Cada diumenge, a les planes de passatemps d'aquest suplement, un adjectiu diferent adquireix una certa importància. Al costat de les fascinants graelles dels mots encreuats i de les imprevisibles prediccions de l'horòscop, hi ha lectors que malden per veure si el seu substantiu tarannà encaixa en el camp semàntic de l'adjectiu de torn. I per descobrir-ho se sotmeten de grat a una desena de preguntes malèvoles que donen peu a un reguitzell de respostes no menys malintencionades. Tot plegat, una psicoanàlisi d'estar per casa que rep la denominació genèrica de test.
Ara Lola Alteyzu —que és qui signa el test dominical d'aquest diari— ha aplegat el seu recull d'adjectius descrits en un llibre estiuenc: El gran llibre dels tests (Columna, 1993). Amb aquesta eina sota l'aixella el lector amb un poder adquisitiu massa baix per comprar hores de divan podrà descobrir si és romàntic, vanitós, gelós, intransigent, rancuniós, mentider, ploraner, avorrit, dominant, tímid, maniàtic, frívol, ingenu, nerviós, teleaddicte, independent, treballador, endreçat, fort, valent, decidit, imaginatiu, diplomàtic... El mecanisme és senzill i l'estoc d'etiquetes inesgotable. A tothom li agrada saber com és. No cal trencar-s'hi gaire la closca. Per a més informació, aneu a la pàgina 41.
Com era d'esperar, Lola Alteyzu no és el nom d'una persona humana. La solapa del seu primer llibre la titlla de pseudònim. També diu que aquesta "jove promesa de la cultura catalana manifesta tenir 22 raons importants per no donar-se —encara— a conèixer". En realitat, l'enigma Alteyzu té molts punts en comú amb el de la santíssima trinitat. De fet, en el text que precedeix els tests, la Lola fa una llista d'agraïments anagramàtics que qualsevol lector avisat pot desxifrar. Les endreces són: Flora Lereira, Dalia le Jandroy, Luque Mizaleta, Vidal Berlatot, Jon de Turpí, Eric von Flatin i Marie Mity. Les nostres apostes trinitàries van pels dorsals u, tres i set. Queda escrit.
La pràctica del test en el marc de les seccions de passatemps és una tradició eminentment americana. N'hi ha de tres tipus bàsics. Els psicologistes, els lexicogràfics i els trivia. Els primers pretenen dibuixar uns quants perfils i busquen la identificació del lector a partir de les inevitables coincidències en les reaccions de qualsevol mortal a una situació determinada. Trobareu tots els exemples que vulgueu a El primer llibre dels tests de Lola Alteyzu. Els segons fan tuf d'examen de llengua estrangera, però tenen els seus aferrissats seguidors. Quan editàvem la revista de mots encreuats ...més una de les seccions més populars era, precisament, el test lexicogràfic. En reproduïm tres exemples.
1. Si algú et parla de la gerontocràcia, ¿a què creus que es refereix? A) Al govern dels ancians. B) A la classe més elevada que queda d'aristòcrates. C) Evidentment, a l'aristocràcia gironina. D) Al govern dels metges.
2. La teva vida depén de saber què vol dir ¨Próstata"? Què hi dius? A) Una dona de costums fàcils que va renegar de la seva fe (Juliana la Próstata). B) Es diu d'una persona gairebé estesa de cara a terra en un acte d'adoració. C) És una glàndula de l'aparell reproductor masculí. D) Un Heresiarca bizantí del segle VI.
3. El noi dels Bartolí diu que vol fer-li un òscul a la teva filla, però ella vol saber abans de què es tracta i t'ho pregunta. ¿Què li respons? A) Que es pot quedar embarassada. B) Que un òscul és un massatge molt fort però bastant relaxant. C) Que és un petó. D) Que és una animalada.
L'última modalitat de test és la que ha fet més fortuna. Es basa en el que els americans coneixen com l'univers trivia , un àmbit d'interessos definit per la curiositat general i la cultura enciclopedista barata que prima l'anècdota per damunt de la categoria. Hi ha recullstrivia des de primers de segle, llibres quasi Guinness i revistes d'estètica Muy Interesante on el lector hi descobreix muntanyes de dades pretesament "curioses". La màxima divulgació d'aquests tests acumulatius de dades es va donar, ara fa una dècada, amb la popularització gairebé histèrica d'un joc de taula que és un test de tests: el Trivial Pursuit..
dissabte, 29 de maig del 1993
dissabte, 22 de maig del 1993
Anés magra d'anagrames
El repte enigmístic de l'abril només era apte per a anagramistes de primera. A partir del famós cinema anèmic que preconitzava Marcel Duchamp, proposàvem la creació de parelles anagramàtiques coherents. Una mena de màgia amiga cinematogràfica que provoqués bessonades xocants. Als crèdits de la pel·lícula hi podrien sortir el padrí ràpid de Francis Ford Coppola, el clarinet reclinat del vell Woody Allen, el semental mal entès de Sylvester Stallone o els cinemes enemics d'europeus i nord-americans. Però no només de parelles hetero viu l'enigmística: els sintagmes verbals també donaven joc. D'entrada, proposàvem dos eslògans fills del nostre temps: adori odiar i agitem imatge, i els completàvem amb tres consideracions literàries força relacionades amb la darrera tendència dels poetes a dedicar-se a la narrativa: arravatin narrativa, lloaven novel·la i espaio poesia. I concloïem que davant la insostenible situació, potser caldria racionar narració.
A diferència d'altres propostes més assequibles, la gènesi d'anagrames emparellats anà magra de resultats per part dels nostres corresponsals habituals. Almenys fins ara ha provocat poques respostes. Però els lectors que han acarat el repte ho han fet amb una intensitat esfereïdora, que depassa les aportacions usuals d'altres reptes que hem plantejat (bananes, homòfons, lipogrames, noms de locals o mots trigemins). Per això volem concentrar-nos exclusivament en la feina d'un dels més habituals de la secció: l'Alfons Saumell i Bernaus, de Barcelona. El senyor Saumell, a banda d'altres creacions que han anat sortint ressenyades, ens ha tramés un impressionant recull de parelles anagramàtiques per respondre el repte proposat.
