Des de la diada de Sant Jordi es publica setmanalment a la revista valenciana El Temps una edició del Tirant lo Blanc per fascicles. El text clàssic, en un llenguatge acuradament adaptat pels professors valencians Rosa Giner i Joan Pellicer, surt acompanyat d'una versió del Tirant en còmic amb guió de Jaume Fuster i dibuixos de Sento Llobell, i d'un joc concurs anomenat "Tirant al Blanch". Com que la fastuosa campanya publicitària de l'operació Tirant ha escampat els seus gens menyspreables eslògans a tort i a dret, i com que de fet comparteixo amb en Jaume Fuster la responsabilitat de fer rutllar el concurs conegut com els Jocs del Tirant, em limitaré a comentar una mica aquesta darrera jugada.
Quan un mitjà de comunicació decideix dissenyar un joc-concurs per incentivar la fidelitat dels seus lectors, el més segur és que acabi proposant un bingo. Aquest és el consell dels experts: molts diners d'inversió publicitària, molts diners en premis i el funcionament més senzill que sigui possible. La fòrmula ha estat practicada per gairebé tots els diaris de casa nostra en diverses èpoques. Rascar butlletes, encertar combinacions de números, o senzillament coincidir amb la terminació del DNI. A Itàlia, per exemple, l'any passat el "Corriere della Sera" va triplicar vendes instantàniament (de mig milió a milió i mig d'exemplars) només perquè va posar en marxa un joc anomenat "Replay" que premiava diàriament els números caducats de la loteria italiana amb grans sumes de diners i un savi percentatge de números nous de loteria (per tenir contents els organismes del joc).
Colombo, el seu dissenyador, s'ha fet ric i sol.licitat per tota la premsa transalpina. Però en realitat el boom es deu més a la inversió publicitària i al volum econòmic dels premis que no pas a l'atractiu del joc. En canvi, l'aposta lúdica de "El Temps" ha estat radicalment diferent. Davant la impossibilitat manifesta de regalar una milionada setmanalment en un joc sense suc ni bruc, els Jocs del Tirant signifiquen la primera experiència europea d'un concurs de llarga durada (més de vint setmanes) basat en la perspicàcia, l'enginy i els coneixements dels participants.
Com ja saben els lectors d'aquest setmanari valencià, cada fascicle del Tirant duu encartat un capítol d'una novel.la d'enigma clàssica que genera tres trencacaps i un enigma telefònic. Una butlleta permet els concursants fer arribar les seves respostes als jeroglífics, xarades, endevinalles, enigmes culturals i tota mena de trencaclosques que els plantegem. Una línia de telèfon gratuïta els permet formular la seva resposta argumentada a un enigma més complex que requereix l'ús de mecanismes lògics. Tot plegat, el feed-back setmanal dels lectors genera un gavadal de dades que són gestionades informàticament per una empresa especialitzada (anomenada pertinentment "Hores Extraordinàries SA") i així s'obtenen unes puntuacions precises que serveixen per publicar la llista amb els cinquanta concursants més ben classificats. Al final de la contesa, els cinquanta primers tindran dret als premis grossos en una cloenda a Gandia molt relacionada amb el món del joc. Mentrestant, però, van caient premis sorpresa per als encertants dels jocs d'una setmana, com ara samarretes dissenyades per Mariscal, plomes, xapes, rellotges o jocs de taula...
El nivell general de les respostes obtingudes en aquestes primeres setmanes de la gran contesa ha estat elevat i la quantitat de participants fa pensar en una cursa oberta a tothom que s'hi vulgui afegir. Els incentius són molts, importants i variats. Però per damunt de tot, hi ha el plaer sublim i insubstituïble d'enfrontar-se a un repte, donar-li la volta i acabar per resoldre'l. És el moll de l'os de l'enigmística. I l'enigmística, malgrat les foteses de l'existència, no té preu.
dissabte, 25 de maig del 1991
dissabte, 11 de maig del 1991
Joks i tecnojocs
A Figueres l'aviram s'ajoca aquest mes d'una altra manera. L'acrònim foixià de les noves tendències subvencionades ha muntat una exposició literalment lúdica. En el marc dual del Museu del Joguet i dels antics locals de l'Escorxador empordanès, la gent del KRTU ha reunit els juganers professionals de tots els períodes possibles. La doble exposició romandrà oberta tot el mes de maig a Figueres i viatjarà a Barcelona (Joks al Palau Marc i Tecnojocs al Centre d'Art Santa Mònica) del 18 de juny al 20 d'agost. "Joks i Tecnojocs" presenta des de baldufes a màquines de milió, passant per kits mecànics o videojocs de diversa complexitat. És una exposició que es contempla plàcidament des d'una distància prudencial i que pot arribar a fer perdre la noció del temps a tots els que s'hi acosten prou com per jugar.
Sobretot en la mostra que omple l'antic Escorxador figuerenc, on aquells vells rituals sanguinolents que posarien la pell de gallina a qualsevol presidenta d'associació protectora d'animals, han estat substituïts per precises execucions virtuals seguides amb admiració per pantalla. Com a la Guerra del Golf, com si diguéssim, però sense tanta publicitat. És clar que l'alarmisme innecessari que pot provocar un concepte equivocat dels videojocs entre les mares de família pot quedar neutralitzat per l'efecte altament didàctic de certs jocs de construcció i habilitat. Sigui com sigui, l'espectacle que ofereix una persona que juga apassionadament és impagable. Sobretot si prescindeix de tot el que l'envolta i es lliura sense reserves al trànsit sorprenent que un nou codi de signes li ofereix.
Els "tecnojocs" (potser la k hauria estat més adient aquí que no pas als "joks" per allò de la memòria informàtica) van acompanyats d'autèntiques meravelles lúdiques com un joc francès, anomenat "Fragance", que juga amb la combinació i reconeixement dels perfums. Una aplicació lúdica de l'oblidat "Transnarcís" de Pau Riba. Tampoc no hi falten els darrers jocs estrella de la comunitat lúdica internacional, com ara l'"Abalon" o les innombrables màquines jugadores d'escacs. Els comissaris de l'exposició, que reuneix bona part del sector industrial dels jocs, són Joan Argemí i Carles Vivancos, dos reconeguts especialistes en la matèria que exposen dues visions complementàries del fenomen -la historiogràfica i l'analítica- en sengles articles al catàleg de l'exposició.
