"Semagames" és el nom d'un butlletí quasi clandestí que només llegeixen la vintena llarga de membres del CPI (Club Palindròmic Internacional) que Josep Maria Albaigès va ubicar a Barcelona ara fa un lustre. Membres tots contagiats pel virus del llenguatge en la seva variant especular. Alemanys, australians, nord-americans, argentins, espanyols, txecs, israelians, catalans... Tots ells ben fascinats pels cap-i-cues de les llengües, folls pels palíndroms: aquestes construccions especulars que prenen sentit en els dos sentits de lectura. L'1 de juny de 1987 sortia el primer d'aquests butlletins, encara innominat, però ja ben carregat de col·laboracions en diverses llengües encapçalades per l'anglès i l'espanyol.
El segon número, ajornat fins al gener de 1989, va sortir després d'una votació interna per triar capçalera. "Semagames" es va imposar a d'altres opcions palindròmiques, com ara "Arte Letra", "La breve verbal", "Rever", "Tot" o "Pal Clap". Posteriorment, primer amb la incorporació del tarraconí Ramon Giné --que en pocs anys ha esdevingut el major taxonomista de palíndroms del món--, i després amb les habituals col·laboracions del mallorquí Antoni Llull (de cognom força premonitori) i sobretot del musicòleg barceloní Jesús Lladó, la nostra llengua ha anat esdevenint vehicular i majoritària. Ara "Semagames" arriba al seu número 17 de la mà de l'incansable divulgador de la màgia cap-i-cua Ramon Giné.
La restringida difusió d'aquest fascinant paradigma de l'especialització hemerogràfica no impedeix la constant publicació d'una gran varietat de materials. Des que Giné ha assumit la redacció de "Semagames" la mateixa gestió del seu puixant arxiu li ha permès farcir el butlletí amb articles especialment escrits per membres del CPI (amb les seves subsegüents traduccions resumides a l'anglès i a l'espanyol) i amb tota mena de material espigolat d'ací d'allà. Per exemple, al número de desembre del 92 (aquest dissetè que precedeix l'esperada majoria d'edat palindròmica) es recull una nota apareguda al número de novembre de la revista nord-americana Tennis Magazine. Els especialistes en l'ATP descobreixen, astorats, que la campioníssima Monica Seles i l'alemanya Angela Kerek són les úniques jugadores del circuit que presenten un cognom palindròmic.
L'exemplar que avui sotmetem a publicitació enigmística --el dissetè-- conté interessants col·laboracions. L'holandès Willy de Winter tradueix a l'espanyol palíndroms neerlandesos i alemanys d'un recull anomenat Symmys, el nord-americà Michael Helsem fa de la palindromia objecte de mail-art, l'holandès Maarten van Gorkom tradueix a l'espanyol un article de l'enigmista neerlandès Lucas Ligtemberg, Ramon Giné escriu sobre la vasta producció palindròmica del recentment traspassat Gabriel Brusi (que va ultrapassar la ratlla dels 2000 exemplars en les dues llengües peninsulars en què escrivia), Jesús Lladó ofereix una nova sèrie de les seves creacions palindròmiques (que ja depassen en nombre les del prolífic Brusi) i el mallorquí Antoni Llull escriu un nou article sobre l'estètica dels palíndroms.
La publicació, de disseny senzill i 36 pàgines de gruix, sol acompanyar amb il·lustracions sorprenents les disbauxes sintàctiques a què la pràctica palindròmica sotmet la llengua. Aquest número presenta en portada un rostre reversible de Francisco R. Garbarino, extret de la tristament difunta "Cacumen", i tanca amb una de les millors il·lusions òptiques de la Nord-amèrica vuit-centista: un bust de cavall, amb crinera inclosa, que un mer gir de noranta graus transforma en un gripau de conte de fades, on la crinera és la fulla que trepitja l'amfibi i els narius equins són els ulls de la granota.
És clar que, posats a capgirar les coses, potser en el número proper "Semagames" podria fer-se ressò de la facècia bifront que Els Pets han introduït al seu "Fruits Sex". L'enregistrament conté una frase inintel·ligible que, convenientment invertida, fa: "vas més calent que un llum de ganxo".
dissabte, 28 de novembre del 1992
dissabte, 21 de novembre del 1992
Yepes
Jesús Lladó és professor de música i musicòleg. Fa uns quants anys, la lectura perniciosa d'una simple columna periodística li va fer venir el cuc de l'enigmística. Com que coneix els seus pentagrames interns, Lladó va trucar els editors d'un estrany butlletí anomenat Semagames --que recull tota mena d'aportacions sobre els palíndroms en qualsevol llengua-- i es posà a la seva absoluta disposició. Des d'aleshores, en aquests tres últims anys, ha confegit més d'un miler d'aquests fascinants artefactes que traslladen l'estructura dels bitllets d'autobús cap-i-cues al llenguatge verbal.
A banda d'aquesta frenètica activitat creadora, Jesús Lladó no ha oblidat les seves relacions amb l'art més pur i ha anat especialitzant el seu arxiu en els aspectes enigmístics de la creació musical. Sovint, des de les pàgines del mateix Semagames, Lladó ens ha sorprès amb partitures palindròmiques atribuïdes a Mozart, cànons sorprenents i fins valsos aleatoris que han de ser compostos amb l'ajut de dos daus, sense que calgui el més mínim coneixement de música. La concepció eminentment lúdica que el gran Wolfgang Amadeus Mozart tenia de l'existència fa que els musicòlegs servin exercicis d'estil del genial vienès que esdevenen autèntics passatemps musicals. La palindromúsica és una de les variants més desconegudes de la musicologia, i esperem amb delit que els anys permetin Lladó inventariar i valorar els fascinants exemples que la història ens ha llegat.
El grau de refinament enigmístic a què aquestes investigacions menen ha desembocat en la creació recent de frases amb músics homofònicament camuflats, com ara "no totes les cortines són de Satie ". Lladó ens assegura que el naixement d'aquest joc de melòmans, que recorda els increïbles cinquanta homòfons de Montserrat Caballé amb què alguns escriptors francesos amenitzaren una sessió del grup Oulipo, es va produir en plena Garrotxa. Un bon sopar i l'alta densitat de musicòlegs per pam quadrat de taula van fer la resta.
Escrites indistintament en espanyol i en català, segons exigències del músic ("Han Granados los del Madrid?" però "Que Chopin de gust"), algunes homofonies garrotxines de Lladó i companyia freguen la puresa de les millors melodies. Com per exemple "aquest noi és un Ravel ", que podria esdevenir l'eslògan de les fastuoses celebracions del XXVè aniversari del maig del 68 que es preparen per al 93. O bé el més pedestre "que ha Mozart aquest matí, vostè?" Com en les bones simfonies, les línies melòdiques no es poden sostreure del conjunt harmònic general, que assoleix una dimensió marxista (sector Groucho) del tot recomanable.
