Ara que, tres anys i mig després de néixer, les notes al marge de Carles Miró han comès bloguicidi, les paraules i els dies de Teresa Amat (tres anys i gairebé un mes a la xarxa) deuen ser el dietari degà de la blogosfera en català. Llegeixo els comentaris d’Amat gairebé des del seu inici, en maig de 2002. Com que no tinc gaire fe en la blogofília, quan llegeixo un comentari que m’interessa, en comptes de guardar-me’n el link me’l copio sencer i el col·loco en un fitxer Word al disc dur. I la meva carpeta de les paraules i els dies és ben plena. Avui he topat amb un post del passat abril que em va cridar l’atenció per diversos motius. D’entrada, perquè partia d’un joc de paraules, i això sol ja propicia que molts textos acabin a les cavernes del meu arxiu verbívor, però també per altres qüestions: involucrava la Renfe, reflexionava sobre el bilingüisme i apel·lava a la líbido. Teresa Amat ho titulava sense ambages —“Els desenganys dels bilingües”— i després ens informava de l’aparició en les estacions de Renfe d’uns armariets metàl·lics de color gris que duen en un lloc ben visible la paraula CALCES retolada en negre.
El següent paràgraf demostra que Teresa Amat no només és una bona escriptora, sinó que l’hauríem de poder llegir sovint als diaris de pagament: “Jo em vaig emocionar, de debò, quan ho vaig veure. Em vaig dir que ja era hora que a més de posar maquinetes dispensadores de condons als instituts, a les fatxades de les farmàcies i als lavabos de discoteques, també pensessin en les dones que van pel món perdent calces tot anant amunt i avall amb els trajectes de rodalies. És més corrent del que potser ens pensem, això de deixar-se les calces en algun lloc, i llavors, tant si una va com si ve, tant si després de perdre-les té encara alguna cosa a fer o si ha de tornar directament a casa, ja em direu què. ¡Doncs que bé!, vaig pensar durant un instant (esclar que si per posar-te-les haguessis d’anar als tan higiènics vàters renferils, imagineu-vos la proesa). Però no. Evidentment la cosa és molt més prosaica (si el que vaig imaginar en principi no és poesia, ja em direu què és poesia): el rètol vol dir que allò que conté l’armariet en qüestió deuen ser llantes o falques o tascons. ¡Quina decepció!”
En efecte, per més esforços bilingüistes que hi ha esmerçat, aquella antiga Renfe del Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados manté una ànima rematadament monolingüista, i ni els passa per la barretina que els catalanoparlants puguem feminitzar inconscientment els seus calces (falques, del verb calzar, però ja posats, també calzes —aparta de mí este cáliz—). Són coses de la clàssica amplitud de mires espanyola. Falsos amics, en termes lingüístics i no, més interessants quan més freguen territoris incorrectes. Com per exemple, la ramera catalana (el brancatge dels arbres) o la innocent expressió anglesa que definiria la guàrdia urbana barcelonina davant les àrees verdes: posar una multa seria put a fine. Finíssima. És clar que l’univers no acaba a Europa. Com més exòtiques siguin les llengües més fàcil serà trobar-hi alguna coincidència inconvenient. Així, els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives que designen la terra (fákki) i la carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos verbs malsonants (cardar i pixar) en anglès, la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres estudiants tailandesos d’anglès: l'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici. El que no especifiquen és si també en diuen així quan la còpula es produeix en un tren i sense treure’s les calces.
dijous, 16 de juny del 2005
dijous, 9 de juny del 2005
Il·lustre Tísner
Durant tot el mes de maig el Centre Cívic Cotxeres Borrell de Barcelona ha recordat l’enyorat Avel·lí-Artís Gener, Tísner, en el cinquè aniversari de la seva mort. És a dir, que ja portem un lustre sense tan il·lustre personatge. També és prou il·lustrativa la rica manera d’homenatjar-lo que han triat els veïns del que va ser el seu barri: una exposició sobre les seves diverses facetes, recitals lírics, sessions de lectura, un concurs de mots encreuats, la presentació del Laboratori d’arts escèniques que porta el seu nom i una taula rodona final molt i molt rectangular, on vaig tenir el plaer i l’honor d’intervenir, moderats amb eficàcia per Ignasi Janer, al costat de Joaquim Carbó, Jordi Carbonell, David Escamilla, Jordi Finestres, Jordi Fortuny, Prócoro Hernández, Joan Rendé i Pep Sala (a través de pantalla interposada perquè era de concert a Andorra). Quatre dels cinc fills d’en Tísner i la Lluïsa també eren presents a l’auditori. La personalitat polièdrica del mestre Tísner i la seva loquacitat proverbial se’ns va encomanar. Vaig trobar especialment interessant la intervenció de Prócoro Hernández, un periodista mexicà que exerceix de català entre nosaltres i que va fer unes pinzellades molt encertades no pas sobre la influència del món mexicà en l’obra d’en Tísner sinó a l’inrevés, en sostenir que les múltiples activitats de l’autor català també han deixat petja en la cultura mexicana. Esperem que el temps li doni la raó.
