Temps era temps Navarra tingué una reina nimfòmana. S'anomenava Margarida i va viure entre 1553 i 1615. Filla d'Enric II de França i de Caterina de Mèdici, va donar proves de nimfomania des de ben jove. El seu casament amb Enric III de Navarra en 1572 no va fer-la canviar gaire. En 1583 es van separar i en 1587 el rei la va fer tancar al castell d'Usson fins que, en 1605, el papa Climent VII va anul·lar formalment el matrimoni. La reina nimfòmana va escriure unes curioses Mémoires publicades pòstumament en 1628 que han ajudat a fixar la seva humida llegenda. Isaac Disraeli se'n fa ressò a les Curiosities of literature i hi introdueix una informació de caire ludolingüístic que és excepcional. Les lletres que componen el nom de la reina nimfòmana —MARGUERITE DE VALOIS— formen un anagrama que enclou aquest missatge beatífic: SALVE, VIRGO MATER DEI. Segons Disraeli mai no ha existit cap anagrama menys veritable que l'adjudicat a la reina de Navarra.
L'exemple de la reina nimfòmana revirginitzada per la força de les lletres pot presidir una variant d'anagrama amb una certa tradició en el món anglosaxó: l'anomenat "antigrama". Un antigrama és una transposició de lletres que revela un mot contrari al de partida. Per exemple, titllar els evangelistes d'agents del mal perquè en anglès "EVANGELISTS = EVIL'S AGENTS" o relacionar violència i amor perquè "VIOLENCE = NICE LOVE". Els antigrames no sempre són evidents igual com sovint resulta difícil establir l'abast de l'antonímia. Però es poden trobar contextos que els justifiquin. Sembla clar que MANDREJO al MENJADOR no pot representar cap antigrama perquè és una parella més aviat propera a la sinonímia; en canvi un ESCORPÍ PRECIÓS ja s'acosta una mica més al territori dels contraris; l'ATORDIMENT i la MODERNITAT tant poden ser considerats antònims com sinònims; també podria ser un xic antigramàtic titllar un JAPONÈS abstemi d'ESPONJA; però, en canvi, algú que ADORI ODIAR ja sembla un antigrama evident. També, en aquesta línia, podríem preguntar-nos com és que la POLÍTICA —d'altra banda anagrama perfecte del CAPITOLI nord-americà— té un antigrama tan flagrant com APOLÍTIC? O com un auster LUTERÀ és tan a prop de la RULETA? O com és que l'ofici d'ENIGMISTA, que en teoria es pot exercir a qualsevol hora, té un anagrama que a molts ens resulta tan antigramàtic com MATINEGIS?
Els antigrames són anagrames dominats pel sentit. O millor encara, pel contrasentit que expressen les lletres dansaires. Perquè, per exemple, la reina nimfòmana podia haver adduït que no estava satisfeta amb les prestacions del seu marit Enric III de Navarra perquè ella buscava un SEMENTAL i tot plegat havia resultat un MALENTÈS —d'aquells que sempre LAMENTES—. "Quan no és ADORMIT DORMITA i és per això que ens ATORDIM"... Una queixa comprensible que ens fa simpàtica na Margarida i el seu mètode d'aproximació en tres temps: ATREC, CERTA i CATRE. Envieu els vostres antigrames a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
dijous, 9 de març del 2000
dijous, 2 de març del 2000
Truc curT
Fa unes setmanes, en un acte a la Casa de Cultura de Girona anomenat "Barra Lliure", la conversa amb el públic assistent va derivar cap a qüestions de mots. Una observació del crític Ponç Puigdevall, que hi oficiava de presentador, em va dur a formular una d'aquelles "cites citables" que llegia de petit a les impagables "Selecciones del Reader's Digest": "les generacions precedents —em vaig sentir dir, amb veu greu— duien a l'escut d'armes un vistós «Salvem els Mots»; els que vam començar a publicar als vuitanta ho vam voler canviar per un «Salvem les Frases»; un bon mot no serveix de res si no viatja en una frase que funciona". I em vaig quedar tan ample. Va així, això de les cites citables. La deixes anar com qui renega. Et desfogues una mica i patapam, la vida continua. Per això quan aquella mateixa nit, en una barra que ja no era lliure, dos escriptors assistents tan apreciats com Xavier Cercas i Matthew Tree encara recordaven la cita vaig començar a amoïnar-me. Hi he pensat i no n'acabo de treure l'aigua clara. No sé si el pas del paradigma al sintagma representa gaire la "transició" literària, però en canvi em temo que pretendre "salvar les frases" avui pot ser una activitat tan resistencial com voler "salvar els mots" durant el franquisme.