A banda d'aquesta frenètica activitat creadora, Jesús Lladó no ha oblidat les seves relacions amb l'art més pur i ha anat especialitzant el seu arxiu en els aspectes enigmístics de la creació musical. Sovint, des de les pàgines del mateix Semagames, Lladó ens ha sorprès amb partitures palindròmiques atribuïdes a Mozart, cànons sorprenents i fins valsos aleatoris que han de ser compostos amb l'ajut de dos daus, sense que calgui el més mínim coneixement de música. La concepció eminentment lúdica que el gran Wolfgang Amadeus Mozart tenia de l'existència fa que els musicòlegs servin exercicis d'estil del genial vienès que esdevenen autèntics passatemps musicals. La palindromúsica és una de les variants més desconegudes de la musicologia, i esperem amb delit que els anys permetin Lladó inventariar i valorar els fascinants exemples que la història ens ha llegat.
El grau de refinament enigmístic a què aquestes investigacions menen ha desembocat en la creació recent de frases amb músics homofònicament camuflats, com ara "no totes les cortines són de Satie ". Lladó ens assegura que el naixement d'aquest joc de melòmans, que recorda els increïbles cinquanta homòfons de Montserrat Caballé amb què alguns escriptors francesos amenitzaren una sessió del grup Oulipo, es va produir en plena Garrotxa. Un bon sopar i l'alta densitat de musicòlegs per pam quadrat de taula van fer la resta.
Escrites indistintament en espanyol i en català, segons exigències del músic ("Han Granados los del Madrid?" però "Que Chopin de gust"), algunes homofonies garrotxines de Lladó i companyia freguen la puresa de les millors melodies. Com per exemple "aquest noi és un Ravel ", que podria esdevenir l'eslògan de les fastuoses celebracions del XXVè aniversari del maig del 68 que es preparen per al 93. O bé el més pedestre "que ha Mozart aquest matí, vostè?" Com en les bones simfonies, les línies melòdiques no es poden sostreure del conjunt harmònic general, que assoleix una dimensió marxista (sector Groucho) del tot recomanable.
Les joves promeses de la dramatúrgia catalana haurien de prendre bona nota de les enormes possibilitats de l'invent:Val a dir que l'invent no és un perfecte mecanisme de rellotgeria enigmística, com d'altres jocs que practiquem per aquests verals, però té un cert flaire etílic que el fa especialment indicat per als sopars de gremi. Si els musicòlegs s'ho poden passar així de bé una bona nit d'estiu en plena Garrotxa (Que bienVives, Amadeo! ), resulta del tot plausible que d'altres col·lectius puguin emular-los. Ens imaginem els arquitectes gaudint de les homofonies gremials (Això no pot ser Bo, fill!), la gent del teatre arrencant-se la pell de mica en mica (Càsum Llolla, m'han ben esvalotat el Colomer !), els futbolistes fotent-se del mort i de qui el vetlla (No et passis de la ratlla, Monsalvete !) i els pintors posant-se de tots colors (Ningú no cuina com Sorolla ). Els musicòlegs ja han llençat la primera pedra. A veure qui s'apunta a la jugada en els propers sopars d'empresa, comiats de solter o deliberacions de premis literaris. Ah! Un advertiment. Si algú us riu massa les gràcies, desconfieu-ne. Podeu tornar-vos-hi amb la frase més musical de la corda d'en Lladó: "No me Yepes el culo".
--"Qué quieres Weber? "
--"De vermut tenemos Boccherinis ".
--"Schütz! Jesús".
--"Quan em ve el Mendelshonn me'n vaig a dormir".
dissabte, 14 de novembre del 1992
Lletgesa
Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I s'equivoquen de mig a mig. Perquè la bondat estètica de les coses és un dels temes que ha provocat un major nombre de diarrees literàries. Naturalment, la bellesa ha estat més perseguida que el Lute i la bibliografia que tan tenaç persecució ha generat no cabria a les pàgines d'aquest suplement dominical. Els estetes campen pertot. Des dels melòmans fins als jurats dels concursos de bellesa. Ara fa dotze anys, a proposta dels intrèpids editors nord-americans del Book of Lists , el poeta Willard Espy va proposar el seu rànking particular de les 10 paraules més formoses en llengua anglesa. El gust d'Espy era tan particular que hi va incloure, al costat de les previsibles lullaby (cançó de bressol) o summer afternoon (tarda d'estiu), les dubtoses mellifluous, gonorrhoea i wisteria (glicina).
D'altres lletraferits anglo-saxons que han rebut l'encàrrec de confegir una llista de bells mots se n'han sortit pitjor. Wilfred Funk, per exemple, va proposar l'any 70 una sèrie de termes que desprenien el regust inconfusible d'una redacció de col·legi de monges. Les fal·leres majors del tal Funk eren mots quasi boscans que pul·lulen per les zones rurals i semi-rurals de totes les literatures europees com ara dawn (albada), mist (boira), golden (daurat, res a veure amb les pomes) o luminous (clar). El crit d'alarma en aquest tema de vital transcendència poètica el donà Richard Lederer ara fa tres anys. Al capítol corresponent del seu divertit Crazy English (Pocket Books, 1989) Lederer inclou, entre d'altres perles, el mot diarrhea entre els més bells de la llengua de Shakespeare.
Alguns amants pervertits de la llengua anglesa es van començar a preguntar llavors quines serien les paraules més lletges de l'anglès. Requerit a fer-ne una simple llista de deu, el mateix Willard Espy va negar-s'hi en rodó. "No conec cap paraula lletja en anglès", declarà. Però després s'ho va repensar i encetà una dura investigació que el menaria a remenar entre les escorrialles de la llengua. D'aquella investigació, que Espy va encarregar a un enigmista anomenat A. Ross Eckler, n'han sortit unes conclusions força interessants. D'entrada Eckler ha descobert un curiós precedent històric: una llista de deu exemples "malsonants" que va confegir l'Associació Nacional de Professors d'Oratòria l'any 1946. Els deu termes desaconsellats foren cacophony, crunch (cruixit), flatulent, gripe (mal de ventre), jazz, phlegmatic, plump (rodanxó), plutocrat (ric), sap (enze) i treachery (traïció). Pel que fa a la lletgesa, basada en la combinació perfecta de sons desagradables i significants repel·lents, l'enigmista americà estableix quatre grups de risc.
En primer lloc, les paraules difícils de pronunciar perquè contenen dígrafs rebels. L'exemple preferit d'Eckler també funciona en català: "texts". El segon grup de risc té ressons germànics: llargs mots carregats de guturals en combinació amb líquides. Eckler esmenta un mot típic de l'administració --gobbledygook (argot burocràtic)-- i hi afegeix altres termes relacionats amb el nostre entorn cultural, com ara bankruptcy (bancarrota), sputnik (satèl·lit artificial) o troglodyte. El tercer grup es compon de paraules que combinen consonants oclusives i sibil·lants. Els exemples d'aquest grup de risc són més innocents: Shish-kebab (l'excel·lent carn a la brasa dels àrabs) o expectorate (la insistent acció amb què els bronquítics arruïnen el paisatge). L'últim grup de risc establert per Ross Eckler és el més interessant. El componen paraules esquizofrèniques, d'un so preciós i un significat terrible (diarrhea i syphilis són les seves favorites) o bé a l'inrevés, mots d'un so contundent i un significat innocu (com ara la darrera obsessió de Peter Handke, jukebox). Un grup que sembla el cel perquè el comparteixen meuques, bagasses i barjaules amb prelats, prepòsits i pabordes.
