dijous, 25 de desembre del 2003

Na Medeiros i en Ponsatí

Ja ve, oh déu!, Nadal i, com cada any per aquestes dates, hi ha tones de poesia infecta que ens esperen en estat de flagrant putrefacció als indrets més insòlits: carrers, places i webs, zones de no fumadors, pessebres i premis literaris. Però també, oh buit!, hi ha llibres de poemes que s'allunyen del plumbi món oficial. És el cas, per exemple, d'una antologia excel·lent de la poesia que escriu i diu la brasilera Martha Medeiros (1961) triada, traduïda i presentada pel poeta l'empordanès Josep Domènech Ponsatí. El volum es diu "En to d'elogi (Antologia)" i ha sortit a l'osonenca editorial Emboscall en la mateixa col·lecció que ha crescut, en poc temps, amb poemaris de Víctor Sunyol, Enric Casasses, Dolors Miquel, Meritxell Cucurella-Jorba o José Luis Giménez-Frontín. Domènech Ponsatí ens presenta la Medeiros com una mena de Pizarnik dels nostres dies i, abans de traduir-nos 96 poemes de quatre llibres que cobreixen el decenni 1985-1995, ens etziba el que anomena una "citació definidora". Medeiros dixit: "La poesia és una literatura de vacances. Escric per relaxar-me, per jugar amb les paraules. Sé que aquesta declaració dissenteix d'altres testimonis, perquè molts escriptors elaboren els seus poemes amb molta entrega i molt d'esforç. Però per mi no és pas així. La poesia és el meu esbarjo. No li tinc cap mena de veneració; és tan sols una altra forma d'organitzar el que sento". Ai.

Al seu Striptease (1985) hi ha perles com "qui vol encertar el pinyol/ s'acaba equivocant d'oliva", que són perles cultivades pel poeta d'arribada, perquè en el portuguès de sortida la Medeiros escrivia "quem quer acertar na mosca/ acaba errando de sopa". Als poemes de la Medeiros sura la màgia pertot, potser perquè "tots els contes de fades/ fan veure que no ho saben". Són versos verbívors que Domènech Ponsatí trasllada impecablement al català, però el joc propicia el foc: "les paraules creades per definir/ només aconsegueixen complicar/ signes diversos per demostrar/ el que una simple mirada podria resumir". Els lligams i trencaments sentimentals hi tenen un paper central, però la poeta mai no oblida que rere cada pàgina del seu poemari hi ha també un lector disposat a lligar-s’hi o separar-se’n. I així, a “Persona non grata” s’hi troben uns versos que demostren la complicitat amb aquest lector: "... si dimiteixo/ quedo prenyada/ canvio de país/ canvio de vida/ (i quin vers ve ara/ què he d'inventar/ perquè em continuïn llegint)..." Llegiu la Medeiros en to d’elogi a través del Ponsatí.

