dissabte, 27 de juliol del 2002

L'alfabet dels ocells

Quan redactava el capítol de "Verbàlia" corresponent als lipogrames (textos on s'omet deliberadament una lletra) vaig tenir una revelació: escriure lipogrames implica reduir l'alfabet. Per exemple, l'any 1967 Georges Perec va escriure una novel·la sense cap E ("La disparition"). En realitat va utilitzar un alfabet reduït -1: totes les lletres llevat de la E. Quan, poc després, Perec va reincidir amb un text monovocàlic en E que, per tant, no tenia ni una sola paraula en comú amb l'anterior ("Les revenentes"), l'alfabet de la seva escriptura ja era -4: totes les lletres llevat de la A, la I, la O i la U. Més enllà d'aquestes dues modalitats clàssiques, altres tradicions justificaven transformar el capítol dels lipogrames en un de més ampli sobre alfabets reduïts. Una ràpida ullada ens duria a ponderar reduccions de rang -12, -15 o fins i tot -17. La primera implica textos on són prohibides totes les lletres que s'alcen com fanals (b, d, f, h, k, l, t) o s'enfonsen en la interlínia com pesats rems (g, j, p, q, y); la segona reducció abasta totes les lletres que no tenen una grafia simètrica que suporti la prova del mirall, és a dir, només són admeses A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y; finalment, la reducció -17 designa els cronogrames purs: mots com ara VIC o IDIL·LIC escrits exclusivament amb les úniques lletres que tenen valor com a números romans: MDCLXVI.

L'amabilitat d'Andreu Carret, mestre a Argentona i aficionat a l'ornitologia, em permet ampliar d'una manera insospitada el club de les escriptures amb alfabet reduït. Resulta que els amants dels ocells tot sovint els anellen per seguir-ne el periple vital, la qual cosa permet establir hàbits i altres dades interessants per a la ciència. L'anellament d'ocells de mida mitjana (gavina) o gran (cigonya) implica atorgar una matrícula a cada exemplar. Una matrícula, per tant, visible amb prismàtics, inscrita sobre colors bàsics que sovint designen projectes concrets. Com que hi ha lletres que poden generar dubtes visuals, s'ha optat per reduir l'alfabet. L'Andreu m'informa que la SEO (Sociedad Española de Ornitología), en col·laboració amb l'ICO (Institut Català d'Ornitologia, abans GCA, Grup Català d'Anellament) va editar l'any 2000 un "Manual para el anillamiento científico de aves" del qual extreu: "En marcas con inscripciones alfanuméricas se aconseja evitar la utilización de caracteres que puedan ocasionar confusión. Los caracteres que deben utilizarse son (siempre en mayúsculas): A, C, F, H, J, L, M, N, P, R, T, U, V, W, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 0. Los caracteres que no deben ser utilizados son: B, D, E, G, I, K, Ñ, O, Q, S, Y, Z.". Les prohibides ho són per similitud (entre S i 5 o entre Z i 2, I i 1 o entre el número 0 i les lletres Q i O), però també per problemes de desgast (una E mig esborrada pot semblar una F, igual com una Ñ sense barret esdevé N)...

Empès pel seu esperit verbívor, aquest mestre argentoní aficionat a l'ornitologia ha escrit un text amb el seu alfabet reduït, així en majúscula: " UN MANUAL, APAMANT L'ALA, FA UN TRUC, UNA TRAMPA: LA PARAULA CURTA, PUNTUAL, A LA CARTA, CAPTA UNA AU: ALCA, CACATUA, CUCUT, DUC, FULMAR, PUPUT, TÀNTAL, XATRAC, XURRA, XUTA... LA MARTA, LA RUT, LA PURA, LA PAULA, LA CARLA... (LA CANALLA CATALANA), VAN MUNTANT, AMUNT AVALL, UNA MALLA APUNTANT LA FAUNA NATURAL AL FULL, MARCANT UNA RUTA AL MAPA. UN PLA TAN ARRAUXAT JA VAL UNA CAPTA!" Bon estiu, "pàharos"!

dijous, 11 de juliol del 2002

Llingüística (sic)