Comença Saumell pels mots de quatre lletres i després va augmentant la dotació fins a la dotzena, amb diverses modalitats i repeticions. És clar que sovint les frases que aconsegueix per la via anagramàtica són una mica bizarre , però també descobreix combinacions afortunades. Així, obre el foc en la línia de 4 amb l'amor romà. La línia de 5 conté algunes de les troballes més perdurables, com ara la cuina única o el lucre cruel entre els sintagmes nominals i també alguns de verbals: saber besar, sobra Borsa ("o falten inversors", rebla l'autor) i trepa paret. En la línia de 6 la cosa es literaturitza, perquè hi ha crítics cítrics que proven de fer constar el talent latent d'algun jove dramaturg (ell riu, lliure) en la seva agenda de gana perquè saben que Hamlet té l'ham per pescar la glòria.
En els àmbits superiors, Saumell ens fa llegir una revista verista (7) i teoritza sobre l'estreta relació que mantenen l'elitisme i l'etilisme (8). També aventura que es pot anunciar rancúnia (8) en el pare d'una família en conflicte quan l'atrapes separat (7). Saumell es permet practicar la metalingüística en "la paraula exigeix exigeix xeix i ge (7)" i inclús la pornografia conventual a tres claus als claustres (8). Finalment, també el món de la política té el seu lloc en l'extens treball del nostre corresponsal quan, en una subtil referència als judicis d'etarres, genera una frase anagramàtica que podríem posar en boca d'un jutge sever, "que no vol citar comediants antidemocràtics a declarar" (13).
La profusa experimentació a què Alfons Saumell sotmet la màgia amiga arriba a extrems inquietants quan descobreix la cara oculta de tres versos molt coneguts d'Àngel Guimerà. Es tracta de "Tres versos de La Santa Espina (cadascun d'ells, continuat —sic— pel seu propi anagrama)":
Som i serem gent catalana----------macat somni, seré, net, galà,
tant si es vol com si no es vol-------¿els votem, oi, cosins volants?
Canta la terra encara entera------ -en tan alta carena, carretera.
No sé pas si serien mereixedors de cap Flor Natural als JJFF, però no es pot pas dir que les seves imatges no surtin exactament del model. En realitat, la modernitat provoca atordiment. Si us va aquest màgia amiga escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.
A diferència d'altres propostes més assequibles, la gènesi d'anagrames emparellats anà magra de resultats per part dels nostres corresponsals habituals. Almenys fins ara ha provocat poques respostes. Però els lectors que han acarat el repte ho han fet amb una intensitat esfereïdora, que depassa les aportacions usuals d'altres reptes que hem plantejat (bananes, homòfons, lipogrames, noms de locals o mots trigemins). Per això volem concentrar-nos exclusivament en la feina d'un dels més habituals de la secció: l'Alfons Saumell i Bernaus, de Barcelona. El senyor Saumell, a banda d'altres creacions que han anat sortint ressenyades, ens ha tramés un impressionant recull de parelles anagramàtiques per respondre el repte proposat.
Comença Saumell pels mots de quatre lletres i després va augmentant la dotació fins a la dotzena, amb diverses modalitats i repeticions. És clar que sovint les frases que aconsegueix per la via anagramàtica són una mica bizarre , però també descobreix combinacions afortunades. Així, obre el foc en la línia de 4 amb l'amor romà. La línia de 5 conté algunes de les troballes més perdurables, com ara la cuina única o el lucre cruel entre els sintagmes nominals i també alguns de verbals: saber besar, sobra Borsa ("o falten inversors", rebla l'autor) i trepa paret. En la línia de 6 la cosa es literaturitza, perquè hi ha crítics cítrics que proven de fer constar el talent latent d'algun jove dramaturg (ell riu, lliure) en la seva agenda de gana perquè saben que Hamlet té l'ham per pescar la glòria.
En els àmbits superiors, Saumell ens fa llegir una revista verista (7) i teoritza sobre l'estreta relació que mantenen l'elitisme i l'etilisme (8). També aventura que es pot anunciar rancúnia (8) en el pare d'una família en conflicte quan l'atrapes separat (7). Saumell es permet practicar la metalingüística en "la paraula exigeix exigeix xeix i ge (7)" i inclús la pornografia conventual a tres claus als claustres (8). Finalment, també el món de la política té el seu lloc en l'extens treball del nostre corresponsal quan, en una subtil referència als judicis d'etarres, genera una frase anagramàtica que podríem posar en boca d'un jutge sever, "que no vol citar comediants antidemocràtics a declarar" (13).
La profusa experimentació a què Alfons Saumell sotmet la màgia amiga arriba a extrems inquietants quan descobreix la cara oculta de tres versos molt coneguts d'Àngel Guimerà. Es tracta de "Tres versos de La Santa Espina (cadascun d'ells, continuat —sic— pel seu propi anagrama)":
Som i serem gent catalana----------macat somni, seré, net, galà,
tant si es vol com si no es vol-------¿els votem, oi, cosins volants?
Canta la terra encara entera------ -en tan alta carena, carretera.
No sé pas si serien mereixedors de cap Flor Natural als JJFF, però no es pot pas dir que les seves imatges no surtin exactament del model. En realitat, la modernitat provoca atordiment. Si us va aquest màgia amiga escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.
dissabte, 15 de maig del 1993
Que quequeges?
El repte enigmístic del juny podria ser patrocinat per Benestar Social. Un joc per integrar els quecs en la societat dels llenguallargs. Un joc divertit, perquè les ganes de gresca sempre acaben per desdramatitzar els problemes com la tartamudesa. El "tatatà" és un dels jocs enigmístics que més fortuna ha fet a la veïna Itàlia. El nom prové de la locució tatatì tatatà que els italians usen per designar el parlar monòton de qui diu coses sense interès, però nosaltres el rebategem "mots trigemins" perquè mai no ens hem pogut treure del cap Las Trillizas. A més, es tracta justament d'això: cal trobar expressions que presentin un mínim de tres síl·labes iguals seguides, com en el títol que encapçala aquestes ratlles.