Les sis lletres que componen Tísner —tendre amant dels personatges secundaris, Avel·lí Artís-Gener va confegir el seu reeixit pseudònim amb les segones síl·labes dels seus cognoms— oculten missatges ben explícits. TÍSNER et convida sempre a penetrar en tot el que fa (ENTRIS), a deixar la brutícia dels teus prejudicis fora de taula (RENTIS) i finalment a gaudir de la vida a cor què vols (SENTIR). Com que havia nascut el mateix any que mon pare, sempre vaig saber-li l’edat, i per celebrar els seus setanta-cinc anys vaig il·lustrar una entrevista que m’havien encomanat els de la revista “Cultura” amb un acrònim més o menys totalitzador del seu proverbial polifacetisme. Aplicant al mot TÍSNER el notàrikon cabalista, és a dir, prenent-lo com si fos una sigla, T suggereix traductor, I il·lustrador i il·lusionador, S soldat i scrabblista, N novel·lista i ninotaire, E enigmista i escenògraf i R retratista i reporter. En cadascuna d’aquestes activitats excel·lí i ha deixat petja, ja sigui com a introductor dels mots encreuats o l’Scrabble en el nostre àmbit lingüístic, ja com a novel·lista. Al meu entendre, Paraules d’Opòton el vell és una de les millors novel·les catalanes de tots els temps, però hi ha altres obres seves que passaran a la posteritat. La meva favorita, Les dues funcions del circ. Els mexicans coneixen també el seu valor com a escenògraf en la incipient història de la televisió mexicana. La seva filla antropòloga, la Glòria Artís, va explicar com l’havien vingut a buscar els documentalistes d’un reportatge sobre la història de la televisió mexicana perquè tots els professionals els parlaven d’aquell escenògraf català que havia fet tants i tants decorats efímers.
Com ja és sabut, en Tísner era un home de geni i d’enginy. Però les seves divulgadíssimes anècdotes van tot sovint més enllà, perquè parteixen d’un compromís especialment intens. Encara recordo quan em va dir que, en traduir al català Cien años de soledad de Garcia Márquez a petició d’en Gabo, va pensar que la seva feina llavors tan criticada seria plenament actual l’any 2005. No només perquè ningú no trobaria estrany traduir obres de l’espanyol al català —com en efecte succeeix avui— sinó perquè el llavors llunyà any 2005 s’hauria de celebrar —tal com està succeint ara mateix— el centenari de la magnífica novel·la de Caterina Albert/Víctor Català Solitud, és a dir, Cent anys de Solitud, com resa el títol de la traducció tisneriana.
Les sis lletres que componen Tísner —tendre amant dels personatges secundaris, Avel·lí Artís-Gener va confegir el seu reeixit pseudònim amb les segones síl·labes dels seus cognoms— oculten missatges ben explícits. TÍSNER et convida sempre a penetrar en tot el que fa (ENTRIS), a deixar la brutícia dels teus prejudicis fora de taula (RENTIS) i finalment a gaudir de la vida a cor què vols (SENTIR). Com que havia nascut el mateix any que mon pare, sempre vaig saber-li l’edat, i per celebrar els seus setanta-cinc anys vaig il·lustrar una entrevista que m’havien encomanat els de la revista “Cultura” amb un acrònim més o menys totalitzador del seu proverbial polifacetisme. Aplicant al mot TÍSNER el notàrikon cabalista, és a dir, prenent-lo com si fos una sigla, T suggereix traductor, I il·lustrador i il·lusionador, S soldat i scrabblista, N novel·lista i ninotaire, E enigmista i escenògraf i R retratista i reporter. En cadascuna d’aquestes activitats excel·lí i ha deixat petja, ja sigui com a introductor dels mots encreuats o l’Scrabble en el nostre àmbit lingüístic, ja com a novel·lista. Al meu entendre, Paraules d’Opòton el vell és una de les millors novel·les catalanes de tots els temps, però hi ha altres obres seves que passaran a la posteritat. La meva favorita, Les dues funcions del circ. Els mexicans coneixen també el seu valor com a escenògraf en la incipient història de la televisió mexicana. La seva filla antropòloga, la Glòria Artís, va explicar com l’havien vingut a buscar els documentalistes d’un reportatge sobre la història de la televisió mexicana perquè tots els professionals els parlaven d’aquell escenògraf català que havia fet tants i tants decorats efímers.
