dissabte, 16 de juny del 1990

Tangramistes il.lustres

A l'últim article parlàvem d'aquestes set peces negres d'origen xinès anomenades Tans que provenen de la dissecció d'un quadrat. Especulàvem sobre la seva edat incerta i parlàvem de la fantasiosa posada en escena que l'anglès Sam Loyd s'empescà per dotar-les d'un rerafons màgic. Al Tangram s'hi pot jugar de diverses maneres. Si el situem en un estoig quadrat, el sol fet de guardar les set peces ja és un trencaclosques considerable. Els matemàtics més empedreïts, però, es dediquen a resoldre la diversitat de problemes de geometria combinatòria que els set tans plantegen. D'altra banda, la resta dels mortals acostumem a jugar-hi de dues maneres oposades. O bé ens revestim d'escultors plans i ens empesquem una figura atractiva amb les set peces, o bé fem de Sherlock Holmes per tal d'esbrinar la situació exacta de cadascun dels cinc triangles, el romboide i el quadrat en una figura prèviament dibuixada sense les subdivisions interiors. També ens podem dedicar a representar, de la forma més artística possible, siluetes d'animals, persones conegudes o tot tipus d'objectes. El gran Martin Gardner, per exemple, elaborà una divertida caricatura tangramàtica de Richard Nixon per a un dels seus articles de "Scientific American". Els occidentals ens l'hem pres tan seriosament, el Tangram, que hem fet sortir conills, vaques, voltors, senyores embarassades, velers, atletes o parelles cardant d'aquestes set peces màgiques amb el desvergonyiment vital que ens caracteritza...
Ja hem dit que el Tangram ha estat font de moltes falses llegendes occidentals sobre el desconegut Orient. Però també és cert que la popularització del joc a principis del segle XIX fou un veritable esdeveniment cultural. Es parla de tangramistes il.lustres com Jonathan Swift, Henry James o Lewis Carroll. S'especula sobre la suposada activitat tangramista de John Quincy Adams o Gustave Doré i fins i tot es parla del propi Napoleó durant el seu exili illenc (Able was I ere I saw Elba). És clar que tot això ho diu l'entremaliat Sam Loyd, i ja vam veure a quantes revolucions treballava la seva imaginació.
Sí tenim documentats, però, alguns tangramistes il.lustres. Com el famós inventor de les històries d'enigma Edgar Allan Poe. La Biblioteca Pública de Nova York conserva un joc de tans d'ivori llaurat que Poe es va fer importar de la Xina. Les filigranes dels artesans xinesos doten aquest especial tangrama d'una relació directa amb el ram de la joieria que excita les passions de qualsevol cleptòman potencial. També és provada la tangramitis de Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), perquè en el seu llegat destaca la primera edició d'un dels primers llibres occidentals sobre tangrames (The Fashionable Chinese Puzzle. Nova York, 1817). És clar que l'addicció d'un enigmista tan conspicu com Carroll no pot sorprendre ningú.
Però potser el més sorprenent d'aquest exemple d'enigmística plàstica és la fascinació que ha exercit sobre alguns novel.listes. L'escriptor holandès Robert Van Gulik -diplomàtic i orientalista- va publicar l'any 1960 una novel.la de misteri titulada Els assassins xinesos (Nagels in Ning-tsjo's en versió original. Gravenhage, 1960) en la qual tota la trama narrativa gira al voltant del joc del Tangram. El protagonista de la novel.la és un jove mut que, quan no aconsegueix fer-se entendre gestualment, es treu una capseta de la butxaca i construeix figures amb el Tangram, com un cec ho faria amb l'alfabet Braille. Van Gulik porta fins a les últimes conseqüències aquest ús estètic del misteri que ha envoltat sempre les set peces del Tangram, perquè una figura d'aquest joc és la clau per esclarir l'inevitable crim que transita per la seva novel.la.