En tot cas, ¿què salvaran els que comencen a publicar ara mateix? ¿els mobles? Només el temps ho dirà. "El Temps" és justament el títol d'un poema del recentíssim "Truc curt" de Daniel Ruiz-Trillo (Ediciones El Carro de Sol, 2000). Un poema breu, d'un sol vers, que fa: "El temps està com un llum". Ruiz-Trillo (1973) és un dels "sèniors" de la generació de poetes escolaritzats en català que capitaneja el joveníssim Eduard Escoffet, amb lloctinents com Josep Pedrals o Gerard Altaió. Una lleva que escriu i diu, sovint davant un públic congregat pel punch heterodox dels Casassas, Hac Mor, Riba, Pope, Castillo, Jotaerra Roig, Quintana o Altaió. Una lleva que ha mamat lletanies laiques i que fa versos que són banda sonora. Que juga amb un foc que crema lluny de les torres d'ivori i s'escampa pels carrers. No sé si aquesta colla de barbamecs voldrà salvar res amb els seus poemes, però els fan. En fan. I això sol ja sorprèn.
El palindròmic "Truc curt" de Ruiz-Trillo va ple de jocs d'artifici que acoloreixen aquest nou firmament. Versos sobtats per un monosil·labisme nostrat que martellegen com un metrònom ("Ben bé no sé pas què fer,/ què dir, que vaig o vinc,/ que tort o dret,/i faig un vers molt tip/ de taps sens cap ni peus... (...) El mot sens gens de seny/ et diu el nom del porc/ i la gent fot el camp"). O mots deconstruïts per la pràctica anagramàtica ("Sal i vi,/ via Sil,/ via Lis,/ va i li s...,/ i li vas...,/ vi a Lis,/ vi a Sil,/ l'avi sí,/ si li va,/ asil: vi,/ si l'avi,/ i l'avís:/ si l'IVA.../ Sal i vi,/ Sílvia"). O viceverses que són cites citables, com a "Sentit", el més inquietant dels seus poemes: "El sentit de la pèrdua/ du a la pèrdua/ de sentit". Visca la pèrdua! Si no podem salvar el foc, salvem les brases.
En tot cas, ¿què salvaran els que comencen a publicar ara mateix? ¿els mobles? Només el temps ho dirà. "El Temps" és justament el títol d'un poema del recentíssim "Truc curt" de Daniel Ruiz-Trillo (Ediciones El Carro de Sol, 2000). Un poema breu, d'un sol vers, que fa: "El temps està com un llum". Ruiz-Trillo (1973) és un dels "sèniors" de la generació de poetes escolaritzats en català que capitaneja el joveníssim Eduard Escoffet, amb lloctinents com Josep Pedrals o Gerard Altaió. Una lleva que escriu i diu, sovint davant un públic congregat pel punch heterodox dels Casassas, Hac Mor, Riba, Pope, Castillo, Jotaerra Roig, Quintana o Altaió. Una lleva que ha mamat lletanies laiques i que fa versos que són banda sonora. Que juga amb un foc que crema lluny de les torres d'ivori i s'escampa pels carrers. No sé si aquesta colla de barbamecs voldrà salvar res amb els seus poemes, però els fan. En fan. I això sol ja sorprèn.
El palindròmic "Truc curt" de Ruiz-Trillo va ple de jocs d'artifici que acoloreixen aquest nou firmament. Versos sobtats per un monosil·labisme nostrat que martellegen com un metrònom ("Ben bé no sé pas què fer,/ què dir, que vaig o vinc,/ que tort o dret,/i faig un vers molt tip/ de taps sens cap ni peus... (...) El mot sens gens de seny/ et diu el nom del porc/ i la gent fot el camp"). O mots deconstruïts per la pràctica anagramàtica ("Sal i vi,/ via Sil,/ via Lis,/ va i li s...,/ i li vas...,/ vi a Lis,/ vi a Sil,/ l'avi sí,/ si li va,/ asil: vi,/ si l'avi,/ i l'avís:/ si l'IVA.../ Sal i vi,/ Sílvia"). O viceverses que són cites citables, com a "Sentit", el més inquietant dels seus poemes: "El sentit de la pèrdua/ du a la pèrdua/ de sentit". Visca la pèrdua! Si no podem salvar el foc, salvem les brases.