dijous, 18 de desembre del 2003

La Sal de l'adolescent

Aquest dimarts L'adolescent de Sal de Biel Mesquida ha fet 30 anys. El premi Prudenci Bertrana de 1973 va sortir publicat en 1975, l'any del canvi de Règim. Ara, l'endemà mateix de la fi textual del pujolisme, l'obra central del textualisme català torna a les llibreries embotit al número 13 (!) de la col·lecció Narrativa d'Empúries:
"Voldria començar aquest anticapítol, l'antiplana d'una antinovel·la que mai no faré...
Has dibuixat les regles del teu joc?
Cercar la subversió personal.
UN RAM D'ESTRELLES ESCLAFADES PER LA GENT D'ORDRE.
Duim l'impremta d'uns valors: Religió, Pàtria, Família, Treball, Propietat.
Odiï els grans mots perquè ens han fet mal durant una grapada d'hores i de dies. De segles.
M'he barallat amb mumare.
Quan rebérem la notícia, ai! fill meu!, sé que em vaig posar a belar com una boja, cridava, giscava, deia que era una falsedat, una mentida, no ens podies fer això... (moltes tatxadures, tres fulls de tatxadures)
Quants cordons umbilicals queden per rompre?
L'ADOLESCENT INTENTA DE REMUNTAR L'ABÍS DEL CERCLE DE LA FAMÍLIA AMB L'ESCRIPTURA.
J'ai fait un pacte avec la prostitution afin de semer le désordre dans les familles
Fill meu, volies matar-nos?
Aquesta nit he passat molta de por. Hem anat a maquillar la fesomia del silenci. Esprai. Bels, xiscles, frases, manifests, símbols. Hem anat a maquillar el cosmètic del silenci. Me cagava de por. N'estic segur. Me cag de por, existesc. Merda.
El novel·lista, dintre la seva gàbia, pot haver escrit: "Ginesta".
El manifest viscut, la paraula salvada i la ira tenen la resposta.
NO HI ANIRÉ!
La ingenuïtat d'una acció revolucionària?
Des que ens coneguérem duia guants.
I ESCRIURE UNA NOVEL·LA ENTRE DOS COITS POT ESSER LA MÉS EXÒTICA DE LES FALSEDATS QUE EM CONTARES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Dues pells nues tapades d'aus migratòries que van i vénen pels fils del telèfon amb vols i esbarts d'orgasmes.
Les lletres de dol de/ l'antiga tragèdia tornen a la/ veu d'aquesta dona que intenta/ reconstruir l'alegria/ amb materials de femer:
Sempre el mateix: opressors / oprimits
explotadors / explotats
botxins / ajusticiats
fal·lus / vagina
etc / etc / etc /
Cercles o horitzons?
Estic descontent de mi mateix.
Lluitar per causes ideals, noltros, quasi tots pertanyents a la classe de la farsa amb la qual volem acabar. Jo he dit que el nostre compromís era esteticista, infantil i molt fàcil: de petits-burgesos panxacontents. Qualcú m'ha donat la raó.
Vou-Veri-Vou
Culpabilitat-Remordiment-Confessió-Gràcia-Masturbació-Plaer
Aquest tema pensat, dit, fet, sempre em produeix una sensació de vòmit, de fàstic, d'oi profund.
SAPS FER A LA PERFECCIÓ UN CIGARRET D'HAIXIX?
Ell era naïf, ella era naïf, nosaltres érem naïfs, vosaltres éreu naïfs. ELLS NO EREN NAÏFS.
Vendràs mai un exemplar d'"El obrero Balear"?
T'ASSEGUR: BRAMÀVEM BRAMÀVEM IMPOTENTS
¿Com poder utilitzar tots els recursos de la meva dissortada llengua?
Canviar-se un mateix, un canvi de vida just és possible amb un entorn diferent, canviar de vida, podran les víctimes aprendre a destruir els botxins? Esclaus i tirans alhora.
La traumatització del meu JO per aquesta organització anomenada família ja començà en el ventre de la meva mare. No és cert: va ésser molt abans; quan un òvul fecundat s'aferrà amb ferotg violència a la mucosa uterina, bullent de venes i rels. No és cert: va esser encara molt més abans...
(Un text s'escriu amb textos i no tan sols amb frases o mots. Philippe Sollers.)
I tu m'has dit: Vols posar el disc un altre cop?"

dijous, 11 de desembre del 2003

Capicues accidentals

Sabuda és la passió d'alguns creients per domesticar l'atzar. Tan aviat topen amb una coincidència el seu tarannà els exigeix d'elaborar-ne alguna teoria. D'aquesta ànsia secular n'ha viscut no poca gent. Entre d'altres, també en vivim els enigmistes, perquè res no és més fàcil d'excitar que la imaginació d'un creient, entès "creient" en sentit ampli i no necessàriament relacionat amb cap religió. Per això resulta recomfortant rebre comunicacions que constaten alguna coincidència realment sorprenent i prescindeixen de treure'n conclusions esotèriques. Recomforta, doncs, saber que hi ha gent capaç de gaudir de la màgia pel mer plaer de gaudir-ne. Sense fer-ne catecisme ni teoria socioeconòmica. Aquesta setmana, sense anar més lluny, m'ha escrit el lector Joan Marrugat per fer-me partícip d'una descoberta sensacional que acaba de fer a la capsa del "Té Verde Horniman's" que sol consumir. Mentre d'altres addictes a la teïna es limiten a sucar el sobret en l'aigua bullent, en Joan en llegeix el cartonet produït en una factoria de Mollet del Vallès. Les dades del servei d'informació d'aital empresa teïsta són tan interessants des d'un punt de vista enigmístic que em veig obligat a reproduir-les senceres (que consti, però, que no els en demanaré cap compensació, perquè les meves addiccions al sufix -ina es concentren bàsicament en la cafeïna, la Coldina i el fino La Ina). Telèfon: 902 210012; apartat de correus 1771; codi postal 08080. Marrugat assenyala: "Ja es veu que en aquesta empresa hi ha algú afeccionat als nombres palindròmics. Aquesta dada no pesa ni cent grams, ja ho sé, però m'ha semblat prou curiosa perquè la tinguis als teus megaarxius". Doncs sí. Si prescindim del prefix 902, la resta de xifres que constitueixen les coordenades d'aquests promotors del teïsme són capicues. 99 gràcies, Marrugat.

