dijous, 19 d’abril del 2007
Nostre bo, Robertson
Robertson Davies va ser un autor canadenc mundialment conegut als anys setanta. Les seves novel·les van traçar el camí que després ha seguit amb gran èxit el seu deixeble John Irving. Libros del Asteroide va aconseguir que la versió castellana de Fifth business (El quinto en discordia) prologada per Valentí Puig, cridés l’atenció dels lectors més atents. El seu èxit, i el fet de rebre el premi Llibreter, han persuadit l’editor a publicar-la també en català, en magnífica traducció de Carles Miró: El cinquè en joc. És la primera part de la Trilogia de Deptford, el poblet canadenc on neixen els protagonistes principals: Dunstan Ramsay (historiador especialitzat en sants), Boy Staunton (triomfador nat mort en estranyes circumstàncies) i Magnus Eisengrim (el nom artístic que adopta un il·lusionista fill d’un pastor i una mare tocada del bolet). El cinquè en joc és una novel·la excel·lent centrada en la culpa. La segona part de la trilogia du per títol Mantícora i ressegueix un procés de psicoanàlisi del fill de Boy Staunton a Zuric. Ara, coincidint amb la traducció catalana de la primera, surt la versió castellana de la tercera i última: World of wonders (El mundo de los prodigios), sempre a Libros del Asteroide. Aquí el protagonista és l’il·lusionista i el pretext narratiu la filmació d’una pel·lícula sobre la vida de Jean-Eugène Robert-Houdin, el pare de la màgia moderna, que Magnus encarna al cel·luloide. Per aprofundir en el subtext de la seva interpretació Eisengrim ens obsequia amb el relat complet de la seva vida, des que als set anys va ser segrestat a Deptford per un firaire pederasta, passant per totes les capes del teatre anglosaxó, en una novel·la autònoma, però que dóna sentit complet a molts fets exposats en les altres dues. Hi apareixen també dos curiosos casos de bifront. El primer és el bar de capçalera d’una companyia teatral anglesa encapçalada per un actor de l’època romàntica que va de gira per Nord-amèrica. L’anomenen Noolas Rab, però en realitat llegeixen la porta de vidre fumat des del darrere. Naturalment, és un BAR SALOON, com els de l’Oest. El segon bifront és més sofisticat. Un dels actors, anomenat Jim Hailey i graciós empedreït, sol fer broma amb un producte de menjar enllaunat. Hailey demana salsa Garton’s i després sacseja el pot tot oferint-lo a la resta de companys amb una pregunta sorprenent: “Algú vol el mocador?” Naturalment, ha d’explicar la broma, perquè ningú no l’entén. Si llegim Garton’s a l’inrevés ens surt l’expressió SNOT RAG: el drap dels mocs. L’única que li riu la gràcia, aquesta i totes, és la seva soferta esposa.
dijous, 12 d’abril del 2007
Busqui, compari i...
Mentre Martín Piñol escrivia la seva primera novel·la —200 bogeries perquè et quedis amb mi (Rosa dels Vents, 2007)— feia guions per programes com el “Top Ten Tomàtic”, “Noche sin tregua” o “Saber y ganar”, i ja perpetrava monòlegs per a la Paramount Comedy. Això es nota en el ritme i la factura d’aquesta novel·la còmica que narra les peripècies manicomials que viu un professor rabassut, avatar de Martín Piñol en aquesta Second Life llibresca, ficat a detectiu per atreure la atenció d’una noia que l’ignora. El to general del text i la presentació editorial encaixen en el tipus de producte de consum que Patrícia Gabancho, a El preu de ser catalans (Meteora, 2007), reclama per a la nostra cultura. Ara faltarà veure si troba el seu públic. El verborreic narrador, omnipresent en tots els moments de la novel·la, destaca per la seva conjunció de l’excés semàntic i la contenció sintàctica. Una de les estratègies retòriques que sovinteja és la comparació hiperbòlica amb voluntat xocant: “suar com un Ieti en una sauna” o “les mans del Guitart es van contraure com un meteorit cabrejat entrant a la Terra”. El Martín Piñol virtual monologa de manera similar al M. P. real i descriu les coses amb comparacions com ara “vaig intentar somriure com un caníbal que et convida a sopar” o bé “vaig cridar com una col·legiala sense pantis”. El grau d’incorrecció augmenta quan el lector descobreix que el comparador és un jove creient que viu amb els pares i defensa postulats que neguitejarien qualsevol heroi del maig del 68. De fet, el personatge M. P., amb tocs de Garfield per la via hedonista de la pasta (aquí macarrons en comptes de lasanya), s’acosta sospitosament als càndids actors d’aquella farsa en YouTube de l’“Amo a Laura”. Aquest contrast augmenta el grau d’incorrecció de les seves ocurrències: “m’estremien d’emoció com a un pederasta muntant la seva primera guarderia” o “es va treure l’abric i li va passar al Ramon com si fos un nadó per abandonar en un convent”. Martín Piñol viu la tensió entre el guionista que construeix situacions trepidants (trepidantesques?) i el monologuista que ha de fer esclatar un gag rere l’altre per mantenir enriolada l’audiència. A voltes es deixa atrapar per l’engany de l’enginy, però tot sovint esquiva els paranys i fa troballes que demostren que les comparacions no sempre són odioses: “Durant les classes, l’Alícia m’escoltava amb la mà recolzada en la barbeta, amb uns ulls àvids i uns llavis feliços, i jo em sentia com si hagués robat la Mona Lisa i la tingués penjada al meu dormitori perquè em somrigués només a mi”.
