Una novel·la ben especial, aquesta Pedres de volcà de l'italià Erri de Luca que acaba d'editar 3i4. Protagonitzada per tres personatges i una presència. Tres buscadors i un narrador sedentari amb ressons hebraics que rescabala les seves veus de nòmades contumaços just abans de claudicar. De seguit s'ensuma un flaire trinitari que transforma la diversitat en supra-unitat. El narrador és un mirall que només existeix si s'hi reflecteix alguna cosa, com en un celebrat relat de Bontempelli (El tablero ante el espejo. Siruela, 1992). Ell és l'amic anarquista que participa d'una manera radical en el moviment obrer fins al punt d'esdevenir un assassí sense conviccions. I també l'amic missioner que acabarà abandonant Àfrica i la tasca que allà hi realitza. I, encara, l'amic enigmista prest a desactivar per la via còmica l'esplendidesa del seu físic i dels seus assoliments.
La casa buida il·luminada per un llamp al principi de Pedres de volcà podria ser la llar de Roderick Usher si no fos que en ella hi ha inscrita la lletra tau de l'àngel exterminador. El seu únic habitant, com després el missioner desertor, fa temps que ha perdut el desig i és víctima d'un furor grafòman que el duu a descobrir traços de qualsevol mena d'alfabet a les imatges del món que l'envolta. Pura enigmística. Sovint afirma viure al mig del mar, perquè "a la mar no hi ha tavernes". Lector agnòstic de la Bíblia, els seus dits han resseguit tants cops les línies del llibre sagrat que han acabat per esborrar-ne algunes. I "la suma de moltes carícies és una abrasió". Pedres de volcà és una novel·la carregada de saviesa.
Erri de Luca divideix la força del seu narrador en tres grans vectors. Si l'anarquista relata les conseqüències de la força física i el missioner les de la força de la fe, l'enigmista representa la del pensament. "Les paraules són de costums fàcils —diu—, dirigir-les a la substitució és molt simple. Tenen varietat de significat en poc espai de lletres, n'hi ha prou d'uns pocs retocs, a penes una invitació, i es lliuren a totes les varietats, a tots els jocs. És com si jo poguera llegir les combinacions possibles. El mateix que passa a un matemàtic amb els nombres o a un jugador d'escacs amb les peces, a mi em passa amb les paraules". De Luca insereix en el relat de l'enigmista un criptograma, un palíndrom, un anagrama i una cadena de mots seriats. Malauradament, el filtre de la traducció —d'altra banda impecable— de Joan Francesc Mira o bé trasllada aquests detalls a la franja ndt o bé prescindeix dels mecanismes.
Així, un clàssic criptograma mnemònic que relaciona una "cullereta" amb "mig minut de recolliment" ho fa per camins dubtosos —"una cullereta és un mitjà (mig) de recollir, que és molt petit, diminut"—, quan potser hauria estat millor defugir la literalitat i buscar un altre criptograma. El palíndrom que relaciona Tirrè i Adriàtic amb els costats d'Itàlia —ai lati d'Italia— podria haver estat reconduït al català amb algun palíndrom com ara "se n'és o no se n'és". JF Mira sí que ha intentat transportar a la nostra llengua un anagrama i uns mots seriats. El primer de manera imperfecta: una nota "am(b) esca de pesca" per expressar el contundent missatge ocult anagramàtic de l'enigmista adolescent —m'escape de casa. La frase de la nota, intranscendent, hauria pogut ser un anagrama perfecte del missatge inscrit. Per exemple, "acampes de secà" o "pescades a cames".
Pel que fa als mots seriats, Mira els reprodueix literalment sense entrar a fons en el mecanisme que inventà Lewis Carroll: "en la teua habilitat d'enigmista qui sap quantes vegades havies anat amunt i avall entre fill i muller, paraules comunicants pel canal d'uns pocs passos: fill-full-fulla-mulla-muller". Una bona escala de mots seriats (que intuïm en l'original semblant a figlio-fòglio-fòglia-móglia-móglie ) per unir els fills i les mullers podria fer en català "fill-foll-doll-dola-dona" (en la qual "dola" és una forma del verb que expressa el treball d'aprimament de la fusta), o bé "fill-fila-fina-fona-dona". Els recursos enigmístics sempre seran un autèntic instrument de tortura per als bons traductors. Com la bota malaia de Salgari que alguns confonen amb la "gota malaia".
dissabte, 18 de desembre del 1993
dissabte, 11 de desembre del 1993
Santedat
Va ser Salvador Alsius, uns quants anys abans de topar amb l'arrogància del mitjà, qui popularitzà enginyosament els herois del santoral des del primigeni Telenotícies Migdia. La secció, que de primer va aixecar molta polseguera, ha acabat sent un punt de referència obligat. Totes les històries dels deu anys de la catalana en pantalla han incidit en el tema hagiogràfic (literal) d'una manera o altra. Molts mitjans de comunicació han rescabalat aquesta mena d'informacions en les seves seccions d'agenda i ha augmentat tant la demanda del Costumari d'Amades que fins i tot els audaços empresaris del Círculo de Lectores SA n'han fet una edició preciosa. De fet, un dels "best-sellers" soterrats d'aquests últims anys d'edició —al costat de mossèn Ballarín, el xef Montignac o el doctor Corbella— és, precisament, el Diccionari de noms de persona de l'enigmista Josep Maria Albaigès (Edicions 62) que inclou tots els origens onomàstics del nostre àmbit, tant els homologats per la santa Església com els sants oficiosos.
