dissabte, 29 de juny del 1991

Nines xineses

Cada vegada que tornem a la muntanya màgica del Tibidabo patim una regressió a la infantesa. L'entorn ens captiva i els anys s'escurcen exageradament, fins al punt que desapareix la farragosa barrera que sovint ens separa dels infants. Després, quan ja ens hem marejat prou a les muntanyes russes i la cova del terror ens ha fet recordar el valor dels xiscles, el més segur és que acabem a la sala dels miralls. La sala on les lleis de l'òptica se'n foten obertament de la realitat. I la regressió agafa més embranzida quan recordem que, de menuts, els miralls que més ens plaïen eren aquells que ens feien més grans, aquelles superfícies còncaves que ens estiraven els membres fins transformar-nos en poderosos jugadors de bàsquet.
És la clàssica paradoxa de la gallina i l'ou, la regressió infinita d'imatges especulars que formen dos miralls encarats. La sublimació de la família de nines russes que viu en un bloc de capses xineses que duu a la bossa una nina russa que s'amaga en una capsa xinesa i etcétera... Els dos sentits de la marxa acaben en la buidor infinita de dues preguntes sense resposta: ¿el nostre univers, en contínua expansió, és tot el que existeix, o només és una part d'un sistema més gran encara? I, a l'altra banda del mirall, ¿és el quark la partícula més petita que existeix, o encara descobrirem partícules més petites que la componen?
La literatura, com a mètode creador de móns, ens proporciona molts exemples de regressions paradoxals. A Contrapunt, d'Aldous Huxley, un dels personatges, anomenat Philip Quarles, està escrivint una novel.la sobre un novel.lista que escriu una novel.la sobre un novel.lista... També hi ha regressions d'aquest tipus en la novel.la Les faux monnayeurs, d'Andre Gide, en l'obra de teatre Him, d'E.E. Cummings i en diversos contes curts de Norman Mailer, Quim Monzó o Josep Maria Fonalleras.
De fet, no costa gaire imaginar la història d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol. L'atreuen les imatges de tres cobertes de llibres i una columna vertical amb el títol sorprenent de "novel.les de butxaca", però pensa que primer llegirà l'article de sota, perquè sempre li agrada començar les pàgines per la base, igual com els arquitectes comencen les cases pels fonaments. El nostre lector comença a llegir una història sobre el Tibidabo sense gaire interés. No pot evitar preguntar-se què deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però quan és a punt de saltar d'un article a l'altre, descobreix una referència que li sembla reconèixer. L'article parla d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la pàgina que ell està llegint en aquells moments. El lector de què parla l'article també té ganes de saber què cony deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però no gosa saltar d'un article a l'altre, perquè primer vol saber què farà el lector descrit que llegeix un article que parla d'un lector que agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la mateixa pàgina...
Fins que l'article s'acaba i tots els lectors que s'han afegit al joc durant les finites regressions que permet un article com aquest, comencen a llegir la "novel.la de butxaca" de la setmana, que va d'un lector que obre un diari i llegeix un article que parla d'un lector de diari que llegeix un article que parla d'un nou lector...