dijous, 5 d’abril del 2007
Tasca maciànica
En l’últim número de la revista “Llengua nacional” (58, I trimestre de 2007) el lingüista Jaume Macià i Guilà publica un article excel·lent sobre el fenomen dels falsos amics: “termes procedents de llengües diferents que tenen una semblança formal, però no semàntica, cosa que indueix a atribuir-los erròniament el mateix significat”. Macià encapçala el seu text amb un títol trilingüe: “La tasca era enorme”, una oració equívoca gràcies als sentits de tasca en català (feina), italià (butxaca) i castellà (taverna). La tasca que reclama Macià passa per publicar un diccionari de falsos amics català-castellà per provar de reduir els paranys en què cada cop més incorren els traductors (automàtics o no) que traslladen textos de la nostra llengua a la llengua veïna, i viceversa. De diccionaris de paranys de traducció ja n’hi ha d’anglès-català (Allué-Evans, 1999), francès-català (Castellanos-Lenoir, 2001) i italià-català (Turull, 2001), però cap de castellà-català. Macià avança una primera llista de parelles tan espúries com una cosina prima, d’acostar-se (aproximar-se vs. acostarse, per ficar-se al llit) fins a vespre (entre la tarda i la nit vs. víspera, per vigília). Però abans, emmarca el fenomen i amaneix la seva descripció amb un gavadal de situacions equívoques per raons lingüístiques. Un guia italià del Vaticà, per exemple, que descriu una pintura tot assegurant en el seu castellà macrrònic que hi apareix “la Virgen con sus putos” (en italià putto vol dir “àngel de l’amor”); o un estudiant de viatge per Itàlia que vol tirar una postal dins un contenidor de reciclatge etiquetat amb el mot carta (en italià significa “paper”); o un anunci alemany que fa Deutsche Pute, die Gute (“El gall dindi alemany: la bona carn”); o encara un reguitzell de marques comercials xocants per a un catalanoparlant: parquets Kährs, aigua Veri, llars de foc Kago, cafè Rovi, antihipertensius Cardem, produccions Pixar... Macià estableix amb encert els criteris de selecció. A l’hora de determinar què són falsos amics i què no “cal tenir en compte que les paraules en qüestió tinguin usos sintàctics coincidents”. Altrament, cridaran l’atenció però no suscitaran cap equívoc, com ara els mots catalans (i castellans) lloro, jueves o pues. Una aportació interessant és la variant interdialectal del fals amic (un fals cosí?), quan un mot pren altres sentits a l’interior d’una mateixa llengua. El millor exemple és calces. Macià el destaca dels que componen una llista estudiada per Joan Veny a Els parlars catalans (1982). Si una xiqueta d’Alcanar et diu que, amb les presses, s’ha descuidat de posar-se les calces no abaixis la mirada. Es refereix a les mitges.