Ja fa temps, en comentar un anecdotari publicat per l'històric mestre de català Bartomeu Bardagí —Humor amb lletra i música (La Campana, 1992)— recollíem algunes facècies atribuïdes a autèntics homenots. Bardagí, el mateix que signa la magnífica versió al català de la políglotaVida secreta de Salvador Dalí (Empúries, 1993), atribueix algunes homofonies a Josep Carner que fan envermellir a alguns dels seus lectors més fidels. Els dos exemples carnerians que recull Bardagí podrien figurar entre les preguntes radiofòniques que cada migdia formula Mikimoto als pobres concursants del "Pasta Gansa". Primera: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " (ha!). Segona pregunta: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas" (ha, ha, ha!).
Aquest sant que bevia a galet em va venir al cap mentre exercia les meves obligacions de jurat literari per al premi Andròmina d'enguany. Al dietari de la discòrdia que el periodista Vicent Martí va presentar al xxii Premi Andròmina de narrativa, Joan Fuster fa constar unes quantes facècies de primer ordre, algunes igualment relacionades amb la santedat. La primera resulta força coneguda. És un acudit clàssic de l'època franquista que agafa la forma retòrica de l'antístrofa. Es tracta de la frase: "s'han rebut consignes de treure al carrer la força pública i el públic a la força". Aquest tipus de rètols conformen una família tautològica d'acudits que rendibilitzen la polisèmia d'algunes expressions sota la fòrmula "no és el mateix xy que yx", com ara "no és el mateix posar-li un sobre a la mà que posar-li una mà a sobre". Un dúplex similar el constitueix aquella pintada a dues tintes, típica de la transició : "Vamos a matar al perro de Carrillo./ Cuidado, Carrillo, que van a matarte el perro".
Però la plagasitat més notable de Joan Fuster és escrita a l'entrada del dietari corresponent al 31 de març de 1955. L'intel·lectual valencià recull cinc hilarants calembours en proclamar cinc sants patrons. El monogràfic del santoral l'enceta un patró que avui tindria molt d'èxit, el dels fumadors. Fuster proclama patró "San Bisonte Ferrer", parafrassejant una coneguda marca de cigarrets rossos sense filtre. Just a les antípodes d'en Bisontet, "San Gimnasio de Loyola" és proclamat patró dels esportistes i "Santa Malta" dels cafeters, tot i que una certa adaptació europeïsta al nostre entorn pro-escocès (sector Cardhu o Glenfidish) ampliaria les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser "San Frasquito de Sales" i la santa patrona dels fruiters "Santa Cerecita del Niño Jesús". Els camins de la santedat són realment insondables.
Ja fa temps, en comentar un anecdotari publicat per l'històric mestre de català Bartomeu Bardagí —Humor amb lletra i música (La Campana, 1992)— recollíem algunes facècies atribuïdes a autèntics homenots. Bardagí, el mateix que signa la magnífica versió al català de la políglotaVida secreta de Salvador Dalí (Empúries, 1993), atribueix algunes homofonies a Josep Carner que fan envermellir a alguns dels seus lectors més fidels. Els dos exemples carnerians que recull Bardagí podrien figurar entre les preguntes radiofòniques que cada migdia formula Mikimoto als pobres concursants del "Pasta Gansa". Primera: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " (ha!). Segona pregunta: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas" (ha, ha, ha!).
Aquest sant que bevia a galet em va venir al cap mentre exercia les meves obligacions de jurat literari per al premi Andròmina d'enguany. Al dietari de la discòrdia que el periodista Vicent Martí va presentar al xxii Premi Andròmina de narrativa, Joan Fuster fa constar unes quantes facècies de primer ordre, algunes igualment relacionades amb la santedat. La primera resulta força coneguda. És un acudit clàssic de l'època franquista que agafa la forma retòrica de l'antístrofa. Es tracta de la frase: "s'han rebut consignes de treure al carrer la força pública i el públic a la força". Aquest tipus de rètols conformen una família tautològica d'acudits que rendibilitzen la polisèmia d'algunes expressions sota la fòrmula "no és el mateix xy que yx", com ara "no és el mateix posar-li un sobre a la mà que posar-li una mà a sobre". Un dúplex similar el constitueix aquella pintada a dues tintes, típica de la transició : "Vamos a matar al perro de Carrillo./ Cuidado, Carrillo, que van a matarte el perro".
Però la plagasitat més notable de Joan Fuster és escrita a l'entrada del dietari corresponent al 31 de març de 1955. L'intel·lectual valencià recull cinc hilarants calembours en proclamar cinc sants patrons. El monogràfic del santoral l'enceta un patró que avui tindria molt d'èxit, el dels fumadors. Fuster proclama patró "San Bisonte Ferrer", parafrassejant una coneguda marca de cigarrets rossos sense filtre. Just a les antípodes d'en Bisontet, "San Gimnasio de Loyola" és proclamat patró dels esportistes i "Santa Malta" dels cafeters, tot i que una certa adaptació europeïsta al nostre entorn pro-escocès (sector Cardhu o Glenfidish) ampliaria les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser "San Frasquito de Sales" i la santa patrona dels fruiters "Santa Cerecita del Niño Jesús". Els camins de la santedat són realment insondables.
dissabte, 4 de desembre del 1993
Xino-xano
Els restaurants xinesos han envaït Barcelona. Rera les façanes gens discretes s'hi oculten tones de cartó-pedra directament importades de la planta d'Orient d'uns grans magatzems. I munions de persones igualment importades amb mètodes no sempre clars, agermanades per cognoms monosil·làbics com ara Wang, Chang, Chen, Yu, Chu, Li, Fu i d'altres fineses gens escandinaves. Però no tots els antropònims són neutres. Fa un parell de mesos, arran d'una extensa disquisició sobre les variants llatino-americanes del verb xingar —basada en les rigoroses dades filològiques incloses per Octavio Paz a Laberinto de soledad i per Carlos Fuentes a La muerte de Artemio Cruz— Quim Monzó em recordava una de les cerveses clàssiques de la gastronomia xinesa: la marca Tsing-Tao. Amb un lleuger ensordiment de la inicial taoïsta, la cosa agafava un divertit regust de participi "xicano" de la gran xingada.