A diferència dels palíndroms (Català a l'atac o Seul Blues), els capicues numèrics solen ser accidentals. Topes amb un número qualsevol de cinc xifres i, de sobte, t'adones que va i torna. La simetria sempre crida l'atenció. Omple de joia. Per això de cara a la loteria de Nadal són tan buscats els dècims capicua. Pots comptar quin número deuen repartir aquest Nadal els treballadors de la factoria teïsta de Mollet (Mollet té llom). Però de capicues accidentals no només n'hi ha als bitllets (d'autobús, de metro, de loteria), sinó també als llibres. I concretament al llom. Mai no oblidaré la cara de sorpresa que van fer els editors de can 62 quan els vaig agrair un detall que els havia passat inadvertit. L'any 99 vaig publicar-hi una novel·la protagonitzada per dos bessons i de títol palindròmic (AblanatanalbA) a la qual l'atzar editorial va atorgar el número 343 de la col·lecció "El Balancí". El dia de la presentació a la 22 de Girona vaig agrair-los la coordinació entre títol i número d'ídem, davant el seu astorament. Quatre anys després, però, m'adono complagut que en van prendre nota. L'editorial Empúries acaba de publicar El dictador i l'hamaca, l'última novel·la del francès Daniel Pennac (nascut, per cert, l'any 44), en la qual topem amb el clàssic tema del doble. Pennac ens hi presenta un dictador angoixat que decideix buscar una persona idèntica a ell i col·locar-la en el seu lloc per poder abandonar la vida que porta. La col·lecció d'Empúries narratives on ha sortit el darrer Pennac en l'excel·lent traducció d'Anna Casassas ja té un llarg recorregut. Aquesta novel·la sobre el doble n'és el número 222.

dijous, 4 de desembre del 2003

Fer números

A aquestes alçades, poca gent deu recordar Tony Ronald, un mític cantant que als estius dels setanta popularitzà hits com "Help, ayúdame". Malgrat la seva fila de seguidor del Liverpool, era, i és, d'origen holandès i el seu cognom no era Ronald sinó Den Boer; Siegfried Anthonius Den Boer Kramer, es diu. Si a tot això hi afegim que s'ha quedat a viure per aquí i que té dos fills bessons catalans convindrem que d'aquí a uns anys el Barça podria tornar a fitxar uns bessons De(n) Boer, esperem que amb millor fortuna que els ja coneguts Frank i Ronald. En tot cas, el que encara menys gent recorda és que en el prerevolucionari any de 1967 el gran Tony Ronald va enregistrar un single amb dos temes en català. Suposo que devia ser per aquella moda efímera que va empènyer alguns cantants melòdics italians, com la gran Rita Pavone o el mundialista Jimmy Fontana, a fer-ho. Els temes catalans de Tony Ronald —"Estem vivint" i "Cada dia"— foren molt més modestos, potser perquè no eren versions de grans hits, i el seu fracàs va ser estrepitós. Si ens fixem en les lletres ja intuïm el perquè. "Cada dia", per exemple, comença amb en Den Boer recitant a mitja veu uns versos poc lluïts: "A les 7 del matí/ els polítics expectoren/ els nens rics fan pipí al llit/ mentre que els nens pobres ploren/. A les 8 del matí/ comença el funcionari/ amb un aire rutinari/ a fer allò mateix d'ahir..." Serà millor deixar-ho aquí: conèixer el pecat i callar-se el nom del pecador que els va escriure, perquè aquests versos són un pecat dels grossos i no resulta gens estrany que Tony Ronald es passés la resta de la seva vida cantant en altres llengües.