dissabte, 22 de juny del 1991

El rellotge de Roubaud

Hem parlat diverses vegades de les trapelleries privades dels escriptors que componen l'Obrador de Literatura Potencial --Oulipo--. Sortosament, la Bibliothèque Oulipienne s'ha anat fent pública des de 1987 gràcies a l'edició de tots els butlletins en tres volums (per part de Ramsay i Seghers) imprescindibles per a comprendre l'abast d'una operació pre-literària dissenyada en primera instància per Raymond Queneau i François Le Lionnais.
Els butlletins de l'Oulipo són una font insospitada de jocs lingüístics, lògics i matemàtics. Cada lliurament és una sorpresa aclaparadora, fins al punt que resulta del tot recomanable no llegir mai cap volum de cop, per no perdre de vista la complexa magnitud de la feina prèvia a la redacció de cada text. És clar que l'interès de les propostes és variable, i que alguns jocs freguen uns extrems de barroquisme gatuït força difícils de tolerar. Però la sensació general és de festa grossa al circ dels mots.
Un dels butlletins més sorprenents és el desè. El signen Jacques Roubaud i Paul Fournel, i és de fa tretze anys. S'anomena L'Hotel de Sens i descriu una història clàssica d'enigma, amb les investigacions pertinents, protagonitzada per personatges dels móns de la realitat i de la ficció. Fournel i Roubaud posen en escena el primer fill del gènere d'enigma, el sagaç August Dupin dels contes d'Edgar Allan Poe, al costat del malvat Moriarty, del filòsof Frederic Nietzche i dels seus amics Rainer Maria Rilke i Paul Rée.
Els personatges han de resoldre un segrestament i res no sembla indicar que la història defugirà els cànons habituals del gènere fins que apareix un rellotge estrafolari en escena. L'UNESCO (Unifying Numerical Extractor and Spying clock Organism) és un rellotge de cos cilíndic i quadrant blau cel que té la peculiaritat de contenir 15 xifres d'eben negre, a l'esfera, una per a cada cambra de l'Hotel de Sens. La ubicació de les xifres no transgredeix la disposició habitual d'un rellotge, perquè hi ha dues posicions que contenen dues xifres cadascuna i només el número 13 ocupa un tretzè lloc en l'esfera. A més, al costat de cada xifra hi ha una lletra, fins a un total de 16, les quals llegides en ordre des del número 3 formen fonèticament una frase cilíndrica, la divisa: "ELIS FOULE, BORDE L'AME".
A partir de la posició inicial de l'agulla, totes les preguntes que genera la investigació subsegüent són respostes per Moriarty amb la mera lectura d'una nova frase cilíndrica. "--Vous pratiquez la divination? --ironisa Dupin. /--Non Monsieur, la lecture!" Així, tot situant la busca en el nombre corresponent a cada cambra i seguint el sentit de les busques, el malvat Moriarty aconsegueix extreure una frase al.lusiva homòfona. Per exemple, des de la cambra 1: "AMELIE FOU LE BORDEL"; des de la 4: "L'IF OU LE BORD DE L'AME"; o encara, des de la 5: "Y FOUT LE BORD DE LAMELLE!".
Roubaud i Fournel fan que Moriarty resolgui la història d'aquesta curiosa manera. Però sembla que encara no en tenen prou, i acaben de reblar el clau del seu enginy en crear una segona possibilitat d'enigma en boca de Dupin. Aquesta nova situació, anomenada en l'opuscle L'Hotel de Sense Contraire serà resolta per August Dupin a partir de la lectura de dotze noves frases cilíndriques a l'UNESCO. El que passa és que, aquesta vegada, el personatge d'Edgar Allan Poe les llegeix en sentit contrari, i la solució és una altra: cambra 7: "FILE MALE, DROP LOU!"; cambra 8: "OU FILE MA LAIDE ROBE, ELLE?"; o encara cambra 15: "LE DROZ, PLOUF! IL AIMA".
Finalment, Roubaud i Fournel clouen aquesta estafolària investigació amb un "postambule" anomenat L'Hotel de Bon Sens, que deixa totes les coses a lloc amb catorze noves frases cilíndriques. Val a dir que un rellotge així resultaria una meravella per a l'home contemporani perquè, amb el temps, sempre hi acabes trobant la resposta.