L'altra meitat de la iniciativa té un marc més acollidor. Si hi ha algun indret a Figueres que ens recordi aquell conte fascinant de Julio Cortázar anomenat "Final de juego" és el Museu del Joguet, amb tren elèctric inclòs. Hi havíem estat amb motiu d'una exposició de poemes visuals de Joan Brossa i hi hem retrobat ara la mateixa màgia. En Josep Maria Joan i Rosa és l'artífex d'aquesta cambra enorme dels joguets on les baldufes giren al ritme que marquen els xiulets mentre les bombolles de sabó competeixen amb els estels a un pam del sostre. L'exposició itinerant "Joks" ha vingut acompanyada d'una notícia filològica excel.lent. El dia de la inauguració ens ho confirmaren: els ínclits membres de l'Institut d'Estudis Catalans -IEC- fa tot just uns mesos que han acceptat en l'alta societat dels mots el sinònim de "joguina" que presideix el museu figuerenc. Per tant, el terme "joguet" -tan reivindicat per en Josep Maria Joan com a sinònim de "joguina" usat a l'Alt Empordà, a la Garrotxa, al Rosselló i en diversos indrets del País Valencià amb el suport de l'insigne filòleg recentment traspassat Francesc de Borja Moll- ja és correcte. Segurament, sobre ell pesava la mateixa condemna que sobre "barco": tenir un cosí espanyol massa proper.
El més inquietant de l'afer, tanmateix, és que en la mateixa llista del IEC on hi figurava la carta de llibertat de "joguet" hi constava també el substantiu "jubilat", que fins ara efectuava funcions de simple adjectiu. La pregunta és: els hi apujaran ara la pensió
Sobretot en la mostra que omple l'antic Escorxador figuerenc, on aquells vells rituals sanguinolents que posarien la pell de gallina a qualsevol presidenta d'associació protectora d'animals, han estat substituïts per precises execucions virtuals seguides amb admiració per pantalla. Com a la Guerra del Golf, com si diguéssim, però sense tanta publicitat. És clar que l'alarmisme innecessari que pot provocar un concepte equivocat dels videojocs entre les mares de família pot quedar neutralitzat per l'efecte altament didàctic de certs jocs de construcció i habilitat. Sigui com sigui, l'espectacle que ofereix una persona que juga apassionadament és impagable. Sobretot si prescindeix de tot el que l'envolta i es lliura sense reserves al trànsit sorprenent que un nou codi de signes li ofereix.
Els "tecnojocs" (potser la k hauria estat més adient aquí que no pas als "joks" per allò de la memòria informàtica) van acompanyats d'autèntiques meravelles lúdiques com un joc francès, anomenat "Fragance", que juga amb la combinació i reconeixement dels perfums. Una aplicació lúdica de l'oblidat "Transnarcís" de Pau Riba. Tampoc no hi falten els darrers jocs estrella de la comunitat lúdica internacional, com ara l'"Abalon" o les innombrables màquines jugadores d'escacs. Els comissaris de l'exposició, que reuneix bona part del sector industrial dels jocs, són Joan Argemí i Carles Vivancos, dos reconeguts especialistes en la matèria que exposen dues visions complementàries del fenomen -la historiogràfica i l'analítica- en sengles articles al catàleg de l'exposició.
L'altra meitat de la iniciativa té un marc més acollidor. Si hi ha algun indret a Figueres que ens recordi aquell conte fascinant de Julio Cortázar anomenat "Final de juego" és el Museu del Joguet, amb tren elèctric inclòs. Hi havíem estat amb motiu d'una exposició de poemes visuals de Joan Brossa i hi hem retrobat ara la mateixa màgia. En Josep Maria Joan i Rosa és l'artífex d'aquesta cambra enorme dels joguets on les baldufes giren al ritme que marquen els xiulets mentre les bombolles de sabó competeixen amb els estels a un pam del sostre. L'exposició itinerant "Joks" ha vingut acompanyada d'una notícia filològica excel.lent. El dia de la inauguració ens ho confirmaren: els ínclits membres de l'Institut d'Estudis Catalans -IEC- fa tot just uns mesos que han acceptat en l'alta societat dels mots el sinònim de "joguina" que presideix el museu figuerenc. Per tant, el terme "joguet" -tan reivindicat per en Josep Maria Joan com a sinònim de "joguina" usat a l'Alt Empordà, a la Garrotxa, al Rosselló i en diversos indrets del País Valencià amb el suport de l'insigne filòleg recentment traspassat Francesc de Borja Moll- ja és correcte. Segurament, sobre ell pesava la mateixa condemna que sobre "barco": tenir un cosí espanyol massa proper.
El més inquietant de l'afer, tanmateix, és que en la mateixa llista del IEC on hi figurava la carta de llibertat de "joguet" hi constava també el substantiu "jubilat", que fins ara efectuava funcions de simple adjectiu. La pregunta és: els hi apujaran ara la pensió
dissabte, 4 de maig del 1991
Va d'espies
Ara que els cinemes estrenen "La Casa Rússia" i que John Le Carré ens proposa una darrera novel.la d'espies amb aires de cloenda anomenada El pelegrí secret, és important que ens familiaritzem amb una de les destreses més fascinants d'aquests professionals de la curiositat teòricament condemnats a l'atur: la criptografia.
L'art d'escriure en caracters secrets, d'una manera xifrada o convencional, incomprensible per a qui no en posseeix la clau, ha estat una de les especialitats més reivindicades pels espies de debò. Tots els departamets d'intel.ligència militar disposen d'un departament de criptografia, que dissenya els codis secrets propis i prova de treure l'entrellat dels codis secrets enemics. Els antics hebreus ja ho feien i se sap que el propi Juli Cèsar va fer escriure el seu nom valent-se d'un d'aquests procediments.