Ara que portem tants dies en què, no sé si a les 7 o més tard, els polítics expectoren i els qui no fan números ploren, potser convé explorar una mica les xifres de la llengua. Perquè cada idioma té la seva aritmètica i les quantitats no sempre quadren. Quan un català arriba a tres quarts de quinze fa tard, però quan un espanyol arriba a "las quinientas" ¿arriba? Perquè tres quarts de quinze encara es pot traduir com les 14h 45, però ¿quina hora són, les 500? ¿Quants botons es cordarà un castellanoparlant si li demanes que vingui de vint-i-un botó? La majoria de llengües han adoptat el sentit eròtic del 69, però no totes coincideixen en d'altres qüestions numèriques. Així, un gat espanyol gaudeix de set vides, les mateixes que mostra un gat català. Però si parlem d'un "cat" anglòfon les possibilitats de supervivència augmenten perquè la frase feta en anglès parla de "nine lives", i de set a nou en van dues de propina. Recentment, per a un text de commemoració dels 25 anys de la Llibreria 22 a Girona, em vaig dedicar a buscar xifres ocultes en les paraules de cada dia, en un compte enrere des del 22. Aquest n'és el tram final: "...no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Tot bon llibreter li ho dirà. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6 plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, com molt bé saben els llibreters, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra". Ignició!

dijous, 27 de novembre del 2003

La utilitat dels bifronts

Com és ben sabut, tenir dues cares és tan útil com perillós. Útil perquè permet duplicar personalitats. Perillós perquè trenca la identitat, per més equidistància que hi posis pel mig. No parlem de política, sinó de Janus, la divinitat de les dues cares. En la tradició francesa, els mots que admeten una doble lectura com ara Roma/Amor són coneguts com els "mots de Janus". En català en diem "bifronts", per mímesi de la tradició italiana, tot i que un autor com Rossend Serra i Pagès, mestre de Joan Amades, en 1916 els anomenava "bifacis". Sigui bifront, sigui bifaç, el mot que torna diferent de com va presenta un interès superior als previsibles palíndroms: cuc, radar, anilina. Amb els bifronts no saps mai què hi trobaràs. Per exemple, l'admirat Jordi Llovet va descobrir que el seu bon amic Enrique Vila-Matas ocultava un bifront inquietant. Llegint del revés E. Vila-Matas, el professor va topar amb la frase "Satam alive" ("Satanàs viu" en anglès), la qual cosa entusiasmà de tal manera l'autor d'"El mal de Montano" (guardonat ara a França amb el prestigiós premi Mèdici) que va decidir incloure-ho en un dels seus llibres més celebrats. Així, a "Suicidios ejemplares" Vila-Matas fa que un personatge anomenat Satam Alive decideixi matar-se (de riure) pel dràstic mètode de les pessigolles.

Qui investiga els orígens d'aquest curiós artifici de les paraules amb doble cara acaba topant amb un exemple canònic que Ciceró va camuflar en un escrit a un amic: "Legendo metulas imitabere cancrum" —si llegeixes a la manera dels crancs "metulas" et saludaré (salutem)—. Hi ha bifronts inesperats, com el que s'oculta en el nom del club de fubol Logroñés (señor gol) i d'altres més elaborats, com a la frase "Apareixia afer amoral", que admet una lectura inversa molt més nutritiva: "L'aroma refà; així era pa". Però més enllà de les possibilitats criptogràfiques de l'artifici, la seva simplicitat ha inspirat molts autors a fer-ne un ús literari a l'hora d'inventar noms propis, sobretot si són topònims, com en el celebèrrim cas de la Sinera espriuana, nascuda del capgirament d'Arenys. Per exemple, en el volum "Essa Efa" —recull de narracions de ciència ficció del col·lectiu literari Ofèlia Dracs— hi ha un conte que fa un ús massiu del bifront per generar noms propis. Es diu "Rellós 2084" i ja d'entrada, el Rellós del títol correspon, amb l'accent inclòs, a Sóller. També Mallorca s'anomena "Acrollam" i l'escriptora Margarida Aritzeta hi surt com "Atetzira", en un bifront imperfecte que manté l'ordre del dígraf "tz" en pro de la pronunciabilitat del nou nom.