dissabte, 8 de juny del 1991

Un negoci rodó

No cal dir que, en aquest món de bojos, cadascú es guanya la vida com pot. La setmana passada parlàvem dels somnis de James Joyce, que participava en concursos d'enigmes per redreçar la seva nefasta economia, i potser algun altre dia passejarem el mirall d'aquesta secció pels infructuosos esforços del poeta portuguès Fernando Pessoa, que xifrà les seves possibilitats d'oferir una vida conjugal digna a Ofélia Queiroz en el fastuós premi que una revista anglesa oferia al guanyador d'un concurs de xarades. És ben cert que Joyce va morir tan carregat de deutes com va viure i que Pessoa mai no abandonà l'estat civil dels solters, però ja se sap que moltes vegades la sort és de qui la troba i no pas de qui la busca.
Avui volem ser més pragmàtics que de costum. En deferència al creixent nombre d'aficionats a la informàtica que segueixen aquesta secció, volem fer-nos ressò d'una oferta interessant que tal vegada ajudi a debilitar el secular lligam despectiu que uneix els fenomens de l'enigmística amb el pecat social de la inutilitat. Perquè, segons com, això de l'enigmística pot arribar a ser un negoci rodó.
Resulta que un logologista nord-americà (l'equivalent a un enigmòfil a casa nostra) s'ha enamorat perdudament de les esteles llatines. Abans d'entrar en detalls escabrosos de la seva passió, seria interessant recordar que una estela és un monument monolític en forma de pilar o de làpida que generalment conté una inscripció. Potser la més coneguda és el quadrat màgic descobert a Cirencester el 1868 amb el vers sotàdic llatí Rotas opera tenet aepo sator distribuït en una figura de 4x4, que ha propiciat tota mena d'interpretacions. És clar que en aquest cas, l'enigmòfil en qüestió va més enllà en les seves exigències amatòries, i només es desfà davant les inscripcions del segle II aC atribuïdes al dramaturg Plaute.
Sembla que Plaute no buscava ocultar els seus missatges d'una forma enigmàtica, però, així i tot, les inscripcions estan confegides en un estil enormement sintètic. De manera que cal efectuar una complexa anàlisi criptogràfica per treure l'entrellat del text llatí. El foll enamorat, que es diu Ben Blankenship, fa quatre anys que treballa desaforadament en aquesta feixuga tasca. Una legislatura ben aprofitada que li ha servit per descodificar el 97% de la informació que oculta una estela de 660 caràcters, mentre una altra de més gran espera amenaçadora els seus embats. Ara, però, Blankenship se sent cansat i ha pensat acceptar l'ajut exterior que requereix per culminar la seva tasca. Però ja se sap que els nord-americans, per molt aficionats a l'enigmística que siguin, són detractors naturals de la virtut victoriana de la discreció.
De fet, Blankenship ha posat diversos anuncis en revistes especialitzades sol.licitant la col.laboració de programadors amb coneixements lingüístics que l'ajudin a millorar el software que fins ara ell mateix ha preparat per a transliterar les esteles llatines. Ben Blankenship viu a Califòrnia. L'adreça que posa a l'insòlit anunci és: 2675 Meadow Glen Drive, San Ramon CA 94583 i el seu telèfon -amb prefixos inclosos-el 07.1.415.820.7595. Blankenship, que afirma tenir preparat un dossier amb la descripció de tot el material necessari per desxifrar les esteles llatines, acompanya la seva extravagant petició amb un argument incontestable: ofereix un premi de $3000 al millor desxifrador. El compte enrere comença. Si algun aspirant a Champollion se'n surt, que avisi.