dissabte, 9 de juny del 1990

El Tangram i el tanga

Fa cosa d'uns anys el pis de dalt de Vinçon s'inundà d'unes tauletes negres de saló, aptes per a ambients freds i ments recargolades, que reproduïen els set tans del famós trencaclosques xinès. Des d'aleshores, la jove burgesia barcelonina deu haver vessat moltes copes tot provant de construir figures inversemblants amb les set peces de la discòrdia.
El Tangram es basa en una de les branques més antigues de la matemàtica recreativa: els problemes de dissecció. A partir d'un simple quadrat, els set tans s'obtenen a cops de bisturí. La facècia mèdica divideix el quadrat en dos triangles grans, un de mitjà, dos triangles petits, un quadrat i un romboide. Tots els vèrtexs resultants presenten angles múltiples de 45 graus, de manera que, si atorguem el valor de la unitat al costat del quadrat inicial, tots els segments interiors tindran quatre únics valors: u, dos, arrel de dos i dos arrel de dos. Sembla que la gràcia matemàtica de l'afer resideix en la peremptòria anormalitat del màgic 7, un número indivisible en meitats simètriques. Tanmateix, l'especial encant plàstic que envolta el Tangram té molt a veure amb la simplicitat del material i les seves formes eixutes recorden la màgia infantil de la papiroflèxia.
El discret misteri d'aquestes set peces negres ultrapassa la seva categoria de trencaclosques i s'endinsa en el llefiscós món de l'etimologia. Moltes enciclopèdies antigues daten l'origen del joc del Tangram en la inimaginable Xina de fa 4000 anys, a remolc de les asseveracions d'un peculiar britànic enamoriscat d'Orient. Sam Loyd publicà l'any 1903 un llibret (una autèntica raresa, avui) anomenat The Eighth Book of Tan. La seva tesi és digna de la galàxia Spielberg, perquè afirma que els xinesos compilaren fa 4000 anys set llibres de tangrams, cadascun dels quals contenia més de 1000 dissenys diferents amb les set peces del trencaclosques. Loyd emula el millor Eco d'El nom de la rosa quan inventa un professor anomenat Challenor que, després de residir quaranta anys a la Xina, afirmava haver tingut ocasió de veure fugisserament els volums primer i setè. El llibre de Loyd és un autèntic colomer; aforismes de Confuci, cites d'un filòsof anomenat Xu-fut-sè i fins i tot al.lusions a un "conegut" refrany xinès que parla del "boig que va voler escriure el vuitè llibre del Tan".
Hi ha un detall especial que converteix Sam Loyd en un ésser entranyable; conta que un soldat anglès va localitzar a Pequín parts d'un dels llibres -imprès amb pà d'or damunt de pergamí-i que les va vendre per 300 lliures a un col.leccionista d'antiguitats xineses, el qual -rebla Loyd- "tingué la bondat de facilitar-me alguns dels dissenys més exquisits presentats ara per mi". Els feliços anys seixanta i la perspicàcia de Martin Gardner s'encarregaren de demostrar que Loyd era un fantàstic escriptor de ficció i servia pel.lis de la galàxia Spielberg en safata d'argent que compraven els confegidors d'enciclopèdies amb la seva ingenuïtat característica.
Resulta que cap erudit xinès no havia sentit parlar mai de "tans" ni del "tangram". A la Xina el joc és conegut com txi-txiao tu (pla de set enginyós) i no sembla haver nascut més enllà del segle XIX. De fet, el document més antic publicat a la Xina data de 1803 i se suposa que va provocar un fenomen equiparable al cub de Rubik o la Lambada fins estendre's per tot Orient. Tan oriental que sona, Tangrama, i ara resulta que a mitjan segle XIX algun anglès devia empescar-s'ho en combinar "tang" ("xinès" en la variant cantonesa) i el clàssic sufix enigmista -grama.
Recentment, però, Peter Van Note proposa una etimologia més engrescadora en el pròleg d'una reimpressió del fantasiós llibre de Loyd. Resulta que les famílies xineses que viuen en barcasses de riu són anomenades tanka, i que a més tan vol dir puta en xinès. La fantàstica teoria de Van Note és que els mariners americans (pre-marines?) van aprendre aquest joc durant les llargues estones que passaven amb les noies tanka i decidiren anomenar-lo tangram, "els trencaclosques de les putes". Sembla que finalment Spielberg cedirà els drets de la història a Woody Allen.

