels set vels. És un mecanisme inventat per a l’ocasió i basat en la sinonímia, aquesta ciència tan inexacta que permet passar de dolent a bo sense violentar aparentment la semàntica. Dolent és sinònim de maliciós, oi?; doncs maliciós ho és d’astut; astut és sinònim de llest; llest de savi; savi de comprensiu i comprensiu de bo. ¿Sí o no? Doncs bé, el criptograma que avui proposo parteix d’un dels mots forts de l’any 2005: LECTURA. Partint d’aquesta lloable activitat, haurem de fer set salts sinonímics fins arribar a la solució. És a dir, que el primer pas serà trobar un sinònim de LECTURA, el segon trobar un sinònim del sinònim de lectura, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que el camí fins al setè cel per les procel·loses aigües de l’ambigüitat podria ser molt perdedor, he establert un codi paral·lel de set lletres que n’és el full de ruta: ST JORDI. Què, sinó? Això vol dir, per exemple, que el primer sinònim que cal trobar (el de LECTURA) té alguna relació amb la primera lletra del codi (S). Quina mena de relació? Doncs potser porta alguna S. Però també podria ser un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Ai. Com en tots els enigmes, el camí és només un entre els milers de camins que sempre ens obre la lectura. Qui, partint de LECTURA i resseguint el full de ruta ST JORDI, desveli correctament els set sinònims arribarà a la solució final d’aquest enigma dels set vels: un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze. Sort i bona diada!

dijous, 14 d’abril del 2005

Arrepapats

La mort del Papa Joan Pau II ens ha llegat una veritable allau d’informació diversa sobre l’ofici de dirigir la institució més antiga del món. Entre els múltiples aspectes històrics, socials, polítics i procedimentals, no s’acostuma a incidir gaire en la relació dels Papes amb l’enginy verbal. És lògic, perquè la gravetat de la figura del Summe Pontífex sembla allunyar-lo definitivament de la perillosa banalitat del joc. I no. Hi ha hagut molts Papes juganers. Hem sabut aquests dies del passat al teatre de Wojtila. Doncs bé, Baltasar Gracián atribueix la troballa del famós bifront que fa de Roma la capital de l’amor a Matteo Vincenzo Barberini (1568-1644), el Papa que sota el nom oficial d’Urbà VIII va viure en primera fila el famós procés a Galileu. Segons Gracián, quan encara no era sant Pare, Barberini va escriure: “Nomen si invertas Amor est, ut congruit illi./ Nam pius in populos cuncta subegit Amor”. La traducció de Gracián fa: “Roma es amor, porque como Madre universal del mundo abraza a todas las naciones y pueblos”, però no es priva de fer-ne una altra versió que ell mateix qualifica d’ excedida: “Roma, Amor, dice leído/ Al contrario, que su amor,/ Más que su grande valor/ El mundo todo ha rendido”.

Un altre Papa verbívor fou Giovanni Maria Mastai Ferretti, Pius IX (1792-1878). Durant el segle XIX la xarada es va popularitzar molt a Itàlia. En ple fervor xaradista, l’historiador de l’enigmística Demetrio Tolosani recull una xarada que es conserva autògrafa del papa Pius IX datada el 20 de setembre de 1870: “Il tre non oltrepassa il mio primiero;/ è l’altro molto vasto e molto infido/ e spesso spesso fa provar l’intero”. Els tres mots en cursiva són codis xaradistes que es refereixen a la primera síl·laba, la segona i el total de la paraula. La resposta és Tremare (tremolar), en el benentès que el primero és el número tres (tre), l’altro es resol amb la vastitud del mar (mare), el qual tot sovint fa tremolar de fred, tal com assenyala l’intero (tremare). Menys innocent és l’exemple d’anagrama antonímic que Isaac de Disraeli atribueix al papa Climent VII quen l’any 1605 va anul·lar el casament que havia unit l’any 1572 els reis de Navarra Enric III i Margarida, filla d’Enric II de França i Caterina de Mèdici. Segons es pot llegir en unes sucoses Mémoires publicades després de la seva mort, la reina patia el que avui en diríem nimfomania, de manera que el rei estava consternat. Doncs bé, el Papa Climent VII va anul·lar aquell tumultuós matrimoni però va fer circular un anagrama beatífic. Amb les lletres del seu nom MARGUERITE DE VALOIS va formar SALVE, VIRGO MATER DEI.