dijous, 17 de febrer del 2000
La botiga dels errors
Un dels rumors recurrents des de l'aparició de la mítica novel·la sense E de Georges Perec —"La disparition" (Denoël, 1967), traduïda a l'espanyol sense A com "El secuestro" (Anagrama, 1997)— és que, en algun racó recòndit de la novel·la, s'hi amaga una E dissident. De fet, en un dels 124 somnis transcrits per Perec a "La boutique obscure" (Denoël, 1973), datat l'octubre de 1971 i anomenat "L'hypothalamus" (nº 95), l'autor francès té el malson que la seva novel·la n'és plena: "... il y a plein de «E» dans «La Disparition». On en voit d'abord un, puis deux, puis vingt, puis mille! Je n'en crois pas mes yeux. (...) Comment se fait-il que personne ne s'en soit jamais aperçu?..." Aquest somni transcrit deu ser l'origen del rumor. El cert és que molts estudiosos han buscat la E intrusa amb fervor. Mentre elaborava una tesi doctoral sobre les novel·les lipogramàtiques de Perec, la doctora italiana Floriana Chierchia va arribar a sospitar que la E en qüestió es forma girant noranta graus unes notes musicals que apareixen en la novel·la (!).
El lipograma, documentat des del segle VI aC, és un dels artificis ludolingüístics més estudiats. Perec fins i tot en va escriure una breu història. Però les fonts sovint són contradictòries i els errors campen pertot. El cas més notable de descontrol erudit és el que ateny a l'escriptor portuguès d'expressió castellana Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662), autor de cinc novel·les breus escrites cadascuna sense una de les cinc vocals i publicades a Lisboa en 1641 amb el títol "Varios effetos de amor". Aquest tal Alcalá, considerat el (re)introductor de l'artifici lipogramàtic en la literatura europea, fou plagiat i reeditat sense escrúpols. Perec afirma haver descobert 13 edicions pirata, impreses de 1666 a 1871. 10 a Madrid i 3 a Barcelona. N'he trobat una de 1840 feta a la impremta de Francisco Sánchez (Barcelona) que les presenta anònimament sota el títol "Cinco novelas de apacible entretenimiento". A la línia 13 de la pàgina 97, en el decurs de "La peregrina ermitaña, sin la letra O" s'hi escola una O intrusa —"la pudo"— que fa pudor de socarrim. És l'infern del lipogramista, sempre amenaçat per l'inadvertida irrupció de la lletra desterrada.
Però aquí no acaba la infàmia. Els lipogrames de Alcalá y Herrera sovint són atribuïts a Lope de Vega. En 1842 el francès Gabriel Peignot perpetuava l'error en un llibre de referència, recollit després amb despreocupada alegria per algunes enciclopèdies i exportat arreu. De manera que la flaca lipogramista del "Fénix de los Ingenios" ha esdevingut un d'aquells errors d'erudició que es propaguen com els virus informàtics i després arrosseguen els que toquen d'oïda. El francès Ludovic Lalanne, per la seva banda, encara va més enllà: atribueix lipogrames ignots a un autor inexistent anomenat "Alcalá y Henares" que té un aire inconfusible de topònim universitari, com si un crític de cinema anomenés l'actriu Mira Sorvino "Mira Sorbonne".
El lipograma, documentat des del segle VI aC, és un dels artificis ludolingüístics més estudiats. Perec fins i tot en va escriure una breu història. Però les fonts sovint són contradictòries i els errors campen pertot. El cas més notable de descontrol erudit és el que ateny a l'escriptor portuguès d'expressió castellana Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662), autor de cinc novel·les breus escrites cadascuna sense una de les cinc vocals i publicades a Lisboa en 1641 amb el títol "Varios effetos de amor". Aquest tal Alcalá, considerat el (re)introductor de l'artifici lipogramàtic en la literatura europea, fou plagiat i reeditat sense escrúpols. Perec afirma haver descobert 13 edicions pirata, impreses de 1666 a 1871. 10 a Madrid i 3 a Barcelona. N'he trobat una de 1840 feta a la impremta de Francisco Sánchez (Barcelona) que les presenta anònimament sota el títol "Cinco novelas de apacible entretenimiento". A la línia 13 de la pàgina 97, en el decurs de "La peregrina ermitaña, sin la letra O" s'hi escola una O intrusa —"la pudo"— que fa pudor de socarrim. És l'infern del lipogramista, sempre amenaçat per l'inadvertida irrupció de la lletra desterrada.