Com ja és sabut, en Tísner era un home de geni i d’enginy. Però les seves divulgadíssimes anècdotes van tot sovint més enllà, perquè parteixen d’un compromís especialment intens. Encara recordo quan em va dir que, en traduir al català Cien años de soledad de Garcia Márquez a petició d’en Gabo, va pensar que la seva feina llavors tan criticada seria plenament actual l’any 2005. No només perquè ningú no trobaria estrany traduir obres de l’espanyol al català —com en efecte succeeix avui— sinó perquè el llavors llunyà any 2005 s’hauria de celebrar —tal com està succeint ara mateix— el centenari de la magnífica novel·la de Caterina Albert/Víctor Català Solitud, és a dir, Cent anys de Solitud, com resa el títol de la traducció tisneriana.
dijous, 2 de juny del 2005
verbgracia@yahoo.es
Una massa social de dos alumnes encapçalen a la Universitat Autònoma un moviment reivindicatiu al qual ens sumem joiosos des d’aquesta columna. No contents amb reivindicar les filologies i altres estudis d’humanitats que ara semblen qüestionats, demanen “la creació d’una assignatura de Ludolingüística com a primer pas per a la creació d’un Departament d’Estudis i Investigacions Ludolingüístiques”. Els dos éssers verbívors que lideren una reivindicació tan enraonada com aquesta signen amb els anagrames dels seus noms: Leli Vorratxes i Marta Polbín. La publicació des de la qual eleven el seu crit es diu “VERBiGRÀCIA” i el subtítol fa “Publicació Aperiòdica de Ludolingüística”. Ara n’acaben de publicar el número 2, en la tradició dels fulls volants que solien córrer per les facultats de lletres. Naturalment, l’era digital fa de les seves i des de l’adreça electrònica que encapçala aquest article distribueixen la seva publicació en PDF. Demaneu-la.
Ja es veu que el fanzine ludolingüístic de Vorratxes i Polbín té la doble vocació d’historiar i proposar, dos infinitius clau per incidir en la tradició cultural. Aquest segon lliurament divulga l’origen dels primers palíndroms i anagrames coneguts, situats a l’Alexandria ptolomea. Ho fa amb rigor i claredat, revelant les fonts sense caure en deliris erudits, però en el mateix article ja obre la porta a quatre palíndroms contemporanis creats pel dissenyador gràfic Nacho Tururu —entre els quals destaca España, pse , una expressió de desencant en boca de tothom llevat de Patxi López—. La voluntat propositiva de les editores verbigracienques es demostra també a la secció “Màquines proverbials”. S’hi exposa un proverbi de Confuci —Pensar sense estudiar és inútil, estudiar sense pensar és perillós—, se n’estableix l’estructura (A –B= C; B-A= D) i se’n busquen analogies a partir de mètodes aleatoris com ara agafar el primer verb que aparegui a la pàgina X d’un diccionari o demanar a persones diferents que pensin verbs i adjectius. Alguns dels proverbis obtinguts d’aital faisó són: “Cantar sense follar és brut, follar sense cantar és meravellós”; o bé “menjar sense pintar és verd, pintar sense menjar és artístic”. No cal dir que tot just són a l’inici del camí.
En un altre article es reprodueix un sonet tautogramàtic de Quevedo, dedicat a una dama que es deia Antonia i en el qual (gairebé) totes les paraules comencen per A. El primer vers fa “Antes alegre andaba; ahora apenas...” També hi ha seccions amb lapsus linguae catalans —Lingus Lapsuae, en diuen—, el joc de les definicions o enllaços recomanats a Internet. Verb & Gràcia combina amb saviesa el plaer amb el dolor. A banda de les qüestions carnaverbalesques (sic), no menysté la interacció més dolorosa que ofereixen les seccions enigmístiques. Al primer número proposaven uns magnífics MOTS ENCREUBATS de 13x13 tan difícils de resoldre que ningú no ha guanyat el fastuós premi d’un sopar amb les editores al restaurant Paco Meralgo de Barcelona. També proposen anagrames du100s (llegiu docents, esclar). En el primer número una tal ROLLITA ACNÉ ha resultat ser la professora de Teoria de la Literatura NORA CATELLI. En aquest número dos l’enigma es duplica: 1) el DU100 que, tot i no ser de clàssiques, té reminiscències llatines (Justo Sensu) i 2) el DU100 amb nom de carrer (Av. Biel Xorrada). ¿Quins dos eximis professors s’hi deuen amagar? Llarga vida a aquesta publicació aperiòdica de Ludolingüística!
Ja es veu que el fanzine ludolingüístic de Vorratxes i Polbín té la doble vocació d’historiar i proposar, dos infinitius clau per incidir en la tradició cultural. Aquest segon lliurament divulga l’origen dels primers palíndroms i anagrames coneguts, situats a l’Alexandria ptolomea. Ho fa amb rigor i claredat, revelant les fonts sense caure en deliris erudits, però en el mateix article ja obre la porta a quatre palíndroms contemporanis creats pel dissenyador gràfic Nacho Tururu —entre els quals destaca España, pse , una expressió de desencant en boca de tothom llevat de Patxi López—. La voluntat propositiva de les editores verbigracienques es demostra també a la secció “Màquines proverbials”. S’hi exposa un proverbi de Confuci —Pensar sense estudiar és inútil, estudiar sense pensar és perillós—, se n’estableix l’estructura (A –B= C; B-A= D) i se’n busquen analogies a partir de mètodes aleatoris com ara agafar el primer verb que aparegui a la pàgina X d’un diccionari o demanar a persones diferents que pensin verbs i adjectius. Alguns dels proverbis obtinguts d’aital faisó són: “Cantar sense follar és brut, follar sense cantar és meravellós”; o bé “menjar sense pintar és verd, pintar sense menjar és artístic”. No cal dir que tot just són a l’inici del camí.