Hi ha dos tipus de procediments criptogràfics: els sistemes alfabètics i els sistemes codificats. Els sistemes alfabètics també poden ser de dues menes. D'una banda, el mètode de substitució, consistent a reemplaçar cada lletra del text que es vol ocultar per una lletra, una xifra o una altra mena de signe convencional d'una manera regular. El mètode més simple és el que va fer servir Juli Cèsar i consisteix a atorgar un valor constant a cada lletra de l'alfabet. Així, totes les A esdevenen D, les B esdevenen E, les C F, etcétera.
El segon mètode alfabètic és el de transposició, que consisteix a canviar de lloc cada lletra del text clau segons un ordre convencional. Es fa servir un mot-clau, o contrasenya. Un cop establerta la clau, es numeren les seves lletres segons l'ordre alfabètic normal. Després s'escriu el missatge lletra a lletra, en línies de la mateixa llargària que la contrasenya. Finalment s'ordenen les lletres del missatge segons la numeració derivada del mot clau. Per exemple, si volem transmetre "l'avió arriba a les set" i el mot clau és "castillo", comencem per numerar alfabèticament les lletres de la contrasenya: A=1, C=2, I=3, L=4, O=5, S=6, T=7. Després, hi escrivim el missatge:

Finalment, reordenem les seves lletres i les disposem, per exemple, en grups de 6: ABTLIE OLAERS RSVAIA.
Quant als sistemes codificats, consisteixen a establir un codi o diccionari que atorgui a cada mot un signe distintiu a partir d'un referent, format habitualment per la combinació del número de la pàgina i de la línia. Aquest mètode militar ofereix poques seguretats i els codis han de ser canviats periòdicament.
Un dels sistemes alfabètics d'elaboració criptogràfica més clàssic l'inventà Lewis Carroll. El mètode, anomenat The Alphabet-Cipher, basa el seu funcionament en una senzilla taula que reprodueix una pura successió d'alfabets contigus amb una lletra correguda: a la columna de la A el símbol que representa cada lletra és la pròpia lletra; a la columna de la B, la A és representada per la B, la B per la C, la C per la D i així successivament. Per fer servir aquesta taula cal convenir prèviament una contrasenya (o paraula clau), que han de conèixer per força emissor i receptor. A l'hora d'enviar un missatge, escriurem primer la contrasenya, lletra per lletra, i la repetirem tantes vegades com calgui per igualar la llargada del missatge que volem transmetre. Les lletres de la contrasenya ens indicaran quina columna hem de fer servir per xifrar el missatge, i les del missatge quin rengle. Llavors escriurem el símbol pertinent en la tercera línia, just a sota de les que contenen la contrasenya repetida i el missatge. Finalment, copiarem només els símbols i destruirem el primer missatge. Ningú que no conegui la contrasenya no podrà mai desxifrar el text. Per exemple, si prenem com a contrasenya el mot "enigmística" i volem transmetre el missatge "t'espero al meu apartament a les onze", el primer paper contindrà el següent:

Aleshores, copiarem la tercera ratlla en un altre paper i destruirem el primer. Ningú que s'enfronti al caòtic missatge "Xravqzgttoeynxgdbsfmpteymyavrx" sense conèixer la contrasenya no el podrà desxifrar. En canvi, qualsevol que conegui dues de les tres línies del primer paper pot descobrir l'altra amb l'ajut de la taula. A més, la taula es pot memoritzar amb molta facilitat, perquè el primer símbol de cada columna i de cada rengle és la mateixa lletra que la presideix i la resta és una pura ordenació alfabètica.
L'art d'escriure en caracters secrets, d'una manera xifrada o convencional, incomprensible per a qui no en posseeix la clau, ha estat una de les especialitats més reivindicades pels espies de debò. Tots els departamets d'intel.ligència militar disposen d'un departament de criptografia, que dissenya els codis secrets propis i prova de treure l'entrellat dels codis secrets enemics. Els antics hebreus ja ho feien i se sap que el propi Juli Cèsar va fer escriure el seu nom valent-se d'un d'aquests procediments.
Hi ha dos tipus de procediments criptogràfics: els sistemes alfabètics i els sistemes codificats. Els sistemes alfabètics també poden ser de dues menes. D'una banda, el mètode de substitució, consistent a reemplaçar cada lletra del text que es vol ocultar per una lletra, una xifra o una altra mena de signe convencional d'una manera regular. El mètode més simple és el que va fer servir Juli Cèsar i consisteix a atorgar un valor constant a cada lletra de l'alfabet. Així, totes les A esdevenen D, les B esdevenen E, les C F, etcétera.
El segon mètode alfabètic és el de transposició, que consisteix a canviar de lloc cada lletra del text clau segons un ordre convencional. Es fa servir un mot-clau, o contrasenya. Un cop establerta la clau, es numeren les seves lletres segons l'ordre alfabètic normal. Després s'escriu el missatge lletra a lletra, en línies de la mateixa llargària que la contrasenya. Finalment s'ordenen les lletres del missatge segons la numeració derivada del mot clau. Per exemple, si volem transmetre "l'avió arriba a les set" i el mot clau és "castillo", comencem per numerar alfabèticament les lletres de la contrasenya: A=1, C=2, I=3, L=4, O=5, S=6, T=7. Després, hi escrivim el missatge:

Finalment, reordenem les seves lletres i les disposem, per exemple, en grups de 6: ABTLIE OLAERS RSVAIA.
Quant als sistemes codificats, consisteixen a establir un codi o diccionari que atorgui a cada mot un signe distintiu a partir d'un referent, format habitualment per la combinació del número de la pàgina i de la línia. Aquest mètode militar ofereix poques seguretats i els codis han de ser canviats periòdicament.