És clar que l'italià permet molts més "mots trigemins" que no pas el català, fins al punt que l'enigmista Stefano Bartezzaghi n'ha compilat un petit diccionari ordenat per síl·labes amb una quarantena d'exemples. Com en el cas dels mots banana, hi haurà opcions indoor (documentades en algun diccionari) i opcions a l'aire lliure (més imaginatives i especulatives). La qüestió és anar bastint un petit inventari de trigemins. El camí no és fàcil. El primer que cal fer és trobar un dels molts mots normals que presenten una síl·laba repetida: papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata, dídim, viu-viu, zum-zum... Qualsevol bessonada és bona per tenir alguna cosa al taller. Però, ja se sap, dos sempre són pocs. De manera que cal buscar el tercer membre amb fruïció i intentar que tres no siguin massa.
Hi ha molts trucs. Per exemple, fer frases: "ma mamà mama" —que diu el fill desolat quan truca a Alcohòlics Anònims i encara li responen que "el vi vivifica"—, o bé "na nana navega" —en boca d'un propietari de circ—. O encara qui "mirarà rara una dada Dadà". Són solucions barates, com també ho seria "donar-li liliàcies" per molt que ens recordi Marlene Dietrich. En principi no regalarem "ni ninhidrina" per cap frase rebuda, perquè els "mots trigemins" han de ser mots unitaris. Per això tampoc no valdrà la locució "anar a nannar", ni "la lal·lació" —un altre defecte de dicció— ni tampoc fer-se la sogra complaguda i escriure'ns que "la meva jove ve bé".
Ja avancem que no serà fàcil. D'entrada, només semblen existir algunes expressions onomatopeiques (quiquiriquic) i d'altres facècies com el rialler ha ha ha!, l'avorridíssim bla bla bla i el rítmic xa-xa-xa. La cosa aquesta no va per aquí. Els trigemins així són carn d'incubadora. Sobreviuran en el món indoor, però no tenen gaire gràcia. Com que realment serà molt difícil trobar un mot entrat al diccionari que acompleixi tots els requisits, el que hem de fer és submergir-nos en l'ambigu art de la derivació.
Així, un gest estroncat i acompanyat per la paraula pot implicar una comunicació semimímica; i si aquesta conversa tan especial s'allargassa fins al punt de provocar autèntiques situacions ambigües entre l'emissor i el receptor, direm que és una conversa ultrarara. D'altra banda, un univers que ple de criatures de Swift podria ser titllat de polilil·liputenc. La qüestió és començar. Un cop escalfem motors, els trigemins ens poden dur molt enllà. Ens imaginem immersos en un fantàstic gimnàs especialment dedicat a les arts marcials. Alguns dels alumnes resulten prou peculiars com per fer-nos quequejar: el jove inexpert que cau per terra cada dos per tres és un tasta-tatamis; a l'altre extrem de la línia cronològica hi ha l'alumne més ancià, que els altres coneixen com el megagagà, acompanyat del seu etern rival de lluita —el castigagagà— i de la nananauta, una japonesa sorprenent que aspira molt alt, malgrat el seu metre vint-i-nou d'alçada.
Dos dels invents més celebrats dels lectors italians en l'àmbit dels "mots trigemins" foren la Rififília i el coca-cacao. Mentre que el primer trigemin era subtilment definit com "una inclinació irrefrenable a veure sempre la mateixa pel·lícula: Rififí ", el segon va sortir publicat al costat de la fórmula secreta de l'estranya beguda refrescant. Si teniu trigemins, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
És clar que l'italià permet molts més "mots trigemins" que no pas el català, fins al punt que l'enigmista Stefano Bartezzaghi n'ha compilat un petit diccionari ordenat per síl·labes amb una quarantena d'exemples. Com en el cas dels mots banana, hi haurà opcions indoor (documentades en algun diccionari) i opcions a l'aire lliure (més imaginatives i especulatives). La qüestió és anar bastint un petit inventari de trigemins. El camí no és fàcil. El primer que cal fer és trobar un dels molts mots normals que presenten una síl·laba repetida: papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata, dídim, viu-viu, zum-zum... Qualsevol bessonada és bona per tenir alguna cosa al taller. Però, ja se sap, dos sempre són pocs. De manera que cal buscar el tercer membre amb fruïció i intentar que tres no siguin massa.
Hi ha molts trucs. Per exemple, fer frases: "ma mamà mama" —que diu el fill desolat quan truca a Alcohòlics Anònims i encara li responen que "el vi vivifica"—, o bé "na nana navega" —en boca d'un propietari de circ—. O encara qui "mirarà rara una dada Dadà". Són solucions barates, com també ho seria "donar-li liliàcies" per molt que ens recordi Marlene Dietrich. En principi no regalarem "ni ninhidrina" per cap frase rebuda, perquè els "mots trigemins" han de ser mots unitaris. Per això tampoc no valdrà la locució "anar a nannar", ni "la lal·lació" —un altre defecte de dicció— ni tampoc fer-se la sogra complaguda i escriure'ns que "la meva jove ve bé".
Ja avancem que no serà fàcil. D'entrada, només semblen existir algunes expressions onomatopeiques (quiquiriquic) i d'altres facècies com el rialler ha ha ha!, l'avorridíssim bla bla bla i el rítmic xa-xa-xa. La cosa aquesta no va per aquí. Els trigemins així són carn d'incubadora. Sobreviuran en el món indoor, però no tenen gaire gràcia. Com que realment serà molt difícil trobar un mot entrat al diccionari que acompleixi tots els requisits, el que hem de fer és submergir-nos en l'ambigu art de la derivació.
Així, un gest estroncat i acompanyat per la paraula pot implicar una comunicació semimímica; i si aquesta conversa tan especial s'allargassa fins al punt de provocar autèntiques situacions ambigües entre l'emissor i el receptor, direm que és una conversa ultrarara. D'altra banda, un univers que ple de criatures de Swift podria ser titllat de polilil·liputenc. La qüestió és començar. Un cop escalfem motors, els trigemins ens poden dur molt enllà. Ens imaginem immersos en un fantàstic gimnàs especialment dedicat a les arts marcials. Alguns dels alumnes resulten prou peculiars com per fer-nos quequejar: el jove inexpert que cau per terra cada dos per tres és un tasta-tatamis; a l'altre extrem de la línia cronològica hi ha l'alumne més ancià, que els altres coneixen com el megagagà, acompanyat del seu etern rival de lluita —el castigagagà— i de la nananauta, una japonesa sorprenent que aspira molt alt, malgrat el seu metre vint-i-nou d'alçada.