Però aquí no acaba la infàmia. Els lipogrames de Alcalá y Herrera sovint són atribuïts a Lope de Vega. En 1842 el francès Gabriel Peignot perpetuava l'error en un llibre de referència, recollit després amb despreocupada alegria per algunes enciclopèdies i exportat arreu. De manera que la flaca lipogramista del "Fénix de los Ingenios" ha esdevingut un d'aquells errors d'erudició que es propaguen com els virus informàtics i després arrosseguen els que toquen d'oïda. El francès Ludovic Lalanne, per la seva banda, encara va més enllà: atribueix lipogrames ignots a un autor inexistent anomenat "Alcalá y Henares" que té un aire inconfusible de topònim universitari, com si un crític de cinema anomenés l'actriu Mira Sorvino "Mira Sorbonne".
dijous, 10 de febrer del 2000
Beaux Présents
Uns dels artificis menys coneguts de la literatura potencial són els poemes de circumstàncies fets a partir d'alfabets "personalitzats". L'obsequiosa constricció s'anomena "Beaux Présents" i es basa en l'escriptura circumscrita a les lletres que conté el nom del destinatari del poema. El més cenyit d'aquests Bells Presents, per exemple, està dedicat a l'Oulipo i per tant al poema només hi són admeses cinc lletres: i, l, o, p, u. En d'altres casos es permet la introducció de lletres alienes segons regles molt precises. Georges Perec va dedicar "Beaux Présents" a Claude Berge, Marie-Jeanne Hoffenbach, France Mitrofanoff, Mark Cholodenko, Franck Venaille, Jacques Vallet i Georges Condominas. Alguns consten a l'"Atlas de littérature potentielle" (Gallimard, 1981) i tots en una antologia aplegada per Eric Beaumatin, Marcel Bénabou i Bernard Magné sota el títol "Beaux présents belles absentes" (Seuil, 1994). Són poemes d'amistat i afecte. Elogis a les relacions que prenen el nom de l'amic com a únic univers possible.
L'artifici dels "Beaux Présents" va evolucionar fins arribar a una bellíssima maduresa en el terreny epitalàmic. Perec s'acull a l'antiquíssima tradició de l'epitalami —poema nupcial escrit en metres diversos que ha estat practicat des de Catul a John Donne passant per Safo, Ronsard o Shakespeare— i el reformula des d'una perspectiva potencial. Els seus epitalamis lipogramàtics fonen les lletres dels nous esposos en un alfabet reduït des del qual es genera el poema. Així, en les noces de Sophie Binet & Michel Dominault el 24 de maig de 1980 a Chambroutet el poema flueix combinant només 15 lletres —a, b, c, d, e, h, i, l, m, n, o, p, s, t, u—, en el poema que Perec va llegir al casament d'Alix-Cléo Blanchette & Jacques Roubaud el 15 de juny de 1980 a París l'epitalami admet 17 lletres — a, b, c, d, e, h, i, j, l, n, o, q, r, s, t, u, x— i, finalment, en el de Kmar Bendana & Noureddine Mechri el 15 d'agost de 1981 a Hammam-Lif (Tunísia) l'alfabet queda reduït a 13 —a, b, c, d, e, h, i, k, m, n, o, r, u—.
Potser el millor poema és aquest tercer. Les lletres no comunes de cadascun dels nuvis van entrant a cada estrofa, com ofrenes. La cinquena secció d'aquest epitalami fa: "Mon amour mon nombre d'or
Beau ramoneur de ma brume
Beau maraudeur de ma nue
Noue en bordure de ma demeure
un bandeau brodé d'aurore".
Aquesta nova perspectiva perequiana va tenir seguidors. Marcel Bénabou, per exemple, va utilitzar l'artifici per retre homenatge a Perec fent servir només les set lletres del seu nom, a "Georges Perec, prèsent (lipogramme en 19 léttres)". Posteriorment, els oulipistes van crear la "belle absente", una fórmula que recolza en un alfabet simplificat que renuncia a les lletres "exòtiques" k, w, x i y, de manera que totes les altres apareixen a cada vers llevat d'una, en una mena d'acròstic per absència. Aquest article és un Bell Present per al protagonista de "La tesi doctoral del diable", de Josep Palau i Fabre.