Un dels sistemes alfabètics d'elaboració criptogràfica més clàssic l'inventà Lewis Carroll. El mètode, anomenat The Alphabet-Cipher, basa el seu funcionament en una senzilla taula que reprodueix una pura successió d'alfabets contigus amb una lletra correguda: a la columna de la A el símbol que representa cada lletra és la pròpia lletra; a la columna de la B, la A és representada per la B, la B per la C, la C per la D i així successivament. Per fer servir aquesta taula cal convenir prèviament una contrasenya (o paraula clau), que han de conèixer per força emissor i receptor. A l'hora d'enviar un missatge, escriurem primer la contrasenya, lletra per lletra, i la repetirem tantes vegades com calgui per igualar la llargada del missatge que volem transmetre. Les lletres de la contrasenya ens indicaran quina columna hem de fer servir per xifrar el missatge, i les del missatge quin rengle. Llavors escriurem el símbol pertinent en la tercera línia, just a sota de les que contenen la contrasenya repetida i el missatge. Finalment, copiarem només els símbols i destruirem el primer missatge. Ningú que no conegui la contrasenya no podrà mai desxifrar el text. Per exemple, si prenem com a contrasenya el mot "enigmística" i volem transmetre el missatge "t'espero al meu apartament a les onze", el primer paper contindrà el següent:

Aleshores, copiarem la tercera ratlla en un altre paper i destruirem el primer. Ningú que s'enfronti al caòtic missatge "Xravqzgttoeynxgdbsfmpteymyavrx" sense conèixer la contrasenya no el podrà desxifrar. En canvi, qualsevol que conegui dues de les tres línies del primer paper pot descobrir l'altra amb l'ajut de la taula. A més, la taula es pot memoritzar amb molta facilitat, perquè el primer símbol de cada columna i de cada rengle és la mateixa lletra que la presideix i la resta és una pura ordenació alfabètica.
dissabte, 27 d’abril del 1991
"Satam Alive"
El diable ha estat, des de sempre, un dels enigmes fonamentals de la humanitat. La seva perversitat congènita suscita, encara avui, càlids homenatges i conductes perilloses. Són inoblidables els estampats de M.C. Escher, amb dimonis negres i àngels blancs que competeixen incansables per arribar els primers a les nostres retines. Com inoblidable és l'escena quiromàntica de Robert Mitchum a The night of the hunter ("La nit del caçador", 1955) de Charles Laughton en la qual el predicador psicòpata mostra les inscripcions que llueixen els reversos de vuit dels seus dits. La mà dreta conté el mot love (amor) i l'esquerra hate (odi). La lluita macabra que sostenen les dues mans del pervers predicador recorda el terrible bifront que descobreixen els nens anglesos des que són menuts.
Si capgiren el verb viure (live) es troben davant per davant del temible "mal" (evil), i la següent lliçó de conjugació verbal que reben (el past participle) els deixa encara més a prop del pànic, perquè "viscut" (lived) capgirat fa "diable" (devil). Aquesta terrible complementarietat explica que el primer palíndrom conegut en llengua anglesa, fet per John Taylor, no es pogués espolsar aquesta maledicció del damunt i es referís al mal diabòlic. Al seu llibre de facècies Nipping or Snipping of Abuses (1614), Taylor proposa "Lewd did I live & evil I did dwel", i després assenyala: "Aquesta frase es pot llegir endavant i enrera, i estic disposat a pagar cinc xelins a tothom que en faci una en anglès". Aquest primer palíndrom anglès resulta avui anacrònic, perquè es basa en la vella grafia del verb "dwell" (habitar), però Tony Augarde proposa una simple adaptació a l'anglès contemporani: "Evil I did dwell; lewd did I live".
Fa uns quants anys l'Antoni Munné-Jordà, autor d'una oblidada trilogia que presideix Ofici de Torsimany (Moll, 1985), em va fer arribar un conjunt de jocs de paraules llatins. El més important era un dels versos que circulen per les antigues enciclopèdies per fornir amb exemples l'entrada "palíndrom". La peculiaritat d'aquest vers sotàdic és que surt de la boca del diable. Fa: In girum imus nocte et consumimur igni ("de nit ens n'anem de ronda i ens consumim en foc"), i la seva estructura cíclica ens recorda la imprevisibilitat de l'existència, basada en paradoxes tan flagrants com la que formen la llum i la foscor.
Fa pocs dies, les llibreries han rebut, entre l'allau de paquets amb novetats per Sant Jordi, un llibre de relats important d'un autor barceloní d'expressió castellana. Deixant de banda els inquietants equilibris dels eufemismes, els Suicidios ejemplares (Anagrama, 1991) d'aquest escriptor espanyol són una delícia. Enrique Vila-Matas ha arribat a una maduresa excepcional que fins ara semblava reservada als escriptors de l'altra banda de l'Atlàntic. Entre nombroses meravelles narratives, ben allunyades del polèmic i avorrit Manual del suïcida, Vila-Matas fa que un dels seus personatges decideixi matar-se a còpia de rialles, aconseguides per l'entranyable mètode de les pessigolles. El millor de tot és que el divertit suïcida s'anomena precisament Satam alive ("Satan viu"), que resulta ser un bifront perfecte del nom de l'autor: E.Vila-Matas. Després de fer un descobriment d'aquesta magnitud en el seu nom, no ens estranya que aquest brillant escriptor reivindiqui l'ofici fascinant de "perseguir vides alienes". Igual com l'italià Aldo Busi, que va veure astorat com el seu nom era anagrama de "Diabolus", Enrique Vila-Matas es veu empès a la reflexió al voltant d'una de les pràctiques més mal vistes per la religió: la suplantació de Déu a l'hora d'escollir el moment de la pròpia mort.
Perquè en el fons, encara que costi de creure, tots duem un diable al cos.
Si capgiren el verb viure (live) es troben davant per davant del temible "mal" (evil), i la següent lliçó de conjugació verbal que reben (el past participle) els deixa encara més a prop del pànic, perquè "viscut" (lived) capgirat fa "diable" (devil). Aquesta terrible complementarietat explica que el primer palíndrom conegut en llengua anglesa, fet per John Taylor, no es pogués espolsar aquesta maledicció del damunt i es referís al mal diabòlic. Al seu llibre de facècies Nipping or Snipping of Abuses (1614), Taylor proposa "Lewd did I live & evil I did dwel", i després assenyala: "Aquesta frase es pot llegir endavant i enrera, i estic disposat a pagar cinc xelins a tothom que en faci una en anglès". Aquest primer palíndrom anglès resulta avui anacrònic, perquè es basa en la vella grafia del verb "dwell" (habitar), però Tony Augarde proposa una simple adaptació a l'anglès contemporani: "Evil I did dwell; lewd did I live".
