Veres e vents

El tòpic vol que molts ciutadans orientals confonguin els fonemes vibrants amb els líquids, de manera que la pera esdevé la pela i tan amples. Més enllà dels doblatges cinematogràfics i d'algunes burdes paròdies, aquesta substitució té una certa rendibilitat ludolingüística. L'objectiu seria escriure un text en el qual, en substituir totes les erres per eles, canviés el sentit d'una manera notable. Però fins ara la veritat és que tots els exemples que he arribat a reunir no passen de la categoria entranyable dels acudits dolents. Per exemple aquell que pregunta com és que els orientals tenen tendència a dormir sobre superfícies dures com els futons i, en un prodigi d'ecumenisme cristià, respon "perquè segueixen les indicacions d'aquell manament que diu: no matalàs". O bé aquell altre, també relacionat amb el cristianisme, que es pregunta com és que les misses que fan els missioners a la Xina són les més breus del món. Resposta: perquè en començar el capellà diu allò de "pleguem, germans"; i pleguen.
La proposta RL pren més volada si apliquem aquest capriciós mecanisme substitutiu als versos d'algun poema amic. Un vers que faci "sóc sant d'ermita" pot devenir "sóc sant del mite" i un altre que proclami "foll, arrossego" quedaria "foll, allò sego". L'operació liquadora orientalitzant guanya interès si l'apliquem sobre estrofes manllevades d'alguna tradició oriental. Per exemple si liqüem un recull d'haikús, una forma estròfica oriental de només 17 síl·labes que ha fet molta fortuna en la tradició poètica catalana. Prenguem, sense anar més lluny, els "Haikús d'arinsal" d'Agustí Bartra i Lleonart, un autor que porta l'ART en ALT a tots dos cognoms. La tria no és (només) capriciosa. La presència del topònim andorrà Arinsal al títol ens remet a una puríssima aigua mineral. ¿Quin millor poemari per assajar un procés liquador (i tal vegada liquidador) que un recull d'haikús digne de presidir una ampolla d'aigua mineral?
L'operació ens obliga a llegir el versos segons el seu bell so liquat, de manera (alça Manela!) que sovint topem amb mots insòlitament justos que el poeta mai no imaginà associats al seu vers (als seus vels). El sisè haikai de Bartra, per exemple, fa "Dalt de la pira/ de blanques orenetes,/ canta Vidala" i esdevindria "Dalt de la pila/ de blanques, olè!, nétes,/ canta Vidala". El novè ("La nit s'acaba./ Oh cor meu: ja repiquen/ els esclops auris!") es reorientalitzaria així: "La nit s'acaba./ Oh col, déu: ja la piquen/ els esclops aulis!". El 31è queda així: "Samsó melòdic,/ sostens amb ta alenada/ les Males fondes". I, encara, el 37è: "Foll, allò sego/ pels cabells les nueses/ de sines d'Ònix". Finalment, el segon vers de l'emblemàtic haikai número 54 de Bartra ("Fidel de llengua,/ Andorra meva, entera/ a la mà alçada") es liquarà en un "endoll amè, va, entela" força apte per designar aquest procediment RL tan orientalitzant que desorienta.
Rellegiu els vostres versos preferits i envieu-ne la versió orientalitzada. Segur que els grans temes poètics de tots els temps prenen una nova dimensió: l'amor (la mol), la mort (la molt… l'ha mòlt), la memòria (l'amè m'olia) i al final trobeu que llegint poesia us ho passeu de corrons.