La dita normalització lingüística no ha servit per eradicar els castellanismes del català. Això és obvi. Només cal sortir al carrer i parar l'orella. En el millor els casos sentirem un català tenyit de barbarismes. Segons on, només sentirem castellà, potser amb algun esquitx català del tipus "i prou" o "rachola" o "mudar". Però per cada catalanada que un català comet parlant en espanyol cometrà deu castellanades quan parli en català. Les coses van com van i és absurd mirar cap a una altra banda. Dit això, i sense cap altra voluntat que l'entomològica, hi ha uns quants exemples de castellanismes que són prou curiosos per figurar en una antologia "llingüística" (així amb la doble ela de "llengua", que és com denominen la ciència de Saussure no pocs conciutadans nostres).

Els castellanismes "llingüístics" no només es donen en l'oralitat, sinó que tot sovint traspassen els murs de l'escriptura i no només els usen els usuaris d'un català vacil·lant, sinó que també s'escolen en la parla o l'escriptura de gent amb la competència molt sòlida. En podríem dir "castellanismes a la deriva", perquè seran per definició paraules derivades. Vegem-ne l'exemple fundacional. Fa poc vaig rebre un correu electrònic d'un bon poeta català que m'explicava com m'ho havia de fer per no perdre'm en una bella ciutat del país que no esmentaré per no delatar-lo. La seva llengua sempre m'ha admirat, no només per la correcció i genuïtat que mostra, sinó per la gran capacitat de transgressió que acostuma a mostrar. Doncs bé, en el seu e-mail s'escolava tranquil·lament una "zona peatonal". Mai, ni ell ni jo ni pràcticament ningú, no usaria el substantiu castellà del qual deriva aquest adjectiu. Mai no diria ni escriuria "he vist un peató pel carrer" perquè l'alternativa "vianant", relativament nova en l'ús quotidià de la nostra llengua, s'ha imposat sense problemes. Però l'adjectiu ja és una altra història. No diem "peató" però sí "zona peatonal". Les nostres ciutats en van plenes, d'aquestes "zones per a vianants" a les quals no hem aconseguit adjudicar cap adjectiu genuí.

Les zones "peatonals" em van fer buscar més castellanismes d'aquests que van a la deriva. De moment n'he localitzat un parell més de claríssims. "Carpinteria metàl·lica" i "escobilles". Poca gent, per no dir ningú, diria que va a cal "carpinter" a que li faci un moble. En canvi, la moderna variant metàl·lica de finestres i portes sembla inhibir la possibilitat de barrejar "fusta i metall" en parlar d'una "fusteria metàl·lica". El mateix passa amb les "escobilles" de tants i tants aparells (com els cotxes de scalextric). La gran majoria de catalanoparlants escombren amb l'escombra (o agranen amb la granera) i mai amb l'"escoba". En canvi, no canvien les "escombretes" d'un motor sinó les "escobilles". ¿És una simple mostra d'estultícia lingüística (o "llingüística")? ¿Una prova més que les llengües evolucionen al marge de l'etimologia? ¿Per què, doncs, els gramàtics insisteixen en els criteris etimològics a l'hora de fixar una ortografia determinada o apostar per una tria lèxica concreta? Envieu més exemples de castellanismes a la deriva com a simples vianants d'aquesta llengua nostra que fou dissortada i ara comença a ser sortejada. Potser també sou dels que, per escalfar l'aigua de la dutxa, engegueu el "calentador".

dijous, 4 de juliol del 2002

El repte de Zoran

No cal conèixer la discografia completa de Lluís Llach per saber-ho: cal que neixin reptes a cada instant. En el món verbívor hi ha tot un territori poblat per éssers àvids de figurar en un llibre de rècords Guinness de la ludolingüística. Avui m'abelleix (uau!) presentar un repte inèdit. Es tracta del jeroglífic amb una sola lletra que oculti la resposta més llarga, acceptant només jeroglífics basats en dues frases homofòniques que permetin un doble sentit i no només la clàssica acumulació de notes musicals, preposicions i lletres d'un Ocón de Oro. És un repte, aquest, que m'ha arribat des dels fins fa ben poc convulsos Balcans.