Dos dels invents més celebrats dels lectors italians en l'àmbit dels "mots trigemins" foren la Rififília i el coca-cacao. Mentre que el primer trigemin era subtilment definit com "una inclinació irrefrenable a veure sempre la mateixa pel·lícula: Rififí ", el segon va sortir publicat al costat de la fórmula secreta de l'estranya beguda refrescant. Si teniu trigemins, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dissabte, 8 de maig del 1993
Deu? Déu n'hi do!
A primers de maig, el Centre d'Art Santa Mònica va acollir un seminari anomenat "El cervell total". Els doctors Christiane S. Meulemans i Josef (sic) Elias, casats i residents amb intermitències a Mèxic, van impartir unes (dues) jornades sobre Endolingüística. El nom de la ciència és copyright d'aquesta simpàtica parella de poliglotes (entre tots dos diuen que dominen —tenen un coneixement científic comparat i analític, precisen— 44 llengües de la família indoiranioeuropea). Tot plegat els ve de família. El pare de la Dra Meulemans fou el doctor Josef (imaginem que el Dr Elias, barceloní, ha manllevat aquesta efa final en homenatge al seu sogre) Meulemans, físic, matemàtic i neuròleg belga. Aquest il·lustre compatriota d'Hercule Poirot va plantejar el 1937 una hipòtesi sorprenent: a l'hemisferi dret del cervell hi ha un punt que afecta l'àrea del llenguatge, simètric i complementari del punt descobert per Broca a l'hemisferi esquerre. Les posteriors investigacions del Nobel Dr. Sperry (i dels seus deixebles del California Institute of Technology ) han confirmat la hipòtesi, alhora que desmostraven la capacitat de treball holístic (global) dels hemisferis cerebrals.
De manera que el duet Meulemans-Elias (que acaparen, sempre en parella, una dotzena de doctorats) ha dedicat la seva vida a la libidinosa tasca d'estimular el punt de Meulemans. La pràctica endolingüística els ha dut a elaborar el mètode d'aprenentatge Decaglota. L'oferta és temptadora: en una immersió de tres mesos, l'alumne adquireix deu llengües simultàniament. Déu n'hi do! El Decaglota es basa en tres principis: la presentació de frases d'estructura senzilla, l'audició per part de l'alumne en bitonia (sempre en dues llengües, l'una un to i mig més baixa que l'altra) i l'eliminació d'una dolorosa exigència que comparteixen tots els mètodes d'ensenyament de llengües: la pronúncia adequada per part de l'alumne.
Les armes secretes de l'Endolingüística són molt simples. Segons Meulemans, les llengüen es generen a partir d'estructures binàries, les quals es combinen amb estructures ternàries per formar un sistema lingüístic. Els exemples són pura enigmística. El mot llatí terra —viu a totes les llengües romàniques— conté el codi binari t r. Cal dir que la lògica endolingüística nega significació a les vocals i la diposita a les consonants. La segona llei de Meulemans-Elias es basa en la inversió dels elements d'un binari. Així, quan tr esdevé rt la inversió ens indica el que fa la terra (rotar), i la compatibilitat de les consonants dentals (d-t-th) els permet passar del subsistema llatí al germànic: earth en anglès, erde en alemany, aard en neerlandès. Però no s'aturen aquí. La tercera llei atorga determinats poders a algunes consonants. Així, la s produeix una sensació "externa". L'apliquen a l'anterior codi binari i aconsegueixen un codi ternari str, pare de star (estrella), astre o sideral. Tot plegat, un joc fascinant que ells estenen a totes les llengües que els cauen a les mans.
La terminologia endolingüística és espaterrant. Bategen els diversos endollenguatges com "criptogrames de l'inconscient col·lectiu". Després afirmen que, en somiar, escrivim el criptograma de l'inconscient individual i que l'afany de globalitat derivat del punt de Meulemans ens permet interioritzar tots els codis binaris. El mètode Decaglota, que va sortir publicat a Mèxic l'any 1988, permet un accés sistèmic (mitjançant la captació dels codis binaris i ternaris) als subsistemes llatí i germànic. La visió globalitzadora promesa comprèn les quatre llengües escandinaves, l'alemany, el neerlandès, l'afrikaans, l'anglès, el portuguès, l'espanyol, el francès, el català, l'italià i el romanès. Déu n'hi do!
A més, la feliç parella sosté que el català ocupa una posició angular entre les llengües romàniques. Però això el fan servir sovint en el Decaglota. Així, per exemple, una classe a Monterrey per ensenyar deu llengües als executius de Galavisión podria començar en bitonia amb la Dra Meulemans dient Bon jour en fa major, el Dr Elias reblant Bon dia en re sostingut major i els àvids alumnes responent xirois amb les mañanitas en mi menor. Malaguanyat Babel!
De manera que el duet Meulemans-Elias (que acaparen, sempre en parella, una dotzena de doctorats) ha dedicat la seva vida a la libidinosa tasca d'estimular el punt de Meulemans. La pràctica endolingüística els ha dut a elaborar el mètode d'aprenentatge Decaglota. L'oferta és temptadora: en una immersió de tres mesos, l'alumne adquireix deu llengües simultàniament. Déu n'hi do! El Decaglota es basa en tres principis: la presentació de frases d'estructura senzilla, l'audició per part de l'alumne en bitonia (sempre en dues llengües, l'una un to i mig més baixa que l'altra) i l'eliminació d'una dolorosa exigència que comparteixen tots els mètodes d'ensenyament de llengües: la pronúncia adequada per part de l'alumne.