L'escuma de les tsing-taos em va empènyer a investigar la possibilitat d'una major interrelació entre els batzacs monosil·làbics dels xinesos i les belles llengües romàniques. De seguida vaig descobrir un restaurant regentat per un paronomàsic Chu Chih Chang Chen (a Comtes de Bell-lloc) que em va obrir la gana. La sonoritat dels noms genuïns xocava amb la parafernàlia retòrica dels altres, plens de cases felices, jardins edènics, palaus imperials i ciutats prohibides. Però ben aviat el participi intuït per Monzó en aquella ampolla de cervesa va trobar una confirmació amb llums de neó. Al carrer d'Aribau, entre Consell de Cent i Aragó, s'alça majestuós el restaurant Son Hao. Cal ser una mica eixelebrat per no ensumar-se cap mala intenció enigmística en un rètol així. Després d'aquest clàssic —Pen Jat en versió normalitz—, van anar caient les noves troballes. A la part baixa de Balmes una desafortunada unió conjugal transforma el Dong Fang en un lloc que aixeca sospites entre els inspectors de Sanitat. A Sants, en canvi, l'Hou Yeh aconsegueix engrescar el personal amb el seu optimisme ianqui. Al carrer de Vallirana, un simpàtic especialista en la cuina de Singapur ha batejat el seu cau com Chino Sin Chow, a Antoni Maria Claret ens volen fer creure que el nom de King Tiu no oculta cap broma i al passeig de Maragall obliden les més elementals mesures de cautela en penjar una comercial transcripció llatina dels inevitables ideogrames: Restaurant Pa-Sin. El millor de tot és que algun d'aquests honorables xinesos no deu saber què té penjat a la façana.
La investigació s'hauria de completar en d'altres ciutats, prenent també en consideració tots els gimnasos d'arts marcials que no s'anomenin El Dragón Rojo. I tampoc no cal excloure'n els veïns japonesos. Tot i que confondre un xinès amb un japonès és un nyap tan greu com confondre un esquimal amb un lapó, encara són molts els que el cometen. Per distingir un japonès només cal saber quatre coses: què és un videotape recorder, de quin color són els iens, quines cançons conté el karaoke més proper i, sobretot, què és el patxinko. El passatemps preferit dels japonesos dels 90 és una mena de billar automàtic. Per tot el país nipó hi ha uns 17.000 salons de patxinko, clarament localitzables pels grans rètols lluminosos i pel constant martelleig de les boles metàl·liques. És el soroll estrident d'aquestes boles el que ha batejat el joc: diuen que fa "patxín, patxín, patxín!". La màquina és un pannell vertical ple de canals per on les boles passen l'una rera l'altra en funció de la força del llançament. Cal obrir moltes portes per obtenir més boles de premi i bescanviar-les per encenedors, tabac, xocolatines, mitges o perfums —o per diners, malgrat la prohibició legal—.
Aquest passatemps va representar el 4% del PIB nipó del 92 i va moure 15.740.000.000.000 ptes. Els japonesos es gasten en aquest joc tres vegades més del que el seu govern inverteix en defensa. Esgarrifa pensar què passarà quan s'hi aficionin els mil milions de xinesos. Probablement la primera màquina de patxinko que arribarà a Barcelona la instal·laran els amos del Son Hao.
L'escuma de les tsing-taos em va empènyer a investigar la possibilitat d'una major interrelació entre els batzacs monosil·làbics dels xinesos i les belles llengües romàniques. De seguida vaig descobrir un restaurant regentat per un paronomàsic Chu Chih Chang Chen (a Comtes de Bell-lloc) que em va obrir la gana. La sonoritat dels noms genuïns xocava amb la parafernàlia retòrica dels altres, plens de cases felices, jardins edènics, palaus imperials i ciutats prohibides. Però ben aviat el participi intuït per Monzó en aquella ampolla de cervesa va trobar una confirmació amb llums de neó. Al carrer d'Aribau, entre Consell de Cent i Aragó, s'alça majestuós el restaurant Son Hao. Cal ser una mica eixelebrat per no ensumar-se cap mala intenció enigmística en un rètol així. Després d'aquest clàssic —Pen Jat en versió normalitz—, van anar caient les noves troballes. A la part baixa de Balmes una desafortunada unió conjugal transforma el Dong Fang en un lloc que aixeca sospites entre els inspectors de Sanitat. A Sants, en canvi, l'Hou Yeh aconsegueix engrescar el personal amb el seu optimisme ianqui. Al carrer de Vallirana, un simpàtic especialista en la cuina de Singapur ha batejat el seu cau com Chino Sin Chow, a Antoni Maria Claret ens volen fer creure que el nom de King Tiu no oculta cap broma i al passeig de Maragall obliden les més elementals mesures de cautela en penjar una comercial transcripció llatina dels inevitables ideogrames: Restaurant Pa-Sin. El millor de tot és que algun d'aquests honorables xinesos no deu saber què té penjat a la façana.