De tota manera, el meu episodi papal preferit és l’atribuït al grandíssim verbívor ravenès dom Anacleto Bendazzi, professor de Joan XXIII. Quan una delegació que havia visitat el Papa a Roma li va traslladar unes paraules de salutació de part de l’entranyable Joan XXIII, el primer que els va preguntar Bendazzi va ser si les havia pronunciades dret o assegut. Estranyats, els seus visitants li van dir que el Sant Pare havia parlat amb ells a peu dret. Aleshores dom Anacleto va exclamar satisfet: “Bene, allora vuol dire che non ha parlato di me ex cathedra, e pertanto il suo giudizio non è da ritenere infallibile!”. En italià una cattedra és una cadira i, per tant, permet el joc homofònic amb l’expressió llatina ex cathedra. Quan un Papa parla ex cathedra posseeix indiscutiblement la veritat i, per tant, és infal·lible. Si parla a peu dret, segons Bendazzi, ja és diferent. Probablement, el Papa Joan Pau II s’ha passat més temps assegut que no pas dret en el decurs del seu llarg pontificat.

dijous, 7 d’abril del 2005

Promiscuïtat a Bangkok

L’escriptor Albert Figueras, narrador notable i aguerrit traductor al català de les castisses aventures del capità Alatriste de Pérez Reverte, va publicar aquest febrer al portal girona.com un article sobre paraules promíscues escrit a Bangkok. Figueras, que per la seva professió viatja per tot el món, ha practicat a Tailàndia el turisme verbívor. La promiscuïtat que l’inspira l’article no té res a veure amb l’explotació sexual pròpia d’aquella zona de món, sinó amb les paraules que existeixen en més d’una llengua amb sentits diferents. Prenguem cap, per exemple, un mot que en català ja és prou ambigu per protagonitzar un embarbussament clàssic: “En cap cap cap el que cap en aquest cap”. Només cal obrir qualsevol diccionari i observar que, més enllà de la forma verbal del verb caber, cap hi té tres entrades: com a substantiu amb un fotimer de significats (testa, capital, director, accident geogràfic i moltíssims d’altres), adjectiu o pronom invariable equivalent a zero (no tinc cap cigarret, no en tinc cap) i preposició que indica direcció (cap aquí o cap allà?) o aproximació (cap al tard). Però és que en anglès, cap designa una gorra o d’altres peces que portem justament al cap, i segur que en altres llengües remotes aquest mateix monosíl·lab encara transporta sentits diferents. Aquesta és la promiscuïtat poliglota a la qual al·ludeix Figueras en el seu article “Farang a Bangkok” (farang és el terme popular amb què els tailandesos anomenen els forasters).

Hi explica algunes generalitats curioses sobre la llengua tailandesa, com ara que té paraules d’ús exclusiu per a cada sexe, que presenta el monosil·labisme clàssic en molts idiomes asiàtics o que disposa d’un riquíssim sistema vocàlic. Si els catalans ja presumim dels nostres vuit sons vocàlics, els tailandesos arriben a trenta-tres sons diferents per a les vocals. Com és natural, aquesta riquesa fonètica implica una gran complexitat de pronúncia, i les dificultats augmenten a l’hora de dir els noms i cognoms, fins i tot entre els mateixos tailandesos. Figueras explica que aquesta situació ha acabat imposant el costum de triar un mot molt simple, en principi sense cap relació directa amb l’original, que es fa servir d’apel·latiu entre familiars, amics i companys de feina. En diuen nickname, així a l’anglesa, i és més un sobrenom que no pas un hipocorístic. Pel que sembla, poden triar un color, una fruita o fins i tot el nom d’una lletra pronunciada a l’anglesa (ei, bi, si). El nom oficial de la interlocutora de Figueras era Mrs. Chalida Chareonpol, però es feia dir Dao. Quan l’escriptor català va tenir-hi prou confiança per demanar-li com és que havia triat Dao, la tailandesa es despenjà amb una resposta plena de promiscuïtat verbal: “perquè dao en xinès significa illa, en vietnamita pau i en tailandès estel”, de manera que la combinació de tots tres idiomes fa alguna cosa semblant a “un estel en una illa pacífica”. Figueras conclou al seu article afirmant que “les paraules són promíscues i arreu hi ha humans verbívors disposats a seguir-los el joc”.

Juguem-hi? Aquesta mena de promiscuïtat verbívora és més probable com més curt sigui el mot. Un monosíl·lab té més possibilitats de transportar significats diferents en llengües diferents. D’aquí que la reivindicació del símbol CAT per als automòbils generés gats (cat en anglès) abans que els ruquets (rockets?) irrompessin en escena amb un coet al cul. Però la promiscuïtat no té aturador. En holandès, a banda de gat, KAT vol dir reprimenda i en txec KAT significa botxí, la qual cosa remet directament al Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume (Edicions 62, 2002) que presenta vint-i-una entrades d’onomatopeies CAT més aviat catastròfiques, començant per cataclac, continuant amb cataclec, cataclinc, catacrac, catacritx-catacrotx, catacroc o catacruc, entre d’altres, i acabant amb una que ja feia anar Casellas a Els sots feréstecs l’any 1901: catric-catruc. Una onomatopeia nostrada com poques, que equipara el ric amb el ruc.