De tota manera, crec haver descobert la paraula més lletja del català. Designa el penúltim estatge del cretaci superior, situat curiosament sota el danià (res a veure amb Dinamarca). El seu nom és "maastrichtià". S'admeten candidatures alternatives.
D'altres lletraferits anglo-saxons que han rebut l'encàrrec de confegir una llista de bells mots se n'han sortit pitjor. Wilfred Funk, per exemple, va proposar l'any 70 una sèrie de termes que desprenien el regust inconfusible d'una redacció de col·legi de monges. Les fal·leres majors del tal Funk eren mots quasi boscans que pul·lulen per les zones rurals i semi-rurals de totes les literatures europees com ara dawn (albada), mist (boira), golden (daurat, res a veure amb les pomes) o luminous (clar). El crit d'alarma en aquest tema de vital transcendència poètica el donà Richard Lederer ara fa tres anys. Al capítol corresponent del seu divertit Crazy English (Pocket Books, 1989) Lederer inclou, entre d'altres perles, el mot diarrhea entre els més bells de la llengua de Shakespeare.
Alguns amants pervertits de la llengua anglesa es van començar a preguntar llavors quines serien les paraules més lletges de l'anglès. Requerit a fer-ne una simple llista de deu, el mateix Willard Espy va negar-s'hi en rodó. "No conec cap paraula lletja en anglès", declarà. Però després s'ho va repensar i encetà una dura investigació que el menaria a remenar entre les escorrialles de la llengua. D'aquella investigació, que Espy va encarregar a un enigmista anomenat A. Ross Eckler, n'han sortit unes conclusions força interessants. D'entrada Eckler ha descobert un curiós precedent històric: una llista de deu exemples "malsonants" que va confegir l'Associació Nacional de Professors d'Oratòria l'any 1946. Els deu termes desaconsellats foren cacophony, crunch (cruixit), flatulent, gripe (mal de ventre), jazz, phlegmatic, plump (rodanxó), plutocrat (ric), sap (enze) i treachery (traïció). Pel que fa a la lletgesa, basada en la combinació perfecta de sons desagradables i significants repel·lents, l'enigmista americà estableix quatre grups de risc.
En primer lloc, les paraules difícils de pronunciar perquè contenen dígrafs rebels. L'exemple preferit d'Eckler també funciona en català: "texts". El segon grup de risc té ressons germànics: llargs mots carregats de guturals en combinació amb líquides. Eckler esmenta un mot típic de l'administració --gobbledygook (argot burocràtic)-- i hi afegeix altres termes relacionats amb el nostre entorn cultural, com ara bankruptcy (bancarrota), sputnik (satèl·lit artificial) o troglodyte. El tercer grup es compon de paraules que combinen consonants oclusives i sibil·lants. Els exemples d'aquest grup de risc són més innocents: Shish-kebab (l'excel·lent carn a la brasa dels àrabs) o expectorate (la insistent acció amb què els bronquítics arruïnen el paisatge). L'últim grup de risc establert per Ross Eckler és el més interessant. El componen paraules esquizofrèniques, d'un so preciós i un significat terrible (diarrhea i syphilis són les seves favorites) o bé a l'inrevés, mots d'un so contundent i un significat innocu (com ara la darrera obsessió de Peter Handke, jukebox). Un grup que sembla el cel perquè el comparteixen meuques, bagasses i barjaules amb prelats, prepòsits i pabordes.
De tota manera, crec haver descobert la paraula més lletja del català. Designa el penúltim estatge del cretaci superior, situat curiosament sota el danià (res a veure amb Dinamarca). El seu nom és "maastrichtià". S'admeten candidatures alternatives.
dissabte, 7 de novembre del 1992
Cravan i els acabalats
Avui fa vuit dies que Arthur Cravan va tornar a desaparèixer. Després d'una insòlita estada al Palau de la Virreina, l'expedient bcn-21101312 va tornar a la clandestinitat que la història li té reservada. Potser juntament amb l'enigma del bon Jack --l'immortal Esbudellador londinenc en qui B. E. Ellis basa la seva prodigiosa imaginació creativa--, la marítima desaparició d'aquest nebot repatani d'Oscar Wilde és la millor ferida oberta a la panxa de la raó. L'exposició bicèfala sobre Cravan, amb la documentació fidedigna de les rutes interiors que havien de col·locar Fabian Lloyd a bord d'una barca que aniria a mal Borràs i la follia d'una troica de lleidadans (sic) esperitats per Mor del desaparegut, ens ha llegat un catàleg força heterogeni. Entre moltes altres altes aportacions, un alat Roger Lloyd Conover hi escriu una fastuosa especulació sobre l'origen del nom Cravan, que el mena a encendre un ver castell de trops d'artifici. Lloyd ens revela que el cognom de la companya de Cravan (Mina Loy) era una manipulació familiar per defugir l'original jueu Lowry. Les envitricollades recerques onomàstiques d'aquest nou accionista de la Lloyd's dels mars tropològics i les imminents festivitats jueves de la nit del dijous vinent semblen especialment dissenyades per recordar els mecanismes enigmístics que la teoria del llenguatge de la Càbala revesteix de reveladors.
L'explicació del món que la tradició cabalística ens ofereix per la via del llenguatge és increïble. La doctrina hassídica concreta tres enigmàtiques operacions que transformen l'alefat hebreu en una eina ontològica de primera magnitud. D'una banda hi trobem l'anomenada Gematria, que atorga a cada lletra un valor numèric i permet establir sinònims per la via aritmètica, com ara Achad (unitat) i Ahabha (amor), totes dues amb un valor numèric 13. Val a dir que el 13 és el nombre de l'amor etern que simbolitzen Jacob i els seus fills, o Jesucrist i els seus Apòstols. La segona operació cabalística s'anomena Notarikon. Consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat de frases senceres. Per exemple, quan David proclama al seu testament que Salomó l'ha maleït diu Nimrezeth; les consonants d'aquest mot hebreu són un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: Noeph (adúlter), Moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), Rozeach (assassí), Zores (violent) i Thoeb (cruel). Finalment, la tercera operació cabalística és la generació anagramàtica continguda al Themura, que estableix una sèrie de regles per combinar les lletres de les paraules.