La investigació s'hauria de completar en d'altres ciutats, prenent també en consideració tots els gimnasos d'arts marcials que no s'anomenin El Dragón Rojo. I tampoc no cal excloure'n els veïns japonesos. Tot i que confondre un xinès amb un japonès és un nyap tan greu com confondre un esquimal amb un lapó, encara són molts els que el cometen. Per distingir un japonès només cal saber quatre coses: què és un videotape recorder, de quin color són els iens, quines cançons conté el karaoke més proper i, sobretot, què és el patxinko. El passatemps preferit dels japonesos dels 90 és una mena de billar automàtic. Per tot el país nipó hi ha uns 17.000 salons de patxinko, clarament localitzables pels grans rètols lluminosos i pel constant martelleig de les boles metàl·liques. És el soroll estrident d'aquestes boles el que ha batejat el joc: diuen que fa "patxín, patxín, patxín!". La màquina és un pannell vertical ple de canals per on les boles passen l'una rera l'altra en funció de la força del llançament. Cal obrir moltes portes per obtenir més boles de premi i bescanviar-les per encenedors, tabac, xocolatines, mitges o perfums —o per diners, malgrat la prohibició legal—.
Aquest passatemps va representar el 4% del PIB nipó del 92 i va moure 15.740.000.000.000 ptes. Els japonesos es gasten en aquest joc tres vegades més del que el seu govern inverteix en defensa. Esgarrifa pensar què passarà quan s'hi aficionin els mil milions de xinesos. Probablement la primera màquina de patxinko que arribarà a Barcelona la instal·laran els amos del Son Hao.
dissabte, 27 de novembre del 1993
Espanya
Demà és el dia de la Constitució (quinse años tiene mi amor), un text de referència obligada: menystingut per alguns, sacralitzat per uns altres, conegut o reconegut per tothom. Com tots els textos importants, la Consti genera un elevat nombre d'interpretacions polèmiques que fan del seu comentari un ver gènere literari (centrat, sovint, en el títol viii). Val a dir que la crítica literària autoritzada de la Constitució només pot ser exercida des d'un cèlebre Tribunal que es constituí immediatament després d'escrit el text i que forma, cal reiterar-ho, l'únic grup de persones humanes amb potestat efectiva per interpretar-la.
Dit això, cal assenyalar també que hi ha altres mons i tota la pesca. En la tradició hebraica, per posar un exemple senzill, l'estudi dels textos sagrats és una activitat ben codificada que deté un nom trivial, com de revista madrilenya de mots encreuats: Càbala. Aquesta capçalera —que en hebreu vol dir, curiosament, "tradició"— enclou tota una cosmovisió que ja ve implícita en el llenguatge, perquè Déu va crear l'univers amb l'emissió de veus lingüístiques i de lletres alfabètiques. La Càbala dels noms d'Abulàfia basa la seva anàlisi dels textos sagrats en tres grans mecanismes: el notarikon (acròstic), la gematria (relacions entre xifres i lletres) i la temura (anagrama). I aquesta tradició hebraica va arribar fa anys al cristianisme. Pico della Mirandola, per exemple, comptà amb la col·laboració d'un hebreu convers anomenat Flavio Mitridate per copsar les obres d'Abulàfia en el seu ànim ecumènic de fondre les dues tradicions. Al seu Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae (1486) Pico demostra que el tetragrama YHVH, que conté el nom sagrat de Déu —Iahvè— esdevé el nom de Jesús amb la simple inserció de la lletra shin. El mateix Pico especula interminablement amb la primera paraula del Gènesi —"bereshit" (al principi)— fins extreure tota mena de significats de cadascuna de les permutacions de les consonants que la componen. El famós Zohar no és cap altra cosa que un comentari extens del text sagrat, iniciat amb desenes de pàgines que glossen "bereshit".
La primera paraula de la Constitució del 78 és Espanya (Títol preliminar, article 1., 1.) —i curiosament també l'última (Disposició final)—. Aquesta tercera persona de singular del present d'indicatiu d'espanyar ("fer saltar el pany d'una porta, d'un bagul... "—cfr. Pompeu Fabra), prové d'una estranya evolució del llatí "pannus" (drap, parrac) que el català metal·litzà fins transformar-lo en un pa de ferro amb fenedura per hostatjar una clau (cfr. Joan Coromines). Una curiosa confusió lingüística fa que a les Illes Balears "espanyar" sigui el substitut habitual d'"espatllar" i sinònim de "rompre". Coromines oposa a la tesi de Moll (que ho deriva d'esbotzar un pany de paret o un pany de porta) un exemple paral·lel extret de l'est d'Astúries, on "españar" vol dir esclatar i "dar un españíu" vol dir rebentar. Segons l'etimòleg, qui espanya a Manacor ho fa des del mateix origen violent de qui ho fa a Cardedeu o a Catarroja.
Si apliquem els tres procediments cabalístics habituals al primer mot constitucional descobrim un munt de significats ocults. D'entrada, el notarikon ens permet deduir que el radical d'espanya —spn— enclou un doble missatge interessant: d'una banda l'àulic "Sota Pal·li Negre" i de l'altra el solidari "Sense Pensar en Ningú". Al complet, l'acròstic transmet un missatge devastador: "Evitem Seure Prop d'Aquests NYicris Amargats". Pel que fa al segon procediment cabalístic —la preciosa temura anagramàtica que tant plaïa Espriu—, si agites "espanya" t'espaviles (te les "apanyes") i observes un "ase-nyap" (malifeta de ruc) que "és nyapa" (taca) fins que al capdavall tot esdevé "sa nyepa" (mentida) de sempre. Finalment, si apliquem la gematria —a partir d'una relació numèrico-alfabètica A-1, B-2, C/Ç-3, D-4... K-11... V/W-22, X-23, Y-24, Z-25-—, "espanya" fa 80 i equival a "presidi" (80) i a "divorci" (80). Naturalment, en un estat laic, qualsevol semblança entre les anàlisis cabalístiques i la realitat és pura coincidència.