En un altre article es reprodueix un sonet tautogramàtic de Quevedo, dedicat a una dama que es deia Antonia i en el qual (gairebé) totes les paraules comencen per A. El primer vers fa “Antes alegre andaba; ahora apenas...” També hi ha seccions amb lapsus linguae catalans —Lingus Lapsuae, en diuen—, el joc de les definicions o enllaços recomanats a Internet. Verb & Gràcia combina amb saviesa el plaer amb el dolor. A banda de les qüestions carnaverbalesques (sic), no menysté la interacció més dolorosa que ofereixen les seccions enigmístiques. Al primer número proposaven uns magnífics MOTS ENCREUBATS de 13x13 tan difícils de resoldre que ningú no ha guanyat el fastuós premi d’un sopar amb les editores al restaurant Paco Meralgo de Barcelona. També proposen anagrames du100s (llegiu docents, esclar). En el primer número una tal ROLLITA ACNÉ ha resultat ser la professora de Teoria de la Literatura NORA CATELLI. En aquest número dos l’enigma es duplica: 1) el DU100 que, tot i no ser de clàssiques, té reminiscències llatines (Justo Sensu) i 2) el DU100 amb nom de carrer (Av. Biel Xorrada). ¿Quins dos eximis professors s’hi deuen amagar? Llarga vida a aquesta publicació aperiòdica de Ludolingüística!
dijous, 26 de maig del 2005
Bona química
Claudi Mans és un químic lletraferit del qual ja hem parlat alguna altra vegada en aquesta secció per la seva tendència a endinsar-se en la dimensió ludolingüística de les qüestions químiques que divulga. Mans publica articles molt amens sobre la seva disciplina. Són textos ben escrits i estructurats que exploren les analogies més entenedores per exposar processos científics. Textos rigorosos que es fan llegir fins i tot pels qui ja no recorden ni qui va ser Mendelèjev. Ara Mans els acaba de recollir en un volum altament recomanable editat pel Col·legi Oficial de Químics de Catalunya que porta per títol La truita cremada (24 lliçons de Química). Si teniu problemes per trobar-lo us podeu acostar a la magnífica llibreria científica que corona el Cosmocaixa.
D’entre els vint-i-quatre textos del llibre avui vull destacar el que porta per títol “Un mol, poc mol”. Mans hi explora l’ambigüitat que envolta els termes mol (la unitat de mesura de la quantitat de substància que hi ha en un sistema), molaritat, formalitat i normalitat. Ho fa, com sempre, amb analogies encertades i una tècnica narrativa eficaç. Comença matant el lector i el situa davant cinc portes idèntiques custodiades per cinc guardians impertèrrits. Només una de les portes condueix al cobejat paradís dels químics (on ens deu esperar, dic jo, Pompeu Fabra). El difunt lector només pot fer una pregunta i haurà de decidir quina porta travessa en funció de les repostes dels guardians. No hi ha temps per a més. El rellotge avança. Tic tac. I tu, pobre lector, no saps pas per on tirar. De fet, ets mort i en mans d’en Mans, el qual no para de suggerir-te preguntes massa especialitzades que no et servirien de res. Al final del túnel, la llum apareix en forma de pregunta que és, també, resposta: ¿Què et suggereix la paraula molar? Mans, llavors, reprodueix les respostes dels cinc guardians: el primer diu que és un queixal de mamífer; el segon parla d’un municipi del Priorat de 300 habitants; el tercer una tartera quan arriba a la part baixa de la vall, per exemple de Boí, amb pedres que ja no es mouen; el quart parla en un argot en el qual una cosa que mola és una cosa que agrada; finalment, el cinquè assenyala que és un terme que indica la concentració en mols per litre d’una dissolució. Naturalment, la porta que mena al paradís dels químics és la cinquena.
L’article condensa les virtuts de la divulgació científica. Estableix amb claredat la terminologia associada al concepte de molaritat sense obviar-ne la notable evolució experimentada en els últims cinquanta anys. També es permet afegir-hi curiositats ludolingüístiques com ara que antigament en català hi hagués una unitat de mesura anomenada “mola” que designava el cabal d’aigua mínim necessari per fer moure una mola de molí estàndard quan havia de moldre blat per fer farina. Mans acudeix a Coromines per establir que, com a mínim al Bages, una mola equivalia a 7439 m3 per dia, és a dir 86 litres per segon. Després ho relaciona tot. Ens explica que en un litre d’aigua (d’un quilo de massa) hi ha 55,55 mols d’aigua perquè un mol d’aigua té una massa de 18 grams. I aquests càlculs el porten a establir la següent equivalència: 1 mola = 4783 mols. Finalment, Mans conclou que: “un mol d’aigua mol si passa pel molí junt amb 4782 mols més cada segon. Si no, no mol. Un sol mol no mol. . . o, almenys, molt no mol”. Els articles de Mans són esmolats i molen amb eficàcia els prejudicis que separen ciències i lletres. En calen molts i moltes, de Mans, perquè no se’ns cremin totes les truites!