Anys després, el narrador osonenc Jordi Puntí va recuperar l'artifici amb perspicàcia. En el primer conte ("Un incendi") del seu primer llibre "Pell d'armadillo", els dos protagonistes llueixen noms d'aigua mineral —Evian i Perrier—, però naturalment el més "naïve" dels dos és l'Evian. El penúltim usuari dels bifronts en la nostra literatura és Albert Sànchez Piñol. En la seva exitosa novel·la "La pell freda" Sànchez Piñol s'empesca una raça d'humanoides amfibis certament esgarrifosos: els citauca. Els dos habitants de l'illa on passa la totalitat de l'obra piñolesca també els anomenen granotots, perquè cada nit sorgeixen amenaçadors de l'aigua. Tot i això, conviuen —carnalment— amb una femella citauca que duu un nom prou evocador: Aneris. Naturalment, els citauca viuen en un món "aquàtic", i la promíscua Aneris canta com una "sirena". ¿On deu ser el cementiri d'Aneris?

dijous, 20 de novembre del 2003

Pelai (o Pelagi)

Avui, diada del 20-N, no cal ni tenir vel·leïtats republicanes per adonar-se de la intenció d'un simple comentari casual de madona Letízia sobre les virtuts d'un nom com Pelai (o Pelagi) per a un futur aspirant al tron espanyol. Si les primeres paraules del príncep Felip van constatar que la seva letífica unió (no confondre pas "letífica" amb "letífera") garanteix la continuïtat de la dinastia borbònica, el mer esment de Pelai ens aboca al principi dels temps de l'imaginari nacional espanyol. Perquè Pelai (o Pelagi) fou en ple segle VIII el primer rei d'Astúries i, segons la historiografia oficial que alena la hispana raça, transformà els visigots directament en espanyols. Si per un voler dels déus, o d'algun deixeble d'en Dexeus, el primer embaràs reial de la parella de moda comporta una viril bessonada, passaran pel cap baix tres coses rellevants:

1) que es tornaran a plantejar la reforma de la Constitució per especificar si la sobirania pot ser compartida/compartimentada entre bessons (¿trigèmins, quadrigèmins...?), o si, per contra, tota l'herència ha de ser per al bessó gran; i si és així, qui és el gran?, el que surt primer de la reial placenta o l'últim dels altres? 2) si els bessons comparteixen placenta perquè són bivitel·lins caldrà assumir que també són bizigots (homofònicament, visigots), i en conseqüència tornem al context prepelàgic de Wamba o Witiza i es podria revisar la noció de l'Espanya una. I 3) si el primer bessó és guardonat amb el nom de Pelai (o Pelagi), el segon tindrà molts números de prendre el nom del fill i primer successor pelàgic: Fàfila (o Fàvila). En cas de part múltiple, el tercer es podria dir Alfons (el primer gendre de Pelagi) o, si fos nena, Ermessenda (la segona filla pelàgica), successors de Fàfila quan el molt tòtila morí, sembla, en una cacera. Renoi, quin futur nominal més esplendorós que li espera a la monarquia espanyola! Els etimòlegs es posaran les botes.

Sembla clar que Pelai (o Pelagi) deriva de "Pelagos" (mar profund en grec), però sobre Fàfila (o Fàvila) ja hi ha més dubtes, perquè els uns el fan provenir de "Faths" (viril) i els altres de "Favs" (petit). Si tenim en compte que Felip prové del grec "Philos-hippus" (amic dels cavalls) i Letízia, tan amb zeta com amb ce, del llatí "Laetitia" (goig), és clar que un futur Pelagiet seria sens dubte un amant dels cavalls de mar. Per què, doncs, no li posen Neptú, que és un nom diví? O, en cas d'un atac de reial modèstia, perquè no trien entre Hiparc (que mana en els cavalls) com l'astrònom, Hípias (cavall) com el tirà atenenc, Hipòcrates (cavall fort) com el famós metge, Hipòdam (domador de cavalls) com l'arquitecte, o Hipòlit (cavall que arrossega per les pedres) com el fill de Teseu? Que no és grega, l'àvia? Potser és millor no temptar el destí bizigot/visigot amb un nom d'arxipèlag.