Fa uns quants anys l'Antoni Munné-Jordà, autor d'una oblidada trilogia que presideix Ofici de Torsimany (Moll, 1985), em va fer arribar un conjunt de jocs de paraules llatins. El més important era un dels versos que circulen per les antigues enciclopèdies per fornir amb exemples l'entrada "palíndrom". La peculiaritat d'aquest vers sotàdic és que surt de la boca del diable. Fa: In girum imus nocte et consumimur igni ("de nit ens n'anem de ronda i ens consumim en foc"), i la seva estructura cíclica ens recorda la imprevisibilitat de l'existència, basada en paradoxes tan flagrants com la que formen la llum i la foscor.
Fa pocs dies, les llibreries han rebut, entre l'allau de paquets amb novetats per Sant Jordi, un llibre de relats important d'un autor barceloní d'expressió castellana. Deixant de banda els inquietants equilibris dels eufemismes, els Suicidios ejemplares (Anagrama, 1991) d'aquest escriptor espanyol són una delícia. Enrique Vila-Matas ha arribat a una maduresa excepcional que fins ara semblava reservada als escriptors de l'altra banda de l'Atlàntic. Entre nombroses meravelles narratives, ben allunyades del polèmic i avorrit Manual del suïcida, Vila-Matas fa que un dels seus personatges decideixi matar-se a còpia de rialles, aconseguides per l'entranyable mètode de les pessigolles. El millor de tot és que el divertit suïcida s'anomena precisament Satam alive ("Satan viu"), que resulta ser un bifront perfecte del nom de l'autor: E.Vila-Matas. Després de fer un descobriment d'aquesta magnitud en el seu nom, no ens estranya que aquest brillant escriptor reivindiqui l'ofici fascinant de "perseguir vides alienes". Igual com l'italià Aldo Busi, que va veure astorat com el seu nom era anagrama de "Diabolus", Enrique Vila-Matas es veu empès a la reflexió al voltant d'una de les pràctiques més mal vistes per la religió: la suplantació de Déu a l'hora d'escollir el moment de la pròpia mort.
Perquè en el fons, encara que costi de creure, tots duem un diable al cos.
dissabte, 13 d’abril del 1991
En públic citat
En un deliciós llibre de creació que passà força desapercebut (Diccionari de falses etimologies. Edicions 62, 1984), en Josep Maria Espinàs ens proposava nou-centes dues hipòtesis lèxiques d'un dels jocs enigmístics més practicats pel nostre inconscient col.lectiu. L'Espinàs es distreia treient punxa a les prop de mil paraules que formaven el seu peculiar diccionari i n'inventariava les troballes més enginyoses. En una entrevista el gran Homo Sapiens de la literatura catalana ens assegurà que tot havia començat per culpa d'una ambulància. Ens digué, amb posat trapella, que els primers automòbils d'auxili sanitari que hi va haver per aquestes contrades eren de la marca italiana Lancia i que, per això, quan venien a buscar algun malalt, els veïns asseguraven que "se l'han endut amb-un-Lancia". Les nou-centes conseqüències d'aquesta troballa homofònica constitueixen un dels catàlegs més interessants de pràctica enigmística que s'hagin fet mai en la nostra llengua. Hi ha calembours, decapitacions, amputacions, descarts, empelts, falsos derivats, homofonies i paronomàsies.
L'Espinàs també ens va comentar que havia hagut de retirar algunes definicions en comprovar, astorat, que eren certes. Una de les més assenyades que hi deixà és la que encapçala aquest article. Segons el Sapiens Espinàs publicitat prové d'"en públic-citat", en una correspondència homofònica d'un valor semàntic irrefutable. La creació publicitària, a més, és un dels camps comunicatius més sembrat de material enigmístic. La presència de jocs de paraules més o menys subtils en els eslògans publicitaris i els enigmes visuals que oculten moltes de les imatges que consumim són clares aplicacions de les tècniques enigmístiques al servei de la persuasió. El propi Espinàs és responsable d'alguns dels eslògans més populars del nostre entorn. Igual com l'obra més reproduïda del pintor Casas deu ser la famosa imatge que duen les etiquetes de les ampolles d'"Anís La Castellana", l'Espinàs és responsable d'un eslògan premonitori "y con hielo es Ponchelo" que els responsables de la marca de ponx s'han apressat a ressuscitar arran de les controvertides campanyes del "posa-te'l posa-l'hi" i del "propóntelo propónselo".
De fet, el famós "posa-te'l posa-l'hi", és d'una factura perfecta per desencadenar estira-i-arronses enigmístics. El verb "posar" és un dels més productius a l'hora d'admetre prefixos i falsos derivats. Així, a banda del "Ponchelo", Marie Brizard s'ha apuntat al ball amb el "pónselo claro", la conferència episcopal es va inspirar en l'ambigu "propóntelo propónselo" (el què?) quan podia haver optat per un contundent "oponte, no te lo pongas" i les tertúlies més enjogassades acceleraren l'espiral fins l'infinit: "anteposar, aposar, compondre, composar, contraposar, deposar, desimposar, disposar, esposar, exposar, imposar, indisposar, interposar, juxtaposar, oposar, pondre, posposar, predisposar, preposar, pessuposar, reimposar, reposar, sobreposar, sotaposar, superposar, suposar, transposar".