dijous, 29 de març del 2007
Quasibolo
Ja hem parlat alguna vegada de José Antonio Millán, un autor madrileny que viu i treballa a Barcelona. Expert en lingúística i implicat en la revolució dels mitjans digitals des del primer moment, Millán ha fet una deriva curiosa. Li recordo alguns relats notables —Sobre las brasas (Sirmio, 1988) o Nueva Lisboa (Alfaguara, 1995)—, però d’uns anys ençà ha abandonat la ficció novel·lística i es dedica a d’altres quefers, sempre relacionats amb el llenguatge, que es poden seguir al seu web www.jamillan.com, un espai digital de referència en l’àmbit hispà. Els seus dos últims llibres traspuen originalitat. D’una banda, a Flor de farola (Melusina, 2006) edita, estudia i interpreta, com si fossin manuscrits medievals, 17 escrits que troba pels carrers: una antologia de textos al marge. Millán els reprodueix un per un en facísimil i els escruta amb mirada d’entomòleg: n’obre una fitxa amb les dades tècniques —suport, mida, mitjà, reproducció, fixació, lloc, data, publicació primera— i n’extreu conclusions interessantíssimes. Una de les disset flors, per exemple, és un rètol de paper, 9,1x7,2 cm, fotocopiat, enganxat als fanals, localitzat el 2 de març de 1998 en diversos punts de Barcelona (Bonanova, Muntaner amb Laforja, Via Laietana...) que adverteix de les maldats d’un matrimoni de dentistes sudamericans. L’altre llibre recent de Millán és Quasibolo (la vida casi normal del señor de la señal) (Serres, 2007), que he tingut el plaer d’adaptar al català per a la mateixa editorial com Quasibolo (la vida quasi normal del bon home del senyal). Millán torna a partir de les troballes que li brinda el carrer. En aquest cas, pictogrames, signes comercials i pintades on apareix la figura humana. Amb aquest material, documentat escrupolosament al final del llibre, Millán basteix un personatge universal: Quasibolo. La seqüència de pictogrames li permet establir-ne la biografia, presentada en format d’auca amb els preceptius rodolins. D’un senyal de seient prioritari per a embarassades a l’aeroport de Tòquio (“Quasibolo al món arriba/ d’una mare ben activa”), fins a un llit que sembla un taüt en un senyal d’habitacions a Santiago de Compostel·la (“I aquesta vida normal/ té sempre el mateix final”), passant per diverses proves de maduresa: “Si vol menjar-se una rosca/ haurà d’afluixar la mosca” (senyal de pagament de la zona blava de Barcelona), “Al final de cada mes/ no li paguen quasi res” (pintada contra el Fòrum 2004) o “De vegades torna al niu/ sense saber com es diu” (instruccions en cas
dijous, 15 de març del 2007
Una rialla estentòria
La literatura d’Homer ha donat molts referents que s’han incrustat a totes les llengües occidentals. Tothom sap què és una odissea i què el taló d’Aquil·les. Personatges com Ulisses, Penèlope o Polifem encara són coneguts en ple segle XXI. Però potser no és tan divulgada la presència subreptícia d’un personatge de La Ilíada en la nostra llengua, ni que sigui només en el registre culte. L’adjectiu estentori (dit d’un crit fortíssim, que retruny) és un epònim. És a dir, un nom comú que prové d’un nom propi. Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al terme epònim (personatge el nom del qual és aplicat a la representació d’un fet abstracte) l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius dantesc, kafkià, salomònic o maquiavèlic com als noms masoquisme, maoisme, sadisme o lerrouxisme. O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els mots comuns de la llengua, més o menys maquillat per les adaptacions gràfiques i les flexions lingüístiques. Normalment, els epònims provenen de personatges històrics: Charles Boycott (fer el boicot o boicotejar), Charles Lynch (linxar), Jean de Nicot (nicotina), Joseph Ignace Guillotin (guillotinar), Joan Pich i Pon (piquiponades) o en Bertran de la Vall del Bac (fer bertranades)... Els exemples de personatges de ficció són molt cars de veure. A més, en alguns casos el trajecte recorregut és tan curt que gairebé no en podem dir ni epònim. Pot ser que algú t’etzibi que ets un hamlet (si dubtes) o un otel·lo (si demostres ser molt gelós), però aquí el nom encara no ha perdut la propietat. En el cas del Quixot ja apareix l’adjectiu (quixotesc) o el nom derivat (quixotisme), però tot i així la figura del cavaller manxec encara pesa massa. En canvi, el maquillatge de l’adjectiu estentori és notable, fins al punt que el personatge que hi ha al darrere pot passar del tot desapercebut. Perquè resulta que estentori prové del nom de Stentor (el pregoner, el que brama), un personatge de La Ilíada conegut en l’obra homèrica per la qualitat poderosa de la seva rialla. Ha! Un rialla que imaginem estentòria, naturalment, com les que proferim quan ens toca viure alguna situació rocambolesca, perquè aquest altre sonor adjectiu també prové d’un personatge de novel·la. En aquest cas, de Rocambole, protagonista d’increïbles aventures a les obres del novel·lista francès del segle XIX Pierre Alexis Porson du Terrail.