El tema de l'AVE

Ja s'ha gastat molta tinta al voltant del famós tren d'alta velocitat d'incert finançament. Fins i tot la polèmica econòmica ha baixat a l'arena lingüística per discutir sobre la conveniència de dir-ne AVE (marca registrada pel cofoi govern nacionalista de Madrid), TGV (com a França) o fins i tot TAV (perquè la velocitat és més "alta" que no pas "gran", entre nosaltres). Afers ferroviaris al marge, el tema de l'AVE té una llarga tradició poètica basada en la feliç coincidència bifront entre aquesta salutació angèlica i la mare de la humanitat segons el relat bíblic. En la poesia religiosa antiga era freqüent que els autors anomenessin Maria "la nova Eva", tot relacionant els bifronts AVE i EVA. De la mateixa manera que Roma va ser coneguda com la capital de l'amor per raons de simetria lletrada, la salutació mariana "Ave" capgira el nom de la primera amant de la casa Apple.
La segona estrofa d'un conegut himne medieval, d'autoria incerta però sovint relacionada míticament amb Sant Bernat, fa bandera d'aquesta troballa: "Sumens illud Ave/ Gabrielis ore,/ funda nos in pace,/ mutans Evae nomen". Fa uns mesos Manuel Casanoves i Casals (Vic) va tenir l'amabilitat d'enviar dues traduccions catalanes d'aquesta estrofa. Ara que les rellegeixo després de la polèmica desfermada pel finançament de l'AVE, veig que s'aproximen de forma inquietant al segle XXI: "Puix vós l'Ave acceptant/ que us duu sant Gabriel/ el nom d'Eva mudeu,/ vulgueu dar-nos la pau". Cadascú ja farà les elucubracions pertinents (s'escalfarà els Cascos) per atorgar una identitat actual a sant Gabriel, però el paral·lelisme sembla clar i no és gaire forçat. En tot cas Casanoves també adjunta una antiga estrofa castellana on fins i tot trobem la paraula "ministro". Aquí el joc de simetries se sofistica en rebre un tercer element anagramàtic: el "Vae" (nom amb què el poeta designa la maledicció del pecat original): "AVE sois, EVA trocada,/ sin el VAE de aquella pena./ ¿Cómo os dirá 'gratia plena'/ quien os cree maculada?/ Si lo dice la embajada/ del ministro celestial/ (…) Sois concebida, María,/ sin pecado original".
El primer dels bifronts datats es atribuït a Ciceró. En un escrit a un amic, va camuflar-lo com un petit enigma: "Legendo metulas imitabere cancrum" (si llegeixes a la manera dels crancs METULAS… et saludaré: SALUTEM). El bifront no suscita l'atracció brutal del palíndrom, però sovint també provoca admiració (Serrat-Tarrés). Fa unes setmanes, després d'una conferència als alumnes d'Humanitats de la UPF, se'm va acostar un estudiant de nom profètic per comentar-me que escrivia palíndroms. Li vaig preguntar com i quan havia descobert aquesta faceta tan oculta de l'escriptura i la seva resposta em va deixar bocabadat, perquè es tractava d'una vera epifania. Li va passar, quan encara era un adolescent, durant la campanya electoral de les primeres eleccions generals que va guanyar el PP. Anava pel carrer tranquil·lament i es va adonar, sense proposar-s'ho, que l'eslògan del PP (SOLUCIONES) tenia una lectura inversa una mica pujada de to (SENO I CULOS). Allò el va impressionar tant que es va fer verbívor. No m'estranya gens. Ave, Isaías!