Dit això, cal assenyalar també que hi ha altres mons i tota la pesca. En la tradició hebraica, per posar un exemple senzill, l'estudi dels textos sagrats és una activitat ben codificada que deté un nom trivial, com de revista madrilenya de mots encreuats: Càbala. Aquesta capçalera —que en hebreu vol dir, curiosament, "tradició"— enclou tota una cosmovisió que ja ve implícita en el llenguatge, perquè Déu va crear l'univers amb l'emissió de veus lingüístiques i de lletres alfabètiques. La Càbala dels noms d'Abulàfia basa la seva anàlisi dels textos sagrats en tres grans mecanismes: el notarikon (acròstic), la gematria (relacions entre xifres i lletres) i la temura (anagrama). I aquesta tradició hebraica va arribar fa anys al cristianisme. Pico della Mirandola, per exemple, comptà amb la col·laboració d'un hebreu convers anomenat Flavio Mitridate per copsar les obres d'Abulàfia en el seu ànim ecumènic de fondre les dues tradicions. Al seu Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae (1486) Pico demostra que el tetragrama YHVH, que conté el nom sagrat de Déu —Iahvè— esdevé el nom de Jesús amb la simple inserció de la lletra shin. El mateix Pico especula interminablement amb la primera paraula del Gènesi —"bereshit" (al principi)— fins extreure tota mena de significats de cadascuna de les permutacions de les consonants que la componen. El famós Zohar no és cap altra cosa que un comentari extens del text sagrat, iniciat amb desenes de pàgines que glossen "bereshit".
La primera paraula de la Constitució del 78 és Espanya (Títol preliminar, article 1., 1.) —i curiosament també l'última (Disposició final)—. Aquesta tercera persona de singular del present d'indicatiu d'espanyar ("fer saltar el pany d'una porta, d'un bagul... "—cfr. Pompeu Fabra), prové d'una estranya evolució del llatí "pannus" (drap, parrac) que el català metal·litzà fins transformar-lo en un pa de ferro amb fenedura per hostatjar una clau (cfr. Joan Coromines). Una curiosa confusió lingüística fa que a les Illes Balears "espanyar" sigui el substitut habitual d'"espatllar" i sinònim de "rompre". Coromines oposa a la tesi de Moll (que ho deriva d'esbotzar un pany de paret o un pany de porta) un exemple paral·lel extret de l'est d'Astúries, on "españar" vol dir esclatar i "dar un españíu" vol dir rebentar. Segons l'etimòleg, qui espanya a Manacor ho fa des del mateix origen violent de qui ho fa a Cardedeu o a Catarroja.
Si apliquem els tres procediments cabalístics habituals al primer mot constitucional descobrim un munt de significats ocults. D'entrada, el notarikon ens permet deduir que el radical d'espanya —spn— enclou un doble missatge interessant: d'una banda l'àulic "Sota Pal·li Negre" i de l'altra el solidari "Sense Pensar en Ningú". Al complet, l'acròstic transmet un missatge devastador: "Evitem Seure Prop d'Aquests NYicris Amargats". Pel que fa al segon procediment cabalístic —la preciosa temura anagramàtica que tant plaïa Espriu—, si agites "espanya" t'espaviles (te les "apanyes") i observes un "ase-nyap" (malifeta de ruc) que "és nyapa" (taca) fins que al capdavall tot esdevé "sa nyepa" (mentida) de sempre. Finalment, si apliquem la gematria —a partir d'una relació numèrico-alfabètica A-1, B-2, C/Ç-3, D-4... K-11... V/W-22, X-23, Y-24, Z-25-—, "espanya" fa 80 i equival a "presidi" (80) i a "divorci" (80). Naturalment, en un estat laic, qualsevol semblança entre les anàlisis cabalístiques i la realitat és pura coincidència.
dissabte, 20 de novembre del 1993
Scrabblemania
A "Sliver" Sharon Stone i William Baldwin discuteixen, en plena sessió de flirteig intensiu, sobre els jocs que els agrada practicar. En un exemple atroç del que el cinema de consum entén per ironia, Baldwin li pregunta a la Stone si li agrada jugar a Scrabble, la qual cosa la sex-symbol nega reiteradament. Missatge subliminar: és una noia que prefereix les emocions fortes. La següent escena ja transcorre en un gimnàs. Sigui com sigui, els traductors espanyols de la pel·li demostren ser uns indocumentats absoluts en qüestions enigmístiques i posen en boca del Baldwin doblat l'Intellect en comptes de l'Scrabble. Què els mena a canviar l'Scrabble per un succedani? Pura ignorància. Ben cert que molts vam conèixer aquest fascinant joc nord-americà sota aquest nom, fruit de l'afusellada a què una empresa espanyola del sector va sotmetre l'Scrabble per tal de no pagar royalties, però a Borràs (els mataronins de la màgia i del Monopoly) van preferir evitar la via de la picaresca impresentable i tenen l'Scrabble al catàleg des de fa una pila d'anys en espanyol i des de sant Jordi de 1990 en català. De manera que aquí gaudim del joc en el tauler original de J.W. Spear & Sons PLC (1948) i podem homologar els nostres campionats amb els que es celebren a la resta del món sota el rètol d'Scrabble.