Aquestes últimes setmanes a través de la versió italiana de la web dels verbívors (http://verbalia.com/ita) ens han arribat notícies de Novi Sad (capital de la província sèrbia de Vojvodina). Notícies i sol·licituds d'informació redactades en un anglès acceptable pel periodista especialitzat en ludolingüística Zoran Radisavlevic, que actualment treballa en un llibre sobre jocs de paraules en tradicions lingüístiques diverses. Quan, fa una dotzena d'anys, em documentava per escriure el primer "Manual d'enigmística" vaig descobrir que a l'antiga Iugoeslàvia hi havia una llarguíssima tradició enigmística que gairebé només tenia parangó a Itàlia. La distància lingüística, però, me'n va deixar al marge. Ara Radisavlevic ens ofereix prou informació com per capir vagament les dimensions d'aquesta rica tradició sèrbia.

Anagrames i palíndroms, lògicament, però també una estremidora quantitat de quadrats màgics amb mots homologats pels lexicògrafs: 40 de 9x9 i uns 1300 publicats en 8x8 (quan en català, fins ara, només se n'han publicat una dotzena de 7x7 i un parell de 8x8). Radisavlevic fins i tot parla de quadrats màgics sil·làbics, d'un rang fins a 5x5: és a dir cinc paraules pentasíl·labes (escric paraules i no mots perquè "pentasíl·labes", així en femení, és una paraula "pentasíl·laba", mentre que el seu masculí "pentasíl·lab" és un mot tetrasíl·lab) que lliguen en horitzontal i en vertical. Provin d'escriure aquests cinc mots serbis l'un damunt de l'altre amb les síl·labes formant columnes i observaran que els poden llegir de dalt baix i d'esquerra a dreta: A/U/RE/LI/O; U/ZUR/PA/CI/JA; RE/PA/RA/RO/RI; LI/CI/TO/VA/TI; O/JA/RI/TI/SE. Ara provin de trobar cinc pentasíl·labs catalans que lliguin. Què? I tetrasíl·labs? I trisíl·labs? No resulta gens senzill.

De tota manera, el més impressionant del que explica Radisavlevic és un rècord serbi que ostenta ell mateix: el jeroglífic d'una sola lletra que genera una resposta més llarga. El seu plantejament és una "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta que Zoran ens dóna conté 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi" i prové de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la frase que constitueix la solució implica que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. En català, si improvisem una D de color blanc sobre fons negre podem aconseguir la vulgar frase "Una declara" (una D clara) de només 10 lletres. El camí fins al rècord serbi serà llarg, però també pot ser profitós. ¿Qui s'anima a acostar-se, ni que sigui vagament, a Zoran Radisavlevic?

dijous, 27 de juny del 2002

De números editorials

El recent anunci d'un saló del llibre a Barcelona en la línia dels de Torí o Frankfurt pot fer pensar que en el sector editorial les lletres cada cop han de competir més amb els nombres. Fer números és una de les activitats connaturals a tot editor, en la seva faceta d'empresari. Per això no ha d'estranyar que algunes cases editorials llueixin números al nom. Escatir-ne els motius no sempre és senzill, fins al punt que pot esdevenir una tasca detectivesca. Vegem-ho. En l'àmbit català Edicions 62 (i ara per analogia el Grup 62) és el paradigma d'editorial numèrica. El motiu és transparent: l'editorial neix en 1962 amb l'emblemàtic "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Justament enguany Edicions 62 celebra el seu quarantè aniversari. Fora misteris, doncs. Per la seva banda la també barcelonina "Edicions de 1984", de trajectòria tan llarga com pausada, remet sens dubte a la data que George Orwell trià per a la seva emblemàtica novel·la distòpica "1984" (escrita en 1948).

Altres casos també semblen clars: per exemple la barcelonina "Ediciones 29" (en homenatge a la famosa generació), l'editorial que en 1977 va publicar la gran novel·la de Tísner "Palabras de Opoton el Viejo. Crónica del siglo XVI de la expedición azteca a España", en la traducció castellana d'Angelina Gatell. Tísner sempre la trobà horripilant, fins al punt d'acabar-ne fent una versió ell mateix en "mexicà" que publicaria l'any 1992 a la prestigiosa i llavors avançada "Siglo XXI". A més, Tísner confessava que l'editor de 29 —el viu retrat d'un falangista— mai no va entendre el veritable sentit de la novel·la i per això la va retirar de circulació quan van sortir les primeres crítiques escandalitzades als diaris ultradretans.