L'artifici dels "Beaux Présents" va evolucionar fins arribar a una bellíssima maduresa en el terreny epitalàmic. Perec s'acull a l'antiquíssima tradició de l'epitalami —poema nupcial escrit en metres diversos que ha estat practicat des de Catul a John Donne passant per Safo, Ronsard o Shakespeare— i el reformula des d'una perspectiva potencial. Els seus epitalamis lipogramàtics fonen les lletres dels nous esposos en un alfabet reduït des del qual es genera el poema. Així, en les noces de Sophie Binet & Michel Dominault el 24 de maig de 1980 a Chambroutet el poema flueix combinant només 15 lletres —a, b, c, d, e, h, i, l, m, n, o, p, s, t, u—, en el poema que Perec va llegir al casament d'Alix-Cléo Blanchette & Jacques Roubaud el 15 de juny de 1980 a París l'epitalami admet 17 lletres — a, b, c, d, e, h, i, j, l, n, o, q, r, s, t, u, x— i, finalment, en el de Kmar Bendana & Noureddine Mechri el 15 d'agost de 1981 a Hammam-Lif (Tunísia) l'alfabet queda reduït a 13 —a, b, c, d, e, h, i, k, m, n, o, r, u—.
Potser el millor poema és aquest tercer. Les lletres no comunes de cadascun dels nuvis van entrant a cada estrofa, com ofrenes. La cinquena secció d'aquest epitalami fa:
Beau ramoneur de ma brume
Beau maraudeur de ma nue
Noue en bordure de ma demeure
un bandeau brodé d'aurore".
Aquesta nova perspectiva perequiana va tenir seguidors. Marcel Bénabou, per exemple, va utilitzar l'artifici per retre homenatge a Perec fent servir només les set lletres del seu nom, a "Georges Perec, prèsent (lipogramme en 19 léttres)". Posteriorment, els oulipistes van crear la "belle absente", una fórmula que recolza en un alfabet simplificat que renuncia a les lletres "exòtiques" k, w, x i y, de manera que totes les altres apareixen a cada vers llevat d'una, en una mena d'acròstic per absència. Aquest article és un Bell Present per al protagonista de "La tesi doctoral del diable", de Josep Palau i Fabre.
dijous, 3 de febrer del 2000
Llull inesgotable
El proppassat 23 de gener Josep Mercadé Riambau va inaugurar a Vespella de Gaià, al Tarragonès, una escultura en homenatge a Ramon Llull anomenada "Art de trobar veritat". El fet gairebé coincideix amb l'arribada a les llibreries d'un volum imprescindible per als que provem d'anar entenent la complexa obra de Llull sense emprenyadores interferències de caire folklóric com aquella infausta novel·la de Lluís Racionero que es deia "Raimon o el seny fantàstic" (Laia, 1985). La bona notícia bibliogràfica d'aquesta temporada de Nadal es diu "L'art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la Ciència" (Quaderns Crema, 1999) i és un interessant assaig de Josep Maria Ruiz Simon que situa la ciència lul·liana en el seu paper de programa alternatiu a l'artistotel·lisme averroista imperant en el temps del "Doctor Il·luminat". Ruiz Simon, que ha dedicat anys de tesi i de vida a aquest tema, inclou en un apèndix final les diverses figures amb què Llull acompanyava les seves "Arts" per tal de demostrar-ne els arguments. Són figures força (des)conegudes, majoritàriament basades en cercles concèntrics com dianes —les seccions numerades de les quals giressin per separat— i que han fascinat generacions de llecs, profans, entesos i savis per la seva diàfana visualització de la combinació d'elements.
Josep Mercadé no només s'ha sentit fascinat pels cercles giratoris lul·lians. Ha decidit anar més enllà i utilitzar-los per construir el que ell anomena "La inesgotable màquina de versos": dos grups de 6 i 5 cercles concèntrics —6 el dels versos senars i 5 el dels parells, tots dividits en 6 sectors— que permeten fabricar un quatrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs rimats a partir de la combinació de sintagmes breus, sovint mots solts. Com els "Cent mille milliards de poèmes" de Queneau, però a la lul·liana manera. Mercadé encapçala les instruccions d'ús del seu artefacte amb unes consideracions delicioses: "imagina que l'amor de la teva vida no et fa cas i que decideixes adreçar-li tants poemes d'amor com siguin necessaris per a conquerir-lo. Si no vols copiar de l'infinit arsenal que et proporcionarien tots els poetes, d'Ausiàs March a Salvat-Papasseit, aquesta màquina et soluciona el problema. Aquests dos cercles et produiran, si vols, una munió inexhaurible de poemes amorosos diferents". Quin descans, per als negats per a la rima, no?
