dijous, 15 de juliol del 2004

Estiu criptogràfic

L’últim article d’enigmística abans de les vacances d’estiu va de criptografia. D’una banda, perquè acaba de sortir un manual en català que en divulga els secrets bàsics i per l’altra per recordar als lectors habituals d’aquesta columna que el criptograma de Sant Jordi encara no ha estat resolt. Pel que fa a la novetat editorial, es tracta de L’art de la comunicació secreta (el llenguatge de la criptografia) de David Juher (Llibres de l’Índex, 2004). Un llibre breu, de només 119 pàgines, que simultaneja la descripció dels sistemes més habituals per xifrar missatges amb algunes anècdotes saboroses. Per exemple, reprodueix el cartell d’una actuació que mai no se celebraria del cantant Nicolas Taupin al Casino de París. Pocs dies després de l’aparició dels cartells, concretament la matinada del 4 de juny de 1944, aquell cantant de la generació de Charles Trenet va desaparèixer per sempre. Taupin formava part de la resistència francesa, però el cartell mereix una anàlisi més minuciosa. L’hipotètic quintet de músics que havia d’acompanyar Taupin al Casino es deia Overlord, nom en clau amb què els aliats havien batejat l’operació del desembarcament de Normandia prevista inicialment per al dia 5 de juny i ajornada vint-i-quatre hores per culpa de la metereologia. A banda, els èxits musicals que prometien Taupin & the Overlord Quintet també eren els noms codificats que els aliats usaven per referir-se a les cinc platges normandes on els nord-americans desembarcarien: Utah, Omaha, Sword, Juno i Gold. L’anècdota que recull Juher complementa el cas del crucigramista retingut a Anglaterra durant una setmana per introduir aquests mateixos mots clau a les seves graelles.

Els criptogrames no sempre troben qui els resolgui. És el cas del que vaig plantejar aquí mateix per Sant Jordi, ara fa gairebé tres mesos, i que repeteixo ara per si algú vol dedicar-li algun temps aquest estiu. Partia de la convenció que tot enigma es fabrica partint de la seva resposta, i em proposava mostrar tot el procés d’elaboració del criptograma amb la màxima transparència. Per això, escrivia llavors, partiré de la resposta (secreta) i en mostraré els processos inversos que menen del final del camí al seu punt de partida. La resposta final, naturalment, caldrà que la descobreixi cada lector, però el procés d’ocultar-la pot ser compartit. El gran Jorge Wagensberg ha escrit un llibre excepcional d’aforismes que, en la versió catalana, es diu Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? (Tusquets, 2003). La pregunta que calia (i cal) resoldre és “¿què és el que et mostra la veritat de la vida?” Les pistes són diverses. D’entrada, cal descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien “polida”. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: “W és a MS com X és a PP”. Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs per la cua, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, el criptograma irresolt de Sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs per la cua; 3) espuri. La pregunta, implacable: “Què és el que et mostra la veritat de la vida?”.

Farem com l’any 2001. Fins que ningú no desxifri aquest enigma, no en divulgaré la resposta, la qual cosa no vol dir que no pugui anar donant alguna pista escadussera, com per cert ja he fet en aquest article. Bon estiu!

dijous, 8 de juliol del 2004

Sí que ho volava

Fa unes setmanes em vaig fer ressò de la novel·la verbicida de Michel Thaler Le train de nulle part (Adcan, 2004), una obra de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal, ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. Després d’analitzar la rocambolesca operació verbicida del francès acabava l’article amb una afirmació i una proposta referides a l’àmbit de la literatura catalana: “Mai ningú fins ara no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.” La proposta tenia un to elegíac provocat pel lamentable pronomicidi que es dóna entre els parlants més joves, però l’afirmació ha resultat falsa justament en el nostre àmbit literari, de manera que m’afanyo a corregir-la. L’any 1978, en plena època del textualisme, un jove Antoni Munné-Jordà publicava el seu primer llibre, que duia un títol prou revelador: Damunt un blanc així com el del paper. Entre els diversos textos que el componen n’hi ha un anomenat “Del zero al pare Carbasser”, en què el text zero presenta vuit pàgines sense cap punt i a part ni cap verb. Afirma Munné-Jordà que el seu interès primordial en aquest text era abolir la noció de temps i deixar-la en mans del lector. Sigui com sigui, és un exemple notable d’escriptura desverbalitzada.