Curiosament, és al País Valencià on els editors semblen fer més números. D'entrada, la gran editorial de la ciutat de València "3i4" (o "Tres i Quatre"), associada a la llibreria homònima que regenta Rosa Raga. No cal conèixer gaire Eliseu Climent per copsar que el 3 es refereix als tres Països Catalans i el 4 a les quatre barres. La numerologia climentiana, però, ha generat seguidors. La xicoteta editorial valenciana "Editorial 7 i mig" (on, per exemple, el poeta Ernest Farrés publicà en 1998 el seu primer poemari "Mosquits"), s'acull al nom d'un popular joc de cartes per ultrapassar de mig punt els 7 que sumen 3 i 4. ¿Serà aquest el motiu real que els va impel·lir a batejar-la amb un nom tan juganer?

Però potser el cas més interessant de numerologia editorial des d'un punt de vista enigmístic sigui el d'Edicions 96, de Carcaixent. Segons vaig saber en un sopar d'escriptors a Gandia amb il·lustres comensals saforencs, a can 96 l'especulació numèrica permet un triple salt enigmàtic. D'entrada, semblen inevitables les al·lusions més o menys velades a la similitud del 96 amb el 69. Òbviament, si el 69 incita a la brega, el 96 incitaria al repós. Però no. En l'origen del nom no hi hagué cap connotació eròtica. Després hi ha la via fàcil, perquè resulta que Edicions 96 es va fundar, justament, l'any 1996. Però tampoc. Segons asseguren el poeta Isidre Martínez Marzo i la seva companya, que hi treballen, l'origen és absolutament verbívor. Resulta que, a la primeria, l'editorial havia de potenciar un cert concepte d'autoedició de poesia i el nom havia de ser "Nou Sistema Editorial". El camí cap al "9 6tema" i d'aquí al "96" no pot ser descrit sinó com un camí de perfecció.

dijous, 13 de juny del 2002

Fratronímia

Ara fa un mes vaig proposar la recerca de germans que lluïssin un cognom lleugerament alterat, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker, tots quatre elements prou notables en el món de les lletres. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora (Enric Casasses-Anna Casassas) o d'actriu i cantant (Cecilia Roth-Ariel Rot). La petició de més exemples no semblava forassenyada en un país en el qual fins i tot el fill de l'eminent cardiòleg Valentí Fuster signa els seus discos com "Paul Fustèr", així accent gratuït. El cert és que ja he rebut una vintena de casos documentats. Prou exemples com per començar a creure que la fratronímia és un clàssic del segle XX. Pel que fa als il·lustres, cal destacar la confessió del filòleg Josep Murgades, codirector de "Els Marges" i quasi homònim del bisbe de Vic en l'època de Verdaguer Josep Morgades. Morgades seria la forma fabrianament correcta i Murgadas la castellanitzada, que era la seva: "vaig retocar-la en l'acabament just quan vaig començar a publicar, i ara convisc amb totes dues, la de l'acabament en -as per a la paperassa estrictament oficial, i la de l'acabament en -es per a totes les meves activitats professionals..." Un altre cas curiós és el del catedràtic de lingüística general de la UAB: Joan Albert Argente. En Xavier Villalba ens fa notar que, cap a l'any 2000, comença a firmar Argenter, amb el canvi d'accent que això implica.