El dia de la inauguració de la seva escultura a Vespella Mercadé va llegir dos del quatrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs que emanen del seu prodigiós artefacte. El primer feia així: "Casa de pau, replega ma nuesa/ en el bressol de besos tardorals./ Porta de Déu, escampa ta dolcesa/ sobre el dolor de gestos infernals./ Vèrtex sens gel, arranja ta tendresa/ cap al cimal de ròssecs eternals./ Flama sens foc, arrela ma saviesa/ sota el batec de ritmes terrenals./ Ona de llum, carrega ma riquesa/ dins del tresor de danses triomfals./ Pedra de llamps, dibuixa ta promesa/ per tot brogit de càntics immortals." Llull sempre és Llull, d'anada i de tornada.
Josep Mercadé no només s'ha sentit fascinat pels cercles giratoris lul·lians. Ha decidit anar més enllà i utilitzar-los per construir el que ell anomena "La inesgotable màquina de versos": dos grups de 6 i 5 cercles concèntrics —6 el dels versos senars i 5 el dels parells, tots dividits en 6 sectors— que permeten fabricar un quatrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs rimats a partir de la combinació de sintagmes breus, sovint mots solts. Com els "Cent mille milliards de poèmes" de Queneau, però a la lul·liana manera. Mercadé encapçala les instruccions d'ús del seu artefacte amb unes consideracions delicioses: "imagina que l'amor de la teva vida no et fa cas i que decideixes adreçar-li tants poemes d'amor com siguin necessaris per a conquerir-lo. Si no vols copiar de l'infinit arsenal que et proporcionarien tots els poetes, d'Ausiàs March a Salvat-Papasseit, aquesta màquina et soluciona el problema. Aquests dos cercles et produiran, si vols, una munió inexhaurible de poemes amorosos diferents". Quin descans, per als negats per a la rima, no?
El dia de la inauguració de la seva escultura a Vespella Mercadé va llegir dos del quatrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs que emanen del seu prodigiós artefacte. El primer feia així: "Casa de pau, replega ma nuesa/ en el bressol de besos tardorals./ Porta de Déu, escampa ta dolcesa/ sobre el dolor de gestos infernals./ Vèrtex sens gel, arranja ta tendresa/ cap al cimal de ròssecs eternals./ Flama sens foc, arrela ma saviesa/ sota el batec de ritmes terrenals./ Ona de llum, carrega ma riquesa/ dins del tresor de danses triomfals./ Pedra de llamps, dibuixa ta promesa/ per tot brogit de càntics immortals." Llull sempre és Llull, d'anada i de tornada.
dijous, 27 de gener del 2000
Mecanografia
Un pangrama és una frase o fragment de text que conté totes les lletres de l'alfabet. En sentit lax, la majoria dels textos llargs són pangrames, però el seu interès és inversament proporcional a la longitud i els més breus figuren als manuals de mecanografia com a exercicis de digitació. L'any 1990 Josep Maria Fonalleras encapçalava el seu recull de narracions Avaria (Empúries) amb el pangrama clàssic dels manuals de mecanografia anglesos: "The quick brown-fox jumps over the lazy dog". Arran d'això, vaig proposar des d'aquesta columna un modest pangrama català de 43 lletres —"Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen"— i els lectors van iniciar una subhasta a la baixa de pangrames cada cop més competitius i empetitis que va anar degotant fins a 1997. Destaca el paper estel·lar del "whisky", capaç de reunir en un sol mot consonants tan poc freqüents en català com W, K, Y, i de certes fineses geogràfiques com ara Kuwait o la impagable localitat de Walbrzych, a la Baixa Silèsia. La subhasta es va tancar a 29 lletres, en la línia d'un pangrama que Umberto Eco havia confegit a partir d'abreviatures i que encara ara és el rècord absolut en italià.
Les millors licitacions rebudes en aquesta subhasta lletrada van ser aquestes. 37 lletres: "Aqueix bajà, Zoè, poc whisky del fi m'entregava" del ludolingüista Antoni Llull Martí (Palma de Mallorca). 33 lletres: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!", de la lingüista Carme Vilà i Comajoan (Torelló). 32 lletres: 'Xef quec degà provant ja whisky amb zel", de l'autor de mots encreuats Miquel Sesé (Barcelona). 31 lletres: "Camps de vol?: HKG, YQB, EWR, TIP, BJZ, FNI, LUX..." d'Alfons Saumell (Barcelona), amb una nota on aclareix que es refereix als aeroports de Hong Kong, Quebec, Neward, Trípoli, Badajoz, Nimes i Luxemburg. També amb 31: "Bon joc, va, zel, mig whisky fred, quetxup", de la mateixa Carme Vilà. Finalment, amb només 29 lletres: "K, Zr, C, Md, Y, Xe, V, Bi, F, Hg, W, Tl: Ja sap què són?" de l'autor de mots encreuats Jep Ferret (Planoles), on es prescindeix de les guies d'aeroports per concentrar-se en la celebèrrima taula de Mendelèjev.