dissabte, 2 de juny del 1990

La Xerranca dels Bars

Quan Julio Cortázar va sorprendre mig món amb la monumental Rayuela, els entusiastes del zapping avant la lettre -que mai no obrien els llibres per la primera pàgina i gaudien sistemàticament del caos en la lectura- van comprendre que s'estava institucionalitzant una de les últimes transgressions de què disposaven. Després de l'incendi generalitzat que provocà la fogarada d'un dels textos més ambiciosos del segle, molts d'aquests neguitosos de la lectura van començar a llegir aplicadament les pàgines numerades de les novel.les, d'altres intentaren desenvolupar la maqueta del preciós moble-rayuela que proposava el propi Cortázar i alguns decidiren posar-se a jugar a la xerranca. Els primers són avui reconeguts fabricants de novel.les de gènere en les que la màxima transgressió que es permeten és manipular els noms dels seus personatges; els segons s'han fet molt rics fent disseny; els últims tradueixen o copien a corre-cuita les últimes novetats de literatura britànica interactiva "per a nois i noies".
Les grans editorials de literatura juvenil han demostrat que la novel.la interactiva (aquella que ofereix diversos laberints interiors perquè el lector acabi vivint en la fal.làcia que ell és l'autèntic autor de la novel.la) funciona sense estridències en un món de dròpols professionals. El zapping comme il faut ha esdevingut patrimoni exclusiu de la petita pantalla, el disseny ens ensenya diàriament a redescobrir el valor de les coses senzilles i els joves lectors de novel.la interactiva tendeixen a triar, innocents, el número de capítol més alt per veure si acaben el llibre d'una punyetera vegada.
Però això no vol dir que el joc de la xerranca del gran cronopio no sigui aplicable a la vida. L'Oriol Comas, conjuntament amb l'`Angel Juez, acaba de treure un llibre imprescindible per als homes-llop que transiten per Barcelona. El llibre en qüestió, d'estètica "pel davant i pel darrera", s'anomena Nits de Bars per davant i Bars de Nits pel darrera. Un joc descendent de les hipàl.lages llatines que en Tísner recorda amb afecte de la seva llarga estada mexicana (No es lo mismo "el perro de Charles Boyer" que "voy a echarles el perro").
Des d'aquestes mateixes ratlles vam parlar de la intervenció decisiva de l'Oriol Comas en la feliç adaptació del Scrabble al català. Un personatge com ell, assidu de tota mena de bars i nàufrag conspicu en tota mena de nits, no podia conformar-se amb l'edició d'una simple guia de bars. Havia de trobar algun desllorigador que li permetés jugar amb l'ampla gamma d'usuaris d'aquesta guia etílica de la ciutat. I la solució ha estat aplicar el joc de la xerranca a la llista dels 111 establiments descrits amb tots els ets i els uts. Al darrera hi ha un llistat suplementari amb comentaris minimalistes: "Falstaff. Moderns del barri. Facilitats de crèdit." "Xoc. Per prendre una aigua de València i comprar llibres". "Speed. La porteria de la Diagonal. Moltes possibilitats". Al davant un seguit d'índexs temàtics molt interessants, l'alfabètic, el geogràfic, per atributs, on fan les millors copes, per la marxa ("tranquis, semi i canyeros"), l'índex de preus al consum (barats, cars i molt cars), el cronològic (tanquen tard i molt tard)... i d'altres. També hi ha instruccions d'ús.
Bars de Nits/Nits de Bars és, doncs, una guia interactiva en la que es poden dibuixar milers d'itineraris i assajar tota mena de jocs. Poseu-vos en la pell d'un usuari. Decidiu anar a un bar alternatiu. Sota l'atribut d'"alternatius" hi trobeu l'Andy Capp (87). A peu de pàgina detecteu dues opcions: "A entretenir-se, al 38. A intentar lligar, al 75". Decidiu lligar, i us deixeu caure pel The End (75). A peu de pàgina, dues noves opcions: "Si vols una disco plena de bollycaos, vés al 109. Si vols canviar de rotllo, agafa un taxi i cap al 32." Com que us van els "bollycaos" baixeu del taxi a la porta del Studio 54. Esgotada la possibilitat de tastar xocolata, fiteu el cruel peu de pàgina: "Si has trobat companyia jove, gaudeix-ne. Si no, a dormir, després d'aquesta emoció, potser massa forta per a tu". Sort que, com a bon joc d'itineraris, les possibilitats són inesgotables.