Entre els exemples rebuts destaca la fratronímia Masó-Massó. Escriu Josep Pagès Massó que el seu avi es deia Josep Masó, amb una S, i que durant la guerra va ser capturat pels nacionals amb altres membres de la quinta del biberó. Un cop a Galícia, el soldat que l'havia de registrar es va encaterinar a dir-li que duia el cognom mal escrit en espanyol, i que havia de ser Massó, amb dues S, com la marca de sardines gallega "Massó" (que en realitat havia estat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, li va catalanitzar el cognom amb una segona S i des de llavors, escriu el nét, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L'exili durant el franquisme és també el rerefons d'un cas descrit per Cèlia Riba sobre una família Viñas (que també remetria a Vinyas i Vinyes) amb una branca afrancesada que perd el barret de la ñ per passar-se a dir Vinas (pronunciat Vinàs), fins al punt que tres germans llueixen cognoms oficialment diferents. També és curiosa la història que explica l'Anna Carbonell i Saurí sobre el seu segon cognom. Diu que el seu avi matern (Saurí) es va treure l'accent per evitar que a la branca feminina els diguessin "Saurina", de manera que la mare de l'Anna va passar a dir-se Sauri. Ara, de quatre germans els dos grans es diuen Carbonell i Sauri i els dos petits mantenen el Saurí.

Per acabar, dues dades xocants. D'una banda Jordi Parramon proposa els cèlebres policies Dupond i Dupont (espanyolitzats com Hernández i Fernández) dels dibuixos de "Tintin". Parramon està convençut que són germans i els proposa de patrons de la fratronímia, així escrita perquè el doctor Murgades té l'amabilitat d'assenyalar que l'encuny terminològic dels "fratònims" tal com jo el proposava no sembla gramaticalment gaire lícit, "ja que, en català, tots els derivats de «frater», és a dir, de la seva forma en acusatiu, «fratrem», conserven per cultisme la segona r, com ara «fratricidi»". Murgades admet que "fratrònim" sona cacofònic, però li sembla més adequat. Personalment, trobo del tot coherent que un terme nascut per a designar parelles com en Dupont i Dupond també presenti duplicitat de grafies: ¿serà, doncs, el mot "fratònim" un terme ídem de "fratrònim", i viceversa?

dijous, 6 de juny del 2002

Numerologia

Les relacions entre xifres i lletres sempre han estat font d'inspiració verbívora. Des dels logogrifs als problemes d'scrabble, passant per diversos enigmes com la magnífica sèrie alfanumèrica que va proposar Georges Perec: U D T Q C S... ¿Quina lletra seguiria? Doncs una altra S (inicial de Set) perquè l'única lògica que sosté aital sèrie lletrada és que la componen les inicials dels números naturals de menor a major: Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, Sis... En català, aquestes inicials coincideixen amb les que Perec pensà en francès. En anglès, algunes de les recerques ludolingüístiques clàssiques formen part d'aquest territori: el número 40 (FORTY) és l'únic número natural alfagramàtic, és a dir, que té les lletres en ordre alfabètic, mentre que l'ordre invers presideix el número 1 (ONE). També és alfagramàtic el primer ordinal (FIRST) i els números alemanys 1 (EINS) i 8 (ACHT). La recerca es podria estendre a d'altres llegües, però els especímens d'alfagrama són escassos i potser tampoc val la pena insistir-hi.

En canvi, una altra de les curiositats alfanumèriques de l'anglès dóna peu a una recerca que resulta força productiva. Es tracta de relacionar els números amb el nombre de lletres del seu nom, a veure si coincideixen. En principi no és fàcil: 1 (ONE) té 3 lletres, 3 (THREE) en té 5, 5 (FIVE) només 4 i així successivment. En darrer terme, només 4 (FOUR) sembla presentar un nombre de lletres coherent amb el seu sentit. La recerca numerològica està servida: es tracta de trobar números en qualsevol llengua que representin una quantitat equivalent al nombre de lletres del seu nom. D'entrada, descobrim que el català ocupa el número 1 amb l'ídem: U (1: 1 lletra). Però ja no reincideix, perquè 2 (DOS) en té 3, 3 (TRES) en té 4 i 4 (QUATRE) en té 6.