Un cop restituïda aquesta mínima tradició verbicida de la nostra literatura, em vull fer ressò d’unes curioses consideracions que recull Stendhal. Al capítol XLII de la segona part de El roig i el negre —recentment traduïda per Ferran Toutain a la magnífica col·lecció de clàssics de Destino— podem llegir: “El comte Altamira em va explicar que, la vigília de la seva mort, Danton deia amb la seva veu gruixuda: «És ben curiós, el verb guillotinar no es pot conjugar en tots els temps. Es pot dir: em guillotinaran, et guillotinaran, però no es pot dir: m’han guillotinat»”. L’especulació de Danton ens remet a les formes verbals impossibles. No només passa amb els verbs impersonals o amb els que impliquen la mort del subjecte; Cocteau també exposa dubtes ben raonables sobre la conjugació del verb aimer (estimar): “El verb estimar és un dels més difícils de conjugar: el seu passat no és pas simple, el seu present només és indicatiu i el seu futur és sempre condicional”.

Amb aquests dos exemples per bandera, és relativament senzill estimular la producció de verbs impossibles entre les hosts verbívores. Ho faig a la web i n’obtinc respostes notables. Xeiè explora la dificultat del verb avalar per adoptar la forma reflexiva: “Al meu banc no em deixen avalar-me”. Miquel Bohigas incideix en la incertesa del futur: “no puc dir que el diumenge faré 51 anys, o potser sí que ho puc dir, però no ho puc assegurar”. D’altres verbs impossibles voregen els límits físics: “la frase estic dormint només pot ser certa si parlo en somnis i a més en sóc conscient”, escriu la Montse. “Ahir em vaig morir” remet al llenguatge figurat o a un pla superior d’existència. “L’ase miola”, “el gat brama” o similars apliquen la ventrilòquia al món animal. D’entre tots els verbs impossibles, però, n’hi ha alguns de ben fisiològics. Un metge xativí anomenat Emili en proposa un d’inapel·lable: “ella ejaculava”. És clar que algú podria replicar amb un “ell ovulava” que només fóra possible si l’interfecte fos dinamiter.

dijous, 1 de juliol del 2004

Campanades a mots

El pla que mena Edicions del Mèdol a reeditar en facsímil la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades continua endavant sense defallença. Entre els últims títols publicats hi ha el sorprenent Les campanes, amb una introducció impecable del músic vilanoví Xavier Orriols. El llibret conté, segons consta al colofó, “algunes graciositats populars de les campanes catalanes” i va sortir publicat en 1935. Amades parla de moltes campanes, i en algun cas recupera històries francament campanudes. Per exemple, la del “nano de Sant Francesc de València”. Afirma Amades que en ocasió d’una visita reial de Ferran VII “l’any 1823-24” —en una nova mostra de la precisió matemàtica del folklorista— els frares van treure el batall d’una de les campanes del convent, “la van vestir com un volantí i contínuament li feien donar voltes com si fes exercicis gimnàstics”. Tot plegat per fer ben visible un enorme cartell als peus del ninot amb uns dubtosos versos de benvinguda en la bella llengua llemosina: “Els frares de Sant Francesc/ obsequien el soberano/ pegant-li voltes al nano/ de l’endret i del revés”. La veritat, no sé si Ferran VII se sentiria gaire obsequiat. Els anglesos, que sempre han estat més monàrquics, van treballar-se millor els favors del seu rei i van gravar en una campana la inscripció cronogramàtica “IaMes, by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy” (Jaume per la gràcia de Déu és un rei que ara mai no està trist); si els sobta la doble negació del “never unhappy” pensin que els calien més V per sumar els dígits com a números romans (MDCVVVVIII) i formar així la data de commemoració (1623). També a l’església de Clifton-on-Teme es pot llegir un altre cronograma: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què va ser dissenyada (MDCLVVVIII: 1683).