dissabte, 26 de maig del 1990

Pans de quilo a vuit-cents grams

La recerca del pangrama perfecte en cada llengua és un dels reptes més interessants de l'enigmística. Com que totes les llengües disposen d'un alfabet ben definit, les frases que contenen la totalitat de les lletres de l'abecedari (els pangrames) posseeixen la incontestable contundència de les obres mestres. A més, el fet que es pugui definir amb absoluta precisió el pangrama òptim -aquella frase formada per un sol exemplar de cada lletra- augmenta l'interés de la recerca. Així com el palíndrom més llarg tendeix a l'infinit i l'anagrama òptim és una qüestió del tot subjectiva, el pangrama perfecte en qualsevol llengua és una fita tangible. Una mena de pedra filosofal enigmística de conseqüències similars al tabac ros, les negres caribenyes o el bourbon per a la feble ment humana.
A l'últim article manipulàvem el títol d'una narració d'en Josep Maria Fonalleras fins convertir-lo en un pangrama. Però ens quedàvem molt lluny del pangrama perfecte (de només 26 lletres, 27 si diferenciem la Ç de la seva germana sencera). En general, els pangrames del top ten de cada llengua es mouen en la zona calenta de les 30-40 lletres. Poques són les frases intel.ligibles que estan per sota de la màgica barrera de les 30. Dmitri Borgmann va trobar cinc mots anglesos que comprenen tot l'alfabet sense repeticions (phlegms, fyrd, wuz, qvint, jackbox, 26 lletres exactes), però no va aconseguir treure'n cap frase amb sentit. Són mots exòtics que, en alguns casos, només figuren a l'Oxford Dictionary. Els pirats de l'Oulipo (Obrador de Literatura Potencial), al seu Atlas de Litterature Potentielle precisen que el pangrama francès més breu conté 29 lletres Whisky vert: jugez cinq fox d'aplomb i el situen al costat d'altres frases més exòtiques, com ara la bellíssima Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56).
És ben curiosa la importància dels components etílics en la pangramàtica, particularment la del mot "whisky". El whisky és òptim per accedir a tres lletres de baix rendiment lingüístic -W, K, Y- i la seva càrrega semàntica és molt important en els missatges pangramàtics. La nostra humil aportació al camp verge dels pangrames catalans és una frase etílica de 43 lletres: "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (la nostra única C és trencada). A veure si encetem una subhasta del peix -a la baixa- entre els mecanògrafs més conspicus.
Els investigadors més pacients han arribat a descobrir pangrames en fragments literaris. Aquests versos del Coriolà de Shakespeare gairebé són un pangrama; només hi manca la lletra z: "O! a kiss/ long as my exile, sweet as my revenge!/ Now, by the jealous queen of heaven, that kiss/ I carried from thee, dear, and my true lip/ Hath virgin'd it ever since (Acte V, escena III, v 44-8). Aquests buscadors de tresors inútils també han descobert fragments pangramàtics al Paradís Perdut de Milton. Els anglesos han arribat a escriure pangrames perfectes que només fan servir una vegada cadascuna de les vint-i-sis lletres del seu alfabet. El problema és que normalment acostumen a ser inintel.ligibles i fan servir estranyes paraules d'origen divers, com ara crwd o crwth (un instrument musical gal.lès), cwm (una vall gal.lesa), qoph (una lletra hebrea) o qvint (una unitat de pes danesa).
Recentment, els addictes al pangrama han arribat a fer servir mètodes informàtics per a la gran descoberta del pangrama perfecte. Les sextines cibernètiques d'en Joan Brossa tenen, doncs, parangó més enllà del Canal de la Mànega. Però fins ara, els experiments de Cashell Farrell amb ordinadors només han produït pangrames cibernètics intel.ligibles de més de quaranta lletres, com ara The qualmish Afghan Jew packed over sixty fez with bees (46)-(L'escrupulós jueu afganès va farcir més de seixanta fessos amb abelles). Sembla que l'ordinador de Farrell acabà odiant alhora el seu amo i els pangrames, bàsicament perquè les vint-i-sis lletres proposades de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents.