D’entre els vint-i-quatre textos del llibre avui vull destacar el que porta per títol “Un mol, poc mol”. Mans hi explora l’ambigüitat que envolta els termes mol (la unitat de mesura de la quantitat de substància que hi ha en un sistema), molaritat, formalitat i normalitat. Ho fa, com sempre, amb analogies encertades i una tècnica narrativa eficaç. Comença matant el lector i el situa davant cinc portes idèntiques custodiades per cinc guardians impertèrrits. Només una de les portes condueix al cobejat paradís dels químics (on ens deu esperar, dic jo, Pompeu Fabra). El difunt lector només pot fer una pregunta i haurà de decidir quina porta travessa en funció de les repostes dels guardians. No hi ha temps per a més. El rellotge avança. Tic tac. I tu, pobre lector, no saps pas per on tirar. De fet, ets mort i en mans d’en Mans, el qual no para de suggerir-te preguntes massa especialitzades que no et servirien de res. Al final del túnel, la llum apareix en forma de pregunta que és, també, resposta: ¿Què et suggereix la paraula molar? Mans, llavors, reprodueix les respostes dels cinc guardians: el primer diu que és un queixal de mamífer; el segon parla d’un municipi del Priorat de 300 habitants; el tercer una tartera quan arriba a la part baixa de la vall, per exemple de Boí, amb pedres que ja no es mouen; el quart parla en un argot en el qual una cosa que mola és una cosa que agrada; finalment, el cinquè assenyala que és un terme que indica la concentració en mols per litre d’una dissolució. Naturalment, la porta que mena al paradís dels químics és la cinquena.
L’article condensa les virtuts de la divulgació científica. Estableix amb claredat la terminologia associada al concepte de molaritat sense obviar-ne la notable evolució experimentada en els últims cinquanta anys. També es permet afegir-hi curiositats ludolingüístiques com ara que antigament en català hi hagués una unitat de mesura anomenada “mola” que designava el cabal d’aigua mínim necessari per fer moure una mola de molí estàndard quan havia de moldre blat per fer farina. Mans acudeix a Coromines per establir que, com a mínim al Bages, una mola equivalia a 7439 m3 per dia, és a dir 86 litres per segon. Després ho relaciona tot. Ens explica que en un litre d’aigua (d’un quilo de massa) hi ha 55,55 mols d’aigua perquè un mol d’aigua té una massa de 18 grams. I aquests càlculs el porten a establir la següent equivalència: 1 mola = 4783 mols. Finalment, Mans conclou que: “un mol d’aigua mol si passa pel molí junt amb 4782 mols més cada segon. Si no, no mol. Un sol mol no mol. . . o, almenys, molt no mol”. Els articles de Mans són esmolats i molen amb eficàcia els prejudicis que separen ciències i lletres. En calen molts i moltes, de Mans, perquè no se’ns cremin totes les truites!
dijous, 19 de maig del 2005
D’escola italiana: Fortuny, Hidalgo, Parisi
Escola italiana és el títol del primer poemari del gran Josep Pedrals, però serveix aquí per descriure el moment tan especial que viu l’enigmística en castellà. Demà, dia 20/05/2005 a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia es presenten els tres volums inaugurals de la primera col·lecció d’enigmística en castellà, editada per Octaedro. Naturalment, a les 20:05 de la vesprada. A més, Jordi Fortuny acaba de publicar un nou llibre amb les seves creacions ludolingüístiques: Crucigramas nunca vistos y charadas sabrosonas cocidas a juego lento (Óptima). Avalat pel poeta Valentí Gómez i Oliver, autor del flamant Or verd (62/Empúries), Fortuny s’endinsa en la tradició enigmística italiana per la via pràctica. En un llibre-joia de primera magnitud, no només ens obsequia amb crucigrames inèdits farcits de calamburs, anagrames i paronomàsies, sinó que s’endinsa en la pista italiana. Explica el complex procés d’elaboració de les xarades segons la tradició enigmística italiana i s’arromanga. A partir d’una frase que Fortuny creu recordar haver llegit en un text de Julián Ríos, aventura que “todos los cominos llevan aroma” i es llança a compondre xarades en castellà que freguen l’excel·lència poètica: “Si la estrella más brillante/ cae de forma azarosa,/ aunque la llamen honrosa/ su muerte es horripilante”. Tant se val si n’endevines o no la solució (sol, dado, soldado). “¿Auxilio, dices que quieres?/ Sólo lo dan las mujeres/ intuyo” (sos-pecho). Les xarades de Fortuny són poemes que traslladen el joc als territoris del foc. Aquest ex cuiner a Ciutadella de Menorca (restaurant Unicorn) cuina a joc lent la tradició italiana en llengua castellana. Mereix molta més atenció de la que pensàvem dispensar-li a la platja o al tren. En Fortuny és hereu de l’agudesa i art de l’enginy al qual al·ludia Gracián.