Les armes secretes de l'Endolingüística són molt simples. Segons Meulemans, les llengüen es generen a partir d'estructures binàries, les quals es combinen amb estructures ternàries per formar un sistema lingüístic. Els exemples són pura enigmística. El mot llatí terra —viu a totes les llengües romàniques— conté el codi binari t r. Cal dir que la lògica endolingüística nega significació a les vocals i la diposita a les consonants. La segona llei de Meulemans-Elias es basa en la inversió dels elements d'un binari. Així, quan tr esdevé rt la inversió ens indica el que fa la terra (rotar), i la compatibilitat de les consonants dentals (d-t-th) els permet passar del subsistema llatí al germànic: earth en anglès, erde en alemany, aard en neerlandès. Però no s'aturen aquí. La tercera llei atorga determinats poders a algunes consonants. Així, la s produeix una sensació "externa". L'apliquen a l'anterior codi binari i aconsegueixen un codi ternari str, pare de star (estrella), astre o sideral. Tot plegat, un joc fascinant que ells estenen a totes les llengües que els cauen a les mans.
La terminologia endolingüística és espaterrant. Bategen els diversos endollenguatges com "criptogrames de l'inconscient col·lectiu". Després afirmen que, en somiar, escrivim el criptograma de l'inconscient individual i que l'afany de globalitat derivat del punt de Meulemans ens permet interioritzar tots els codis binaris. El mètode Decaglota, que va sortir publicat a Mèxic l'any 1988, permet un accés sistèmic (mitjançant la captació dels codis binaris i ternaris) als subsistemes llatí i germànic. La visió globalitzadora promesa comprèn les quatre llengües escandinaves, l'alemany, el neerlandès, l'afrikaans, l'anglès, el portuguès, l'espanyol, el francès, el català, l'italià i el romanès. Déu n'hi do!
A més, la feliç parella sosté que el català ocupa una posició angular entre les llengües romàniques. Però això el fan servir sovint en el Decaglota. Així, per exemple, una classe a Monterrey per ensenyar deu llengües als executius de Galavisión podria començar en bitonia amb la Dra Meulemans dient Bon jour en fa major, el Dr Elias reblant Bon dia en re sostingut major i els àvids alumnes responent xirois amb les mañanitas en mi menor. Malaguanyat Babel!
dissabte, 1 de maig del 1993
Fem-nos els sords
El paper de la literatura com a eina del canvi social havia estat un d'aquells temibles temes recurrents que omplien de continguts les trobades d'escriptors i adjunts durant els anys setanta. En realitat (sic), només hi ha un gènere literari que influeix de manera incontestable en l'existència de les persones humanes: els manuals d'instruccions. Entre tones de palla, el lector atent sovint pot descobrir autèntiques perles. És el cas d'un opuscle d'ús intern que corre des de febrer per la casa més gran de Sant Joan Despí: les Orientacions per a l'edició de textos que signa la filòloga Anna Vallès.
Totes les primeres planes dels diaris d'avui van plenes d'urnes. Aclaparada per l'allau d'especulacions electorals, és probable que una petita celebració passi desapercebuda. Avui fa mil dies que Televisió de Catalunya va posar en marxa el Teleservei (teletext) gràcies al qual el senyal de TV es transvesteix de revista gratuïta de vuit-centes planes carregades d'informació. A més, des del 3 de febrer de 1992, una de les funcions més transcendents del teletext ha estat la subtitulació per a sords del TN Vespre. Aquesta experiència no només ens ha privat de l'espectacle circenc de la presentadora-mim que tant fascinava Almodòvar, sinó que ha propiciat un manual d'orientacions per als professionals de la subtitulació que resulta del tot recomanable per a escriptors incontinents.
Un subtítol és un text molt peculiar, a mig camí entre la llengua escrita i la parlada. Per molt que els periodistes redactin les notícies que després pronunciaran per pantalla, la seva adaptació a un text subtitulat requereix un procés de reescriptura a partir de tres operacions bàsiques: abreviació, síntesi i supressió. És ben segur que el garneu Ernest Hemingway hauria aplaudit el treball d'Anna Vallès. Les consideracions estètiques que molts escriptors han brandat per defensar un estil concís d'escriptura coincideixen de forma extraordinària amb els arguments funcionals d'aquestes recomanacions.
Una part substancial de les opcions triades no afecta la sintaxi. Es fa un repàs exhaustiu de l'ús d'abreviacions, cardinals, ordinals, hores i xifres romanes. També es proposa una escombrada selectiva de sinònims basada en l'ús de solucions econòmiques (anar per dirigir-se, acudir, encaminar-se o viatjar; fet per esdeveniment, succés o circumstància; dir per declarar, manifestar, assenyalar, indicar, afegir, recalcar o subratllar...) Però el més interessant arriba quan la correlació espai/temps esdevé crítica. Sembla que passen 0.35 segons cada cop que l'espectador mou els ulls entre la imatge i el subtítol. El format final del text ha de ser prou ajustat per permetre una lectura simultània de textos i imatges.
L'edició dels textos és una lluita contra la redundància i el clixé. Així, per la màgia vosc, "un home que s'acosta a la cinquantena d'anys" esdevé "un home d'uns 50 anys", "el búlgar Stòitxkov" és simplement "Stòitxkov", "el president del coi Joan Antoni Samaranch" perd el càrrec pel camí i "un jugador intervingut quirúrgicament" és "un jugador operat". Les exigències del guió ofereixen unes merescudes vacances a moltes oracions passives, negatives i de relatiu. En aquesta estètica jíbara "la proposta que havien presentat els sindicats" pot quedar reduïda en primera instància a "la proposta presentada pels sindicats" i finalment a "la proposta dels sindicats". Coses del red-pencil. Podem sentir l'ovació del vell Hemingway al fons de la sala.
El millor, però, són els sumaris forçosos. La màxima resulta més clara que l'aigua: és preferible suprimir alguna informació d'un text que no pas que no es pugui llegir. Així, a la pàgina 25 de les Orientacions..., "cdc ha fet aquest migdia a Barcelona el seu primer acte pre-electoral massiu, en què el candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Pujol, ha demanat als militants que vagin a buscar el vot, un per un, per repetir la majoria absoluta" esdevé "cdc fa el primer acte pre-electoral massiu". Vénen ganes de posar el teletext i fer-se el sord.