El número 2 és isonumèric en danès (TO), esperanto (DU), irlandès gaèlic (DO), japonès (NI) o lituà (DU). Pel que fa al 3 el nostre prefix TRI vol dir tres en eslovac, esperanto, gal·lès, irlandès gaèlic i txec, mentre que en suec, danès, noruec i italià fa TRE, i també és isonumèric en japonès, ja que 3 és SAN. Al costat del FOUR (4) anglès, hi ha el VIER neerlandès i alemany, el FYRA suec, el FIRE danès i noruec, el NÉGY hongarès, el NELI estonià, el DÖRT truc, el KVAR esperanto i l'APAT tagal. El número cinc relaciona a finesos (VIISI), lituans (PENKI), malgatxes (ENINA), espanyols i portuguesos (CINCO) i romanesos (CINCI). Com més creixen els números més es compliquen les coincidències. Per sota de la desena destaca el 7 en lituà (SEPTYNI) i ewondo (ZAMGBAL), el número 8 en khmer (PRAIM BEI) i la prova del 9 en euskera (BEDERATZI). Més enllà de la desena les llengües explorades ja són molt exòtiques, com el 12 (BALE'-OKO NA USE') en sango o el 16 (KOTAHI TAKAU MA ONO) en maori. De moment, el número més alt que té un valor idèntic al seu nombre de lletres és el 22 en llengua zulú, en la qual calen justament vint-i-dues lletres per escriure'l: AMASHUMI AMABILI NA MBILI. ¿Algú és capaç de superar aquests 22 zulus o de trobar algun altre número català que consumeixi tantes lletres com designa?

dijous, 30 de maig del 2002

Tísner en el record

Abans d'ahir, vint-i-vuit de maig, en Tísner hauria fet noranta anys. La corda se li acabà als vuitanta-vuit, però els que el vam admirar encara celebrem els seus aniversaris. Quan l'any passat en va fer un de la seva mort els crucigramistes de molts diaris catalans vam acordar que la solució a l'horitzontals 1 del nostre encreuat del dia tingués sis lletres i fos, justament, Tísner. Cadascú ho vam definir com ens semblà, però a les graelles de Miquel Sesé, Anna Genís, Fortuny, Pau Vidal, Jordi Soler i meva les seves lletres van lluir. Després, gràcies a l'amabilitat del seu fill Raixu, vam exposar al Museu del Joguet de Figueres els materials amb què ell i la Lluïsa treballaven per compondre uns mots encreuats cada dia. El reconeixement institucional li arribà en l'acte de presentació del llibre-reportatge L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle) (Angle. Manresa, 2000) de David Escamilla i Jordi Finestres. Un acte a Palau presidit per Pujol en el que el president es va desfer en lloances sobre el tremp vital del difunt, cosa que no havia fet en vida. Segurament és més fàcil acceptar la personalitat d'un difunt, que ni s'hi torna ni ens pot sorprendre, però aquell dia va semblar talment que el poder hagués esperat a que morís en Tísner per posar-se a lloar-lo. Ja s'ho faran.

Una de les peces que sempre m'han fascinat del mestre Tísner és un article farcit d'homofonies que va tenir la gentilesa de dedicar-me al "Presència" del 20-26 d'octubre de 1991. La peça es deia "I com ho fonies, això de les homofonies?" i duia una endreça molt fluïda (A M-A Rius S'erra). La primera frase ja era tota una declaració de principis: "Jo sóc d'aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor". Després l'escriptura s'afinava i començaven a aparèixer insospitades parelles homofòniques com ara "la mampara m'empara", "vedellat/badallat", "els havans d'abans" o "la turista naturista". L'exercici homofònic feia avançar l'article cap a territoris molt picants. La protagonista semblava una d'aquelles seguidores de la selecció de Brasil que van celebrar els gols davant Catalunya amb els pits enlaire. "I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven".

L'enginy no va ser l'única arma tisneriana. Només cal llegir "Paraules d'Opoton el Vell" per adonar-se que tenia l'alè dels grans novel·listes. Però les seves associacions llampants de mots, parlats i escrits, resulten indestriables de la seva personalitat. El Tísner que inventa la definició més poètica que mai hagi fet ningú d'un taxista —"alça la bandera en senyal de llibertat"— és el mateix que signa una altra gran novel·la com "Les dues funcions del circ". Avui en Tísner ja seria un d'aquells ancians que responen a la definició: "li diuen vell però ja porta el nou" (nonagenari). M'hauria agradat poder assistir a la festa dels seus noranta anys, i per això em fa goig actuar com si hi fos. Felicitem-lo, ni que sigui en el país dels records.