Rafael Hidalgo i Beatrice Parisi són els directors i traductors de la col·lecció “Palabras en juego” que l’editor Juan León ha decidit llançar des d’Octaedro. També signen el llibre que obre la col·lecció: un Diccionario de enigmística que situa el lector en aquest territori ignot en llengua castellana. La seva és una obra divulgativa i molt didàctica sobre aquesta modalitat tan italiana, tot i que també es fan ressò del camí recorregut per l’enigmística catalana. Dels tres llibres inicials que demà es presenten en societat, potser el més complex de traduir ha estat Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi. El gran especialista de La Repubblica, fill d’un popular enigmista i deixeble d’Umberto Eco, fa un recorregut apassionant pels processos que utilitzen els creadors d’enigmes. La simple enumeració dels infinitius que descriuen els quatre processos principals de composició enigmística ens donarà una idea de la importància de l’obra: 1) començar, desconnectar, repetir, lligar, plasmar, invertir, desenvolupar, encreuar, seccionar, combinar; 2) lletrejar, completar, reconstruir, comprendre, interpretar, equivocar-se, descarrilar, desplegar, ampliar, contraure; 3) amagar, definir, descriure, distreure, uniformar, llimar, renunciar; 4) encaixar, ensumar, conjecturar, consultar, imaginar, ¿renunciar?
Naturalment, tots aquests infinitius van exemplificats, en italià per Bartezzaghi i en castellà per Hidalgo & Parisi. Traduir literalment exemples enigmístics és pràcticament impossible, però els responsables de les versions espanyola i italiana del portal www.verbalia.com han estat capaços de trobar exemples en castellà que reprodueixin els principals mecanismes de la riquíssima tradició enigmística italiana. Demà 20/05/2005 seré al seu costat a les 20:05.
Rafael Hidalgo i Beatrice Parisi són els directors i traductors de la col·lecció “Palabras en juego” que l’editor Juan León ha decidit llançar des d’Octaedro. També signen el llibre que obre la col·lecció: un Diccionario de enigmística que situa el lector en aquest territori ignot en llengua castellana. La seva és una obra divulgativa i molt didàctica sobre aquesta modalitat tan italiana, tot i que també es fan ressò del camí recorregut per l’enigmística catalana. Dels tres llibres inicials que demà es presenten en societat, potser el més complex de traduir ha estat Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi. El gran especialista de La Repubblica, fill d’un popular enigmista i deixeble d’Umberto Eco, fa un recorregut apassionant pels processos que utilitzen els creadors d’enigmes. La simple enumeració dels infinitius que descriuen els quatre processos principals de composició enigmística ens donarà una idea de la importància de l’obra: 1) començar, desconnectar, repetir, lligar, plasmar, invertir, desenvolupar, encreuar, seccionar, combinar; 2) lletrejar, completar, reconstruir, comprendre, interpretar, equivocar-se, descarrilar, desplegar, ampliar, contraure; 3) amagar, definir, descriure, distreure, uniformar, llimar, renunciar; 4) encaixar, ensumar, conjecturar, consultar, imaginar, ¿renunciar?
Naturalment, tots aquests infinitius van exemplificats, en italià per Bartezzaghi i en castellà per Hidalgo & Parisi. Traduir literalment exemples enigmístics és pràcticament impossible, però els responsables de les versions espanyola i italiana del portal www.verbalia.com han estat capaços de trobar exemples en castellà que reprodueixin els principals mecanismes de la riquíssima tradició enigmística italiana. Demà 20/05/2005 seré al seu costat a les 20:05.
dijous, 12 de maig del 2005
La perla de Shakespeare
Abans d’explicar els detalls de l’extraordinària coincidència verbívora a la qual al·ludeix el títol caldrà establir-ne el context. Nicholas Lezard és el crític a qui el diari britànic The Guardian va encarregar la ressenya de l’assaig Power and Glory d’Adam Nicolson (Harper Perennial). El llibre de Nicolson descriu la societat anglesa de la qual va sorgir la famosa traducció bíblica de la King James Bible, tal com l’autor ens aclareix des del mateix subtítol: Jacobean England and the making of the King James Bible. La traducció de la Bíblia que Jaume I d’Anglaterra va auspiciar en 1611 encara ara és la versió de les sagrades escriptures que l’Església Anglicana considera oficial. El seu model de llengua té grans defensors entre els lletraferits anglòfils, tot i els anacronismes que el pas de quatre segles permeten suposar-li. Nicolson el compara amb el llenguatge de la New English Bible —la versió que sona a les actuals esglésies del país de Carles i Camil·la— i troba que no hi ha color. És a dir, que la moderna és una versió molt descolorida. De fet, TS Eliot ja es va despatxar a gust contra ella, titllant-la de contenir elements “vulgars, trivials i pedants”. Nicolson afegeix que “l’aplanament de llenguatge és també un aplanament de significat. Un llenguatge que no manté la tensió amb la seva significació o que es mostra delerós de ser acceptable per a una consciència moderna és un llenguatge que ja no pot transportar la càrrega que la Bíblia requereix. Ras i curt, ha perdut autoritat. És una forma morta de llenguatge”. No sé pas què opinaria Nicolson de les múltiples versions simplificades del Quixot i altres clàssics que omplen enguany les llibreries, però la seva reflexió és pertinent i inquietant. Aplicada a una llengua com la nostra, que té problemes perpetus de pervivència, resulta devastadora.