Les claus d'interpretació d'aquestes senzilles operacions enigmístiques (aritmogrames, acrònims, anagrames) de la teoria cabalística del llenguatge són complexes i resulten susceptibles de patir tota mena de manipulacions. Sobretot a partir de l'acció despietada dels pietistes alemanys del segle xviii, que gairebé reduïren la seva interpretació de la Càbala a un compendi d'endevinalles, jeroglífics i xarades fixades posteriorment en un llibre polèmic i poc fiable, anomenat Tarot. Les setanta-vuit làmines simbòliques que formen la baralla del tarot són avui en dia a l'abast de qualsevol curiós a les llibreries més accessibles del món, igual com nombrosos llibres de consum que exploten el misteri esotèric que sembla embolcallar tot allò que té relació amb la Càbala sense cap garantia de rigor.
De manera que les diverses manipulacions lingüístiques a què el Lloyd contemporani sotmet l'històric --Cravan-- no poden ser alienes als acabalats mots que la tradició semítica ens llença com espurnes des de l'obaga llunyana dels temps. Georges Perec recordava tot sovint que el seu cognom volia dir paràgraf en hebreu. Un altre gran escriptor d'origen jueu, l'italià Primo Levi, ens para unes quantes sorpreses trans-etimològiques al seu famós recull de relats químics El sistema periòdic (Edicions B). A la pàgina 16 de la traducció catalana descobrim, admirats, que Tzarà vol dir "desventura" en hebreu. ¿Tal vegada la malastrugança dadà que conduí Cravan a la barca fatídica? Potser cal que Roger Lloyd reconsideri la seva anàlisi tropològica.
És clar que la transcendent revelació amb què Levi ens obsequia ve acompanyada de dues perles malaies molt més entranyables. A la pàgina 17 de la mateixa edició, Primo Levi entra de ple en el camp de la suplantació i ens fa retrobar la nostra infantesa més tendra, amenitzada per un jove ventríloc espanyol que feia dialogar un voltor xulo-picines anomenat Rockefeller amb un lleó mestre en lo gai saber que responia al cinematogràfic nom de Rodolfo. Després va arribar la pesada de la Mari Carmen i tots els ventrílocs van començar a obrir la boca com babaus en comptes de fer la seva feina amb la mestrívola dignitat de José Luis Moreno. Però, potser per alguna cosa, Morénô vol dir "el nostre mestre", en hebreu. I l'última, la més poètica. A la pàgina 22 Primo Levi consigna una nova trans-etimologia que desvela la discutida concessió de la flor natural dels Jocs Florals del 92. Resulta que Susanna, transliterat, vol dir "lliri" en hebreu.
L'explicació del món que la tradició cabalística ens ofereix per la via del llenguatge és increïble. La doctrina hassídica concreta tres enigmàtiques operacions que transformen l'alefat hebreu en una eina ontològica de primera magnitud. D'una banda hi trobem l'anomenada Gematria, que atorga a cada lletra un valor numèric i permet establir sinònims per la via aritmètica, com ara Achad (unitat) i Ahabha (amor), totes dues amb un valor numèric 13. Val a dir que el 13 és el nombre de l'amor etern que simbolitzen Jacob i els seus fills, o Jesucrist i els seus Apòstols. La segona operació cabalística s'anomena Notarikon. Consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat de frases senceres. Per exemple, quan David proclama al seu testament que Salomó l'ha maleït diu Nimrezeth; les consonants d'aquest mot hebreu són un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: Noeph (adúlter), Moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), Rozeach (assassí), Zores (violent) i Thoeb (cruel). Finalment, la tercera operació cabalística és la generació anagramàtica continguda al Themura, que estableix una sèrie de regles per combinar les lletres de les paraules.
Les claus d'interpretació d'aquestes senzilles operacions enigmístiques (aritmogrames, acrònims, anagrames) de la teoria cabalística del llenguatge són complexes i resulten susceptibles de patir tota mena de manipulacions. Sobretot a partir de l'acció despietada dels pietistes alemanys del segle xviii, que gairebé reduïren la seva interpretació de la Càbala a un compendi d'endevinalles, jeroglífics i xarades fixades posteriorment en un llibre polèmic i poc fiable, anomenat Tarot. Les setanta-vuit làmines simbòliques que formen la baralla del tarot són avui en dia a l'abast de qualsevol curiós a les llibreries més accessibles del món, igual com nombrosos llibres de consum que exploten el misteri esotèric que sembla embolcallar tot allò que té relació amb la Càbala sense cap garantia de rigor.
De manera que les diverses manipulacions lingüístiques a què el Lloyd contemporani sotmet l'històric --Cravan-- no poden ser alienes als acabalats mots que la tradició semítica ens llença com espurnes des de l'obaga llunyana dels temps. Georges Perec recordava tot sovint que el seu cognom volia dir paràgraf en hebreu. Un altre gran escriptor d'origen jueu, l'italià Primo Levi, ens para unes quantes sorpreses trans-etimològiques al seu famós recull de relats químics El sistema periòdic (Edicions B). A la pàgina 16 de la traducció catalana descobrim, admirats, que Tzarà vol dir "desventura" en hebreu. ¿Tal vegada la malastrugança dadà que conduí Cravan a la barca fatídica? Potser cal que Roger Lloyd reconsideri la seva anàlisi tropològica.
És clar que la transcendent revelació amb què Levi ens obsequia ve acompanyada de dues perles malaies molt més entranyables. A la pàgina 17 de la mateixa edició, Primo Levi entra de ple en el camp de la suplantació i ens fa retrobar la nostra infantesa més tendra, amenitzada per un jove ventríloc espanyol que feia dialogar un voltor xulo-picines anomenat Rockefeller amb un lleó mestre en lo gai saber que responia al cinematogràfic nom de Rodolfo. Després va arribar la pesada de la Mari Carmen i tots els ventrílocs van començar a obrir la boca com babaus en comptes de fer la seva feina amb la mestrívola dignitat de José Luis Moreno. Però, potser per alguna cosa, Morénô vol dir "el nostre mestre", en hebreu. I l'última, la més poètica. A la pàgina 22 Primo Levi consigna una nova trans-etimologia que desvela la discutida concessió de la flor natural dels Jocs Florals del 92. Resulta que Susanna, transliterat, vol dir "lliri" en hebreu.
dissabte, 31 d’octubre del 1992
Bye bye Olympic!
Darryl Francis és un britànic de classe mitja que viu a la bella localitat de Mitcham, al comtat anglès de Surrey. Probablement els seus veïns declararien d'ell que és una persona com les altres, que sempre ha estat exquisidament amable quan li han demanat que els recollís el correu o la llet. La gent del barri de torn diria que han coincidit moltíssimes vegades amb ell al pub sense que Francis mai no passés de la quarta pinta de cervesa. El policia del poble no el coneixeria ni de vista. Els mestres de l'escola on Francis porta els seus fills reiterarien la seva completa normalitat. Dona, dos fills, vida ordenada... Només alguna veu discordant podria aventurar que ja s'ho pensava, que sempre li havia semblat que tantes hores tancat a les golfes de casa no presagiaven res de bo.