Oc

La candidatura olímpica de París 2008 es basa en un eslògan ben simple, breu i entenedor: "Oui". Si fa una dècada llarga París va competir (i perdre) amb Barcelona, ara la capital francesa competeix aferrissadament amb Pequín i per això el seu govern ha empaperat els carrers parisencs amb imatges dels seus esportistes més cèlebres subtitulats amb aquestes tres vocals que en francès afirmen: o, u, i. Però no tots els ciutadans amb passaport francès afirmen (o s'afirmen) de la mateixa manera. Bretons, magrebins, bascos, occitans, orientals i subsaharians diversos, nordcatalans, alsacians, corsos i molts d'altres súbdits de la república francesa compaginen la o, la u i la i amb d'altres lletres afirmatives. Per exemple, la o i la ce dels occitans.
Sovint les llengües més minoritàries (o minoritzades) viuen en tensió constant per la incertesa de la seva supervivència i això les allunya del joc. Els catalans en sabem un niu, d'aquesta aspror forçada, perquè vam passar molts anys asprius ocupats en tasques de "salvament de mots". L'occità, que ens toca de molt a prop no només per veïnatge sinó perquè els nostres conciutadans aranesos formen part de la comunitat lingüística occitana, és una d'aquestes llengües condemnades a les tasques de preservació. Per això és molt lloable constatar que a les Unitats de Vigilància Intensiva de les llengües també hi ha pacients amb ganes de jugar i, doncs, de viure. En Xavi Gutiérrez i Riu, un veí de Vielha d'aquells que sota el codi postal de la capital aranesa escriu sempre "Occitània", és també un dels pocs activistes de l'enigmística en la llengua veïna que no diu Oui. Els seus "pasatens" lingüístics abasten els mots encreuats ("entrauès de paraules" o "crotzats"), les sopes de lletres ("saussèr de letres" o "lipu-lapo de paraules"), les creuades ("crotzament de mots") i d'altres entreteniments de la gamma ludolingüística habitual.
Gutiérrez i Riu és un autèntic verbívor en la llengua que més estima. Aplica les tècniques enigmístiques a l'occità amb entusiasme admirable i col·loca les seves creacions allà on pot. En el seu dia es va dedicar a rastrejar les publicacions més o menys periòdiques dels àmbits concèntrics aranès i occità, i l'únic precedent ludolingüístic que va descobrir van ser els encreuats que a finals dels anys 70 havia publicat a "Tèrra Aranesa" en Frederic Vergés (a qui Gutiérrez titlla de mestre de mestres i també "la persona que sap més aranès del món"). Esperonat per la descoberta, va decidir sumar-se a una incipient tradició (gens secular) i va començar a elaborar graelles. Ara fa dos anys, durant l'època fugaç d l'"Eth Diari" aranès Gutiérrez i Riu va compartir amb el notari de Vielha Vicent Simó la secció de "crotzats". Signava amb el pseudònim enigmístic Cisko.
Per a la pervivència de qualsevol llengua és clau que el seu ús no només sigui útil i funcional. Cal també que ocupi els marges de l'existència, d'on sovint pouem les engrunes de felicitat en estat pur que ens permeten tirar endavant amb els ulls lluents i les orelles ben obertes. Només així pren sentit ple l'eslògan tossut que he trobat escrit en un exemplar de "Terra Aranesa": "Qui tenc era lengua tenc era clau". Gutiérrez i Riu, no deixis de riure.