Un exemple poc conegut de calembour publicitari, aquest amb efectes nocius per a la casa patrocinadora, és l'eslògan que el poeta portuguès Fernando Pessoa va elaborar per a la concessionària portuguesa de l'empresa Coca-cola quan es va intentar introduir el producte al país veí. L'eslògan que inventà el poeta feia: "Primer s'estranha, després s'entranha". En un divertit article publicat l'any 1983 Moritinho de Almeida jr. conta que la posada en circulació d'aquesta campanya publicitària comportà una airada reacció del doctor Ricardo Jorge, ministre de Sanitat portuguès de l'època. Conta Moitinho que el ministre va incautar tots els refrigeradors emmagatzemats a Portugal, procedents dels Estats Units, i va prohibir el consum de Coca-cola per culpa d'aquell joc de paraules. El ministre entenia que si primer es trobava a faltar i després es prenia, el propi eslògan reconeixia la toxicitat del producte i el seu caracter d'estupefaent. Val a dir que el pare de Moitinho de Almeida, amic personal de Pessoa, era el representant oficial de la Coca-cola a Portugal i que l'encàrrec al poeta li va sortir molt car.
L'Espinàs també ens va comentar que havia hagut de retirar algunes definicions en comprovar, astorat, que eren certes. Una de les més assenyades que hi deixà és la que encapçala aquest article. Segons el Sapiens Espinàs publicitat prové d'"en públic-citat", en una correspondència homofònica d'un valor semàntic irrefutable. La creació publicitària, a més, és un dels camps comunicatius més sembrat de material enigmístic. La presència de jocs de paraules més o menys subtils en els eslògans publicitaris i els enigmes visuals que oculten moltes de les imatges que consumim són clares aplicacions de les tècniques enigmístiques al servei de la persuasió. El propi Espinàs és responsable d'alguns dels eslògans més populars del nostre entorn. Igual com l'obra més reproduïda del pintor Casas deu ser la famosa imatge que duen les etiquetes de les ampolles d'"Anís La Castellana", l'Espinàs és responsable d'un eslògan premonitori "y con hielo es Ponchelo" que els responsables de la marca de ponx s'han apressat a ressuscitar arran de les controvertides campanyes del "posa-te'l posa-l'hi" i del "propóntelo propónselo".
De fet, el famós "posa-te'l posa-l'hi", és d'una factura perfecta per desencadenar estira-i-arronses enigmístics. El verb "posar" és un dels més productius a l'hora d'admetre prefixos i falsos derivats. Així, a banda del "Ponchelo", Marie Brizard s'ha apuntat al ball amb el "pónselo claro", la conferència episcopal es va inspirar en l'ambigu "propóntelo propónselo" (el què?) quan podia haver optat per un contundent "oponte, no te lo pongas" i les tertúlies més enjogassades acceleraren l'espiral fins l'infinit: "anteposar, aposar, compondre, composar, contraposar, deposar, desimposar, disposar, esposar, exposar, imposar, indisposar, interposar, juxtaposar, oposar, pondre, posposar, predisposar, preposar, pessuposar, reimposar, reposar, sobreposar, sotaposar, superposar, suposar, transposar".
Un exemple poc conegut de calembour publicitari, aquest amb efectes nocius per a la casa patrocinadora, és l'eslògan que el poeta portuguès Fernando Pessoa va elaborar per a la concessionària portuguesa de l'empresa Coca-cola quan es va intentar introduir el producte al país veí. L'eslògan que inventà el poeta feia: "Primer s'estranha, després s'entranha". En un divertit article publicat l'any 1983 Moritinho de Almeida jr. conta que la posada en circulació d'aquesta campanya publicitària comportà una airada reacció del doctor Ricardo Jorge, ministre de Sanitat portuguès de l'època. Conta Moitinho que el ministre va incautar tots els refrigeradors emmagatzemats a Portugal, procedents dels Estats Units, i va prohibir el consum de Coca-cola per culpa d'aquell joc de paraules. El ministre entenia que si primer es trobava a faltar i després es prenia, el propi eslògan reconeixia la toxicitat del producte i el seu caracter d'estupefaent. Val a dir que el pare de Moitinho de Almeida, amic personal de Pessoa, era el representant oficial de la Coca-cola a Portugal i que l'encàrrec al poeta li va sortir molt car.
dissabte, 6 d’abril del 1991
La xarada ferroviària
Més d'una vegada, sobretot arran d'algunes actuacions dels impagables components de la classe política, hem parlat des d'aquestes ratlles de xarades. La xarada és un enigma tradicional que es basa en la divisió d'una paraula en dues o més parts consecutives (normalment sil.làbiques) que adquireixen un sentit independent. Hi ha dues fórmules de presentar-les: com un seguit d'endevinalles o bé com una petita representació teatral. El lleuger to pejoratiu que envolta aquesta darrera modalitat té poc a veure amb la gent de la faràndula i sol aplicar-se més aviat a l'intrusisme endèmic que pateix el món de la representació escènica en els àmbits teatral i circenc.
Val a dir que a finals del segle XVIII la xarada es va posar tan de moda a França que va arribar a esdevenir el joc nacional. Fins al punt que dos diaris -"El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França"- es van fer populars gràcies a aquest joc. El comentari d'un columnista de societat de l'època ens ajuda a capir la magnitud d'aquesta fama: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que el meu primer, el meu segon i el meu tot... Les senyores pronuncien aquest meu tot amb una gràcia tan particular que tothom vol jugar a les xarades". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al màgic món del teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre).
El comentari del columnista francès té l'estranya virtut de ser avui plenament vigent aplicada a una altra capital europea. En aquest Madrid tan envaït de catalans que ens pinten les cròniques polítiques del nou govern socialista, això del meu primer, el meu segon i el meu tot han estat frases fetes que han planat sobre els caps dels diversos candidats als ministeris repartits fa cosa d'un mes per l'incombustible González Márquez. I just després de la complexa xarada governamental que ha deixat el tot tan carregat de síl.labes catalanes, el primer "debat" polític s'ha traslladat als wagons-lits del poder. De manera que la gran xarada ha estat desxifrada sobre rodes i ha resultat que el meu primer era el trajecte Madrid-Sevilla del TGV i el meu tot no contenia necessàriament aquest túnel exhalatori fins a la frontera que ens havia de facilitar les nostres fugides del centre penitenciari.