Ja es veu que en qüestió de pangrames la perfecció té un preu molt alt que transforma els millors exemples teòrics en frases impossibles. Però en el món de l'enginy verbal sempre hi ha vies alternatives als culs de sac. Com per exemple la que va recórrer un fosc poeta del segle XIX anomenat Edwin Fitzpatrick. Fitzpatrick és probablement una invenció del ludolingüista nord-americà Howard Bergerson, però les obres que aquest li atribueix són fascinants. Entre d'altres rareses majors va escriure versos de 32 lletres que contenen, cadascun, un exemplar de les 20 consonants i dos de 6 vocals (a, e, i, o, u, y): "Why jog exquisite bulk, fond crazy vamp". El mer fet de permetre dos exemplars de cada vocal desencalla l'artifici. Envieu pangrames catalans amb les vocals naturals (aèéiòóu) o duplicades (aaeeiioouu) a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
Les millors licitacions rebudes en aquesta subhasta lletrada van ser aquestes. 37 lletres: "Aqueix bajà, Zoè, poc whisky del fi m'entregava" del ludolingüista Antoni Llull Martí (Palma de Mallorca). 33 lletres: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!", de la lingüista Carme Vilà i Comajoan (Torelló). 32 lletres: 'Xef quec degà provant ja whisky amb zel", de l'autor de mots encreuats Miquel Sesé (Barcelona). 31 lletres: "Camps de vol?: HKG, YQB, EWR, TIP, BJZ, FNI, LUX..." d'Alfons Saumell (Barcelona), amb una nota on aclareix que es refereix als aeroports de Hong Kong, Quebec, Neward, Trípoli, Badajoz, Nimes i Luxemburg. També amb 31: "Bon joc, va, zel, mig whisky fred, quetxup", de la mateixa Carme Vilà. Finalment, amb només 29 lletres: "K, Zr, C, Md, Y, Xe, V, Bi, F, Hg, W, Tl: Ja sap què són?" de l'autor de mots encreuats Jep Ferret (Planoles), on es prescindeix de les guies d'aeroports per concentrar-se en la celebèrrima taula de Mendelèjev.
Ja es veu que en qüestió de pangrames la perfecció té un preu molt alt que transforma els millors exemples teòrics en frases impossibles. Però en el món de l'enginy verbal sempre hi ha vies alternatives als culs de sac. Com per exemple la que va recórrer un fosc poeta del segle XIX anomenat Edwin Fitzpatrick. Fitzpatrick és probablement una invenció del ludolingüista nord-americà Howard Bergerson, però les obres que aquest li atribueix són fascinants. Entre d'altres rareses majors va escriure versos de 32 lletres que contenen, cadascun, un exemplar de les 20 consonants i dos de 6 vocals (a, e, i, o, u, y): "Why jog exquisite bulk, fond crazy vamp". El mer fet de permetre dos exemplars de cada vocal desencalla l'artifici. Envieu pangrames catalans amb les vocals naturals (aèéiòóu) o duplicades (aaeeiioouu) a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
dijous, 20 de gener del 2000
Arqueologia surrealista
L'arqueologia literària mena els lectors més conscienciosos a exhumar fonts i influències prèvies als textos que llegeixen. Informacions que permeten traçar allò que els crítics han convingut a anomenar tradició. Sovint es recorre a la imatge paleogràfica del palimpsest (text escrit al damunt d'un altre després d'esborrar-lo) per explicar el cicle biològic de les paraules en dansa: cervell-boca-oïda-cervell-mà-vista-cervell-boca-oïda-cervell. I així. Paraules encadenades que viatgen a través del temps en una història paral·lela a la de la humanitat. El món dels mots que expliquen la vida i hi influeixen. Dels trops. L'exercici metaliterari d'establir aquestes relacions sovint és desagraït i endogàmic, fins i tot eixorc, però la seva aridesa no n'exclou ni la validesa ni l'interès.