Groucho, Chico i Ausiàs

Anit, al taller ple de llibres catalans en què una setmana a l'any es transformen les Drassanes de Barcelona, vaig revelar la solució a l'enigma inscrit a la portada del meu llibre "Verbàlia". El plantejament era senzill: 31 lletres desordenades que formaven un vers al·lusiu als esforços de l'enginy literari. Les pistes de reforç permetien esbrinar el nom d'Ausiàs March, l'adjectiu "llonga" i les formes verbals "mostra" i "és". Amb aquests elements i les 31 lletres reproduïdes només 20 lectors han resolt l'enigma: el primer vers del cant CXIII d'Ausiàs que fa "La vida és breu e l'art se mostra llonga". Exactament les 31 lletres que figuren a la coberta del llibre, provinents d'un hendecasíl·lab clàssic que segons la convenció mètrica catalana esdevé decasíl·lab. El més veloç en aquesta justa poètica ha estat l'aragonès instal·lat des de fa només cinc anys a Barcelona José Luis Belsué Martín. Una nova evidència que reforça una idea indiscutible: l'aprenentatge d'una llengua i l'acostament al seu marc cultural és una pura qüestió d'interès.
Però entre les 31 cartes (tantes com lletres) que han arribat a l'editorial Empúries n'hi ha cinc de remarcables. Totes signades pel mateix lector: Sergi Ruiz Trepat, de l'Hospitalet de Llobregat. Totes, tret de l'última, errònies. Però tan descriptives de la intensitat que pot assolir la fal·lera anagramista que mereixen aquest comentari. El 14 de desembre del 2000 envia la primera, on es pot llegir "per la meva qualitat d'estudiant, em faria molta il·lusió (i servei) rebre el milió de pessetes en llibres que oferiu, tot i que tinc dubtes que la solució sigui correcta, però espero que sí!". Recombinant les lletres, Ruiz Trepat forma el vers "Tresor, bella vàlua, es mostra al digne", però no aconsegueix adjudicar-lo a cap poeta. L'endemà mateix, dia 15, arriba la segona carta, en la qual l'ardit estudiant adjunta tres variacions del vers enviat el dia abans, per si de cas: "La bella vàlua es mostra tresor digne", "La bella vàlua es mostra resort digne" i "Resort, bella vàlua, es mostra al digne".
Dos dies més tard arriba la seva tercera carta amb dues noves possibles solucions a l'enigma. Sempre recombinant les mateixes 31 lletres, Sergi Ruiz Trepat aventura "Mostra ara el valuós treball; és digne" i "Mostra el valuós treball, ara és digne". Després l'ardit anagramista reposa uns dies, però el 29 de desembre arriba la seva penúltima carta amb 10 (!) noves possibles solucions. Ruiz Trepat confessa: "Adjunto una nova sèrie de possibles solucions per a l'Enigma de Verbàlia. Cada cop me'n surten més!". Les noves variacions anagramàtiques són: "Bes de vella glòria es mostra natural", "Mostra ala del revés, és bruta i llonga", " Allà es mostra del revés boig natural", "Mostra allà del revés, és boig natural", "Es mostra del revés ruta alba i llonga", "Del revés es mostra ruta alba i llonga", "Ruta, del revés, es mostra alba i llonga", "L'ala es mostra del revés, boig natural", "L'obra mostra el desgavell i és natural" i, finalment, la millor: "Mostra el desgavell i l'obra és natural". En d'altres paraules i les mateixes lletres, el que va escriure Ausiàs. Una demostració clara que no tot ha estat ja escrit.

Amades endevinalles

La Biblioteca de Tradicions Populars de les Edicions El Mèdol va recuperant en edicions facsímil uns materials antics equivalents a les obres per fascicles que avui saturen els quioscos. Els laboratoris on neixen aquestes iniciatives editorials i els mitjans disponibles han canviat molt, però la voluntat d'arribar a un públic ampli les agermana. El "Diccionari d'endevinalles" que el folklorista Joan Amades va publicar en 1934 n'és un exemple clar. Va ser el volum XVIII de la sèrie B de la BTP i conté centenars d'endevinalles catalanes classificades alfabèticament segons els mots solució, de la A a la Xocolata. Ara els editors "medolars" ens la serveixen tal com era, amb l'únic afegit d'un bon pròleg de Joan Josep Isern que descriu amb amenitat les claus del gènere, el reivindica sense complexos i el situa en el vast camp d'interessos de Joan Amades, qualificat pel prologuista d'home-antena. La iniciativa és lloable des del punt de vista documental i permet adonar-nos d'un fenomen que sovint passa desapercebut: la brutal mutació de referents que separa el món, llavors ja antic, que cartografiava Amades, del nostre.
Un exemple extret de les endevinalles de la Jota és "Jo ho dic,/ jo ho torno a dir/ i no saps el que vull dir". La resposta, que Amades ja associa a l'artifici francès del "calembour", és l'estri que servia (i serveix, però cada cop menys, em temo) per junyir els bous: "jou". El pas del temps atorga un nou sentit al tercer verset de l'endevinalla. "No saps el que vull dir", avui, ja no només es refereix a l'estratègia d'amagar l'ou d'una manera enginyosa (homfònica, en aquest cas), sinó al fosc sentit que el terme "jou" pot tenir per a qualsevol jove d'avui, encara que visqui a pagès. De fet, una passejada ràpida per alguns mots resposta permet capir una paradoxa sagnant: sovint el pas del temps ha transformat els enigmes antics en peces gairebé irresolubles. Així, mots resposta com ara "clemàstecs", "filosa", "manegot", "papaorelles", "ullastre" o "xeixa" semblen més propis de constituir un enigma semàntic d'aquells que ofereixen quatre definicions possibles que no pas de figurar com a resposta a una endevinalla que oculta mitjançant artificis d'enginy un mot solució del qual es pressuposa un coneixement clar.
Amades es va interessar pels jocs de paraules gràcies al mestratge de Rossend Serra i Pagès, l'únic folklorista català que va conèixer a fons la tradició enigmística italiana, més rica i variada que qualsevol altre. Serra i Pagès va arribar a publicar una sèrie de quinze articles sobre enigmística al setmanari ripollenc "La Veu de Ripoll" i, pel que sembla, inoculà el virus ludolingüístic en la ment del seu inquiet deixeble. Les obres enigmístiques d'Amades, però, mai no van anar més enllà de l'endevinalla, segurament aclaparat per la dificultat d'altres artificis no tan "populars" com l'anagrama, el palíndrom o el logogrif. Tanmateix, la força de l'endevinalla no només es fonamenta en la seva difusió pedagògica de grans a petits. Sovint Amades recull exemples que voregen el territori subversiu conreat per les avantguardes coetànies del folklorista. Per exemple, aquesta, la solució a la qual és un personatge orwellià abduït pel marasme televisiu actual que comença amb G: "Tinc el que no té Déu/ i veig el que Déu no pot veure".