És clar que, tot plegat, torna a ser la vella història de sempre. La resposta ens la dóna un xaradista il.lustre d'aquesta capital tan envaïda de catalans: l'inefable Enrique Jardiel Poncela. Jardiel no va amagar mai la seva gran afició per les xarades. De fet, sempre que podia, lloava un dels xaradistes espanyols més famosos, que signava les seves creacions amb el pseudònim de "Noverjarque". A la seva Obra Inédita (AHR. Barcelona, 1967) trobem una xarada ferroviària que Jardiel va compondre per una aposta amb uns amics:
"Tercia-prima es casi Caco;/ prima-tercia es el planeta/ dicho a la manera antigua/ que dio pauta a la moderna:/ segunda-tercia es la pasta/ con que fabrican las velas;/ y prima-segunda es una/ abreviatura chulesca/ que los que no han recibido/ educación muy selecta/ le dan el nombre del TODO:/ el cual es una repleta/ caja grande, y ancha y larga,/ hecha de acero y madera,/ que, siendo inmóvil, se mueve/ dócil a una línea férrea;/ y que en su interior traslada/ las maletas, los maletas/ y en general, a las gentes/ humildes, pero viajeras". La solució a la xarada té tres síl.labes i no és gaire difícil d'endevinar si apliquem estrictament les instruccions d'ús que Jardiel inclou al seu poema, malgrat aquesta desfassada "abreviatura chulesca" que sembla un precedent clar de les noves tendències lèxiques de l'espanyol que han desembocat en la feliç normalització d'aquell conegut bolero que fa: "relóóó, no márquez las horas..."
El problema és que potser Jardiel Poncela tenia raó i es referia a la nostra connexió ferroviària amb Europa quan lloava, en la seva infecta xarada, els vagons de "tercera".
Val a dir que a finals del segle XVIII la xarada es va posar tan de moda a França que va arribar a esdevenir el joc nacional. Fins al punt que dos diaris -"El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França"- es van fer populars gràcies a aquest joc. El comentari d'un columnista de societat de l'època ens ajuda a capir la magnitud d'aquesta fama: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que el meu primer, el meu segon i el meu tot... Les senyores pronuncien aquest meu tot amb una gràcia tan particular que tothom vol jugar a les xarades". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al màgic món del teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre).
El comentari del columnista francès té l'estranya virtut de ser avui plenament vigent aplicada a una altra capital europea. En aquest Madrid tan envaït de catalans que ens pinten les cròniques polítiques del nou govern socialista, això del meu primer, el meu segon i el meu tot han estat frases fetes que han planat sobre els caps dels diversos candidats als ministeris repartits fa cosa d'un mes per l'incombustible González Márquez. I just després de la complexa xarada governamental que ha deixat el tot tan carregat de síl.labes catalanes, el primer "debat" polític s'ha traslladat als wagons-lits del poder. De manera que la gran xarada ha estat desxifrada sobre rodes i ha resultat que el meu primer era el trajecte Madrid-Sevilla del TGV i el meu tot no contenia necessàriament aquest túnel exhalatori fins a la frontera que ens havia de facilitar les nostres fugides del centre penitenciari.
És clar que, tot plegat, torna a ser la vella història de sempre. La resposta ens la dóna un xaradista il.lustre d'aquesta capital tan envaïda de catalans: l'inefable Enrique Jardiel Poncela. Jardiel no va amagar mai la seva gran afició per les xarades. De fet, sempre que podia, lloava un dels xaradistes espanyols més famosos, que signava les seves creacions amb el pseudònim de "Noverjarque". A la seva Obra Inédita (AHR. Barcelona, 1967) trobem una xarada ferroviària que Jardiel va compondre per una aposta amb uns amics:
"Tercia-prima es casi Caco;/ prima-tercia es el planeta/ dicho a la manera antigua/ que dio pauta a la moderna:/ segunda-tercia es la pasta/ con que fabrican las velas;/ y prima-segunda es una/ abreviatura chulesca/ que los que no han recibido/ educación muy selecta/ le dan el nombre del TODO:/ el cual es una repleta/ caja grande, y ancha y larga,/ hecha de acero y madera,/ que, siendo inmóvil, se mueve/ dócil a una línea férrea;/ y que en su interior traslada/ las maletas, los maletas/ y en general, a las gentes/ humildes, pero viajeras". La solució a la xarada té tres síl.labes i no és gaire difícil d'endevinar si apliquem estrictament les instruccions d'ús que Jardiel inclou al seu poema, malgrat aquesta desfassada "abreviatura chulesca" que sembla un precedent clar de les noves tendències lèxiques de l'espanyol que han desembocat en la feliç normalització d'aquell conegut bolero que fa: "relóóó, no márquez las horas..."
El problema és que potser Jardiel Poncela tenia raó i es referia a la nostra connexió ferroviària amb Europa quan lloava, en la seva infecta xarada, els vagons de "tercera".
dissabte, 30 de març del 1991
Al cel doni fonoll
Poques vegades parlem de discos en aquesta secció. El vinil sembla un sembrat poc fèrtil per a l'enigmística, però en realitat el reialme de l'oralitat és un dels imperis més rics en jocs de paraules. Alguna vegada hem trencat el gel parlant d'embarbussaments musicats com els que inclou el darrer disc dels Huapachà Combo ("En cap cap") o de la proverbial velocitat oral que transita per la darrera fornada de rumba catalana (Ramonet, Chipén...) Avui hi tornem amb una novetat especial de l'esllanguit catàleg de cantautors catalans. Es tracta d'en Celdoni Fonoll, que acaba de treure un llarga durada de coberta entròpica adientment anomenat "Mercat de Calaf" (Àudio-Visuals de Sarrià, 1991).
En Celdoni Fonoll és un d'aquells tossuts entranyables que corren pel país amb un mall a la mà i un doll de reserva a la laringe. La seva és una batalla que ve de lluny i que pretén anar més lluny encara. Al "Mercat de Calaf" en Celdoni ha adaptat poemes de Miquel Desclot (conreador de limericks en català, entre moltes altres coses), del Rector de Vallfogona (un habitual dels articles sobre l'acròstic) o del trobador Cerverí de Girona (l'introductor dels calembours en aquestes contrades). Però és el tema que dóna nom al disc el que crida més l'atenció. El sorollós "Mercat de Calaf" versionat per en Celdoni Fonoll és un text del cal.lidoscòpic "Lo Gaiter del Besòs" que parla dels conflictes lingüístics que més coneixem. Les "llengües trabucades" que organitzen el rebombori babèlic en qüestió generen una tornada antistròfica que les relaciona amb els spoonerisms britànics i els contrepetèries francesos.