Establert, doncs, el context en el qual Nicholas Lezard divulga l’anunciada perla verbívora sobre Shakespeare, tradueixo el primer paràgraf de la seva ressenya: “L’única cosa que tothom sap sobre la King James Bible és que Shakespeare devia ficar cullerada en la traducció. L’any 1610, quan el Comitè Revisor es va reunir al Stationer’s Hall de Londres per preparar la publicació de l’any següent, Shakespeare tenia 46 anys; la paraula 46ena des de l’inici del 46è salm i el 46è mot comptat des del final són shake i spear respectivament”. Shake vol dir agitar i spear travessar amb una llança. L’extraordinària coincidència amb el nom de Shakespeare ha agitat el cor ludolingüístic dels lletraferits anglòfons. Val a dir que com a primer paràgraf de ressenya és una mica exhibicionista, però el crític recondueix posteriorment l’article, tot titllant la coincidència de freakish i assenyalant que Adam Nicolson no esmenta en cap moment el salm 46.
La troballa del shake & spear empeny qualsevol esperit mínimament inquiet cap al salm 46 de la Bíblia. Jo n’he triat dues versions catalanes que difereixen fins i tot en el títol. Segons la Bíblia de Montserrat el salm 46 fa “Déu fortalesa del seu poble”; segons la Bíblia Catalana Interconfessional “Déu és el nostre castell de refugi”. Les paraules catalanes situades en la 46ena posició per davant i per darrere del salm 46 són, en el cas montserratí EXÈRCITS i HA, i en el cas interconfessional RIU i ARREU. A quins autors nostrats remeten? Qui és qui en la literatura catalana que Exèrcits Ha? Qui Riu Arreu? Qui és el nostre Shakespeare?
Establert, doncs, el context en el qual Nicholas Lezard divulga l’anunciada perla verbívora sobre Shakespeare, tradueixo el primer paràgraf de la seva ressenya: “L’única cosa que tothom sap sobre la King James Bible és que Shakespeare devia ficar cullerada en la traducció. L’any 1610, quan el Comitè Revisor es va reunir al Stationer’s Hall de Londres per preparar la publicació de l’any següent, Shakespeare tenia 46 anys; la paraula 46ena des de l’inici del 46è salm i el 46è mot comptat des del final són shake i spear respectivament”. Shake vol dir agitar i spear travessar amb una llança. L’extraordinària coincidència amb el nom de Shakespeare ha agitat el cor ludolingüístic dels lletraferits anglòfons. Val a dir que com a primer paràgraf de ressenya és una mica exhibicionista, però el crític recondueix posteriorment l’article, tot titllant la coincidència de freakish i assenyalant que Adam Nicolson no esmenta en cap moment el salm 46.
La troballa del shake & spear empeny qualsevol esperit mínimament inquiet cap al salm 46 de la Bíblia. Jo n’he triat dues versions catalanes que difereixen fins i tot en el títol. Segons la Bíblia de Montserrat el salm 46 fa “Déu fortalesa del seu poble”; segons la Bíblia Catalana Interconfessional “Déu és el nostre castell de refugi”. Les paraules catalanes situades en la 46ena posició per davant i per darrere del salm 46 són, en el cas montserratí EXÈRCITS i HA, i en el cas interconfessional RIU i ARREU. A quins autors nostrats remeten? Qui és qui en la literatura catalana que Exèrcits Ha? Qui Riu Arreu? Qui és el nostre Shakespeare?