Totes les primeres planes dels diaris d'avui van plenes d'urnes. Aclaparada per l'allau d'especulacions electorals, és probable que una petita celebració passi desapercebuda. Avui fa mil dies que Televisió de Catalunya va posar en marxa el Teleservei (teletext) gràcies al qual el senyal de TV es transvesteix de revista gratuïta de vuit-centes planes carregades d'informació. A més, des del 3 de febrer de 1992, una de les funcions més transcendents del teletext ha estat la subtitulació per a sords del TN Vespre. Aquesta experiència no només ens ha privat de l'espectacle circenc de la presentadora-mim que tant fascinava Almodòvar, sinó que ha propiciat un manual d'orientacions per als professionals de la subtitulació que resulta del tot recomanable per a escriptors incontinents.
Un subtítol és un text molt peculiar, a mig camí entre la llengua escrita i la parlada. Per molt que els periodistes redactin les notícies que després pronunciaran per pantalla, la seva adaptació a un text subtitulat requereix un procés de reescriptura a partir de tres operacions bàsiques: abreviació, síntesi i supressió. És ben segur que el garneu Ernest Hemingway hauria aplaudit el treball d'Anna Vallès. Les consideracions estètiques que molts escriptors han brandat per defensar un estil concís d'escriptura coincideixen de forma extraordinària amb els arguments funcionals d'aquestes recomanacions.
Una part substancial de les opcions triades no afecta la sintaxi. Es fa un repàs exhaustiu de l'ús d'abreviacions, cardinals, ordinals, hores i xifres romanes. També es proposa una escombrada selectiva de sinònims basada en l'ús de solucions econòmiques (anar per dirigir-se, acudir, encaminar-se o viatjar; fet per esdeveniment, succés o circumstància; dir per declarar, manifestar, assenyalar, indicar, afegir, recalcar o subratllar...) Però el més interessant arriba quan la correlació espai/temps esdevé crítica. Sembla que passen 0.35 segons cada cop que l'espectador mou els ulls entre la imatge i el subtítol. El format final del text ha de ser prou ajustat per permetre una lectura simultània de textos i imatges.
L'edició dels textos és una lluita contra la redundància i el clixé. Així, per la màgia vosc, "un home que s'acosta a la cinquantena d'anys" esdevé "un home d'uns 50 anys", "el búlgar Stòitxkov" és simplement "Stòitxkov", "el president del coi Joan Antoni Samaranch" perd el càrrec pel camí i "un jugador intervingut quirúrgicament" és "un jugador operat". Les exigències del guió ofereixen unes merescudes vacances a moltes oracions passives, negatives i de relatiu. En aquesta estètica jíbara "la proposta que havien presentat els sindicats" pot quedar reduïda en primera instància a "la proposta presentada pels sindicats" i finalment a "la proposta dels sindicats". Coses del red-pencil. Podem sentir l'ovació del vell Hemingway al fons de la sala.
El millor, però, són els sumaris forçosos. La màxima resulta més clara que l'aigua: és preferible suprimir alguna informació d'un text que no pas que no es pugui llegir. Així, a la pàgina 25 de les Orientacions..., "cdc ha fet aquest migdia a Barcelona el seu primer acte pre-electoral massiu, en què el candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Pujol, ha demanat als militants que vagin a buscar el vot, un per un, per repetir la majoria absoluta" esdevé "cdc fa el primer acte pre-electoral massiu". Vénen ganes de posar el teletext i fer-se el sord.
dissabte, 24 d’abril del 1993
Complicar-se la vida
L'any 1967 l'exèrcit bolivià va capturar i executar Che Gevara. Els botxins van trobar un full de paper rebregat al cos de la il·lustríssima víctima. Un paper ple de xifres garabatejades. Un enigma inintel·ligible. Algun d'aquells sagaços soldats que es van retratar xirois amb el cadàver més venerat del segle devia pensar que eren les puntuacions d'algun misteriós joc de cartes. En realitat, es tractava d'una plantilla per preparar els missatges secrets que el Che enviava a Fidel Castro.
Les lletres de les seves comunicacions eren primer traduïdes a xifres mitjançant una regla fixa: A6, B38, C32, D4, E8, F30, G36, H34, I39, J31, K78, L72, M70, N76, O9, P79, Q71, R58, S2, T0, U52, V50, W56, X54, Y1, Z59. Després, els guarismes del missatge s'agrupaven en blocs de cinc dígits i conformaven el rengle superior de cada grup de tres línies de la plantilla. La línia central de cada grup era la clau, un seguit de números aleatoris que només coneixien el Che i Fidel. La tercera línia era la suma simple de cada xifra del missatge i de la clau. Voilà, els peluts revolucionaris ja tenien criptograma. Del tot indesxifrable sense la clau. L'última fase de l'operació era emetre la tercera línia per ràdio d'ona curta, sense patir per la tafaneria dels radioaficionats. A Cuba, l'equip de criptògrafs a sou de Fidel restava de les xifres rebudes la mateixa sèrie de dígits aleatoris que componien la clau. Això els permetia reconstruir la successió numèrica del primer rengle i, en conseqüència, el missatge secret. "El Che vol més armes" —especulem. "Una altra vegada?" —imaginem en boca de Fidel—. "I només per això ens té tres hores treballant?". Ganes de complicar-se la vida.
Els entusiastes barbuts feien servir el sistema que havia concebut el nord-americà Gilbert S. Vernam en els temps de la Primera Guerra Mundial. De fet, la participació dels Estats Units a la primera gran guerra va ser deguda al desxiframent d'un missatge secret dels alemanys —conegut com la Nota Zimmermann— en el qual prometien als mexicans algunes terres del nord si s'afegien al seu bàndol. La reacció pavorosa dels nord-americans canviaria allò que anomenen el curs de la història. En aquella època Vernam treballava a la Companyia de Telèfons i Telègrafs. L'afer de la Nota Zimmermann el va empènyer a dissenyar la primera codificació inviolable, basada en una clau extensa de tipus kleenex. Els seus usuaris la feien servir només una vegada. Tot plegat, una manera com qualsevol altra de complicar-se la vida.
El problema del xifrat Vernam és que resulta poc pràctic. Això de fer servir claus tan extenses com els missatges acaba per provocar l'abúlia en el sofert ram dels espies. I després hi ha la sensació de malbaratament que deu provocar el consum d'una clau cada cop que es vol fer circular informació. Ben cert que l'auge de la desconfiança ha generat força llocs de treball, però també sembla clar que com més costi desxifrar un missatge més costarà també de xifrar. És un cas paral·lel als mots encreuats. El pobre enigmista que es guanya la vida amb paciència i decència fabricant mots encreuats per als diaris resta del tot aclaparat quan topa amb un ludòpata que resol en menys de cinc minuts l'enigma que ell ha preparat en tres hores.