La facècia recorda un dels antecedents catalans del contrapet que després ha desenvolupat l'Enric Moreu Rey a El Joc del Contrapet (Quaderns Crema, 1988). Resulta que l'Apa va publicar durant els anys trenta a "La Publicitat" un article deliciós que glossava la figura d'un venedor del Mercat de Sant Antoni propens a barrejar les síl.labes de les seves tirallongues de xarlatà. L'article en qüestió es deia "El Marconi de Sant Ancat" i fou en Tísner qui ens el donà a conèixer. Igual com ara, que també ha estat en Tísner qui ens ha parlat d'aquest "Mercat de Calaf" camaleònic que, en la ploma de "Lo Gaiter del Besòs", esdevé progressivament "Mercal de Cataf", "Merfac de Lacat" i "Carcat de Melaf".
A banda dels jocs lingüístics que planen sempre sobre els temes d'aquest cantautor, hi ha també una curiosa teoria heràldica relacionada amb el Celdoni Fonoll. En Fonoll podria presidir un club de centurions musicals al qual només hi podrien pertànyer, en la tradició Rusiñoliana de l'Arca de Noè, els creadors amb doble ela al cognom. Aquest club centenari -LL- beuria de les fonts miraculoses de la ela (consonant anomenada líquida en Lingüística) i tindria un clar president d'honor en la figura de Lluís Llach. És evident que en Fonoll hi hauria de figurar al costat de la seva companya -la coneguda actriu i cantant que sempre s'autoanomena "la Lloll"- i també sembla clar que el club vibrant de la competència -RR- l'hauria d'encapçalar en Serrat. La confrontació líquida està servida: qui liquida qui?
És clar que si traslladàvem la iniciativa al món de la lletra impresa el panorama es complicaria fins a extrems perillosos. En un suposat club de la doble ela del ram de la lletra impresa hi haurien de conviure membres tan diversos com: Albanell, Bargalló, Batallé, Cantavella, Cavallé, Casadevall, Casellas, Castellet, Castillo, Coll, Cucarella, Fonalleras, Fonollosa, Gallén, Granell, Guillamon, Guillem, Lladó, Llavina, Llorca, Lloveras, Lluró, Rafanell, Ripoll, Urpinell, Vallbona, Vallcorba o Villatoro. Escriptors, editors, periodistes i crítics sota un mateix sostre. S'imaginen quin mercat de Calaf?
En Celdoni Fonoll és un d'aquells tossuts entranyables que corren pel país amb un mall a la mà i un doll de reserva a la laringe. La seva és una batalla que ve de lluny i que pretén anar més lluny encara. Al "Mercat de Calaf" en Celdoni ha adaptat poemes de Miquel Desclot (conreador de limericks en català, entre moltes altres coses), del Rector de Vallfogona (un habitual dels articles sobre l'acròstic) o del trobador Cerverí de Girona (l'introductor dels calembours en aquestes contrades). Però és el tema que dóna nom al disc el que crida més l'atenció. El sorollós "Mercat de Calaf" versionat per en Celdoni Fonoll és un text del cal.lidoscòpic "Lo Gaiter del Besòs" que parla dels conflictes lingüístics que més coneixem. Les "llengües trabucades" que organitzen el rebombori babèlic en qüestió generen una tornada antistròfica que les relaciona amb els spoonerisms britànics i els contrepetèries francesos.
La facècia recorda un dels antecedents catalans del contrapet que després ha desenvolupat l'Enric Moreu Rey a El Joc del Contrapet (Quaderns Crema, 1988). Resulta que l'Apa va publicar durant els anys trenta a "La Publicitat" un article deliciós que glossava la figura d'un venedor del Mercat de Sant Antoni propens a barrejar les síl.labes de les seves tirallongues de xarlatà. L'article en qüestió es deia "El Marconi de Sant Ancat" i fou en Tísner qui ens el donà a conèixer. Igual com ara, que també ha estat en Tísner qui ens ha parlat d'aquest "Mercat de Calaf" camaleònic que, en la ploma de "Lo Gaiter del Besòs", esdevé progressivament "Mercal de Cataf", "Merfac de Lacat" i "Carcat de Melaf".
A banda dels jocs lingüístics que planen sempre sobre els temes d'aquest cantautor, hi ha també una curiosa teoria heràldica relacionada amb el Celdoni Fonoll. En Fonoll podria presidir un club de centurions musicals al qual només hi podrien pertànyer, en la tradició Rusiñoliana de l'Arca de Noè, els creadors amb doble ela al cognom. Aquest club centenari -LL- beuria de les fonts miraculoses de la ela (consonant anomenada líquida en Lingüística) i tindria un clar president d'honor en la figura de Lluís Llach. És evident que en Fonoll hi hauria de figurar al costat de la seva companya -la coneguda actriu i cantant que sempre s'autoanomena "la Lloll"- i també sembla clar que el club vibrant de la competència -RR- l'hauria d'encapçalar en Serrat. La confrontació líquida està servida: qui liquida qui?
És clar que si traslladàvem la iniciativa al món de la lletra impresa el panorama es complicaria fins a extrems perillosos. En un suposat club de la doble ela del ram de la lletra impresa hi haurien de conviure membres tan diversos com: Albanell, Bargalló, Batallé, Cantavella, Cavallé, Casadevall, Casellas, Castellet, Castillo, Coll, Cucarella, Fonalleras, Fonollosa, Gallén, Granell, Guillamon, Guillem, Lladó, Llavina, Llorca, Lloveras, Lluró, Rafanell, Ripoll, Urpinell, Vallbona, Vallcorba o Villatoro. Escriptors, editors, periodistes i crítics sota un mateix sostre. S'imaginen quin mercat de Calaf?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)