Arafat agafat

L'afrancesada proposta que transforma les peres en pegues prové d'un conte infantil anomenat A mi em patina la egga, i què? ?(La Galera, 2000).de l'escriptor basc Anjel Lertxundi. És un simple joc de substitució que comporta extirpar la vibració R de tots els mots que admetin una segona lectura amb el transplantament d'una G. Aquest procés, prou conegut pels logopedes perquè sovint l'han de combatre, admet un ús lúdic que desdramatitza el problema i fa crèixer la benaurada ambigüitat. Sovint la pràctica del patinatge errat ens acara a relacions tan sorprenents com la que encapçala aquesta columna, tramesa per Miracle Sala, que exemplifica el desig gens ocult dels radicals seguidors d'Ariel Sharon, en una versió tristament contemporània del joc del gat i la rata.
Les aportacions dels lectors han estat riques i variades. Neus Solà (Tarragona) s'endinsa en el terreny de l'erotisme per concloure que, avui, el comportament més eròtic és el més egòtic. Miracle Sala (Manresa) se'n val per revisar un dels títols emblemàtics del reporterisme panoràmic —Catalunya des de l'aire— i transformar-lo en un clam força sentit a les terres de l'Ebre: "Catalunya des de l'aiga". Qüestió de fluids. Sala també s'aventura a confegir frases que continguin rates i gats alhora, com a "La mare l'amaga a la maga" , "volar al ras a tot gas", "un baró en un vagó" o "és rar, aquest gag". De les seves aportacions en destaca una que molts clients de logopeda subscriurien: la xiroia expressió "és la pera" esdevé, en cas de problemes de pronúncia, "és la pega".
També Joan Pinyol (Capellades) s'hi afegeix amb parelles de frases erragé. Així, "L'aroma de la rossa" esdevé "la goma de la gossa", "Tarrés-Serrat en plena ràbia" es transforma en la surrealista "t'hagués segat en plena gàbia" i "L'Alvar no canta sense la Romina" fa "l'Alvar no canta sense la gomina", en un homenatge gens dissimulat als Power (¿gomina power?). Per la seva banda Carles Elias envia un exemple que "no mereixeria l'aprovació ni de pescadors ni de gastrònoms". La profecia d'Elias diu que sota "La ràbia del mar canvià la fira en un parell de rases" s'hi oculta "la gàbia del mag canvià la figa en un pagell de gases". Però és l'infatigable Alfons Saumell qui més excel·leix en l'art de segar serres. D'entrada, assoleix la millor resolució de la ràbia-gàbia, tot transformant "la ràbia d'una rossa" en "la gàbia d'una gossa". Després ens enlluerna amb consideracions econòmiques —"Hi ha marro, potser? ¿Els marcs alemanys canviats?" (¿hi amago, potser, els mags alemanys canviats?)— o zoològiques —"Què veig? La meva Maria, amb un ros, que sembla honrat!" (què veig?, La meva mà guia, amb un gos, que sembla un gat!). Finalment, Saumell ataca els noms propis. Una afectuosa dedicatòria "a Maragall" resulta que "amaga gall"; la valoració musical "En Serrat canta molt bé" esdevé "encegat canta molt bé"; "volem, ja, més Carner al cinema català" oculta "volem Ja-mes Cagney al cinema català" i, la millor, "era hortera i grasset" , gentilment dedicada a Ortega y Gasset. Més endavant veurem com l'univers RG conviu amb l'orientalitzant RL, com molt bé saben a Caldes de Malavella.