dissabte, 1 de juny del 1991

L'addicció de Joyce

Qualsevol lector mínimament atent a la prosa de James Joyce percep ràpidament la malaltissa dèria de l'irlandès de jugar amb el llenguatge. Aquest perillós virus és present en Joyce des de l'adolescència i es radicalitza amb el pas dels anys, fins arribar a l'extrem letal de Finnegans Wake. Gràcies a les dèries no menys malaltisses d'un nord-americà minuciós anomenat Richard Ellmann (el biògraf exhaustiu de l'irlandès) podem saber alguns detalls més d'aquesta addicció de Joyce als jocs de paraules. Quan a la Universitat llegíem Stephen Hero (el precedent estroncat del A Portrait of the Artist as a Young Man ) ens sobtava la convulsiva afició del seu protagonista a les xarades representades. Ellman ens n'explica alguna, com ara la representació fonètica de kaleidoscope mitjançant la combinació homòfona de dos verbs d'acció: col.lidir i escapar (collide-escape), o la seva bella posada en escena del concepte "posta de sol" aclofat d'esquenes al públic en un silló de respatller corb, tot mostrant només el remolí en postura clàssica d'Albert Pla.
Quan va ingressar al University College i va haver de consignar la professió del seu pare, no se li va acudir altra cosa que "participant de concursos", perquè el vell John Joyce era un perdedor confés i només somiava en els premis. De fet, un dels seus projectes més destacables de 1905 (quan Joyce tenia només vint-i-tres anys) fou la participació en un gran concurs d'enigmes que oferia un atractiu irresistible: 250 lliures esterlines de l'època. Ellmann diu que es tractava d'un concurs de mots encreuats, però l'afirmació del minuciós biògraf sembla aquesta vegada inexacta perquè encara faltaven vuit anys per a la publicació a Nova York del primer problema de mots encreuats de què es té constància (el 21-12-1913 al suplement "Fun" del diari "New York World"). La revista que convocava el concurs es deia "Ideas" (Londres, 1905) i Joyce es va esforçar molt per resoldre els quaranta vuit enigmes proposats des de Trieste estant. El problema, segons es desprén d'una carta posterior al seu germà Stanislaus, fou la ineficàcia del servei de correus, perquè la carta de Joyce amb les respostes va arribar a Londres un dia després que es tanqués el termini d'admissió, i tota la feinada enigmística del tenaç Joyce no va servir absolutament per res.
Tres anys abans, en canvi, la sornegueria i l'enginy d'un íntim amic seu anomenat Gogarty, havien provocat un autèntic aldarull entre els decents irlandesos que divertí moltíssim Joyce. Quan l'any 1902 el batalló de Yeomanry tornà al país després de participar en la campanya sud-africana, un diari local va publicar un poema anònim que lloava els herois en la diada del seu retorn. El poema, atribuït anys després al jove Gogarty, duia un acròstic amb la primera lletra de cada vers que feia: "les putes estaran ocupades".
Una altra de les aficions enigmístiques de Joyce eren les falses etimologies. Al Club des Etrangers de Zurich, les seves xerrades sobre etimologies extravagants amb els seus amics Ruggiero i Phokas van esdevenir mítiques. Conta Aldous Huxley que Joyce sempre insistia en la importància d'una etimologia sobre la forma grega d'Ulisses (Odisseus) que ell datava "al segle XIII". El fantàstic origen etimològic feia provenir "Odisseus" de la combinació "Outis" -ningú- i "Zeus" -déu-. Joyce aprofita la màgia dels mots per reforçar la seva imatge de l'Ulisses modern que oblidava l'èpica heroica del seu predecessor per esdevenir un vulgar Leopold Bloom.
Finalment, el genial irlandès és el pare d'una famosa llista de "beatituds britàniques" que beuen del mateix abeurador. Les vuit beatituds britàniques de l'Ulysses comencen totes amb B de Barcelona: beer -cervesa-, beef -bou-, business -negocis-, bibles -bíblies-, bulldogs -gossos-, battleships -vaixells de guerra-, buggery -bugies- i bishops -bisbes-. Segurament les beatituds catalanes serien molt diferents. Per començar, haurien de canviar les bíblies pels capellans, els negocis pels calés i els vaixells de guerra per les caravel.les. I després, ja veuríem què fèiem amb els bous i els bisbes.