Ja n'hem parlat altres vegades. L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, un arquitecte en atur anomenat Alfred Butts va dissenyar un joc basat en la construcció de paraules que combinava l'habilitat lexicogràfica i la sort. La comercialització no va arribar fins l'any 48, quan un amic anomenat James Brunnot començà a fabricar-ne artesanalment a la seva casa pairal de Newtown, Connecticut. Després de quatre anys d'incertesa la popularitat del joc es va disparar d'una manera abassegadora i les vendes ultrapassaren el milió d'unitats en un any. En l'actualitat l'Scrabble està adaptat a la majoria de llengües potents i les federacions anglòfona i francòfona organitzen campionats del món equiparables als d'escacs. Recentment, un reputat campió anglòfon —Stu Goldman— ha publicat a Califòrnia les seves memòries de jugador compulsiu. Goldman parla dels seus èxits i explica els trucs mnemotècnics que li asseguren el coneixement absolut dels mots que consten a l'Official Scrabble Players Dictionary (màxima autoritat consultiva en tots els campionats).
A "La semilla del diablo", film basat en la novel·la d'Ira Levin, l'assetjada i joveníssima Mia Farrow descobria l'autèntic nom dels seus diabòlics veïns en manipular els seus pseudònims amb fitxes d'Scrabble. Moltes pel·lícules dels setanta mostraven els seus protagonistes jugant al joc de les paraules encreuades, i no només anglo-saxones. A "Le chaud lupin", que la temporada passada va tornar a passar pel Verdi, els avorrits protagonistes s'havien de quedar a casa jugant i jugant mentre les seves parelles escampaven la boira en la nit rural de la Bretanya. També a "Tango (la maté porque era mía)", Patrick Leconte —el famós creador d'aquella perruquera excelsa i el seu exòtic marit— fa jugar la seva penya de misògins militants a l'Scrabble. És potser el moment més màgic de la pel·lícula, quan algunes de les irades feministes que han estat a punt de cremar la butaca del cinema de torn on han hagut d'aguantar el xàfec d'improperis es reconcilien amb Leconte. L'esposa mai no assassinada torna del Magreb i els troba fent una partida d'Scrabble que desembocarà en el tango que anuncia el títol.
Perquè l'Scrabble és el descendent socialitzador dels mots encreuats. Ens transforma en cabalistes en potència, ens relaciona amb el llenguatge per la via de la combinatòria, obre portes insospitades i eixampla el nostre vocabulari de manera constant. Potser per això l'afició s'està estenent ràpidament en el nostre àmbit lingüístic, fins al punt que hi ha un campionat en marxa i grans projectes de generalitzar-lo a curt termini. Potser per això a la pàgina 298 del teletext de TV3, encara en emissió de proves, hi ha una partida duplicada que progressa cada tres dies sota l'atenta vigilància d'un reduït grup de fidels jugadors.
Ja n'hem parlat altres vegades. L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, un arquitecte en atur anomenat Alfred Butts va dissenyar un joc basat en la construcció de paraules que combinava l'habilitat lexicogràfica i la sort. La comercialització no va arribar fins l'any 48, quan un amic anomenat James Brunnot començà a fabricar-ne artesanalment a la seva casa pairal de Newtown, Connecticut. Després de quatre anys d'incertesa la popularitat del joc es va disparar d'una manera abassegadora i les vendes ultrapassaren el milió d'unitats en un any. En l'actualitat l'Scrabble està adaptat a la majoria de llengües potents i les federacions anglòfona i francòfona organitzen campionats del món equiparables als d'escacs. Recentment, un reputat campió anglòfon —Stu Goldman— ha publicat a Califòrnia les seves memòries de jugador compulsiu. Goldman parla dels seus èxits i explica els trucs mnemotècnics que li asseguren el coneixement absolut dels mots que consten a l'Official Scrabble Players Dictionary (màxima autoritat consultiva en tots els campionats).
A "La semilla del diablo", film basat en la novel·la d'Ira Levin, l'assetjada i joveníssima Mia Farrow descobria l'autèntic nom dels seus diabòlics veïns en manipular els seus pseudònims amb fitxes d'Scrabble. Moltes pel·lícules dels setanta mostraven els seus protagonistes jugant al joc de les paraules encreuades, i no només anglo-saxones. A "Le chaud lupin", que la temporada passada va tornar a passar pel Verdi, els avorrits protagonistes s'havien de quedar a casa jugant i jugant mentre les seves parelles escampaven la boira en la nit rural de la Bretanya. També a "Tango (la maté porque era mía)", Patrick Leconte —el famós creador d'aquella perruquera excelsa i el seu exòtic marit— fa jugar la seva penya de misògins militants a l'Scrabble. És potser el moment més màgic de la pel·lícula, quan algunes de les irades feministes que han estat a punt de cremar la butaca del cinema de torn on han hagut d'aguantar el xàfec d'improperis es reconcilien amb Leconte. L'esposa mai no assassinada torna del Magreb i els troba fent una partida d'Scrabble que desembocarà en el tango que anuncia el títol.