dissabte, 19 de maig del 1990

El Pangrama d'en Fonalleras

En Josep Maria Fonalleras comença el seu darrer recull de narracions amb una cita anònima força interessant. Es veu que una tradició secular incita a encetar les blanques pàgines de cada volum amb una cita erudita, poètica o domèstica. Sobre l'afer hi ha opinions de tots els gustos, i en el seu moment, en Quim Monzó hi dedicà una atenció ben especial. En Fonalleras encapçala el seu Avaria amb una frase deliciosa: "The quick brown-fox jumps over the lazy dog" (la ràpida guineu salta damunt el gos mandrós). La imatge del murri animaló escapolint-se del petaner de torn ens podria traslladar a l'univers victorià de les grans caceres, on les guineus representaven el punt d'irracional que sempre prova d'escapolir-se de les urpes del racionalisme decimonònic. L'adjectiu brown ens podria desconcertar d'entrada, però una anàlisi més profunda ens portaria a concloure que la foscor simbolitza tot allò que resta ocult en la ment humana.
Res de tot això, em temo, no plauria a en Fonalleras. Perquè l'avaria de què parla el títol del seu recull la pateix una simple màquina d'escriure mecànica i la presència de la guineu saltimbanqui resulta ser un recurs narratiu de provada efectivitat. Tal com la primera de les narracions del llibre s'encarrega d'aclarir, la història de la guineu és una tàctica de mecanògraf que utilitza el segrestador de l'Olivetti de torn que turmenta en Fermí Cros per detectar els problemes tipogràfics de les màquines avariades. Per cert, potser en Fermí no ho sabia, però el pseudònim amb què Fernando Pessoa signava les seves composicions en anglès per als concursos de xarades era, justament, Thomas Cross.
Doncs bé, aquesta cita tan adient d'en Fonalleras no és altra cosa que un pangrama. El terme, de provada filiació grega, ve a etiquetar qualsevol frase que contingui totes les lletres de l'alfabet, preferiblement incloent cada lletra només una vegada, i els principals especialistes en la matèria són els inefables professors de mecanografia. Evidentment, el pangrama ideal de cada llengua és una recerca tan infructuosa com apassionant, perquè buscar-se la vida amb només cinc vocals i un vintena de consonants recorda vagament aquelles farres escolars en les que les noies anaven francament escasses.
Sigui com sigui, els teclistes més penjats de totes les filiacions lingüístiques s'han escarrassat sovint a reduir al màxim els seus pangrames. Així, la intrépida editora d'aquest suplement recordava dues frases pangramàtiques en espanyol dels seus temps d'aprenentatge mecanogràfic: Jovencillo emponzoñado de whisky, qué mala figurota exhibes (51 lletres) i Escríbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán (64). Com es pot apreciar, els pangrames acostumen a amagar imatges força suggestives i vagament relacionades amb l'estètica de la borratxera. A banda de la guineu saltarina, en anglès són també coneguts Pack my box with five dozen liquor jugs (32 -carrega'm la caixa amb cinc dotzenes de gerres de licor) o el més ajustat Waltz, bad nymph, for quick jigs vex (28 - Balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten).
En francès els esforçats enigmistes de l'Oulipo van trencar-s'hi les banyes i finalment aconseguiren elaborar el pangrama més curt que es coneix en llengua francesa, de 29 lletres. Potser en un proper article aprofundirem en els abismes de la pangramàtica. Ara tornem a l'Avaria d'en Fonalleras. Perquè resulta que el títol d'una de les seves narracions, l'esplèndida "¿Quina cara deuen fer, els xefs, quan saben que els visita un inspector de la Michelin?" es queda només a 7 lletres (ç-g-j-k-w-y-z) de ser un autèntic pangrama. El cert és que no hem pogut resistir la temptació d'adobar-li el títol amb les set nòvies que faltaven per completar el musical. El pangrama d'en Fonalleras faria: "¿Quina cara deuen fer, els xefs, quan els visita un audaç inspector de la Michelin i els demana una barreja de whisky, ginebra i ouzo?"