dissabte, 25 de maig del 1991

Els Jocs del Tirant

Des de la diada de Sant Jordi es publica setmanalment a la revista valenciana El Temps una edició del Tirant lo Blanc per fascicles. El text clàssic, en un llenguatge acuradament adaptat pels professors valencians Rosa Giner i Joan Pellicer, surt acompanyat d'una versió del Tirant en còmic amb guió de Jaume Fuster i dibuixos de Sento Llobell, i d'un joc concurs anomenat "Tirant al Blanch". Com que la fastuosa campanya publicitària de l'operació Tirant ha escampat els seus gens menyspreables eslògans a tort i a dret, i com que de fet comparteixo amb en Jaume Fuster la responsabilitat de fer rutllar el concurs conegut com els Jocs del Tirant, em limitaré a comentar una mica aquesta darrera jugada.
Quan un mitjà de comunicació decideix dissenyar un joc-concurs per incentivar la fidelitat dels seus lectors, el més segur és que acabi proposant un bingo. Aquest és el consell dels experts: molts diners d'inversió publicitària, molts diners en premis i el funcionament més senzill que sigui possible. La fòrmula ha estat practicada per gairebé tots els diaris de casa nostra en diverses èpoques. Rascar butlletes, encertar combinacions de números, o senzillament coincidir amb la terminació del DNI. A Itàlia, per exemple, l'any passat el "Corriere della Sera" va triplicar vendes instantàniament (de mig milió a milió i mig d'exemplars) només perquè va posar en marxa un joc anomenat "Replay" que premiava diàriament els números caducats de la loteria italiana amb grans sumes de diners i un savi percentatge de números nous de loteria (per tenir contents els organismes del joc).
Colombo, el seu dissenyador, s'ha fet ric i sol.licitat per tota la premsa transalpina. Però en realitat el boom es deu més a la inversió publicitària i al volum econòmic dels premis que no pas a l'atractiu del joc. En canvi, l'aposta lúdica de "El Temps" ha estat radicalment diferent. Davant la impossibilitat manifesta de regalar una milionada setmanalment en un joc sense suc ni bruc, els Jocs del Tirant signifiquen la primera experiència europea d'un concurs de llarga durada (més de vint setmanes) basat en la perspicàcia, l'enginy i els coneixements dels participants.
Com ja saben els lectors d'aquest setmanari valencià, cada fascicle del Tirant duu encartat un capítol d'una novel.la d'enigma clàssica que genera tres trencacaps i un enigma telefònic. Una butlleta permet els concursants fer arribar les seves respostes als jeroglífics, xarades, endevinalles, enigmes culturals i tota mena de trencaclosques que els plantegem. Una línia de telèfon gratuïta els permet formular la seva resposta argumentada a un enigma més complex que requereix l'ús de mecanismes lògics. Tot plegat, el feed-back setmanal dels lectors genera un gavadal de dades que són gestionades informàticament per una empresa especialitzada (anomenada pertinentment "Hores Extraordinàries SA") i així s'obtenen unes puntuacions precises que serveixen per publicar la llista amb els cinquanta concursants més ben classificats. Al final de la contesa, els cinquanta primers tindran dret als premis grossos en una cloenda a Gandia molt relacionada amb el món del joc. Mentrestant, però, van caient premis sorpresa per als encertants dels jocs d'una setmana, com ara samarretes dissenyades per Mariscal, plomes, xapes, rellotges o jocs de taula...
El nivell general de les respostes obtingudes en aquestes primeres setmanes de la gran contesa ha estat elevat i la quantitat de participants fa pensar en una cursa oberta a tothom que s'hi vulgui afegir. Els incentius són molts, importants i variats. Però per damunt de tot, hi ha el plaer sublim i insubstituïble d'enfrontar-se a un repte, donar-li la volta i acabar per resoldre'l. És el moll de l'os de l'enigmística. I l'enigmística, malgrat les foteses de l'existència, no té preu.