Amades s’atura poc en qüestions tan tècniques, però tot i així descriu un munt de tocs, tant de profans com de religiosos, que demostren que les campanes són les veritables predecessores de la televisió: toc de prima (per llevar-se), l’àngelus, tocs de temps (de tro, de núvol o de tempesta), de sometent o a bàndol, toc de foc, toc de cordó (barca en perill), el seny del lladre (amb una campana especial per reclamar l’ajut del poble en cas de robatori), toc de festa, toc de combregar, toc de queda, toc de bateig, toc d’ànimes, toc d’albat, toc de glòria (dissabte sant), toc de peix (per recordar el dejuni) o el monàrquic toc que crida a l’oració dedicada al rei a les dues del migdia. Sobre l’origen d’aquest toc tan poc republicà Amades ofereix tres teories, d’entre les quals destaca la que diu que fou una tradició imposada per Felip V com a vexant recordatori de l’hora en què va entrar a la ciutat. També recull uns versos mimològics protagonitzats per vigatans (partidaris de l’Arxiduc) i botiflers (del Borbó): “Tots en som, de botiflers,/ la campana també ho és;/ no el volíem i ja el tenim,/ el botxí de Felip V./ Tots en som, de vigatans,/ tant som ara com abans;/ no el volíem i ja el tenim,/ el traïdor de Felip V”. El llibret acaba amb un recull de mimologies onomatopeiques que transliteren el so de les campanes i un recull de refranys campaners. Les onomatopeies són molt variades, però totes responen a la paronomàsia del famós timbre d’Avon, ding-dong: bim-bom, pim-pom, balim-balom, balam-balom, balaning-balanong, balading-balandong, ning-nong, galing-galong, galaning-galanong. Només a la Vall d’Aran trenquen el guió i-o, ja que, sempre segons Amades, les campanes araneses tenen un so diferenciat i fan nin-nan. Potser eren més petites.

dijous, 24 de juny del 2004

L’ambaixador clandestí

Es diu Josep Domènech Ponsatí i és clandestí. Escriu de deu, si és que en l’escriptura hi pot haver notes, però de moment ho fa més en paraules d’altri perquè no acaba de trobar el camí que mena de l’Empordà a l’Empordà. Coneix com ningú el que es cou ara al Brasil, perquè el sovinteja en carn, tatuatges i esperit. De vegades quan llegeix tradueix. Ja va publicar a l’Emboscall de Vic un llibre de la poeta Martha Medeiros. Ara hi torna amb una petita meravella de Fernando Bonassi que es diu 100 coses (L’Emboscall, 2004). Un llibre de cent peces extretes del miler que Bonassi va escriure en 1998 quan el Kunstlerprogramm del DAAD (Deutscher Akademischer Austauschdienst) li va concedir una beca de 2500 dòlars i un any d’estada a Berlín amb el compromís de fer un llibre. Bonassi va escriure mil històries curtes sota un títol que ja ho diu tot —Llibre de la vida— però que mai no s’ha imprès sencer. Algunes de les mil històries han estat publicades en una columna anomenada Da rua (del carrer) a la Folha de Sao Paulo i d’altres aplegades en llibres com aquest que ara en Ponsatí ha vessat (tot intentant “no vessar-la”, diu) al català.

Hi ha textos de tota mena, fins i tot un telegrama, però cap d’ells no et deixa indiferent. Un exemple que duu per títol “Petit homenatge a en Ricardo” ens en pot donar una idea: “En Ricardo tenia un Passat TS negre amb vidres fumats, roda negra i para-xocs pintats de negre fosc. En Ricardo s’ho va fer amb la Lucia, la Mara, la Tite i, increïble, la Virgínia, la impenetrable. En Ricardo feia dos gols per partit. En Ricardo vivia sol en un pis del carrer de Mooca. Els pares d’en Ricardo estaven separats i ballaven junts. En Ricardo va introduir les sabates de punta fina al barri. En Ricardo va esnifar cocaïna i va quedar col·locat tres dies, dient el nom del porc als professors. En Ricardo ja havia estat expulsat de moltes escoles. Tots volíem ser en Ricardo, però quan ell es va matar, nosaltres vam canviar d’idea”. Com que creu en els camins d’anada i tornada, Domènech Ponsatí també promou traduccions d’autors catalans al brasiler, fetes sense cap mena d’ajut oficial, en connivència amb l’escriptor Ronald Polito. Són plaquettes de circulació restringida impreses per “Ediçôes do Outro Mundo” al Japó, suposo que per alguna estranya connexió amb la nombrosa comunitat nipona al Brasil. Ara fa tres mesos n’ha sortit una amb textos, entre d’altres, de Carner, Calders, Pla, Rodoreda, Foix, Fuster, Mesquida o Monzó. Sense cap mena d’ajut oficial, reitero.