L'especulació nominal sobre aquest incert espermatozoide reial del qual tothom ja parla abans (oi?) d'arribar a destí serà tan gran l'any vinent que potser madona Letízia acabarà inventant-se un nom d'hereu a la corona. No seria la primera ni serà l'última. Sense anar més lluny, el gran Jonathan Swift es va inventar en ple segle XVIII el nom de Vanessa, en honor a una protegida seva que es deia Esther Vanhomrigh. Swift, fart d'un cognom que sembla de lateral holandès del Barça, va extirpar el "Van", li va afegir l'"Es" d'Esther i ho va completar amb un sufix corrent en anglès (sa com a Melissa): Van-es-sa. Heus ací, doncs, un nom ideal per a una futura reina d'Espanya a l'exili.

dijous, 13 de novembre del 2003

Senderisme

En el número 13 de la revista aragonesa de filologia "Alazet" (Huesca) dedicat a Ramon J. Sender, el professor José Antonio García Fernández publica el documentat article "Ramón Sender, ludolingüista" en el qual repassa la prosa senderiana (¿senderista?) quan aquesta s'endinsa en els viaranys de l'enginy verbal. Entre d'altres, García Fernández explora les especulacions verbals que l'autor aragonès fa sobre ell mateix. L'homonímia d'aquest cognom d'origen català amb un mot anglès tan usual com "sender" (qui envia, remitent) ha fet estralls. A El futuro comenzó ayer. Lecturas mosaicas, Sender escriu "Como mis lectores saben me llamo Sender —la vocal tónica es la segunda—. Pero muchos me llaman Sénder. Es más cómodo poner el acento en la primera". La confusió no li desagrada, i fins i tot la poetitza, per exemple a Libro armilar de poesía y memorias bisiestas: "Algunos me dicen Sénder/ y otros me dicen Sender,/ yo atiendo por los dos nombres/ no hay gran cosa que atender". I més endavant, encara es permet jugar-hi més: "¿Cuál es el sendero del hombre?/ Para serlo yo me falta/ —digo a mi nombre— muy poco, / sólo un cero". Naturalment, més d'una vegada el roig Sender va tastar cullerades del seu mateix xarop. Per exemple, el 15 d'agost de 1931 Giménez Caballero escrivia en un article anomenat "Robinson literario de España": "Leí hace poco un artículo de Sender en el Boletín de Cenit sobre el anarquismo en nuestra literatura que me impresionó y me gustó. Sender entiende de esto. Es un amigo. Es aragonés (por eso baila una jota entre su nombre y su apellido)".

Però el treball de García Fernández no es limita a un mer recull d'anècdotes. La intenció del professor és fer evident que la presumptament adusta prosa senderiana vibra també en la longitud d'ona de l'humorisme més transcendent. Sobretot en les obres de la sèrie de Nancy, però en general en tota la seva producció literària i periodística. La capacitat subversiva dels jocs de paraules atrau força el Sender més revolucionari, capaç de burlar-se d'Ortega a Álbum de radiografías secretas tot ponderant que en anglès els seus cognoms evoquen una "ortiga" i un "gas fecal", la qual cosa xoca amb la personalitat tan cristal·lina de l'autor d'España invertebrada. Les estratègies homofòniques conviuen amb els calembours més clàssics, alguns acròstics i una tirada especial per la isoacronímia que donarà peu a una novel·leta policiaca justament anomenada El crimen de las tres efes. Pel que sembla Sender era un amant de la dita castellana "El hombre y el oso, cuando más feo más hermoso", i la seva divisa vital era propera a la de John Wayne: "Fuerte, feo y formal", la triple F que dècades després Loquillo triaria per a un dels seus CD. Aquests tres adjectius, doncs, són les tres efes de la novel·la. García recull altres isoacronímies de la mateixa consonant fricativa, com ara la portuguesa "Fado, Fátima y Fútbol", i descobreix astorat que la F de fèmina té una gran tradició misògina en la literatura espanyola. N'hi ha prou, d'entre tots els exemples possibles, amb aquesta estrofa de Lope de Vega a La celosa de sí misma per adonar-se'n: "Esta es mano y no la otra/ flemática, floja, fría,/ frágil, follona, fullera,/ fiera, fregona y Francisca".

Fort o feble, però formal, el senderisme filològic del professor José Antonio (G.) Fernández ens ofereix una visió per força nova de Ramón (J.) Sender.