dissabte, 11 de maig del 1991

Joks i tecnojocs

A Figueres l'aviram s'ajoca aquest mes d'una altra manera. L'acrònim foixià de les noves tendències subvencionades ha muntat una exposició literalment lúdica. En el marc dual del Museu del Joguet i dels antics locals de l'Escorxador empordanès, la gent del KRTU ha reunit els juganers professionals de tots els períodes possibles. La doble exposició romandrà oberta tot el mes de maig a Figueres i viatjarà a Barcelona (Joks al Palau Marc i Tecnojocs al Centre d'Art Santa Mònica) del 18 de juny al 20 d'agost. "Joks i Tecnojocs" presenta des de baldufes a màquines de milió, passant per kits mecànics o videojocs de diversa complexitat. És una exposició que es contempla plàcidament des d'una distància prudencial i que pot arribar a fer perdre la noció del temps a tots els que s'hi acosten prou com per jugar.
Sobretot en la mostra que omple l'antic Escorxador figuerenc, on aquells vells rituals sanguinolents que posarien la pell de gallina a qualsevol presidenta d'associació protectora d'animals, han estat substituïts per precises execucions virtuals seguides amb admiració per pantalla. Com a la Guerra del Golf, com si diguéssim, però sense tanta publicitat. És clar que l'alarmisme innecessari que pot provocar un concepte equivocat dels videojocs entre les mares de família pot quedar neutralitzat per l'efecte altament didàctic de certs jocs de construcció i habilitat. Sigui com sigui, l'espectacle que ofereix una persona que juga apassionadament és impagable. Sobretot si prescindeix de tot el que l'envolta i es lliura sense reserves al trànsit sorprenent que un nou codi de signes li ofereix.
Els "tecnojocs" (potser la k hauria estat més adient aquí que no pas als "joks" per allò de la memòria informàtica) van acompanyats d'autèntiques meravelles lúdiques com un joc francès, anomenat "Fragance", que juga amb la combinació i reconeixement dels perfums. Una aplicació lúdica de l'oblidat "Transnarcís" de Pau Riba. Tampoc no hi falten els darrers jocs estrella de la comunitat lúdica internacional, com ara l'"Abalon" o les innombrables màquines jugadores d'escacs. Els comissaris de l'exposició, que reuneix bona part del sector industrial dels jocs, són Joan Argemí i Carles Vivancos, dos reconeguts especialistes en la matèria que exposen dues visions complementàries del fenomen -la historiogràfica i l'analítica- en sengles articles al catàleg de l'exposició.
L'altra meitat de la iniciativa té un marc més acollidor. Si hi ha algun indret a Figueres que ens recordi aquell conte fascinant de Julio Cortázar anomenat "Final de juego" és el Museu del Joguet, amb tren elèctric inclòs. Hi havíem estat amb motiu d'una exposició de poemes visuals de Joan Brossa i hi hem retrobat ara la mateixa màgia. En Josep Maria Joan i Rosa és l'artífex d'aquesta cambra enorme dels joguets on les baldufes giren al ritme que marquen els xiulets mentre les bombolles de sabó competeixen amb els estels a un pam del sostre. L'exposició itinerant "Joks" ha vingut acompanyada d'una notícia filològica excel.lent. El dia de la inauguració ens ho confirmaren: els ínclits membres de l'Institut d'Estudis Catalans -IEC- fa tot just uns mesos que han acceptat en l'alta societat dels mots el sinònim de "joguina" que presideix el museu figuerenc. Per tant, el terme "joguet" -tan reivindicat per en Josep Maria Joan com a sinònim de "joguina" usat a l'Alt Empordà, a la Garrotxa, al Rosselló i en diversos indrets del País Valencià amb el suport de l'insigne filòleg recentment traspassat Francesc de Borja Moll- ja és correcte. Segurament, sobre ell pesava la mateixa condemna que sobre "barco": tenir un cosí espanyol massa proper.
El més inquietant de l'afer, tanmateix, és que en la mateixa llista del IEC on hi figurava la carta de llibertat de "joguet" hi constava també el substantiu "jubilat", que fins ara efectuava funcions de simple adjectiu. La pregunta és: els hi apujaran ara la pensió