Perquè el tal Darryl Francis és un malalt de l'olimpisme ben diferent de tots els altres que tan bé coneixem per aquests verals ara que som a punt d'arrencar l'últim full del benaurat 92. Els malalts de patologia normal tenen a casa els llibres amb tots els resultats esportius de les vint-i-cinc olimpíades (ells em farien posar Jocs Olímpics), retenen a la memòria els cognoms més estrafolaris d'atletes dels cinc continents, saben què és un pebeter molt abans que els seus compatriotes i participen cofois a tots els concursos que els països organitzadors de jjoo s'empesquen a un any vista de l'esdeveniment (Objetivo 92, Compte Enrera) per tal de publicitar-lo tot creant el que anomenen un estat d'opinió favorable. A més, solen haver fet algun curset de mitologia grega per poder entendre les estranyes cerimònies paral·leles que els organitzadors s'entesten a insertar entre cursa i cursa.
El nostre Darryl Francis no és un prolímpic d'aquests. Les seves gestes són d'un altre món. L'agost de 1976, mentre Montreal era el centre del món, Francis va publicar un article desafiador a la revista enigmística nord-americana "Word Ways". En aquest desafiament enigmístic, el foll de Surrey presentava 60 paraules (d'una longitud variable entre 1 i 7 lletres) que es podien combinar amb el mot Olympic per donar-ne un altre d'acceptable en llengua anglesa. Així, Gala permetia accedir a Polygamical mitjançant una acurada combinació de les lletres olímpiques i les de Gala que no deixaria indeferent Dalí. Un dels assoliments més celebrats (pel bon Darryl) del 1976 era el verb "arribar" (Reach), que permetia dos rècords olímpics: Microcephaly i Pyrochemical.
En el seu article, el foll de Surrey proposava cinquanta-vuit altres anagrames compostos i esperonava els depravats subscriptors d'aquesta publicació letal a apuntar-se al seu Olympic Quiz. Però ningú no li va fer cas. De manera que el bon Darryl es va tornar a tancar a les seves golfes uns quants anys més, lliurat a la seva frenètica activitat creadora. Ens l'imaginem esperant frisós l'article d'algun competidor olímpic a cada nou número trimestral de "Word Ways". Fins que, vuit anys després, devia perdre la paciència o l'esperança. Proveït de seixanta nous fruits de la seva pindàrica imaginació, va publicar un nou article a la revista que es deia An Olympic Quiz. 1984 Style. Los Angeles era a punt de rebre el foc sagrat de l'olimpisme i el boig de Surrey tornava a la càrrega. Aquesta vegada, les seixanta paraules proposades tenien una longitud que anava d'una a nou lletres. Francis superava els seus propis rècords. D'aquesta època és un dels assoliments més llargs que li coneixem. En transformar els químics Chlorates en olímpics, troba l'impagable adverbi Thermoscopically.
Val a dir que el segon repte de Darryl Francis tampoc no fou tingut en compte per ningú. De manera que el pobre noi ha esperat vuit anys més a l'ombra de les seves golfes i en el número d'aquest estiu de "Word Ways", aprofitant la capitalitat muscular de Barcelona, ha publicat un tercer article, anomenat resignadament A third olympic quiz en què proposa seixanta nous anagrames olímpics. Francis adverteix que algunes de les paraules que cal esbrinar no figuren al Webster's unabridged (el diccionari canònic dels enigmistes americans) i en dóna les extravagants fonts d'on les ha extret (algunes són senzillament paraules acceptades oficialment per la Federació Anglòfona d'Scrabble). L'anagrama olímpic més bell de Francis es forma a partir dels únics exclosos dels jjoo de Barcelona, els Serbs, que olímpicament barrejats esdevenen un adverbi força escaient per recordar la reducció de territoris de la gran Sèrbia: compressibly,
Suposo que el pobre Darryl Francis rebria amb satisfacció qualsevol mínim indici d'haver estat llegit i comprès. Els enigmistes també tenen la seva quota de vanitat. Sobretot si menen una vida tan sacrificada com el boig de Surrey. Per això, seguint el seu dubtós mestratge, proposo un repte per al proper trimestre. A veure quantes paraules trobem que, combinades amb l'emblemàtic mot "Eleccions", en donin una altra d'acceptable en català.
Perquè el tal Darryl Francis és un malalt de l'olimpisme ben diferent de tots els altres que tan bé coneixem per aquests verals ara que som a punt d'arrencar l'últim full del benaurat 92. Els malalts de patologia normal tenen a casa els llibres amb tots els resultats esportius de les vint-i-cinc olimpíades (ells em farien posar Jocs Olímpics), retenen a la memòria els cognoms més estrafolaris d'atletes dels cinc continents, saben què és un pebeter molt abans que els seus compatriotes i participen cofois a tots els concursos que els països organitzadors de jjoo s'empesquen a un any vista de l'esdeveniment (Objetivo 92, Compte Enrera) per tal de publicitar-lo tot creant el que anomenen un estat d'opinió favorable. A més, solen haver fet algun curset de mitologia grega per poder entendre les estranyes cerimònies paral·leles que els organitzadors s'entesten a insertar entre cursa i cursa.
El nostre Darryl Francis no és un prolímpic d'aquests. Les seves gestes són d'un altre món. L'agost de 1976, mentre Montreal era el centre del món, Francis va publicar un article desafiador a la revista enigmística nord-americana "Word Ways". En aquest desafiament enigmístic, el foll de Surrey presentava 60 paraules (d'una longitud variable entre 1 i 7 lletres) que es podien combinar amb el mot Olympic per donar-ne un altre d'acceptable en llengua anglesa. Així, Gala permetia accedir a Polygamical mitjançant una acurada combinació de les lletres olímpiques i les de Gala que no deixaria indeferent Dalí. Un dels assoliments més celebrats (pel bon Darryl) del 1976 era el verb "arribar" (Reach), que permetia dos rècords olímpics: Microcephaly i Pyrochemical.
En el seu article, el foll de Surrey proposava cinquanta-vuit altres anagrames compostos i esperonava els depravats subscriptors d'aquesta publicació letal a apuntar-se al seu Olympic Quiz. Però ningú no li va fer cas. De manera que el bon Darryl es va tornar a tancar a les seves golfes uns quants anys més, lliurat a la seva frenètica activitat creadora. Ens l'imaginem esperant frisós l'article d'algun competidor olímpic a cada nou número trimestral de "Word Ways". Fins que, vuit anys després, devia perdre la paciència o l'esperança. Proveït de seixanta nous fruits de la seva pindàrica imaginació, va publicar un nou article a la revista que es deia An Olympic Quiz. 1984 Style. Los Angeles era a punt de rebre el foc sagrat de l'olimpisme i el boig de Surrey tornava a la càrrega. Aquesta vegada, les seixanta paraules proposades tenien una longitud que anava d'una a nou lletres. Francis superava els seus propis rècords. D'aquesta època és un dels assoliments més llargs que li coneixem. En transformar els químics Chlorates en olímpics, troba l'impagable adverbi Thermoscopically.