Perquè l'Scrabble és el descendent socialitzador dels mots encreuats. Ens transforma en cabalistes en potència, ens relaciona amb el llenguatge per la via de la combinatòria, obre portes insospitades i eixampla el nostre vocabulari de manera constant. Potser per això l'afició s'està estenent ràpidament en el nostre àmbit lingüístic, fins al punt que hi ha un campionat en marxa i grans projectes de generalitzar-lo a curt termini. Potser per això a la pàgina 298 del teletext de TV3, encara en emissió de proves, hi ha una partida duplicada que progressa cada tres dies sota l'atenta vigilància d'un reduït grup de fidels jugadors.
dissabte, 13 de novembre del 1993
Romanalles
L'enigma número 36 de la V Gimcana SEAT que es va celebrar durant les Festes de la Mercè d'enguany va deixar desconcertats a la majoria de participants que el van haver de resoldre. Feia: "Si Girona, Tarragona i Lleida, juntes, equivalen a la xifra 602, porteu tantes monedes de pesseta com valor numèric conté Barcelona". Molts dels participants van parar bojos davant d'una equació tan inexplicable. Només els més avisats van intuir que la cosa anava de pèplum: calia sumar les lletres amb valor numèric entre els romans, de manera que barCeLona sumava 150. Tan antic com l'imperi romà, el cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en una frase convencional mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, la constitueix la inscripció que presideix una mansió —hôtel— que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:
Cal recordar que antigament les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1 +5+100+5+1=1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneL Mo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume: "IaMes by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy". La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers: "Scripsimus anno haec/ Quo cuncis licuit scribere JVDICIVM". Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames perfectes —fets només de lletres amb valor numeral— se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. Òbviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
El repte enigmístic del mes de novembre va de cronogrames. Proposem la recerca del cronograma més valuós d'un sol mot en català, tenint en compte que l'ordre d'aparició dels números romans no afecta la suma final. Dividirem les troballes dels lectors en les dues categories habituals: indoor —els cronogrames perfectes que només fan servir les lletres corresponents als números romans, com ara mim (2001)— i open —mots que barregen lletres amb valor numeral i lletres sense cap valor, com ara mimèticament (3102)—. Mmmm! No cal ser cap Holmes (1050) per descobrir que la clau de volta d'aquests especials calamars (1150) a la romana són les emes.
Així, per posar només exemples dels perfectes, un vi pot fer 6 graus, un home vil pot tenir 56 anys, el dit xic tindrà una mida de 111 mil·límetres, un llarg idil·li pot valer per 603 interminables hores d'amor i un simple cim de seguida farà 1101 metres. Les apostes resten obertes. No per llargs els mots valdran més. El rei dels cronogrames perfectes, de moment, és un simple mim que ens pot fer passar 2001 segons de felicitat. Si us agraden aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, la constitueix la inscripció que presideix una mansió —hôtel— que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:
aV teMps dV roI CharLes Le hVIt
CestVI hosteL sI fVt ConstrVIt
Cal recordar que antigament les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1 +5+100+5+1=1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneL Mo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume: "IaMes by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy". La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers: "Scripsimus anno haec/ Quo cuncis licuit scribere JVDICIVM". Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames perfectes —fets només de lletres amb valor numeral— se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. Òbviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
El repte enigmístic del mes de novembre va de cronogrames. Proposem la recerca del cronograma més valuós d'un sol mot en català, tenint en compte que l'ordre d'aparició dels números romans no afecta la suma final. Dividirem les troballes dels lectors en les dues categories habituals: indoor —els cronogrames perfectes que només fan servir les lletres corresponents als números romans, com ara mim (2001)— i open —mots que barregen lletres amb valor numeral i lletres sense cap valor, com ara mimèticament (3102)—. Mmmm! No cal ser cap Holmes (1050) per descobrir que la clau de volta d'aquests especials calamars (1150) a la romana són les emes.
Així, per posar només exemples dels perfectes, un vi pot fer 6 graus, un home vil pot tenir 56 anys, el dit xic tindrà una mida de 111 mil·límetres, un llarg idil·li pot valer per 603 interminables hores d'amor i un simple cim de seguida farà 1101 metres. Les apostes resten obertes. No per llargs els mots valdran més. El rei dels cronogrames perfectes, de moment, és un simple mim que ens pot fer passar 2001 segons de felicitat. Si us agraden aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dissabte, 6 de novembre del 1993
Interrogants oberts
Cada tres o quatre llunes alguns verificadors humans de la llengua practiquen un exercici de prestidigitació que sempre acaba igual: un copalta buit i un conill desnonat. Aquesta vegada el conill té dos interrogants per orelles. La Secció Filològica de l'IEC va aprovar (11-6) i difondre (15-7) el document "Els signes d'interrogació i admiració" que "aconsella, amb finalitat simplificadora, d'usar els signes d'interrogació i d'admiració exclusivament al final de l'oració" (des d'un punt de vista laic, s'entén). El benintencionat consell ha aixecat un cert rebombori entre els prestidigitadors locals, àvids de menjar conill rostit en l'actual bassa d'oli, de manera que un diari especialment sensibilitzat pels grans temes que afecten la cultura catalana li ha dedicat tota una plana (7-10). Inexplicablement cap tevé, ni pública ni privada, no ha organitzat encara un debat a l'entorn de la qüestió (que es podria dir "Interrogatori") ni cap programa amb voluntat sociològica no ha adoptat un enunciat del tipus: "¿Han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos? O no han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos?"
L'estat de la qüestió, com sempre que la cosa va de copaltes i conills, és prou confús. Moltes llengües (anglès, alemany, francès...) compten amb estructures gramaticals específiques per a la interrogació. Hi ha partícules auxiliars, mots especials, ordre diferent d'elements... Quan pregunten, pregunten, i s'ha acabat el bròquil. "Would you like to dance with me?" només admet una arrambada o una negativa. El ganxo interrogatiu va pel darrera. D'altres, però, no tenen en molts casos cap estructura gramatical distintiva (italià, espanyol, català, portuguès...), de manera que la cosa ja és més ambigua, i el "bailas" és una mera constatació de pobre ésser rebutjat a menys que l'esperança dels ganxos l'embolcalli: "¿bailas?". D'aquest segon grup de llengües, només l'espanyol ha adoptat sistemàticament i promíscua el ganxo aquest per davant i pel darrera (¿?). Totes les altres es limiten als darreres. En canvi el català, segons Ruaix, adopta un sistema "intermedi o equilibrat". El seny.