dissabte, 4 de maig del 1991

Va d'espies

Ara que els cinemes estrenen "La Casa Rússia" i que John Le Carré ens proposa una darrera novel.la d'espies amb aires de cloenda anomenada El pelegrí secret, és important que ens familiaritzem amb una de les destreses més fascinants d'aquests professionals de la curiositat teòricament condemnats a l'atur: la criptografia.
L'art d'escriure en caracters secrets, d'una manera xifrada o convencional, incomprensible per a qui no en posseeix la clau, ha estat una de les especialitats més reivindicades pels espies de debò. Tots els departamets d'intel.ligència militar disposen d'un departament de criptografia, que dissenya els codis secrets propis i prova de treure l'entrellat dels codis secrets enemics. Els antics hebreus ja ho feien i se sap que el propi Juli Cèsar va fer escriure el seu nom valent-se d'un d'aquests procediments.
Hi ha dos tipus de procediments criptogràfics: els sistemes alfabètics i els sistemes codificats. Els sistemes alfabètics també poden ser de dues menes. D'una banda, el mètode de substitució, consistent a reemplaçar cada lletra del text que es vol ocultar per una lletra, una xifra o una altra mena de signe convencional d'una manera regular. El mètode més simple és el que va fer servir Juli Cèsar i consisteix a atorgar un valor constant a cada lletra de l'alfabet. Així, totes les A esdevenen D, les B esdevenen E, les C F, etcétera.
El segon mètode alfabètic és el de transposició, que consisteix a canviar de lloc cada lletra del text clau segons un ordre convencional. Es fa servir un mot-clau, o contrasenya. Un cop establerta la clau, es numeren les seves lletres segons l'ordre alfabètic normal. Després s'escriu el missatge lletra a lletra, en línies de la mateixa llargària que la contrasenya. Finalment s'ordenen les lletres del missatge segons la numeració derivada del mot clau. Per exemple, si volem transmetre "l'avió arriba a les set" i el mot clau és "castillo", comencem per numerar alfabèticament les lletres de la contrasenya: A=1, C=2, I=3, L=4, O=5, S=6, T=7. Després, hi escrivim el missatge:

Finalment, reordenem les seves lletres i les disposem, per exemple, en grups de 6: ABTLIE OLAERS RSVAIA.
Quant als sistemes codificats, consisteixen a establir un codi o diccionari que atorgui a cada mot un signe distintiu a partir d'un referent, format habitualment per la combinació del número de la pàgina i de la línia. Aquest mètode militar ofereix poques seguretats i els codis han de ser canviats periòdicament.
Un dels sistemes alfabètics d'elaboració criptogràfica més clàssic l'inventà Lewis Carroll. El mètode, anomenat The Alphabet-Cipher, basa el seu funcionament en una senzilla taula que reprodueix una pura successió d'alfabets contigus amb una lletra correguda: a la columna de la A el símbol que representa cada lletra és la pròpia lletra; a la columna de la B, la A és representada per la B, la B per la C, la C per la D i així successivament. Per fer servir aquesta taula cal convenir prèviament una contrasenya (o paraula clau), que han de conèixer per força emissor i receptor. A l'hora d'enviar un missatge, escriurem primer la contrasenya, lletra per lletra, i la repetirem tantes vegades com calgui per igualar la llargada del missatge que volem transmetre. Les lletres de la contrasenya ens indicaran quina columna hem de fer servir per xifrar el missatge, i les del missatge quin rengle. Llavors escriurem el símbol pertinent en la tercera línia, just a sota de les que contenen la contrasenya repetida i el missatge. Finalment, copiarem només els símbols i destruirem el primer missatge. Ningú que no conegui la contrasenya no podrà mai desxifrar el text. Per exemple, si prenem com a contrasenya el mot "enigmística" i volem transmetre el missatge "t'espero al meu apartament a les onze", el primer paper contindrà el següent:

Aleshores, copiarem la tercera ratlla en un altre paper i destruirem el primer. Ningú que s'enfronti al caòtic missatge "Xravqzgttoeynxgdbsfmpteymyavrx" sense conèixer la contrasenya no el podrà desxifrar. En canvi, qualsevol que conegui dues de les tres línies del primer paper pot descobrir l'altra amb l'ajut de la taula. A més, la taula es pot memoritzar amb molta facilitat, perquè el primer símbol de cada columna i de cada rengle és la mateixa lletra que la presideix i la resta és una pura ordenació alfabètica.