Un altre exemple del millor Bonassi defineix el que en diríem la idiosincràsia del país de Lula. És la peça número 45, que justament duu per títol Els brasilers: “Dos de cada tres brasilers ja han fumat marihuana. Tres de cada cinc brasilers creuen en Déu. Cinc de cada vuit brasilers han mossegat l’hòstia durant la comunió. Vuit de cada tretze brasilers prefereixen el sexe oral. Tretze de cada disset brasilers amb carnet han pensat a estavellar-se contra un fanal només per veure què passa. Disset de cada vint brasilers no saben que l’Home de la Terra de Marlboro és un actor. Vint de cada vint-i-dos brasilers no té un lloc per viure. Vint-i-dos de cada vint-i-set brasilers estan segurs que la seva mala sort és específica”. La mala sort sempre és específica, però cal esperar que els textos i les traduccions de Domènech Ponsatí deixin de tenir-ne i comencin a circular.

dijous, 17 de juny del 2004

Scrabble i enologia

Demà divendres, a les nou del vespre, a la Botiga de Vins Empelt de Terrassa (sant Francesc, 14) s’organitza una partida duplicada d’Scrabble temàtica, amb un títol que ja ho diu tot: “l’apassionant món del vi”. La convocatòria, feta pels jugadors habituals del club de Matadepera en connivència amb en Joan Torras d’Empelt, proposa deu tirades consecutives en les quals tots els jugadors que hi participen tindran les mateixes lletres al faristol i la mateixa situació de tauler. Es tracta, doncs, de treure el màxim rendiment a una situació comuna, tal com es fa a les partides dites duplicades o a la secció diària que en Miquel Sesé publica aquí a l’AVUI. La modalitat duplicada de l’Scrabble és la més tècnica. Elimina els factors tàctics i d’atzar per confiar-ho tot en la capacitat combinatòria i de vocabulari de cada jugador. És l’equivalent a una cursa contra-rellotge en una gran volta ciclista, en la qual no compta res que no sigui la potència i la capacitat de concentració. I encara més, perquè a les contra-rellotges els factors climàtics poden variar del primer corredor a l’últim i la possibilitat de doblar el ciclista que ha sortit tres minuts abans esperona els millors. Aquí no. Demà tothom tindrà les mateixes set lletres i la mateixa situació de tauler en el mateix temps possible. Demà no hi haurà factors colaterals.

En canvi, els proppassats 22 i 23 de maig es va celebrar un altre campionat d’Scrabble en català al Port de la Selva, basat en una modalitat radicalment diferent. L’Open Tramuntana fou organitzat per la Unió Faristolaire i amb la generosa acollida de l’ajuntament selvatà, 38 escrablistes hi vam disputar set partides cadascun segons el sistema de competició suís. En aquest cas, cada partida és un duel entre dos jugadors. Després de cada ronda els que porten el mateix nombre de victòries s’enfronten entre ells, de manera que els empats al capdamunt es van descartant. Al final, els dos únics jugadors que només havien sofert una derrota es van enfrontar en una gran final reproduïda en un tauler gegant perquè el públic la pogués seguir. La campiona va ser la sociòloga de la UAB Helena Troiano, sitgetana resident a Terrassa, i el finalista l’enginyer informàtic de la UPC Ernest Teniente, mataroní. Va ser una final lluïda, amb moltes alternatives en el joc i jugades de molt mèrit, que els espectadors vam poder seguir gràcies a la reproducció de la partida en un tauler gegant, incloses les set lletres que cada jugador tenia al faristol. És aquest un bon format per difondre els misteris de l’Scrabble, perquè la partida va creixent a la vista dels espectadors i tothom es veu amb cor de proposar alguna paraula que podria donar més punts. En la modalitat duplicada, en canvi, tot el públic esdevé jugador de facto. Busca la millor tirada durant tres minuts i l’anota en un full cada vegada. Ben segur que els dos finalistes del Port de la Selva també seran demà a l’Empelt de Terrassa, per competir en aquesta modalitat tan diferent.