dissabte, 12 de maig del 1990

Veure-li el Nif a la Veïna

Ara que l'àrbitre d'Orient i els seus líniers fidels s'han encarregat de deixar sense feina a tots els criptògrafs berlinesos, el dèficit de missatges a desxifrar és realment alarmant. Els vents de la perestroika, tal com feia palès John Le Carré en la seva darrera novel.la d'espies, han aconseguit que l'activitat professional de l'espionatge s'hagi quedat sense petits misteris per descobrir. Potser per això els nois d'en Borrell han decidit posar-hi la cullerada i, ja que no els deixen muntar un poll-tax a la biscaïna, han sortit amb aquesta conya del Nif universal.
De fet, l'aparició sobtada d'una lletra al costat de tants números ha estat un motiu de gran joia per a tots els enigmistes, sobretot per als jolius criptògrafs en atur. Desestimant olímpicament el possible factor aleatori de la lletra que penja de cada Dni, hi ha hagut força gent que s'ha dedicat a esbrinar la clau del missatge per poder-li veure el Nif a la veïna sense que ens mostri la tarja blava. Heus aquí la descoberta.
Hi ha una dada prèvia fonamental. Primer cal tenir prou confiança amb la veïna com per conèixer el seu número de Dni. Si no us el diu, més val que ho deixeu córrer. Ara, si accedeix a les vostres peticions numèriques, quedareu millor que el Màgic Andreu. Primer de tot, li agafeu amb força el número de Dni, i tot seguit el dividiu histriònics per 23, preferiblement amb l'ajut d'una calculadora. Després, del resultat obtingut per tan simple operació desestimeu alegrement els minúsculs decimals, en una paràfrasi dretana del modisme "zero a l'esquerra". Torneu a multiplicar per 23 el número natural resultant i finalment, quan ja tingueu la veïna a la butxaca, resteu aquesta xifra insulsa dels vuit dígits de partida que formaven el Dni investigat. Just aleshores féu un saltiró i pronuncieu "abracadara", que sempre impressiona. El resultat serà en qualsevol cas una xifra compresa entre el 0 i el 22 negatiu. Aleshores, i aquí és on entra la vessant més irracional d'aquesta pel.lícula, treieu-vos de la butxaca de l'infern aquesta taula enigmàtica que relaciona cadascuna de les 23 primeres xifres amb les 23 lletres de la nif-còrdia (sic).
Així, per als nois d'en Borrell, la A equival al 3, la B al 11, la C al 20, la D al 9, la E al 22, la F al màgic 7, la G al 4, la H al 18, la I desapareix en la seva versió llatina, la J correspon al 13, la K al 21, la L al 19, la M al 5, la N al 12, la O també desapareix per raons de veïnatge amb el zero, la P equival al 8, la Q al nostre zidgolep el 16, la R al 1, la S al 15, la T al 0, la U torna a la seva infantesa romana i delega en la V, que es relaciona amb el número 17, la W equival al 2, la X al 10, la Y al 6 i la Z al 14. Voilà, ja estem en condicions de veure-li el Nif a la veïna.
Ara ja només resta esbrinar quin criteri ha seguit la policia fiscal per relacionar números amb lletres. Potser no és aleatori. Tal vegada han copiat un dels codis de la Càbala, que atorgava valors numèrics a totes les lletres de l'alefat hebreu i a voltes la màgia dels números permetia que alguns sinònims fossin també mots equivalents numèricament. Potser els d'Hisenda no saben ni perquè ho fan. O potser han volgut imitar els anomenats "números perfectes francesos", que relacionen lletres i xifres positives i negatives de tal forma que Zero (-12+16-4+0) equival realment al número 0, Un (-6+7) a 1, Deux (14+16-6-22) a 2, Trois (-21-4+0+18+10) a 3, Quatre (-1-6+20-21-4+16) a 4, Cinq (-19+18+7-1) a 5, Six (10+18-22) a 6, Sept (10+16+2-21) a 7, i així fins al tretze (treize -21-4+16+18-12+16= 13)...
El problema és que amb el sistema espanyol del Nif, Cero (20-22+1+0) els equival a 1 negatiu, Dos (9+0-15) és igual a -6 i Trece (0+1-22+20-22) dóna -23. Com tota la resta els hi quadri tant com això, el Tgv ens l'hauran de venir a pagar els lituans.

dissabte, 5 de maig del 1990

Digueu "Zidgolep", Altesa.