La solució ens la dóna la ciència. Els matemàtics i físics C. Bennett, G. Brassard i A. Ekert treballen des de 1984 en el desenvolupament del sistema criptogràfic BB84, basat en la mecànica quàntica. Els dispositius de la criptografia quàntica usen fotons individuals i treuen profit de l'anomenat principi d'incertesa de Heisenberg, segons el qual tota mesura efectuada en un sistema quàntic hi provoca una pertorbació, de manera que la informació que proporciona sobre l'estat que posseïa el sistema abans de la mesura és incompleta. Ras i curt, qualsevol escolta furtiva en un canal de comunicacions quàntic provocarà sempre pertorbacions que alertaran als seus usuaris legítims. És clar que el grau de sofisticació del sistema BB84 és tal que agafen ganes de dir-los: "¿per què no us dieu les coses a la cara i deixeu de complicar-vos la vida?"
Les lletres de les seves comunicacions eren primer traduïdes a xifres mitjançant una regla fixa: A6, B38, C32, D4, E8, F30, G36, H34, I39, J31, K78, L72, M70, N76, O9, P79, Q71, R58, S2, T0, U52, V50, W56, X54, Y1, Z59. Després, els guarismes del missatge s'agrupaven en blocs de cinc dígits i conformaven el rengle superior de cada grup de tres línies de la plantilla. La línia central de cada grup era la clau, un seguit de números aleatoris que només coneixien el Che i Fidel. La tercera línia era la suma simple de cada xifra del missatge i de la clau. Voilà, els peluts revolucionaris ja tenien criptograma. Del tot indesxifrable sense la clau. L'última fase de l'operació era emetre la tercera línia per ràdio d'ona curta, sense patir per la tafaneria dels radioaficionats. A Cuba, l'equip de criptògrafs a sou de Fidel restava de les xifres rebudes la mateixa sèrie de dígits aleatoris que componien la clau. Això els permetia reconstruir la successió numèrica del primer rengle i, en conseqüència, el missatge secret. "El Che vol més armes" —especulem. "Una altra vegada?" —imaginem en boca de Fidel—. "I només per això ens té tres hores treballant?". Ganes de complicar-se la vida.
Els entusiastes barbuts feien servir el sistema que havia concebut el nord-americà Gilbert S. Vernam en els temps de la Primera Guerra Mundial. De fet, la participació dels Estats Units a la primera gran guerra va ser deguda al desxiframent d'un missatge secret dels alemanys —conegut com la Nota Zimmermann— en el qual prometien als mexicans algunes terres del nord si s'afegien al seu bàndol. La reacció pavorosa dels nord-americans canviaria allò que anomenen el curs de la història. En aquella època Vernam treballava a la Companyia de Telèfons i Telègrafs. L'afer de la Nota Zimmermann el va empènyer a dissenyar la primera codificació inviolable, basada en una clau extensa de tipus kleenex. Els seus usuaris la feien servir només una vegada. Tot plegat, una manera com qualsevol altra de complicar-se la vida.
El problema del xifrat Vernam és que resulta poc pràctic. Això de fer servir claus tan extenses com els missatges acaba per provocar l'abúlia en el sofert ram dels espies. I després hi ha la sensació de malbaratament que deu provocar el consum d'una clau cada cop que es vol fer circular informació. Ben cert que l'auge de la desconfiança ha generat força llocs de treball, però també sembla clar que com més costi desxifrar un missatge més costarà també de xifrar. És un cas paral·lel als mots encreuats. El pobre enigmista que es guanya la vida amb paciència i decència fabricant mots encreuats per als diaris resta del tot aclaparat quan topa amb un ludòpata que resol en menys de cinc minuts l'enigma que ell ha preparat en tres hores.
La solució ens la dóna la ciència. Els matemàtics i físics C. Bennett, G. Brassard i A. Ekert treballen des de 1984 en el desenvolupament del sistema criptogràfic BB84, basat en la mecànica quàntica. Els dispositius de la criptografia quàntica usen fotons individuals i treuen profit de l'anomenat principi d'incertesa de Heisenberg, segons el qual tota mesura efectuada en un sistema quàntic hi provoca una pertorbació, de manera que la informació que proporciona sobre l'estat que posseïa el sistema abans de la mesura és incompleta. Ras i curt, qualsevol escolta furtiva en un canal de comunicacions quàntic provocarà sempre pertorbacions que alertaran als seus usuaris legítims. És clar que el grau de sofisticació del sistema BB84 és tal que agafen ganes de dir-los: "¿per què no us dieu les coses a la cara i deixeu de complicar-vos la vida?"
dissabte, 17 d’abril del 1993
Nomenclàtor
Ara fa tres anys, en un dels primers números de la nova època de la revista "Cultura", Carles Hac Mor publicava un curiós article sobre noms propis. L'autor de S'ha rebentat l'hospici encadenava sucoses anècdotes sobre noms d'establiments històrics i argumentava que l'absurda nord-americanització dels rètols de molts locals restava plaer al passejant. Hac Mor contraposava noms típics de restaurant de poble a la fredor postmoderna dels bars de moda del moment. Així, Cal Podrit (La Bisbal d'Empordà),Cal Degollat (Llagostera), Can Pere no hi era (Peratallada) o Can Maitanquis (Mataró i Lloret de Mar) vencien en aquestes justes toponímiques als freds locals barcelonins Universal, Particular, Velvet, Snooker o Up & Down. La perla malaia, segons Carles Hac Mor, era un restaurant de Sant Feliu de Guíxols batejat a la indiana: La iaia va viure trenta anys a l'Argentina.
Com que el nom fa la cosa, un dels primers plaers que experimenten molts inquiets empresaris quan es munten la barraqueta és el bateig de la nova criatura. Les llistes dels registres d'empreses van plenes de noms estrafolaris dissenyats especialment per destacar entre les muntanyes de genitius saxons posats amb calçador (del tipus Paco's o Lolita's) i dels inevitables Hernández & Hnos SL. Probablement l'únic local barceloní que es mereix el genitiu saxó és l'històric Boada's. La resta prové de la febrada de finals dels cinquanta que encara dura.