La gran incògnita és la tematització de la partida. Com que les jugades estaran preparades, l’organització ha anunciat que les paraules que donaran més punts tindran relació amb l’enologia. Ja m’imagino més d’un jugador, aquesta nit, preparant la partida de demà amb lectures tan recomanables com el Diccionari del vi i del beure de Joan Maria Romaní (La Magrana, 1998) o el Diccionari del vi, amb licors i altres begudes, de Xavier Rull (Enciclopèdia Catalana, 1999). Escrablistes del món, alceu les lletres. Salut!

dijous, 10 de juny del 2004

Un cadàver almogàver

Àngel Terron (Palma, 1953) és un poeta científic i viceversa. Alguns dels títols dels seus poemaris són inequívocs: Iniciació a la Química, Mercuri o Geometria Descriptiva. Ara acaba de treure a la col·lecció Balenguera de l’editorial Moll un nou poemari: Sons nets. No costa gaire imaginar-ne la forma estròfica: “a mi la forma del sonet em recorda les estructures cristal·logràfiques pròpies del sistema cúbic, la simetria del dau i l’octaedre”. L’autor justifica aital programa en un pròleg clar, evident i clarivident en el qual ressegueix la tradició sonetista illenca, alhora que ret homenatge a mestres (Bonet, Moyà) i amics (Mesquida, Vidal). Una tradició que, en el segle XX, passa per Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o el seu estimat Llorenç Moyà, autor de dos llibres —Via crucis i Presidi major— en els quals el poeta de Binissalem bandeja les rimes masculines (amor-temor-horror-terror) i es centra en les menys habituals rimes femenines (rècula-fècula-molècula-nubècula). Terron s’inserta en aquesta tradició i l’explora amb encert per “conquerir petits espais de llibertat”. Més clar no ho pot dir: “fer rimar bultra (bosc caducifoli) amb ultra aconsegueix en el cervell del lector un efecte molt distint del que s’obté fent rimar per exemple botó amb perdó”.

Terron s’imposa no repetir les rimes, tot apel·lant al concepte de constricció (o trava, el mot català que cada cop més designa la contrainte potencial), extret dels autors de l’Oulipo. En aquests Sons nets terronians cap de les rimes de les quartetes no es repeteix, i només ho fan algunes de les rimes dels tercets. Al pròleg l’autor ens revela que en català el mot cadàver només rima amb un improbable almogàver, i confessa que l’ús del cadàver com a final del vers “indica l’ansietat de l’autor a l’hora d’escriure aquest poema”. Però Terron no s’enganya. Admet sense ambages que “les altres rimes que van amb cadàver no tenen més importància que subratllar aquest final de vers; el fet que siguin quasi impossibles de trobar no té cap importància, la dificultat no afegeix res a l’expressió”. Plenament d’acord. És aquest un punt clau que molts autors haurien d’aplicar-se. La dificultat és un pas previ. Té valor a la rebotiga, però no aporta res d’essencial a l’expressió del text quan aquest arriba al lector. Finalment, els dos tercets d’aquest sonet on no hi surt pas cap almogàver queden així: “I jo, malgrat que sigui ara un cadàver/ d’il·lusions i somnis envejables,/ quan la lluna del ple és sobre Monnàber,/ cerc mots sencers de formes raonables;/ com els toscs estris fets per l’homo faber/ per caçar dins bocatges perdurables”.