Una puta corba

La fal·lera translingüística desencadenada per una "cosina prima" que viatjava en un "cotxe car" ha provocat ja mitja dotzena de columnes carregades d'exemples en llengües diverses. Són temps poliglotes, els nostres, perquè una de les riqueses més visibles que sempre aporten les onades d'immigrants són les seves llengües, que ressonen i ressonaran pels nostres carrers peti qui peti. Fins ara, la majoria d'exemples aportats posaven el català en contacte amb l'espanyol (cosina prima), l'anglès (full ple sense sentit qualsevol any), el francès (tantes ties), l'alemany (rot vermell) o l'italià (l'esquerra sinistra). La columna d'avui recull aportacions en altres llengües.
D'entrada, Joan Prats Sobrepere explora els territoris fronterers entre el llatí i el català, sempre tan familiars, i ofereix diversos exemples entre els que destaca un "índex delator" i els "gens de família". Per la seva banda, Joan Brussosa Bassas aporta el seu gra de sorra en l'espinós afer del diàleg amb Euskadi tot oferint homonímies euscarocatalanes. Entre els exemples de Brussosa sobresurten un eixerit "avi d'Aitona" ("aitona" és avi en basc), un contundent "l'ase va fart" (ase es diu "fart") i un inquietant "No deus res" (es veu que els "deus" en euskera volen dir alguna cosa i res). Brussosa documenta la deu d'on han brollat els seus exemples, un diccionari escolar castellà-euskera i viceversa de Xabier Gereño (Bilbo, 1975).
Però ha estat el tàndem Xesca Pons i Gabriel Sampol els qui s'han endinsat amb més empenta en territoris lingüístics una mica més recòndits. Escriuen que "després d'un dinar", que imagino prou plaent com per convidar a una llarga sobretaula, es van llançar a la persecució de la "cosina prima". Les elucubracions, a banda d'exemples anglòfons (el ball de la pilota), alemanys (un frau de dona) i hispans (las golfas del desván), els van portar a confins tan remots com l'hebreu i el polonès. En hebreu ja vaig consignar els sorprenents "l'error del taüt" ("taüt": error) i "el mar amarg" ("mar": amarg), però l'encreuament amb una tercera llengua encara els permet trobar un exemple més rocambolesc en una frase aparentment tan anodina com "L'home ix de casa". Segons Pons & Sampol, "ix" és home en hebreu i "home" és casa en anglès, de manera que el cercle obert per "l'home de casa" es tanca, a Israel, quan n'ix.
Finalment, la puta corba que encapçala aquesta columna és l'exemple polonès proposat per aquest tàndem de verbívors. Tanmateix, per més que sovint hem estat titllats de "polacos", la veritat és que la llengua de Lech Walesa no és molt coneguda per aquests verals. A més, tal com ells ho han enviat no quedava clar si és que en polonès "puta" vol dir corba o viceversa, de manera que he corregut a documentar-me sobre la bella llengua del pontífex que vol til·la i heus ací que al final n'he tret l'entrellat. En polonès, d'una senyora que fa el carrer en diuen educadament "dziwka" o "prostytutka", però en registre vulgar és una "kurwa". D'aquí ve que tanta gent que ha perdut algun ésser estimat estimbat en algun revolt traïdor de les nostres carreteres recorri a l'expressió "aquella puta corba!".