En la definició d'aquest equilibri inestable és on la cosa trontolla. Regular l'arassí-aranó per criteris purament tipogràfics (si passa d'una ratlla, dos signes, si no, només un al darrera) no ha estat mai objectiu i desplaça el centre de decisió al manipulador del Macintosh de torn. Ruaix només accepta els dos signes "quan la frase interrogativa és d'entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa". La complexitat s'ha d'entendre com fragmentació deguda a pauses o inflexions. Per tant: que balles?, però ¿que balles, nena?. O encara pitjor: Vindrà la mamelluda de la Judit a la festassa que han organitzat els de quart de filologia semítica a l'Aula Magna demà al vespre i que durarà tota la nit?; però: ¿Hi serà la Judit, la meva musa, el meu cel? Un criteri realment confús.
Entre la confusió emergeixen dues postures antagòniques: la que ha defensat Joan Solà (1977) i apliquen alguns mitjans —com ara "El Temps"— d'imitar la solució de l'espanyol (¿Quants equips baixen a Segona B?) que implica sempre, i la que defensa l'IEC en el seu breu document de la discòrdia d'imitar la solució de l'anglès (Eleven races?) que implica mai. No ens podem estar d'afirmar que ambdues solucions contenen greus arbitrarietats i implicacions intolerables. Fa molt lleig passar-se la classe de llengua copiant dels pupitres del costat. L'alternativa sembla clara. És evident que resulta imprescindible saber on comença una pregunta, i per això cal assenyalar-ho amb un signe gràfic inconfusible, però del final no hi ha res escrit. ¿Què et sembla si ara mateix anem al meu apartament. És només un exemple. El lector, intel·ligent, (o si més no el lector intel·ligent) ja haurà percebut el petit detall que enclou la clau de tot. Es tracta de tenir una mentalitat oberta. ¿No és més suggerent obrir interrogants que no pas tancar-los. ¿No és millor suscitar que impedir. ¿Engegar que apagar. ¿Començar que acabar. ¿Néixer que morir. O no? ¿Eh?
L'estat de la qüestió, com sempre que la cosa va de copaltes i conills, és prou confús. Moltes llengües (anglès, alemany, francès...) compten amb estructures gramaticals específiques per a la interrogació. Hi ha partícules auxiliars, mots especials, ordre diferent d'elements... Quan pregunten, pregunten, i s'ha acabat el bròquil. "Would you like to dance with me?" només admet una arrambada o una negativa. El ganxo interrogatiu va pel darrera. D'altres, però, no tenen en molts casos cap estructura gramatical distintiva (italià, espanyol, català, portuguès...), de manera que la cosa ja és més ambigua, i el "bailas" és una mera constatació de pobre ésser rebutjat a menys que l'esperança dels ganxos l'embolcalli: "¿bailas?". D'aquest segon grup de llengües, només l'espanyol ha adoptat sistemàticament i promíscua el ganxo aquest per davant i pel darrera (¿?). Totes les altres es limiten als darreres. En canvi el català, segons Ruaix, adopta un sistema "intermedi o equilibrat". El seny.
En la definició d'aquest equilibri inestable és on la cosa trontolla. Regular l'arassí-aranó per criteris purament tipogràfics (si passa d'una ratlla, dos signes, si no, només un al darrera) no ha estat mai objectiu i desplaça el centre de decisió al manipulador del Macintosh de torn. Ruaix només accepta els dos signes "quan la frase interrogativa és d'entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa". La complexitat s'ha d'entendre com fragmentació deguda a pauses o inflexions. Per tant: que balles?, però ¿que balles, nena?. O encara pitjor: Vindrà la mamelluda de la Judit a la festassa que han organitzat els de quart de filologia semítica a l'Aula Magna demà al vespre i que durarà tota la nit?; però: ¿Hi serà la Judit, la meva musa, el meu cel? Un criteri realment confús.
Entre la confusió emergeixen dues postures antagòniques: la que ha defensat Joan Solà (1977) i apliquen alguns mitjans —com ara "El Temps"— d'imitar la solució de l'espanyol (¿Quants equips baixen a Segona B?) que implica sempre, i la que defensa l'IEC en el seu breu document de la discòrdia d'imitar la solució de l'anglès (Eleven races?) que implica mai. No ens podem estar d'afirmar que ambdues solucions contenen greus arbitrarietats i implicacions intolerables. Fa molt lleig passar-se la classe de llengua copiant dels pupitres del costat. L'alternativa sembla clara. És evident que resulta imprescindible saber on comença una pregunta, i per això cal assenyalar-ho amb un signe gràfic inconfusible, però del final no hi ha res escrit. ¿Què et sembla si ara mateix anem al meu apartament. És només un exemple. El lector, intel·ligent, (o si més no el lector intel·ligent) ja haurà percebut el petit detall que enclou la clau de tot. Es tracta de tenir una mentalitat oberta. ¿No és més suggerent obrir interrogants que no pas tancar-los. ¿No és millor suscitar que impedir. ¿Engegar que apagar. ¿Començar que acabar. ¿Néixer que morir. O no? ¿Eh?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