Val a dir que el segon repte de Darryl Francis tampoc no fou tingut en compte per ningú. De manera que el pobre noi ha esperat vuit anys més a l'ombra de les seves golfes i en el número d'aquest estiu de "Word Ways", aprofitant la capitalitat muscular de Barcelona, ha publicat un tercer article, anomenat resignadament A third olympic quiz en què proposa seixanta nous anagrames olímpics. Francis adverteix que algunes de les paraules que cal esbrinar no figuren al Webster's unabridged (el diccionari canònic dels enigmistes americans) i en dóna les extravagants fonts d'on les ha extret (algunes són senzillament paraules acceptades oficialment per la Federació Anglòfona d'Scrabble). L'anagrama olímpic més bell de Francis es forma a partir dels únics exclosos dels jjoo de Barcelona, els Serbs, que olímpicament barrejats esdevenen un adverbi força escaient per recordar la reducció de territoris de la gran Sèrbia: compressibly,
Suposo que el pobre Darryl Francis rebria amb satisfacció qualsevol mínim indici d'haver estat llegit i comprès. Els enigmistes també tenen la seva quota de vanitat. Sobretot si menen una vida tan sacrificada com el boig de Surrey. Per això, seguint el seu dubtós mestratge, proposo un repte per al proper trimestre. A veure quantes paraules trobem que, combinades amb l'emblemàtic mot "Eleccions", en donin una altra d'acceptable en català.
dissabte, 24 d’octubre del 1992
Vermell i passa
No és cap títol de Vázquez Montalbán. Tampoc l'enèsima amenaça sobre seguretat vial de la Direcció General de Tràfic. Ni un eslògan electoral lituà. És la novel·la més actual de la literatura catalana. Bé novel·la, el relat més actual. El paradigma d'una determinada manera de fer literatura que de mica en mica qualla a la nostra república de les lletres. L'atzar n'és l'eix central. Els personatges són plans. N'ignorem absolutament l'entorn. L'autor no es preocupa de descriure'l. Tampoc no li amoïna gens que el mecanisme de bastidors que la novel·la realista va copiar de la tradició teatral s'hagi rovellat. L'escenari també és ben pla. Únic. Només la protagonista indiscutible del relat és rodona. Ben rodona. Una prosopopeia rodona, en l'atractiva línia d'aplicar les tècniques d'animació al món calm dels objectes. Val a dir que l'heroïna tendeix al moviment circular i que la coneixem en totes les seves facetes. Trenta-set facetes, exactament. I en tenim ben bé prou.
Parlem, és clar, de la sorprenent incursió de Josep Maria Espinàs en la narrativa de ficció, després d'anys i panys d'exercir de cronista. Un relat escrit i llegit a ritme de ruleta que reflecteix les peculiars relacions entre una taula de ruleta i un gris usuari que s'hi comunica, amb els beneficis subsegüents. De Vermell i passa ens agrada sobretot allò que més li retreuen: que és un relat prim, mancat d'ambició, que no aprofundeix de cap manera en la psicologia dels personatges, que resulta poc transcendent, que no se'n pot treure cap conclusió, que és previsible... Ep, previsible! Ja ens agradaria que la tirallonga de 48 jugades de ruleta que campen pel relat ho fos, de previsible. Seria la ruïna de Casinos de Catalunya SA.
La ruleta és un dels jocs d'atzar amb més glamour. La verdor esclatant de les taules, els prodigis mnemotècnics que fan els crupiers a una velocitat astoradora i la màgia de la bola girant en contra del sentit de la ruleta són factors hipnòtics que atreuen poderosament l'atenció dels espectadors. Les ludopaties dels usuaris del joc rei dels casinos europeus són variades. L'argot és tot un registre lingüístic basat en les innombrables classificacions a què els experts sotmeten els trenta-set números en joc. Des de les tres grans dualitats vermell-negre, passa-manca, parell-senar (que premien l'apostant just amb el que arrisca) fins a les diverses figures que permeten les apostes: el ple (amb un premi equivalent a 35 vegades la quantitat apostada), el cavall (x17), la transversal (x11), la sisena (x5) i la dotzena (x2).
Però, a banda de les apostes bàsiques, la imaginació del jugador ha arribat a bastir termes específics per a les composicions més usuals. I així, qui vol jugar els plens del 5-15-25-35 pot demanar la figura "final cinc". O qui, convençut per la vehemència de Johan Cruyff de la vital importància de l'entorn, vol jugar una casella i les que l'envolten, pot demanar la figura "cinc i cavalls" que exigirà cinc fitxes: una al ple del 5, i quatre a mitges entre el 5 i el 2 al Nord, el 4 a l'Oest, el 6 a l'Est i el 8 al Sud. Finalment, qui no es pot treure del cap les seves trifulgues amb les veïnes a les reunions d'escala, pot jugar per "cinc i veïns", aposta que li exigirà tres fitxes per a tres plens: el 5 i els seus dos veïns a la roda de la ruleta, el 24 a l'esquerra i el 10 a la dreta.
Un dels moltíssims sistemes que els més malalts fan servir per perdre els calés lentament a la ruleta és l'anomenat de "la cacera del ple". Fa deu anys un alemany me'l va oferir en un fulletó autoeditat en anglès al casino de Sant Pere de Ribes per vuit mil peles i vaig picar com un infeliç. El sistema mai no m'ha reportat cap benefici però és d'una lògica impecable: es tracta d'assetjar un número qualsevol (el que hem somiat, la talla de faldilla de la pròpia o el que ens faci més ràbia) amb una sèrie de 35 apostes concèntriques. Cada vegada que guanyem, tornem a començar el procés. Només avancem en cas de perdre. La primera aposta és vermell o negre. Cas de perdre, en fem una altra a la dotzena corresponent. Després 2 a la sisena que conté el nostre número màgic. Després 4 apostes a la transversal, 9 al cavall que més ens agradi i 18 apostes al ple. Si després de 35 apostes no ha sortit el numeret, ja podem plegar. Si surt a l'última, canviem els calés. Els guanys, titllats de "segurs" per l'alemany són, en cas d'existir, de formiga.
Com que és un sistema més aviat poc productiu, caldrà no negligir que a Vermell i passa Espinàs estableix amb precisió una sèrie de 48 tirades a la ruleta. Els supersticiosos la poden extreure del llibre i provar de jugar-la al casino de Sant Pere de Ribes (a la taula 2 de les de 500). Va com va. És clar que també poden dedicar-se al vessant casolà de l'atzar i comprar loteria de Nadal. Els lletraferits supersticiosos ho tenen fàcil. Només han de buscar el número que Ignasi Iglésias va fixar fa gairebé cent anys a la seva peça teatral Les garses (on mig poble embogeig després d'haver aconseguit la grossa de Nadal amb les participacions de cal barber). Una peça que Joan Brossa subvertiria molts anys després a Calç i rajoles, sense gosar canviar ni una xifra del número somiat per Iglésias a primers de segle.