Un dels tòpics retòrics que ha perviscut del surrealisme és l'anomenada escriptura automàtica, a la qual o bé s'accedeix associant l'escriptor al mèdium o bé deïficant l'atzar. I l'atzar —anagrama perfecte del dadaista Tzara— domina sense ambages els "cadavres exquis", un popular mètode de composició col·lectiva basat en la fusió de diverses parts d'una frase aportades per emissors diferents. Quatre aprenents de poeta, posem per cas, seuen al voltant d'una taula. El primer escriu en secret un sintagma nominal, el segon un verb, el tercer un complement directe i el quart un de circumstancial. L'exquisidesa de la proposta també dependrà de l'atzar. La frase resultant pot ser impossible, anodina o una cadena verbal tan sorprenent com aquesta: "L'elefant priàpic bufa somnis filatèlics en un banc de Hyde Park".
Recentment el vagareig ludolingüístic m'ha portat a Juan Caramuel, un polígraf del segle XVII que va viure pres del desfici lingüístic i, potser per això mateix, va teoritzar àmpliament sobre els artificis literaris des d'una nova disciplina totalitzadora que va anomenar "metamètrica". En un estudi que Julián Velarde va publicar fa un decenni sobre aquest filòsof madrileny (Juan Caramuel, vida y obra. Pentalfa. Oviedo, 1989) he trobat un episodi determinant per exalçar Caramuel com un precedent il·lustre dels cadàvers exquisits avantguardistes. Allò que els de l'Oulipo, amb la seva ironia habitual anomenen "un plagista a l'avançada".
Segons explica Velarde Caramuel va veure uns estudiants venecians que jugaven a cartes i s'hi va inspirar per empescar-se un curiós mètode didàctic. Va fer imprimir una baralla de cartes de la mateixa mida i gruix que les convencionals però amb un mot començat per vocal a la part superior i un que començava per consonant a la part inferior. Aquestes paraules, combinades amb les de les altres cartes, servien per confegir versos. La intenció última de Caramuel era incitar els estudiants a aprendre de mètrica mitjançant el joc, però no resulta difícil veure-hi els futurs cadàvers exquisits i, encara més, els jocs de rol basats en cartes que tant han proliferat a finals del segle XX.
Un dels tòpics retòrics que ha perviscut del surrealisme és l'anomenada escriptura automàtica, a la qual o bé s'accedeix associant l'escriptor al mèdium o bé deïficant l'atzar. I l'atzar —anagrama perfecte del dadaista Tzara— domina sense ambages els "cadavres exquis", un popular mètode de composició col·lectiva basat en la fusió de diverses parts d'una frase aportades per emissors diferents. Quatre aprenents de poeta, posem per cas, seuen al voltant d'una taula. El primer escriu en secret un sintagma nominal, el segon un verb, el tercer un complement directe i el quart un de circumstancial. L'exquisidesa de la proposta també dependrà de l'atzar. La frase resultant pot ser impossible, anodina o una cadena verbal tan sorprenent com aquesta: "L'elefant priàpic bufa somnis filatèlics en un banc de Hyde Park".
Recentment el vagareig ludolingüístic m'ha portat a Juan Caramuel, un polígraf del segle XVII que va viure pres del desfici lingüístic i, potser per això mateix, va teoritzar àmpliament sobre els artificis literaris des d'una nova disciplina totalitzadora que va anomenar "metamètrica". En un estudi que Julián Velarde va publicar fa un decenni sobre aquest filòsof madrileny (Juan Caramuel, vida y obra. Pentalfa. Oviedo, 1989) he trobat un episodi determinant per exalçar Caramuel com un precedent il·lustre dels cadàvers exquisits avantguardistes. Allò que els de l'Oulipo, amb la seva ironia habitual anomenen "un plagista a l'avançada".
Segons explica Velarde Caramuel va veure uns estudiants venecians que jugaven a cartes i s'hi va inspirar per empescar-se un curiós mètode didàctic. Va fer imprimir una baralla de cartes de la mateixa mida i gruix que les convencionals però amb un mot començat per vocal a la part superior i un que començava per consonant a la part inferior. Aquestes paraules, combinades amb les de les altres cartes, servien per confegir versos. La intenció última de Caramuel era incitar els estudiants a aprendre de mètrica mitjançant el joc, però no resulta difícil veure-hi els futurs cadàvers exquisits i, encara més, els jocs de rol basats en cartes que tant han proliferat a finals del segle XX.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)