dijous, 8 de març del 2007
Antifaços verbals
L’últim premi Pla ha estat per a una gran novel·la que narra els últims dies d’un dels protagonistes de la Il·lustració: El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez (Destino, 2007). Voltaire torna a París als 84 anys després de tota una vida a l’exili, a estrenar la seva última obra Irene. L’enjòlit de la novel·la rau en si assolirà l’èxit i el reconeixement de la societat parisenca o no. Força interessants són les trobades del protagonista amb grans figures, especialment amb Diderot i Franklin, narrades amb gran finor. Les novel·les de Domínguez destaquen pel seu equilibri entre la invenció i la documentació, nombrosa però que mai no representa un llast per a la història. Un exemple d’això és el fragment on Voltaire exposa l’origen del seu pseudònim. L’assistent Wagnière li demana si prové d’una petita propietat que posseïa la seva mare. Voltaire ho nega i s’embranca a narrar la prematura mort de la mare i les difícils relacions que ha mantingut sempre amb el seu germà per culpa de la religió. “Els germans Arouet... —diu— Obsessionats per l’ànima i irreconciliables en els nostres punts de vista: Armand amb el seu Déu temible i jo amb el meu Déu amable. Mai no he cregut en un Déu cruel i inflexible, sinó en un de clement i comprensiu...” Quan l’assistent es pensa que ha fugit d’estudi i insisteix sobre l’origen del pseudònim Voltaire ho remata: “És per diferenciar-me del meu germà! Un anagrama d’Arouet L. J., és a dir, Arouet Le Jeune, escrivint V en lloc de U i I en lloc de J. Comprendreu que el meu germà es trobava incòmode cada vegada que descobria el seu cognom en les obres més irreverents i escandaloses”. L’antifaç anagramàtic de Voltaire no és un cas aïllat, tot i que l’afegitó de lletres alienes al nom (LJ) sigui molt poc usual a l’hora de confegir-ne. L’anagrama ha estat una estratègia de camuflatge molt usual. Al segle XVI François Rabelais va signar “mestre Alcofribas Nasier” els seus agosarats llibres sobre Pantagruel i Gargantua per raons de seguretat. Rabelais, que havia estat franciscà i es va fer benedictí per poder estudiar grec, temia la reacció de l’Església i per això s’emboscà rere un anagrama perfecte de FRANÇOIS RABELAIS: ALCOFRIBAS NASIER. També per raons de seguretat el seu coetani Calví va signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones. La primera LVCIANUS; la segona ALCVINUS, tots dos anagrames perfectes de CALVINUS. És clar que no tots els noms de ploma anagramàtics ho són per por. L’autora de les famoses Memòries d’Adrià no es deia Yourcenar, sinó Marguerite Crayencour, però pel que sembla li semblà més eufònic l’anagrama i avall va que fa baixada amb un nom artístic més sonor...
dijous, 1 de març del 2007
Holmes al hall més proper
Aquest primer cap de setmana de març encara hi sou a temps, però afanyeu-vos perquè seran les últimes representacions a Barcelona del musical Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos, al Jove Teatre Regina, en versió de Miquel Agell i Ivan Campillo, amb sis bons actors dirigits per Teresa Devant. La funció és una recomanable adaptació que fa la companyia Lazzigags de la novel·la de sir Arthur Conan Doyle, amb afegits aliens al cas però presents al món de Sherlock Holmes. Quan comença l’obra Holmes planteja un enigma al seu estimat doctor Watson: “quin és el derivat làctic que va millor per a exercitar la ment?”. Tot un ham per als més joves. Després, l’acció d’aquest cas de robatori frustrat es desenvolupa en tot d’escenes il·lustrades per una música molt atractiva. No hi falten els gags relatius al prohibidíssim tabac que emana de la pipa d’Agell-Holmes, resolt aquí amb un contundent “som al segle XIX i fumar no està prohibit” que actua com a antídot als anacronismes. Durant tot el procés de resolució del cas, Watson no es podrà oblidar del repte intel·lectual amb què el seu admirat Holmes l’ha posat a prova. Vingui o no vingui a tomb, el doctor maldarà per resoldre l’enigma que el seu company li ha plantejat tan esportivament. “És el iogurt?/ No”. “És el formatge?/ Sí, però quina mena de formatge?”. El més interessant de la proposta teatral de Lazzigags és que la companyia no parteix de la falsa premissa que tots els nens són tanoques. Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos és teatre per a majors de set anys, sí, però el sector adult del públic també s’hi implica. “Em sembla que ja sé quin és el formatge. És el parmesà? / Per què? / Per allò del “mens sana in corpore sano” / Quin acudit més dolent, Watson. Rumieu una mica més”. En general, el llegendari Sherlock Holmes sol resoldre els seus casos apel·lant al coneixement. Observa (amb lupa), rumia (amb pipa), compara el que veu amb el que sap i voilà!, arriba a una conclusió lògica. L’estratègia no exclou mai la intuïció, però el més prodigiós és la seva capacitat d’entrellaçar raonaments per generar hipòtesis demostrables. Watson, en canvi, sempre ens ha estat mostrat com algú lent de reflexos. En el cas d’aquest musical, durant tota l’obra plana sobre el seu cap l’enigma del derivat làctic. Després d’endevinar que ha de ser un formatge s’encalla, progressivament, en els formatges parmesà, maó i gruyère. En l’últim instant de l’obra, gairebé en el clímax musical, Sherlock el treu de l’error. Ara no us ho revelaré pas. Aneu-hi i en gaudireu. Només puc dir-vos que és força elemental, benvolguts lectors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)