Parlem, és clar, de la sorprenent incursió de Josep Maria Espinàs en la narrativa de ficció, després d'anys i panys d'exercir de cronista. Un relat escrit i llegit a ritme de ruleta que reflecteix les peculiars relacions entre una taula de ruleta i un gris usuari que s'hi comunica, amb els beneficis subsegüents. De Vermell i passa ens agrada sobretot allò que més li retreuen: que és un relat prim, mancat d'ambició, que no aprofundeix de cap manera en la psicologia dels personatges, que resulta poc transcendent, que no se'n pot treure cap conclusió, que és previsible... Ep, previsible! Ja ens agradaria que la tirallonga de 48 jugades de ruleta que campen pel relat ho fos, de previsible. Seria la ruïna de Casinos de Catalunya SA.
La ruleta és un dels jocs d'atzar amb més glamour. La verdor esclatant de les taules, els prodigis mnemotècnics que fan els crupiers a una velocitat astoradora i la màgia de la bola girant en contra del sentit de la ruleta són factors hipnòtics que atreuen poderosament l'atenció dels espectadors. Les ludopaties dels usuaris del joc rei dels casinos europeus són variades. L'argot és tot un registre lingüístic basat en les innombrables classificacions a què els experts sotmeten els trenta-set números en joc. Des de les tres grans dualitats vermell-negre, passa-manca, parell-senar (que premien l'apostant just amb el que arrisca) fins a les diverses figures que permeten les apostes: el ple (amb un premi equivalent a 35 vegades la quantitat apostada), el cavall (x17), la transversal (x11), la sisena (x5) i la dotzena (x2).
Però, a banda de les apostes bàsiques, la imaginació del jugador ha arribat a bastir termes específics per a les composicions més usuals. I així, qui vol jugar els plens del 5-15-25-35 pot demanar la figura "final cinc". O qui, convençut per la vehemència de Johan Cruyff de la vital importància de l'entorn, vol jugar una casella i les que l'envolten, pot demanar la figura "cinc i cavalls" que exigirà cinc fitxes: una al ple del 5, i quatre a mitges entre el 5 i el 2 al Nord, el 4 a l'Oest, el 6 a l'Est i el 8 al Sud. Finalment, qui no es pot treure del cap les seves trifulgues amb les veïnes a les reunions d'escala, pot jugar per "cinc i veïns", aposta que li exigirà tres fitxes per a tres plens: el 5 i els seus dos veïns a la roda de la ruleta, el 24 a l'esquerra i el 10 a la dreta.
Un dels moltíssims sistemes que els més malalts fan servir per perdre els calés lentament a la ruleta és l'anomenat de "la cacera del ple". Fa deu anys un alemany me'l va oferir en un fulletó autoeditat en anglès al casino de Sant Pere de Ribes per vuit mil peles i vaig picar com un infeliç. El sistema mai no m'ha reportat cap benefici però és d'una lògica impecable: es tracta d'assetjar un número qualsevol (el que hem somiat, la talla de faldilla de la pròpia o el que ens faci més ràbia) amb una sèrie de 35 apostes concèntriques. Cada vegada que guanyem, tornem a començar el procés. Només avancem en cas de perdre. La primera aposta és vermell o negre. Cas de perdre, en fem una altra a la dotzena corresponent. Després 2 a la sisena que conté el nostre número màgic. Després 4 apostes a la transversal, 9 al cavall que més ens agradi i 18 apostes al ple. Si després de 35 apostes no ha sortit el numeret, ja podem plegar. Si surt a l'última, canviem els calés. Els guanys, titllats de "segurs" per l'alemany són, en cas d'existir, de formiga.
Com que és un sistema més aviat poc productiu, caldrà no negligir que a Vermell i passa Espinàs estableix amb precisió una sèrie de 48 tirades a la ruleta. Els supersticiosos la poden extreure del llibre i provar de jugar-la al casino de Sant Pere de Ribes (a la taula 2 de les de 500). Va com va. És clar que també poden dedicar-se al vessant casolà de l'atzar i comprar loteria de Nadal. Els lletraferits supersticiosos ho tenen fàcil. Només han de buscar el número que Ignasi Iglésias va fixar fa gairebé cent anys a la seva peça teatral Les garses (on mig poble embogeig després d'haver aconseguit la grossa de Nadal amb les participacions de cal barber). Una peça que Joan Brossa subvertiria molts anys després a Calç i rajoles, sense gosar canviar ni una xifra del número somiat per Iglésias a primers de segle.
dissabte, 17 d’octubre del 1992
Crancs a l'escaquer
L'atribolada ciutat de Belgrad va ser l'escenari triat per l'enigmàtic Bobby Fischer per reprendre públicament la pràctica escaquista. Fischer i Spassky es van passar els mesos de setembre i octubre enfrontant exèrcits blancs i negres damunt d'un tauler mentre a pocs centenars de metres els militars serbis els imitaven damunt d'un mapa de Bòsnia. El paral·lelisme entre els escacs i l'existència humana és una de les analogies literàries més suades. Des de la fantàstica partida que Lewis Carroll transformà en un recorregut inoblidable pels reialmes del somni a la seva Alícia en terra de meravelles, fins a novel·les (McEwan) o pel·lícules (Bergman) de tots els temps que pivoten al voltant d'una estructura de partida d'escacs, on normalment un dels contendents és el diable.
Des de la clàssica juguesca oriental dels grans de blat que arruïnà un rei per no capir la magnitud del creixement exponencial, el joc dels escacs ha estat present en tots els retrats de família que s'han fet els ludòpates. Encara avui, malgrat la inquietant complexitat de les seves estratègies, els escacs ocupen un lloc preeminent a totes les pàgines de passatemps. Al costat de l'inevitable engraellat dels mots encreuats i dels dibuixets de línia clara que solen compondre els jeroglífics i els hocus-pocus (les ics diferències), sovint hi trobem la imatge inconfusible d'un escaquer amb un escampall de peces blanques i negres en posicions diverses. Són els anomenats problemes d'escacs i acostumen a anar signats per mestres força reconeguts. Al peu de l'escaquer hi podem llegir les seves indicacions, del tipus "juguen blanques i guanyen". Es tracta, no cal dir-ho, d'endevinar els moviments que duen les blanques a guanyar la partida. Cal preveure el futur a l'escaquer.
Un bon dia, ara fa més de seixanta anys, a un estudiant de lògica anomenat Raymond Smullyan se li va acudir que podia ser interessant fer problemes d'escacs retrospectius. Cansat d'imaginar les jugades següents fins arribar a l'ineluctable escac i mat, Smullyan va creure que podia ser interessant plantejar qüestions relacionades amb el passat immediat de la partida mostrada. El seu primer poblema presentava un escaquer amb només quatre peces, tres de negres i una de blanca. La cinquena peça, el rei blanc, era invisible i el problema justament consistia a esbrinar en quina de les seixanta caselles lliures estava situat. No cal dir que es tracta d'un mer problema de lògica per eliminació i que l'únic coneixement escaquista específic que requereix és saber com es mouen les fitxes. Però la complexitat d'aquests moviments i la possible presència de peces posteriorment eliminades fa dels problemes retrospectius de Raymond Smullyan una autèntica delícia lògica que ens obliga a reconstruir les últimes jugades de la partida que han deixat l'escaquer tal com el trobem.