En Joan Amades, amb l'habitual dispersió que tant ha contribuït a enriquir la seva obra, recull autèntiques perles enigmístiques entremig de molta mandanga. Una d'aquestes perles és el "Zidgolep". Resulta que, segons l'insigne folklorista, aquest mot impronunciable d'origen oriental vindria a representar l'essència genuïna de cada llengua.
Diu la llegenda que, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre el combat. L'exèrcit sibarita (vés quina paradoxa!) restà completament desfet, però els seus murris components van aprofitar el caos brutal de les batalles sense explosius per barrejar-se entre les tropes dels seus adversaris. Una mica com allò de l'assalt a la seu del Banc Central però sense ostatges. De manera que, acabada la lluita, com que els uns i els altres eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua, resultà que els oficials vencedors es trobaren en l'atzucac de distingir propis d'estranys. Val a dir que els genis de la moda no s'havien empescat encara això tan pràctic dels uniformes i que tampoc ningú no feia servir dorsals per a la brega.
Resultà, doncs, que els oficials van fer una reunió d'urgència i sort en tingueren de comptar amb un lingüista espavilat al seu bàndol, perquè potser si no encara hi serien. El lingüista castrenc va fer posar tots els soldats en fila índia i els va fer una prova oral de qualificació contundent. Sibarites i troians van haver de pronunciar davant d'aquest jutge omnipotent el mot zidgolep, que en la variant dialectal sibarita significava "blat". Rebla en Joan Amades que els troians també ho sabien dir, perquè eren de zones veïnes, però que en cap cas no hi donaven l'entonació pròpia dels sibarites. Aquest improvisat tribunal d'oposicions va exercir el dret a l'elecció i féu degollar impietosament a tots aquells que no pronunciaren amb l'entonació deguda l'anguniós zidgolep. Des d'aleshores, totes les llengües han buscat febrilment el seu zidgolep autòcton amb orgull, i potser amb una mica de recança davant la proliferació d'acadèmies d'idiomes. Els prego un pensament amable per a tots aquells sibarites amb problemes de pronúncia que, amb els nervis del moment, no van poder demostrar el seu origen genuí amb prou contundència.
És evident que una llegenda com aquesta obre molts interrogants, especialment en un país com el nostre que viu en un permanent estat de sensibilització lingüística. Quin deu ser el nostre zidgolep? És el mateix que el de valencians i mallorquins? Que potser el de Lleida seria diferent del de Girona? I els espanyols d'origen, ¿poden arribar a pronunciar-lo correctament? ¿A partir de quina generació?
En Joan Amades, inflant el pit d'amor per la nostra llengua, també ens en respon algunes, d'aquestes inquietants qüestions. Parla d'una altra llegenda en la que el nostre mot setze (16) pren un significat molt semblant al de zidgolep. Diu que durant la famosa batalla de Montjuïc -jo, donades les circumstàncies, substituïria el mot "batalla" pel més genuí i refotut de pronunciar "setge"- la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que no hi havia energia elèctrica -¿també hauríem estat vençuts, a la claror de iodes i neons?-els grups catalans van acordar fer dir a tothom, a tall de contra-senya, el mot "setze" per saber de quin bàndol era. Ningú no diu què els hi van fer, als pobres que responien "set-ce", però de resultes d'això sembla que algun bromista es va inventar l'embrió de l'embarbussament català més famós: "Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat". Durant el llarg cap de setmana de Sant Jordi, mentre el futur dels Borbons passejava enriolat per Catalunya tot engaltant discursos a tort i a dret en un català encarcarat però convincent, ¿què hauria succeït si algú hagués gosat fer-li dir al bell príncep el nostre zidgolep?