Un fet lingüístic cabdal derivat de la importància creixent de l'empresa com a institució és l'aparició de nous sufixos: -sa, -sl, -inc, -sal, -scp... Per posseir el més productiu cal, ara per ara, un capital inicial de deu milions de pessetes. L'acabament forçat dels noms de totes les societats anònimes permet un allau de solucions enginyoses. A banda de les serioses i convencionals, com ara Previasa, Fenosa, Ensidesa, Fecsa... hi ha exemples dignes de tira còmica. Així, l'empresa que gestiona la controvertida sala kgb s'anomena Se traspa SA., en una pirueta que combina el sentit de l'humor amb la més crua realitat. Una altra empresa dedicada a l'organització de festes va triar un nom que no requereix subtítols: Festa SA.
És potser en el ram de l'espectacle on les bromes circulen amb més desimboltura per les serioses pàgines dels registres. Un dels professionals de la producció en el món de la música en directe a Barcelona és Carlos Narea. La seva empresa es dedica a la coordinació de gires de cantants de la talla de Bruce Springsteen. A l'hora de batejar l'empresa Narea va descobrir que duia la solució al damunt. El nom li va sortir rodó: Contra viento y Narea SA. D'altres empresaris aposten per entrar amb un somriure allà on deixen una targeta. Aquest últim Sant Jordi la Rambla es va veure assaltada per grups de joves estudiants de la Universitat Pompeu Fabra amb la cara plena de cors vermells que es perseguien els uns als altres amb la secreta intenció d'enamorar-se. Es tractava d'un sofisticat joc de carrer anomenat "Toca-li el cor, si es deixa". Els participants havien de desxifrar uns quants enigmes i superar diverses proves basades en la seva sagacitat a l'hora de planejar una seducció. L'empresa de comunicació especialitzada en jocs que va organitzar aquesta reeixida gincama per a la upf es diu Més Hores Extraordinàries.
El grau de subtilesa en els noms dels establiments són un autèntic misteri. Una botiga de mobles horribles que hi ha al passeig de Maragall de Barcelona es diu Orfeo. Un bar especialment fosc de l'avinguda del Paral·lel, també a Barcelona, mostra un senzillíssim criptograma al seu rètol: PK2. Com diuen els de Tocs, la força és a l'interior. Dos bars de l'Eixample competeixen des del rètol d'una manera quasi domèstica: Este bar i El Otro. Finalment, un cas com un cabàs. Just darrera de la comissaria búnquer de Gràcia que ocupa l'illa Balmes-Diagonal-Tuset-La Granada del Penedès hi ha un simpàtic establiment que repara pneumàtics. El seu nom revela un peculiar sentit de l'humor negre. Es diu Goma-2.
Si coneixeu noms d'aquest caire, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Com que el nom fa la cosa, un dels primers plaers que experimenten molts inquiets empresaris quan es munten la barraqueta és el bateig de la nova criatura. Les llistes dels registres d'empreses van plenes de noms estrafolaris dissenyats especialment per destacar entre les muntanyes de genitius saxons posats amb calçador (del tipus Paco's o Lolita's) i dels inevitables Hernández & Hnos SL. Probablement l'únic local barceloní que es mereix el genitiu saxó és l'històric Boada's. La resta prové de la febrada de finals dels cinquanta que encara dura.
Un fet lingüístic cabdal derivat de la importància creixent de l'empresa com a institució és l'aparició de nous sufixos: -sa, -sl, -inc, -sal, -scp... Per posseir el més productiu cal, ara per ara, un capital inicial de deu milions de pessetes. L'acabament forçat dels noms de totes les societats anònimes permet un allau de solucions enginyoses. A banda de les serioses i convencionals, com ara Previasa, Fenosa, Ensidesa, Fecsa... hi ha exemples dignes de tira còmica. Així, l'empresa que gestiona la controvertida sala kgb s'anomena Se traspa SA., en una pirueta que combina el sentit de l'humor amb la més crua realitat. Una altra empresa dedicada a l'organització de festes va triar un nom que no requereix subtítols: Festa SA.
És potser en el ram de l'espectacle on les bromes circulen amb més desimboltura per les serioses pàgines dels registres. Un dels professionals de la producció en el món de la música en directe a Barcelona és Carlos Narea. La seva empresa es dedica a la coordinació de gires de cantants de la talla de Bruce Springsteen. A l'hora de batejar l'empresa Narea va descobrir que duia la solució al damunt. El nom li va sortir rodó: Contra viento y Narea SA. D'altres empresaris aposten per entrar amb un somriure allà on deixen una targeta. Aquest últim Sant Jordi la Rambla es va veure assaltada per grups de joves estudiants de la Universitat Pompeu Fabra amb la cara plena de cors vermells que es perseguien els uns als altres amb la secreta intenció d'enamorar-se. Es tractava d'un sofisticat joc de carrer anomenat "Toca-li el cor, si es deixa". Els participants havien de desxifrar uns quants enigmes i superar diverses proves basades en la seva sagacitat a l'hora de planejar una seducció. L'empresa de comunicació especialitzada en jocs que va organitzar aquesta reeixida gincama per a la upf es diu Més Hores Extraordinàries.
El grau de subtilesa en els noms dels establiments són un autèntic misteri. Una botiga de mobles horribles que hi ha al passeig de Maragall de Barcelona es diu Orfeo. Un bar especialment fosc de l'avinguda del Paral·lel, també a Barcelona, mostra un senzillíssim criptograma al seu rètol: PK2. Com diuen els de Tocs, la força és a l'interior. Dos bars de l'Eixample competeixen des del rètol d'una manera quasi domèstica: Este bar i El Otro. Finalment, un cas com un cabàs. Just darrera de la comissaria búnquer de Gràcia que ocupa l'illa Balmes-Diagonal-Tuset-La Granada del Penedès hi ha un simpàtic establiment que repara pneumàtics. El seu nom revela un peculiar sentit de l'humor negre. Es diu Goma-2.
Si coneixeu noms d'aquest caire, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