Més enllà de totes les endreces, Àngel Terron ret pleitesia al seu admirat Llorenç Moyà amb una intensitat que només atorga el mestratge. Ho fa amb un sonet rodó que duu per títol “A Llorenç Moyà, amb rimes manllevades” que ja té un primer vers inequívoc: “Ets mestre de la llengua sense nimbe,”. Però l’homenatge va més enllà. Terron confessa que parteix del llibre Via crucis de Moyà, tot manllevant-li les rimes en –edra (Fedra, cedre, pedra, poliedre), -imba (nimbe, estimba, limbe, corimbe) i –ulcre (sepulcre, pulcra). “Emperò l’espàtula és meva”. Els dos tercets d’aquest polit so-net ajuden a capir la magnitud de l’admiració: “D’ençà que el teu prim cos baixà al sepulcre,/ ningú els mots vers del poble humil escapça/ per emprar-ne els més purs com a caràtula. / Seguesc el pas de la sendera pulcra,/ i totes les paraules tinc en capsa/ per remoure els neguits amb freda espàtula”.

dijous, 3 de juny del 2004

Verbicidi novel·lat

Encara no la tinc ni l’he llegida, però ja ha obtingut tant de ressò a França que em sembla indefugible parlar de la novel·la verbicida del francès Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Segons les informacions aparegudes, és una novel·la de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal. Ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. L’autor només ha admès participis en la seva funció d’adjectius. Estaríem, doncs, davant de la primera novel·la desverbalitzada, o verbicida, de la història. Al pròleg, Michel Thaler, que és doctor en literatura, qualifica el verb “d’invasor, dictador, usurpador de la nostra literatura des de sempre!” I certament, tots sabem que un dels primers relats de la nostra civilització comença justament amb la frase “Al principi fou el verb”. És clar que després el verb es va fer carn i les coses milloraren, però no sembla gaire difícil rebatre les acusacions del tal Thaler contra el verb. ¿Què vol dir invasor, dictador, usurpador? Per envair, dictar o usurpar cal que abans hi hagi territori, poble o tron, i el verb, tant si fou com si no fou, té una funció genètica en tots els relats. Fins i tot cinegètica. Sense verbs no es caça el temps, que és la clau de tot relat, perquè les accions justament contextualitzen el subjecte o l’objecte que estableix el nom i descriu l’adjectiu. Difícilment pot el verb envair, dictar o usurpar res que ell mateix no hagi creat abans. És clar que la boutade de Thaler es pot entendre com un clam contra la narrativitat, però costa veure-hi cap altra cosa que un exercici d’estil inscrit en la tradició lipogramàtica.

De fet, les notícies que arriben d’aquesta novel·la desverbada remeten als clàssics exercicis d’estil. Com que sense verbs no hi ha moviment, l’escenari de la novel·la és un espai mòbil. A bord de diversos vagons d’un tren, del qual no sabem ni d’on ve ni cap on va, el narrador (¿narrador?, ¿retratista?, ¿descriptor?) fa molts retrats i descripcions, en general cruels, sobre altres passatgers: "la grognasse ruisselante de vulgarité et son baudet du même acabit, la génitrice au moutard eczémateux, le gros plein de soupe violacé, le contrefait exemplaire, le demi-chauve austère comme un hanneton végétarien, le bellâtre verbeux et la sorcière allumée". Thaler ha declarat que “aquest OLNI —objecte literari no identificat— és un llibre que interessa també per l’interès de la història, malgrat l’enorme dificultat de la condició de partida”. Les primeres ressenyes n’han destacat la gran agressivitat que emana del text, molt visible tipogràficament gràcies a la sobreabundància de signes d’exclamació —fins a 17 per pàgina!!!— que subratllen la dificultat de la constricció. També parlen de lectura literalment desagradable.

La tradició lipogramàtica habitualment explora l’escriptura sense una lletra determinada —com a la novel·la La disparition de Georges Perec, escrita sense e, o el conte monovocàlic Amar hasta fracasar de Rubén Darío, escrit sense ni e ni i ni o ni u—, però també hi ha algun cas en el qual la prohibició passa de la lletra al mot. Per exemple, Joseph Conrad volia escriure una novel·la d’amor sense que hi aparegués ni una vegada la paraula “love”, i hi ha d’altres exemples de “liponímia”. Mai ningú fins ara, però, no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.