dijous, 5 de maig del 2005
El Bersaglio d’Eco i l’Scrabble
A La misteriosa flama de la Reina Loana el gran Umberto Eco, inexplicablement entestat a fer de novel·lista, treballa d’una manera molt intensa els ressorts de la memòria. La idea és recuperar la memòria perduda a partir de records del passat, des de pel·lícules a dibuixos, passant per tota mena d’objectes, en una espècie de partida de Memory permanent. En un moment determinat, tot rememorant el capó i la pasta reial, el desmemoriat protagonista diu: “No havia recordat el gust de la pasta reial: només el nom. Com en aquell joc d’enigmística que es diu Bersaglio: taula s’ha de relacionar amb cadira o menjar o sopa. A mi em feia pensar en la pasta reial, sempre per associacions entre paraules”. Com que, tot i la meva patologia verbívora, mai abans no havia sentit a parlar d’aquest joc, m’he apressat a documentar-me amb els meus experts de capçalera en enigmística italiana: Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Un bersaglio en italià és una diana, o millor el centre de la diana, però en l’àmbit enigmístic el Bersaglio és un format de joc popularitzat pel conegudíssim setmanari La Settimana Enigmistica consistent en l’ordenació, segons una certa lògica, d’una sèrie de paraules que acaben formant part d’una diana. Els criteris d’aquesta ordenació varien. Pot ser l’ordre alfabètic, l’afinitat semàntica, els anagrames, per canvi de lletra, mil criteris. La qüestió és que els mots proposats sempre acaben jerarquitzats d’una manera determinada que el lector ha de descobrir, i que en la representació gràfica la diana pren cos. Beatrice Parisi opina que el Bersaglio és un joc prou simple, un d’aquells jocs de tipus mecànic que complementen els jocs més sofisticats a les revistes especialitzades. El que passa, afegeix, és que sortir a La Settimana imprimeix caracter, entre altres coses perquè els jocs són els mateixos des de fa dècades, i això sol ja els transforma en clàssics.
El mateix succeix ja entre els catalans amb una de les seccions que Miquel Sesé signa cada dia a les pàgines de passatemps de l’AVUI. Aquest diari és un dels pocs rotatius europeus que manté una secció diària d’Scrabble. Els catalans som lletraferits de mena, i pel que sembla a alguns els agrada que els fereixin lletra a lletra, com és el cas d’aquest clàssic dels jocs de tauler. Potser això explica que aquest cap de setmana se celebri a Viladecavalls el primer Campionat Mundial d’Scrabble en Català, amb participants d’arreu dels Països Catalans. Ho organitza la Unió Faristolaire, una entitat independent liderada pels mestres escrablistes Josep Maria Martí i Ernest Teniente, però el campionat compta amb diversos suports institucionals, entre els quals l’ajuntament de Viladecavalls i la Secretaria de Política Lingüística, que garanteixen premis prou sucosos per als guanyadors. També Enciclopèdia i aquest diari hi col·laboren, i el portal Vilaweb retransmetrà la final en directe arreu del món. És, per tant, un bon moment per recordar a qui devem que avui aquest clàssic dels jocs existeixi també en català. Ho devem a la perseverança del ludòleg Oriol Comas i Coma. Ara fa quinze anys va persuadir l’editor Borràs perquè li encarregués la versió catalana del joc i després la va dur a terme en col·laboració amb el professor Lluís de Yzaguirre. Per un d’aquells atzars de l’existència, aquest Campionat Mundial d’Scrabble en Català coincideix en el temps amb la publicació d’un veritable vademècum dels millors jocs del món: El món en jocs, d’Oriol Comas (La Magrana i RBA). Entre el centenar llarg de jocs indispensables que Comas recull a la seva obra magna, només n’hi ha un centrat en el llenguatge: l’Scrabble.
El mateix succeix ja entre els catalans amb una de les seccions que Miquel Sesé signa cada dia a les pàgines de passatemps de l’AVUI. Aquest diari és un dels pocs rotatius europeus que manté una secció diària d’Scrabble. Els catalans som lletraferits de mena, i pel que sembla a alguns els agrada que els fereixin lletra a lletra, com és el cas d’aquest clàssic dels jocs de tauler. Potser això explica que aquest cap de setmana se celebri a Viladecavalls el primer Campionat Mundial d’Scrabble en Català, amb participants d’arreu dels Països Catalans. Ho organitza la Unió Faristolaire, una entitat independent liderada pels mestres escrablistes Josep Maria Martí i Ernest Teniente, però el campionat compta amb diversos suports institucionals, entre els quals l’ajuntament de Viladecavalls i la Secretaria de Política Lingüística, que garanteixen premis prou sucosos per als guanyadors. També Enciclopèdia i aquest diari hi col·laboren, i el portal Vilaweb retransmetrà la final en directe arreu del món. És, per tant, un bon moment per recordar a qui devem que avui aquest clàssic dels jocs existeixi també en català. Ho devem a la perseverança del ludòleg Oriol Comas i Coma. Ara fa quinze anys va persuadir l’editor Borràs perquè li encarregués la versió catalana del joc i després la va dur a terme en col·laboració amb el professor Lluís de Yzaguirre. Per un d’aquells atzars de l’existència, aquest Campionat Mundial d’Scrabble en Català coincideix en el temps amb la publicació d’un veritable vademècum dels millors jocs del món: El món en jocs, d’Oriol Comas (La Magrana i RBA). Entre el centenar llarg de jocs indispensables que Comas recull a la seva obra magna, només n’hi ha un centrat en el llenguatge: l’Scrabble.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)