Hi ha problemes de tota mena. Tot i que la variant majoritària és la de la peça invisible que cal situar, també ens poden demanar que esbrinem el color d'una peça determinada, perfectament situada a l'escaquer. La complexitat dels escacs permet autèntiques filigranes. Així, si en un escaquer hi ha dues dames negres, potser ens demanaran que esbrinem quina és l'original i quina la que prové de la coronació d'un peó. La qüestió és anar enrera fins reconstruir el tram de partida que ha desembocat en la situació actual. Mètodes com l'eliminació o la reductio ad absurdum ens permeten confirmar hipòtesis i transformar-les en certeses.
Però la gràcia fonamental dels problemes de Raymond Smullyan és la imaginació que gasta el nord-americà. Partint de l'esquelet despullat que li atorga l'escaquer, Smullyan basteix autèntics contes que li serveixen per plantejar de forma molt atractiva els seus problemes retrospectius. Fa deu anys que dos llibres seus circulen per tot el món: The Chess Mysteries of the Arabian Knights i The Chess Mysteries of Sherlock Holmes (tots dos traduïts a l'espanyol per Gedisa). En el primer, Smullyan crea uns dramatis personae de tall arabitzant, com ara Haroun Al Rashid (el rei blanc), Amèlia (la reina blanca), Kazir (el rei negre), Medea (la reina negra), Barab (un peó negre), Gary (un peó blanc), o el gran visir de Haroun Archie (l'alfil blanc)... En el segon, és Sherlock Holmes qui domina la situació.
Amb aquests personatges, cada problema esdevé un conte. Haroun Al Rashid desapareix, es disfressa, amaga les seves torres, l'assetgen, és salvat pels seus cavallers... Les històries progressen de problema a problema. El peó Barab arriba a la primera línia enemiga i aconsegueix així coronar diverses disfresses. D'altres peces roben tresors, presencien assassinats o es fan invisibles. Els 50 problemes del primer llibre creen una enigmàtica atmosfera oriental que embolcalla les sofisticades operacions lògiques que cal fer per resoldre'ls. Títols com "El visir de Haroun resol un assassinat misteriós", "El misteri de la torre negra" o "La història de la dama del vel" semblen extrets de la fal·laç literatura exòtica de Pierre Loti. Però surten de mirar enrera a l'escaquer. Com si els cavalls fossin crancs i els reis canalla.
Des de la clàssica juguesca oriental dels grans de blat que arruïnà un rei per no capir la magnitud del creixement exponencial, el joc dels escacs ha estat present en tots els retrats de família que s'han fet els ludòpates. Encara avui, malgrat la inquietant complexitat de les seves estratègies, els escacs ocupen un lloc preeminent a totes les pàgines de passatemps. Al costat de l'inevitable engraellat dels mots encreuats i dels dibuixets de línia clara que solen compondre els jeroglífics i els hocus-pocus (les ics diferències), sovint hi trobem la imatge inconfusible d'un escaquer amb un escampall de peces blanques i negres en posicions diverses. Són els anomenats problemes d'escacs i acostumen a anar signats per mestres força reconeguts. Al peu de l'escaquer hi podem llegir les seves indicacions, del tipus "juguen blanques i guanyen". Es tracta, no cal dir-ho, d'endevinar els moviments que duen les blanques a guanyar la partida. Cal preveure el futur a l'escaquer.
Un bon dia, ara fa més de seixanta anys, a un estudiant de lògica anomenat Raymond Smullyan se li va acudir que podia ser interessant fer problemes d'escacs retrospectius. Cansat d'imaginar les jugades següents fins arribar a l'ineluctable escac i mat, Smullyan va creure que podia ser interessant plantejar qüestions relacionades amb el passat immediat de la partida mostrada. El seu primer poblema presentava un escaquer amb només quatre peces, tres de negres i una de blanca. La cinquena peça, el rei blanc, era invisible i el problema justament consistia a esbrinar en quina de les seixanta caselles lliures estava situat. No cal dir que es tracta d'un mer problema de lògica per eliminació i que l'únic coneixement escaquista específic que requereix és saber com es mouen les fitxes. Però la complexitat d'aquests moviments i la possible presència de peces posteriorment eliminades fa dels problemes retrospectius de Raymond Smullyan una autèntica delícia lògica que ens obliga a reconstruir les últimes jugades de la partida que han deixat l'escaquer tal com el trobem.
Hi ha problemes de tota mena. Tot i que la variant majoritària és la de la peça invisible que cal situar, també ens poden demanar que esbrinem el color d'una peça determinada, perfectament situada a l'escaquer. La complexitat dels escacs permet autèntiques filigranes. Així, si en un escaquer hi ha dues dames negres, potser ens demanaran que esbrinem quina és l'original i quina la que prové de la coronació d'un peó. La qüestió és anar enrera fins reconstruir el tram de partida que ha desembocat en la situació actual. Mètodes com l'eliminació o la reductio ad absurdum ens permeten confirmar hipòtesis i transformar-les en certeses.
Però la gràcia fonamental dels problemes de Raymond Smullyan és la imaginació que gasta el nord-americà. Partint de l'esquelet despullat que li atorga l'escaquer, Smullyan basteix autèntics contes que li serveixen per plantejar de forma molt atractiva els seus problemes retrospectius. Fa deu anys que dos llibres seus circulen per tot el món: The Chess Mysteries of the Arabian Knights i The Chess Mysteries of Sherlock Holmes (tots dos traduïts a l'espanyol per Gedisa). En el primer, Smullyan crea uns dramatis personae de tall arabitzant, com ara Haroun Al Rashid (el rei blanc), Amèlia (la reina blanca), Kazir (el rei negre), Medea (la reina negra), Barab (un peó negre), Gary (un peó blanc), o el gran visir de Haroun Archie (l'alfil blanc)... En el segon, és Sherlock Holmes qui domina la situació.
Amb aquests personatges, cada problema esdevé un conte. Haroun Al Rashid desapareix, es disfressa, amaga les seves torres, l'assetgen, és salvat pels seus cavallers... Les històries progressen de problema a problema. El peó Barab arriba a la primera línia enemiga i aconsegueix així coronar diverses disfresses. D'altres peces roben tresors, presencien assassinats o es fan invisibles. Els 50 problemes del primer llibre creen una enigmàtica atmosfera oriental que embolcalla les sofisticades operacions lògiques que cal fer per resoldre'ls. Títols com "El visir de Haroun resol un assassinat misteriós", "El misteri de la torre negra" o "La història de la dama del vel" semblen extrets de la fal·laç literatura exòtica de Pierre Loti. Però surten de mirar enrera a l'escaquer. Com si els cavalls fossin crancs i els reis canalla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)